ABANS D'ASSIGNAR UNA RESSENYA

Potser sigui d'interès per als discutidors sobre la crítica literària al nostre país aquest fragment d'una entrevista amb Pamela Paul, Gregory Cowles i Barry Gewen, responsables de les ressenyes del New York Times, sobre les regles i criteris de la publicació per evitar conflictes d'interessos (via @KatyDerbyshire):

“First, we do a preliminary online search and go through our own archives. If you’ve reviewed an author for us before, you can’t review that person again. With small publishing houses, you can’t review someone if you’re in the same house, even if you don’t have the same editor or the same publicist. You can’t review someone who shares the same agent as you. If you’ve been on a panel with the author and it was antagonistic, we wouldn’t want you to review that person. If you have written a book blurb for the author or been blurbed by that person, you can’t review him or her.

All that said, we then ask the reviewer to disclose any possible conflicts of interest, and that often results in a back-and-forth.

What’s complicated is social media, because everyone is “friends” online. So we sometimes get into intricate discussions, like, “You follow her on Twitter, but have you ever direct messaged?” We want to get a sense of whether you actually know the author.”

  "How The Times Avoids Conflicts of Interest in Book Reviews" (8-X-2018)

NO NOS ENGAÑAN

 La punxa d'en JAP

UN VERSUS VINT

El periodista al novel·lista nicaragüenc Sergio Ramírez (nascut el 1942 a Masatepe, Mazartl-tepetl, terra de cérvols, en nàhuatl), Premio Cervantes 2017, parlant de l'alternança al guardó, un any per a un escriptor americà i un any per a un escriptor espanyol (en llengua espanyola, claro): "No és desproporcionat comparar la literatura d'un país amb la de vint?" I el guardonat respon, prudent: "Eso es una cosa que mejor no quisiera comentar".

SOM SALDOS

Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant.

Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els catalans rics. Un servidor és lector i admirador de tots dos, amb el defecte de viure a Barcelona. No sé si aquí les coses van diferents, però si l'autor de Soldados de Salamina ha passejat per Sarrià o Pedralbes, com explica l'estranya floració de banderes espanyoles? I com és que l'economia del país no es dispara amb el milió de rics aplegats dissabte al carrer Marina? Alguna cosa no lliga en certes frases ràpides, fulgurants com llampecs, que després hi ha mitjans i ciutadans que usen i repeteixen convertides en bales i destrals. I perdonin-me les imatges: faríem bé, tots plegats, de començar a abaixar el foc fent l'esforç de racionar les metàfores i els adjectius feridors. Com ara quan Cercas sostenia dies enrere a Libération ("En Catalogne, une dangereuse fiction narcissique") que a Catalunya ens hem encaparrat a suïcidar-nos o que en aquests moments les millors persones hi són capaces dels més grans errors, intoxicades per fantasies verinoses.

A mi, intoxicat per la literatura, tot plegat m'ha recordat el que l'any 1943 Josep Carner escrivia a Mèxic parlant d'Alfonso Reyes: "Los que se criaron dentro de un orbe cultural en auge, o siquiera dentro de una lengua que aún sostenía su fuerza imperial, por eso mismo han vivido limitados, dentro de ese orbe o de esa cultura. Nosotros, en cambio, hemos tenido que buscar la figura del universo juntando especies dispersas en todas las lenguas y en todos los países. Somos una raza de síntesis humana. Somos el verdadero saldo histórico".

N'hi ha que viuen en un orbe cultural en auge i altres que som saldos històrics. Ningú és més llest per la banda on ha caigut o on ha decidit instal·lar-se. Però estaria bé recuperar la perspectiva, i l'equanimitat. A més d'una certa solidaritat. Els catalanistes podem estar equivocats, Javier, però no som suïcides. En tot cas, som saldos.

MÉS
Josep M. Fonalleras, "Euforia y pánico" (El Periódico, 9-XI-17)
Javier Cercas, "Los independentistas son los catalanes ricos" (El Periódico, 11-XI-17)
Tom Harrington, "Catalonia and the Art of Differential Diagnosis" (CounterPunch, 14-XI-17)

URNA, GRANDE Y LIBRE

—A les urnes, catalans, que Madrid ens fa la llesca! (Cu-Cut, 7-III-1907)

13, RUE DEL MINISTRO

Dilluns, Salvador Cardús apuntava en un article, amb la seva lucidesa habitual, que "al gravíssim desafiament sobiranista Espanya hi segueix responent de manera gens seriosa, sovint de forma grotesca i gairebé sempre ridículament. De manera que l’estat espanyol encara desespera -i exaspera- més els catalans, en un cercle viciós -o virtuós, per als independentistes- de mai acabar". Ara, com per reblar l'article, hem sabut que el ministre en funcions Jorge Fernández Díaz (el de la medalla a la Verge, el que va a resar en cotxe oficial al Valle de los Caídos) ha nomenat Francisco Marhuenda (sí, Marhuenda) "comisario honorario de la Policia", una distinció que només s'atorga un cop a l'any a persones que hagin "contraído merecimientos en virtud de la labor realizada a favor de la Policía". Un periodista. Aquest periodista. Comisario honorario. En fi... Esperem que Francisco Ibáñez presenti una denúncia per plagi: algú ha d'aturar aquesta gent.



MÉS
Pedro Águeda, "Fernández Díaz nombra comisario honorario de la Policia a Francisco Marhuenda" (eldiario.es, 12-IV-16)
Salvador Cardús, "Ridículament desesperant" (Ara, 11-IV-16)
Anna Abella, "Regreso a 13, Rue del Percebe" (El Periódico, 29-I-16)