AMB SNYDER

Si tot va bé, l'any que ja truca a la porta ens durà en forma de llibre el grapat de poemes de Gary Snyder que ajudo a traduir de fa uns mesos al José Luis Regojo. Només per això, em repeteixo, ja cal mirar-se el volt del calendari amb una mica menys de desconfiança.

Com a present del Ninou deixo aquí al bloc una de les versions en curs.














PER AL NOI QUE ERA GUAITA FORESTAL
A DODGER POINT ARA FA QUINZE ANYS

(En una excursió amb motxilla per les muntanyes Olympic
amb la meva primera dona, havent travessat des de la conca
de Dosewallips i baixat i passat a gual l'Elwha i el Goldie,
vam ascendir altre cop a l'alta muntanya. Caminar tot sol
Elwha avall des de la vall del Queets, tants anys després,
m'ho torna a fer present.)

El prim fum blau de la nostra foguera
a la prada de bruc tota plena
de flors i d’herba,
a dues milles de la teva torre.
L'estany d’aigua de neu, i l’Alison
banyant-s’hi mig ajupida com
la Dona-cigne, deliciosament nua,
tota envoltada d'avets alpins i
resplendents cims nevats. Havíem
caminat durant milles sense sender,
duies molt de temps tot sol.
Vam parlar mitja hora allà dalt
per sobre de rierols escumejants
i valls plenes de boscos, en el nostre
món de neu i flors.

No sé on és ella, ara;
no et vaig demanar el nom.
En aquest món roent, enfangat, mentider,
ensangonat,
aquella trobada tranquil·la a les muntanyes
fresca i suau com els musells
de tres ants, m'ajuda a mantenir el seny.

  Gary Snyder
  versió de José Luis Regojo i Jaume Subirana
  (tots els drets reservats)

AINDA NÃO

LA PORTA

Com que
per aquesta porta
sobre la rugosa llum del capvespre
tindràs encara temps
d'emprar els peus i posar-te en camí,
sense arrels
enredant-te les passes,
per això per a la mort
no tens encara paraules,
encara no, encara no, encara no.

 Eugénio de Andrade, Ofici de paciència (1994)
 versió d'Antoni Xumet Rosselló

ALTRES NACIONALISMES

Els National a Brooklyn el 2010, demanant a la gent que se'n vagin de casa i s'acabin el pastís (aquí teniu "Sorrow" al mateix concert, que és més mona).

Que passeu un bon darrer cap de setmana.

PINT DE VUSTA

Diu que a Woody Allen. El documental s'explica que al seu dia el director va proposar a United Artists rodar una pel·lícula gratis si acceptaven no estrenar Manhattan, que li semblava un horror... Com ara Cervantes, convençut que passaria a la història per les seves Novelas ejemplares.

UN CARTELL AIXÍ

Quan arriba, ineluctable, un altre any algunes coses ens compensen del mal humor i la melangia. Estripar les restes del calendari antic i penjar al seu lloc el nou, per exemple, si tens la sort de conèixer el Víctor Oliva i que te n'enviï un dels que de fa temps prepara i fa estampar, cada vegada amb un motiu gràfic nou, sempre sorprenent. Enguany a la coberta hi diu "Le Tumulte Noir 2013", i el calendari s'obre amb un text de Santi Barjau, historiador de l'art, sobre "Paul Colin i Barcelona", que ens duu a la ciutat l'any màgic de l'Exposició, de la mà de Mirador i Sagarra:

"L'any 1929 l'escriptor Josep Maria de Sagarra veu un cartell de Colin pels carrers de Barcelona –el cartell que anuncia els jazzmen Wiener & Doucet, que versionaven a dos pianos els estàndards de Gershwin i altres músics– i, a les pàgines de la revista Mirador, descriu així l'efecte que li produeix: 'Un cartell així en un aparet barcelonina canvia per un moment l'aire, sembla que a les dents se us enganxi com un estrip de boira confitada, i que els automòbils multipliquin per deu la natural olor de la gasolina'. Dos anys abans Paul Colin havia editat per subscripció els 520 exemplars de la seva obra més arriscada i personal, la carpeta La Tumulte Noir, formada per vint-i-set làmines estampades en litografia i acolorides au pochoir, és a dir amb trepes. Un total de quaranta-quatre il·lustracions protagonitzades per homes i dones que ballen, sols o en parelles, al so de la big band. Entre tots ells, la gran Josephine Baker, musa i amant de Colin, ballant nua amb una faldilla de plàtans o transfigurada en una figureta d'art africà, esdevé motiu i excusa per a un exercici d'experimentació gràfica que beu del cubisme i de l'expressionisme però que sobretot vol ser una celebració de la vida bohèmia. (...)"

DEIXAR PARLAR

"Deberíamos poder plantearnos algunos temas con más rigor. 1) La voluntad de decidir. Se engaña quien diga que el pueblo catalán no ha expresado mayoritariamente (110 sobre 135) su voluntad de ser consultado y de poder decidir democráticamente sobre su futuro. Esto es bueno para ejercer un derecho y muy necesario para no seguir viviendo en la confusión. La consulta tanto como un derecho político es una necesidad psiquiátrica. Todo el mundo habla del pueblo, en lugar de dejar hablar al pueblo. Y cuando éste lo hace, cada uno lo interpreta a su manera. Hay que encontrar la fórmula legal para una consulta, pero no hay marcha atrás. Mientras ello no ocurra, podemos seguir engañándonos todos sobre la realidad. Estamos, me temo que voluntariamente, confundiendo las cosas. No hay que identificar los que están a favor de la consulta solo con los que desean la separación. Y tampoco es razonable pensar que aquellos que, legítimamente, no apoyarían la separación, se deban ahora oponer a la consulta." [...]

 Joan Majó, "El entusiasmo y el rechazo" (El País, 21-XII-12)

REPETIM

De les coses meravelloses, un mai no se'n cansa.

TRES REIS (I UNA PETXINA CLOSA)

"Persia si è una provincia grande e nobile certamente, ma al presente l'hanno guasta i Tarteri. In Persia è l[a] città ch'è chiamata Sabba, dalla quale si partirono li tre re ch'andarono ad adorare a Cristo quando nacque. In quella città e' sono seppelliti gli tre Magi in una bella sepoltura, e sonvi ancora tutti interi con barba e co' capegli. L'uno ebbe nome Baltasar, l'altro Melchior, e l'altro Guaspar. Messer Marco domandò piú volte in quella citta di questi tre re: niuno gliene seppe dire nulla, se no' ch'erano tre re seppelliti anticamente. E andando tre giornate, trovarono un castello chiamato Galasaca, cioè a dire, in francesco, castello degli oratori del fuoco. È ben vero che quegli del castello adorano il fuoco, ed io vi dirò perché. Gli uomini di quello castello dicono che anticamente tre re di quella contrada andarono ad adorare un profeta, lo quale era nato, e portarono tre offerte: oro per sapere s'era signore terreno, incenso per sapere se era Iddio, mirra per sapere se era eternale. E quando furo ove Iddio era nato, lo minore andò in prima a vederlo, e parvegli di sua forma e di suo tempo; e poscia il mezzano, e poscia il maggiore, e a ciascuno p[er] sé parve di sua forma e di sua etade; e riportando ciascuno quello ch'aveva veduto, molto si maravigliarono e pensarono d'andare tutti insieme. Andando insieme, a tutti parve quello ch'era, cioè fanciullo di tredici giorni. Allora offersono l'oro e lo incenso e la mirra, e il fanciullo prese tutto; e lo fanciullo donò agli tre re uno bossolo chiuso, e gli re si mossono per tornare in lor contrada."

 Marco Polo, "Della grande provincia di Persia e de' tre Magi", a Il Milione (1298)

DOS DIES

Al Núvol es fan ressò del seminari sobre "Resistencialisme i normalització: Usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània" de la setmana passada a la Universitat Oberta de Catalunya, amb un article-crònica de la professora Laura Solanilla ("Resistir i normalitzar") que inclou un bon muntatge d'imatges dels ponents.

MOGOLLÓN

"En su caso tiene un mogollón de similitud..."

I diu que vol ser gestor cultural.

ELS ALTRES, TAMBÉ

Quan l'any s'acaba és un clàssic esperat l'article d'Albert Manent recordant-nos les principals efemèrides culturals dels dotze mesos que s'acosten. Enguany, després d'haver obviat al 2012 Antoni M. Alcover o Josep Ferrater Mora, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona tenen (com apuntava fa poc Lluís Cabrera) una esplèndida oportunitat per oblidar-se de Carmen Amaya, la més famosa gitana catalana i una de les grans bailaoras flamenques, nascuda a les barraques del Somorrostro (per molt que alguns diguessin que al Sacromonte perquè la seva biografia lligués millor), entre la Barceloneta i el Poblenou, allà on avui els turistes juguen a vòlei i festegen al sol.

A més del d'Amaya, dos noms que el programa del merescudíssim centenari oficial de Salvador Espriu no hauria de fer-nos oblidar són els de Giuseppe Verdi i Richard Wagner, nascuts el 1813, amb carrer a Gràcia l'italià i trista placeta a Sarrià/Diagonal l'alemany, molt més català, però, sens dubte, que el compositor de Nabucco (fa uns dies s'ha inaugurat a Venècia una exposició sobre Fortuny i Wagner que inclou un parell de peces de Joan Brossa cedides per la Fundació del poeta, integrant com Joaquim Pena, Francesc Viñas o Adrià Gual de la poblada nissaga de wagnerians catalans). I, a més, en català l'any 2013 caldrà també afegir a la llista de centenaris no institucionalment celebrats (sobretot ara que el PP balear estalvia en política identitària abandonant l'Institut Ramon Llull) el del naixement de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que des de Catalunya va escriure un dels més bells poemes moderns en la llengua de Llull evocant Mallorca a la guerra civil. I els de la poetessa Joana Raspall, feliçment instal·lada a Sant Feliu de Llobregat, o l'escriptor i editor Joan Teixidor. Però també els de la bibliotecària Aurora Díaz-Plaja, el cardenal Narcís Jubany, la pianista Maria Canals, els arquitectes Antoni Bonet i Antoni de Moragas, l'activista cultural Joan Ballester... Per no mencionar els cent anys de la mort d'Enriqueta Martí, la vampira del Raval. De noms i de repertori no ens en falten.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-XII-12
Versión en castellano

VANITAT

En sortir al carrer he vist aquest cartell en una paret i per un moment en llegir-ne el lema he pensat que parlaven de Berlusconi.

ADOREM MOLOC

Hi ha tragèdies que ens horroritzen en la distància (i, doncs, d'alguna manera també ens tranquil·litzen). D'altres se'ns asseuen a taula o al seient del costat al cotxe o a l'autobús i no hi ha manera d'allunyar-nos-en durant hores i més hores qu epassen a poc a poc, perquè són com una agulla clavada al cor bategant, tossut i animal, del dia a dia, del més ordinari i vital i familiar. Per què un altre jove? Per què tants innocents? Per què les escoles com a escenari repetit? Per què no una caserna, una església o alguna de les cinc mil fires d'armes que diu que se celebren anualment als Estats Units? Potser Moloc hi té alguna cosa a veure... El Carles em passa aquest enllaç a una magnífica peça (en anglès) sobre el carnatge de Newtown:

"Pocs crims són més durament prohibits a l'Antic Testament que el sacrifici al déu Moloc (vegeu Levític 18,21 ["No sacrifiquis cap fill teu cremant-lo en honor de Moloc: profanaries el nom del teu Déu. Jo sóc el Senyor"] i 20,1-5 ["Comunica això als israelites: Tothom, israelita o immigrant resident a Israel, que doni un fill seu en sacrifici en honor de Moloc, serà condemnat a mort"]). El sacrifici a què es refereix era el de criatures vives consumides en el foc de l'ofrena a Moloc. Des de llavors, l'adoració a Moloc ha estat el signe d'una cultura profundament degradada. Els antics romans van justificar la destrucció de Cartago apuntant que s'hi sacrificaven infants a Moloc [...]"

 Garry Wills, "Our Moloch" (NYR blog)

TRENS DE NIT

FONDAMENTA

En la nit xiulen trens
que s'escapen de l'illa:
duen llums molt petits
cap a terra i fan veus
amb la via i les llanxes
a intervals regulars.
A la nit penso en trens
carregats a l’andana
esperant que m'adormi
per anar-se'n d'aquí,
fondamenta dels somnis,
llumenets del sentit.
Els que tornen van buits,
llarga corda a les fosques
sotragant en silenci,
sotragant cap a mi.

  JS

SOBRE NOSALTRES MATEIXOS

(...) Diuen, i això ja és un mite, que no es pot escriure res de nou sobre Venècia. Potser no. Però jo crec que sí, perquè, en el fons, quan escrivim sobre Venècia, escrivim sobre nosaltres mateixos, sobre els seus encanteris i les nostres transformacions, sobre la nostra decadència i la nostra persistència. Cada vegada que hi vaig, em fascina d'una manera diferent. I aquesta vegada ha estat la fascinació de la flotabilitat. A Venècia tot sembla que floti, sobretot els edificis més grans, i sobretot els tres edificis gloriosos de Palladio sobre el canal de la Giudecca. San Giorgio, Le Zitelle i, sobretot, per mi, Il Redentore, que és un sòlid perfecte, un cristall meravellós, vivent en la seva geometria, que respira pausadament sobre les aigües i navega sense moure's de lloc. Aquests tres edificis, vistos a l'hora de la posta, des de les Zattere, són una raó suficient per viatjar a Venècia.

Una altra és la Tempestat de Giorgione. No sé si arriba a fer un metre quadrat, però és la pintura més meravellosa de totes les pintures meravelloses que guarda Venècia. Hi ha els Bellinis sobirans, és clar, escampats i amagats en esglésies més o menys trobadisses, com ara I Frari o San Francesco della Vigna, o a la Fundació Querini-Stampalia, o a la mateixa Accademia on es guarda la Tempestat . Hi ha els Tizianos, evidentment, i els Veroneses, els carpaccio, perduts a San Giorgio degli Schiavoni, i els Tintorettos, que flamegen a San Rocco. Però la Tempestat és el paradigma de Venècia: misteri, foc, ruïna i idil·li. I perdurabilitat. (...)

 Narcís Comadira, "Venècia amb aigua baixa" (Ara, 15-XII-12)

PARENTS SELVÀTICS

Eppur parenti siamo in po'
di quella gente che c'è lì
che in fondo in fondo è come noi selvatica
ma che paura che ci fa quel mare scuro
e non sta fermo mai...

ERÒTIC CAST

Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils. [...]

 Raimon

RESISTENCIALISME O NORMALITZACIÓ?

Demà i demà passat a la seu barcelonina de la Universitat Oberta de Catalunya organitzem el primer seminari internacional del nostre projecte de recerca, sobre "Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània". Aquí en teniu el programa complet.

Hi haurà conferències destacades de Luisa-Elena Delgado (University of Illinois al Urbana-Champaign), sobre "El estado de consenso y la fantasía de la normalidad española", i del filòleg i investigador Jordi Amat, que parlarà sobre "L'Ametlla 1966. Un programa d'ofensiva intel·lectual", i un seguit de comunicacions dels professors Cristina Badosa (Universitat de Perpinyà), Enric Bou (Università Ca’Foscari, Venècia), Helena Buffery (University College Cork), Jaume Claret (UOC), Josep-Anton Fernàndez(UOC), Joan Fuster (UOC), Louise Johnson (University of Sheffield) i Anna Titus (UOC).

D'INTERESSOS

La generositat té uns rèdits espectaculars, en bona part per insospitats. La mala fe també.

MIGDIA

STORTO

Reflexos de l’aigua
a la pedra clara
de sota del pont.
En diuen migdia.
Un altre en diria
la llum de la son.

  JS

XANCRE

Quina mandra i quin oi, tornar a la Norma... Ara a més, com el Tintín o les abelles a l'ambre, suspesa en el temps, adolescent eterna, com si no haguessin passat els anys i els governs i les modes. Quin mal vam fer a qui i quan els catalans per no poder mai o no saber treure'ns de sobre aquest xancre?

UN MINISTRE VÍKING

Quienes me conocen saben que soy un hooligan madridista. Pero Relaño me pide que analice sociológicamente la encuesta de Ikerfel para AS, así que debería quitarme el casco vikingo como primera precaución (el casco sólo, el corazón merengue no podría aunque quisiera, que no quiero).

Hay que reconocer que no nos quieren como nos querían y que nos odian más de lo que solían hacerlo, aunque esto último está menos claro, puesto que la encuesta del CIS de 2007 sólo medía la preferencia y no el rechazo. También hay que tener en cuenta que la encuesta de Ikerfel está hecha sobre aficionados comprometidos (los que van al estadio) mientras que la del CIS se dirigía a toda la población y puede haber algunas diferencias, aunque no creo que sean muy sensibles.

Nos quieren menos y, presumiblemente, nos odian más por razones que algo tienen que ver con el juego de cada uno, pero que, sobre todo, se relacionan con el relato que los medios han construido sobre las entidades, sobre el Madrid y sobre el Barça. Porque en lo básico, los dos tendrían las mismas papeletas para ser rechazados: sus presupuestos son abrumadoramente superiores a los del resto, ambos ganan a casi todos, y ambos viven en otra dimensión. Los dos se alimentan en medida parecida del star system -aunque el Barça lo disimula mejor- y uno y otro pivotan sobre un astro rey que ilumina sus respectivas galaxias. [...]

 José Ignacio Wert, "¿Por qué no nos quieren?", As, 12-X-2011

EL CAPELLÀ VERMELL

AQUÍ VA VIURE VIVALDI

Moltes ciutats, fins i tot països, tenen el seu famós històric, que han convertit en marca i que els serveix per il·lustrar tant bitllets com tasses i samarretes, per donar nom a un centre cultural o a un tren. A Venècia la nòmina de noms il·lustres és tan extensa (de Marco Polo a Goldoni, de Casanova a Bellini o el Tintoretto) que no sabrien gaire per on començar. I a més ja tenen les gòndoles o el Campanile... Al capdamunt de la meva llista particular hi ha un tòpic: Antonio Vivaldi.

I

Al quadre de Cima da Conegliano que presideix l'altar de San Giovanni in Bragora, emmarcat per dues columnetes de marbre, Joan el Baptista, a la dreta, bateja un Jesús alt i prim amb el cos lleument vinclat endavant com l'arbre jove i fi que darrere d'ell també s'inclina. A la pica de la parròquia (ens ho recorden una placa a l'exterior i una còpia de la partida de baptisme penjada a dins) hi va ser batejat el 6 de maig de 1678 Antonio Lucio Vivaldi, que havia nascut setmesó a principis de març i pel seu precari estat de salut (també perquè aquell dia hi va haver un terratrèmol) ja havia rebut una primera aigua provisional a casa seva, a Ca' Salomon (al Campo della Bragora, el de l'església, avui Bandiera e Moro). Vivaldi tindrà per sempre la salut fràgil: parla del "male che io patisco a nativitate, pel quale io sto opresso", una "strettezza di petto" (potser asma), i explica que per això s'està molt de temps a casa i no surt si no és amb gòndola o amb carruatge, perquè gairebé no pot caminar del mal que li fan els ossos.

El seu pare, Giovanni Battista Vivaldi, era barber i violinista, amb un cert reconeixement a la ciutat de la Sereníssima: arribà a formar part de l'orquestra de la basílica de San Marco (llavors capella del Dux: la catedral era a San Pietro di Castello). El pare va ensenyar a tocar el violí al primogènit (que va tenir vuit germans més, dos dels quals moriren molt petits), i Antonio mostrà de seguida un talent precoç i extraordinari. De fet, a l'època Vivaldi era reconegut per tothom bàsicament com un violinista excepcional, dels millors del seu temps, i com un compositor més o menys remarcable (Carlo Goldoni, conciutadà i contemporani, el considerava "un eccellente suonatore di violino e un mediocre compositor"). [...]

 JS, "Aquí va viure Vivaldi", L'Avenç, 385, desembre de 2012

MUCH ABIDES

Després de sentir Tennyson recitat (i ben dit i ubicat) en un James Bond, començo a pensar que potser sí que al final algun dia fins i tot arribarem a tenir referèndum.

Though much is taken, much abides; and though
We are not now that strength which in old days
Moved earth and heaven; that which we are, we are...

MÉS DE BAI JUYI

NEU DE NIT

Arraulit de fred al llit
veig la claror a la finestra.
És negra nit i sé el pes de la neu
pels cruixits de les tiges de bambú.

 Bai Juyi (versió de Manel Ollé)

DOS DE BLUES

Ahir a Castelló 70-Nou vaig trobar dos cedés del poeta del jazz, Sidney Bechet, a dos euros (més barat que el que costa estampar-los), i la veritat és m'estan afinant el cap de setmana. A veure si a vosaltres també us passa...

METATUIT

Breu (brevíssim), directe, brillant i fàcil d'entendre. Si no compleixes totes quatre condicions malament rai. Una cultura comunicativa (un mitjà) que deixa continents a fora i no para de créixer, sempre en petit.

D'ENLLOC: D'AQUÍ

LLEGEIXO EL ZHUANGZI

Marxo a l'exili, lluny de casa.
El cor s'estranya de la poca tristor.
Potser amb Zhuangzi he après a saber d'on sóc:
del meu país, la terra d'enlloc.


Hi ressona (bé, hi pressona: mil dos-cents anys abans) el "país natal: exili" de Maria-Mercè Marçal, però són versos de Bai Juyi, que va viure a la Xina dels Tang del 772 al 846. És un dels poemes inclosos al que promet ser un dels títols de la temporada (bé, de moltes temporades, perquè és d'aquella mena de llibres que van fora del temps): Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica, de l'editorial Alpha, a càrrec del poeta i professor Manel Ollé.

L'antòleg i traductor (que ha escrit sobre l'interès i la pràctica de Carner, Manent i Joan Ferraté per la poesia xinesa) reivindica en aquesta tria, segons deia ahir a VilaWeb Lletres, "la idea del clàssic que no estableix distància, sinó que pot ser contemporani d'un hom mateix. Per mi, és possible la traducció que acosti el poema. És possible adreçar-se al lector des del poema i no tant des del xinès. Hi ha uns temes més representats que no uns altres, perquè són els que m'interessen: una part de poemes amorosos, una altra part de poemes més filosòfics, de sentiment del tot, i uns altres que són més de detall..."

MIRACOLI

El Renaixement italià (que vol dir el Renaixement), com segles després el nostre Noucentisme, és tot ell una violència contra la inèrcia. És artificial en el sentit de no natural, de conscient i arbitrari, de programàtic (i, de fet, platònic). En arquitectura, és pur geometrisme a escala, meravella dels marbres com un immens joc d'estampats sempre dins, però, de la combinació de formes geomètriques bàsiques. A la recerca d'un equilibri que és mental, imaginat, que al món no hi és. O sí, ara sí: gràcies a aquests edificis.

TOCAR, VEURE

"Yo no había venido a visitar esta ciudad, sino a tocarla."

  Ramón Gaya

Ramón Gaya, "Homenaje a Tiziano", 1972. Detall

UN CRIPTOJUEU A VALLCARCA

El segon acte de la inacabada Moses und Aron i la darrera peça per a piano publicada per Arnold Schönberg van ser compostos a Barcelona, en una torreta del barri de Vallcarca al carrer que ara duu el seu nom, llavors als afores i ara encaixada entre cases més altes, on el compositor austríac havia vingut a refugiar-se del clima polític del seu país acceptant la invitació del deixeble i amic Robert Gerhard. A Vallcarca, Schönberg s'hi va estar de l'octubre de 1931 fins al juny de 1932: el poeta Carles Sindreu, vinculat al Club de Tennis La Salut, l'hi feia classes de tennis, i allà va néixer la seva filla Núria. El 1933, mentre era a París de vacances, va saber que tornar a Berlín amb el recentment escollit Adolf Hitler al poder podia ser-li perillós, i decidí (després d'anar a una sinagoga a demanar ser reconegut com a jueu) anar-se'n als Estats Units, on passà a dir-se Schoenberg. Adéu doncs per sempre Viena, l'Acadèmia Prusiana de les Arts, Vallcarca i París...

Ara m'assabento amb alegria que la col·lecció Sagrats i Clàssics de Fragmenta Editorial publica el llibret (ells ho escriuen libretto) de Moses und Aron, amb traducció (i llarga presentació) del teòleg i antropòleg Lluís Duch, amb l'ajut de Josep Barcons. Un altre Moisès que la nostra cultura acollirà.

UN ORGULL PROPI

"Els catalans, acostumats sota els reis d'Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el príncep més que com a comte de Barcelona, a pagar només els impostos que acceptaven pagar, subministrar només les tropes que volien concedir, es consideraven tots participants de l'autoritat sobirana i tenien, per aquest motiu, una idea d'independència que s'ha perpetuat durant molt de temps. Deriven d'això un orgull propi d'aquesta província i un to antigament imperatiu, del qual encara queden alguns rastres. Aquests lleugers defectes potser han contribuït a més a encoratjar les seves grans empreses. Sovint fa falta tenir l'orgull de no poder ser vençut per arribar a la victòria; i quan s'està dotat, com els catalans, d'una activitat infatigable i d'una paciència a tota prova, s'havia de tenir èxit, com han fet ells, en les aventures més arriscades."

 Alexandre de Laborde, Voyage pittoresque et historique en Espagne (1806-1820)

PENITENTIATE!

Potser sí, que al final algun dia veurem coses que no esperàvem veure mai...

Bon cap de setmana, bona tria demà i paciència a partir de dilluns.

[I gràcies al Xavier per passar-me'n l'enllaç]

COMPARATA

Una de les coses que fa gràcia a molts peninsulars (aquella gràcia socarrona tan de turista acabat d'arribar) és que a Itàlia de la mantega en diguin "burro". De fet la paraula prové del grec (de la combinació de βούς: bus i τυρός: tyros), a diferència de l'espanyol, en què prové del burricus del baix llatí. Però vaja, és cert: els italians de la mantega en diuen burro. Passa llavors que el burro que compres al súper és de la marca Virgilio. Vull dir que n'hi ha que al pa s'hi posen mantega o mantequilla i llavors el burro el tenen a les monedes d'euro, que aquí en canvi duen un dibuix de Da Vinci i un perfil del Dant... Pot ser que avui la crisi sigui arreu la mateixa, però les formes amb què s'il·lustren les coses no, de cap manera.

QUÈ ÉS PITJOR?

Quin desastre (per a nosaltres, però també per a ells) i quina llàstima que a hores d'ara sembli que només es pot defensar Espanya des del catastrofisme o bé des de l'energumenisme. Ja se sap, què neix de l'amenaça.

PROPIETAT COMMUTATIVA

Tota aquesta gent tan somrient mirant a càmera que diu que escriu perquè el (o la) llegeixin... ja llegeix?

SERPS D'ESTANY

Ahir va fer sis anys de la mort de Jordi Sarsanedas.

Al Núvol Bernat Puigtobella ho recordava reproduint una llarga i interessant entrevista de 2004 al narrador i poeta i durant anys degà de la ILC i president del PEN Català, on alguns vam tenir la sort d'aprendre a admirar i estimar no només l'escriptor (enllà d'altres títols més coneguts, els seus quatre darrers poemaris, publicats en un lapse de tan sols sis anys, són senzillament extraordinaris) sinó també la persona. D'un llibre antic (Postal d'Itàlia, de 1965), aquest poema:











TORCELLO

S'ha esborrat el vaixell. Només l'aigua cendrosa,
que solquen serps d'estany fins al canyar imprecís,
parteix els camps.
No calen barques per a avançar
per la plana mirada somiosa,
pel record infecciós d'una ciutat
d'antigues morts sota lentes metzines
de l'àvid fang de la palut,
pel vel que aombra encara,
almenys d'un lleu calfred,
el color de la fruita entre les fulles.

Fins a la conca d'or on de sobte retruny,
tan alta com estesa és l'albufera,
la icona solitària, negra de tots els dols.

 Jordi Sarsanedas

CANÇÓ I CAMÍ

Francesco de Gregori té disc nou (ell encara parla de discos) al carrer: "Sulla strada". I per tal d'acompanyar-ho ha penjat al seu lloc web un llarg videoreportatge que s'ho val.

Us deixo amb ell, perquè ens acompanyi durant un bon cap de setmana.

CONTRA TI PORQUE TE QUIERO

"L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostès poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. [...]"

 Joan-Francesc Mira, "Una firma contra els catalans" (El País, Quadern, 13-X-2012)














MÉS
"El exilio de las firmas de Rajoy" (El Público, 18-VII-2010)

VIATGET

Seria un detall que fessin callar el nen o com a mínim que el collissin de terra, però entenc que es tracta d'un objectiu molt ambiciós. Potser n'hi hauria prou llançant-lo per la borda.

VAGAROSOS

Una visió de la vaga d'avui, pel fotògraf Txema Salvans.

UN ROTHKO

El llum blau intermitent de la llanxa de la policia travessant de nit la llacuna. Com en una pel·lícula muda, però en color. En dos colors.

DISCRECIÓ

Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa.
        Pere Calders

Discretament, gairebé com un homenatge a l'autor, un dels grups universitaris d'investigació sobre literatura catalana contemporània amb més energia del país convoca el II Simposi internacional "Pere Calders i el seu temps", aquest dijous (a la Fundació Tàpies) i divendres (a la UAB). L'assistència és gratuïta, i si us hi inscriviu obtindreu a més un llibre sobre el gran contista barceloní (i vallesà, d'acord).

PRESIDENT LOREDAN

Ara que ha començat la campanya i hem vist els diversos cartells i ja sabem el que dóna de si l'imaginari dels dissenyadors i publicistes locals, us confesso que a mi m'agradava més el cartellisme del segle XVI. La imatge que us adjunto, per exemple, del dux Leonardo Loredan (president de la república de Venècia entre 1501 i 1521), és d'un tal Giovanni Bellini.

VERSIÓ DE VERSIÓ: DIVERSIÓ

Una de les coses bones de fer-se gran i tenir talent i prou cara dura deu ser poder fer animalades com aquesta sobre imitacions (every time he kisses you it leaves behind the bitter taste of saccharine) i tristos segons intents (like the Stones since the Eighties). Bé, segur que també hi ajuda viure a Londres... Atenció al Brian May de pega de l'última escena, que és el culpable de tot plegat.

Que passeu un bon cap de setmana.

LA FAMÍLIA MAS

La foto és reveladora: Susanna, Borràs, Bertran, Fonoll, Oranich... Amb aquesta aposta intel·lectual, amb aquest nou horitzó nacional per a les nostres arts i les nostres lletres, espero que el dret a decidir inclogui una clàusula d'objecció de consciència.

OFERTA DE TEMPORADA

Aquestes setmanes, donar suport a la coalició que ha votat més lleis econòmiques i socials amb el PP (a Madrid i a Barcelona) és progressisme. Si a més t'apuntes a allò de la Casa Gran del Catalanisme igual ja deus poder ser considerat un/a bolxevic. Gran oferta. Visca el roig!

ATTENTION AL CLIENT

O "T'ho diré en anglès perquè m'entenguis". O "Matxuca el client que sempre n'hi ha d'altres". La caixera (l'única caixera en cap de setmana, en una de les millors pinacoteques del món) de l'Accademia s'empipa amb uns turistes diria que nord-americans que deuen haver comès l'error d'intentar pagar les entrades (a catorze euros cadascuna) amb un bitllet de cinquanta, i els ho recrimina alçant la veu perquè se n'assabenti la resta de la llarga cua:

– Non ho change! You pay fifty, fifty, fifty e my change finish!

MAHÓN SÍ, ESPAI NON

Quan vostè llegeixi aquestes ratlles, a Barcelona ja haurà tancat, si més no oficialment, l'Espai Mallorca, el centre de promoció i difusió de la cultura de les Illes Balears a Catalunya. Dic oficialment perquè el col·lectiu d'usuaris Crits i Renou vol donar continuïtat al projecte de forma autogestionada, i perquè l'Espai era una iniciativa oficial (inspirada pel conseller Damià Pons) posada en marxa el 1998 pel Consell de Mallorca i el Gremi d'Editors de les Balears i ara són aquestes institucions les que han decidit tancar-lo. Han estat catorze anys d'una bona llibreria (l'esclat editorial balear dels últims anys és un secret que molts desconeixen, amb greus problemes de distribució "normal") i d'exposicions i presentacions continuades en un local cèntric i amable.

A l'espera del que diu que serà l'enlluernadora albada del nostre alliberament nacional, que la Generalitat de Catalunya (després de tancar la seva xarxa de llibreries institucionals) calli i miri cap a una altra banda ens hauria de donar pistes sobre alguns dels costos col·laterals de la independència si ve de la mà de Convergència i Unió: els altres territoris de parla catalana fan una nosa incòmoda al projecte, i seran abandonats amb un somriure còmplice i algun gest-barretina, això sempre. No ho escric com un retret: és una constatació. Sé que l'Espai Mallorca era una iniciativa balear i que són les institucions públiques de les Illes les que ara l'han deixat caure. Però ¿què es podia esperar del govern del farmacèutic Bauzá, enderiat a "col·locar" el castellà a les escoles contra la demanda dels pares, o d'un PP que es posiciona contra el dret de les comunitats a expressar-se democràticament en una consulta però en canvi defensa i exerceix el d'ells com a partit a canviar només amb el seu vot el nom de Maó, que des de la setmana passada (i fins que la raó torni a l'illa on va néixer Francesc de Borja Moll) es diu oficialment Maó-Mahón i per a tot el món Mahón, com prova el web de l'Ajuntament, en homenatge no sabem si als anglesos que van fer de Port Mahon la seva capital o al noble i polític francès d'ascendència irlandesa Patrice de Mac Mahon, president de la República d'allà on l'espanyolisme militant beu la seva peculiar forma d'entendré l'egalité i la fraternité?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XI-12
Versión en castellano

RESCAT

Vinc de passar per l'ull de l'agulla, diu el camell. I tampoc no n'hi havia per tant.

TESTAMENT OBERT

Si em quedés una hora de vida voldria passar-la a la capella Scrovegni, a Pàdua, amb el Giotto. Però llavors hauria de pensar què feia amb els trenta minuts que em sobrarien perquè les visites tenen només, t'hi posis com t'hi posis, mitja hora de durada.

SARMIENTO O MÉRIMÉE

Al novembre de 1846 coincideixen a Barcelona (i probablement hi són presentats a casa del cònsol de França, Ferdinand de Lesseps) l'escriptor argentí –i futur president de la República– Domingo Faustino Sarmiento, de viatge per Espanya "para fundar una acusación (...) ante el tribunal de la opinión de América", i Prosper Mérimée, el llibretista de Carmen. Sarmiento troba que l'única ciutat civilitzada de la península és Barcelona (quan hi arriba escriu "Estoy, por fin, fuera de la España"); a Merimée en canvi (que ha vingut a documentar-se a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on l'ajuda Pròsper de Bofarull) Barcelona li sembla horrible, una "bruta ciutat que es vanta de tenir aires de capital i que s'assembla, com dues gotes d'aigua, a una ciutat de províncies d'un departament industrial". La dualitat de mirades, doncs, no ve d'ara.

DOV'È?

Em miro la tauleta amb el llum, el llibre, els mocadors de paper, el rellotge, el fil de l'iPod, les monedes, i no hi veig el rellotge. Qualsevol dia em faran ministre.

ÉS MAÓ

Vergonya, senyores i senyors, vergonya. És Maó.

EGO DONUM

Fins a la fi del segle XIX el cim del Tibidabo era un lloc pelat i de difícil accés. Però l'any 1888, amb motiu d'una visita de la Reina regent, Maria Cristina (que era a Barcelona per a l'Exposició Universal), l'Ajuntament hi alça un pavelló d'estil neomossàrab provisional i construeix un tram de la carretera de l'Arrabassada.

Dos anys abans ja s'hi havia instal·lat una petita capella dedicada al Sagrat Cor amb motiu de l'ascensió, el 8 d'abril de 1886, de Don Bosco (el futur Sant Joan Bosco) perquè una autoanomenada Junta de Caballeros Católicos promoguda per la infatigable Dorotea de Chopitea (aquesta dona em té el cor robat) li fes ofrena dels terrenys del cim de la muntanya, que havien adquirit amb la intenció d'alçar-hi una església sembla que davant del rumor que s'hi volia obrir un restaurant-casino. L'església, encarregada a Enric Sagnier, serà el temple del Sagrat Cor que encara avui hi regna sobre la ciutat, òbviament inspirat (que ja són ganes d'inspirar-se) en el Sacré-Coeur parisenc.

GARGOLANT

Aigua als peus i al cap, i nosaltres en l'eixut.

ENCALMAT

La prova que calma i modernitat poden anar de la mà i tenen poc a veure amb el segle. Segon moviment, largo, del concert en si bemoll RV502 per a fagot, cordes i baix continu d'Antonio Vivaldi. No us fixeu si us plau en la il·lustració, una bestiesa fora de lloc. I feliç cap de setmana amb tempo encalmat.

TESTIMONI GRÀFIC

Roger Fenton, 1855

Llegint el recomanabilíssim Barcelona y sus vidas de Carlos Pujol (La Veleta, 2010) hi trobo no una dada (n'estem enfitats) sinó una associació ben interessant: l'any 1854, quan s'inicia l'enderrocament de les muralles de Barcelona, Flaubert escrivia Madame Bovary i Europa estava pendent de la guerra de Crimea (la de la càrrega de la brigada lleugera, sí), la primera guerra fotografiada en la llarguíssima història de guerres de la humanitat. De llavors en endavant va venir un crescendo retratador que devia culminar amb la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. Després em sembla que va començar una certa retracció (no parlo del nombre d'imatges preses, sí de la seva redifusió) amb el súmmum (bé, el minimum) a l'Afganistan o fins no fa gaire a l'Iraq, en què ja som directament davant d'un conflicte gestionat i retransmès des de gabinets de comunicació que trien i filtren que es un primor.

TORNA EL FESTIVAL

Més poesia: s'ha inaugurat (i fins i tot ha sortit al diari!) la dotzena edició del Festival de poesia de Sant Cugat, feliç caparroneria de l'Ajuntament de la ciutat i la Institució de les Lletres Catalanes, enguany amb Francesc Garriga com a poeta d'honor. Jo hi hauria de ser diumenge amb els altres guanyadors del premi Gabriel Ferrater però no podrà ser per raons diguem-ne geogràfiques. De tota manera us recomano que ho aprofiteu per comprar-vos i anar a fer-vos dedicar els llibres de premiats anteriors (Albert Balasch, Yannick Garcia, Albert Roig...) i sobretot, per la novetat, el de la guanyadora d'aquest any, l'Anna Garcia Garay, tuitera i bloguera (els pecats, compartits, fan menys vergonya).

TEMPESTA DE CORRESPONDÈNCIES

És curiós, el cas de Theodore Roethke: fill d'immigrants, professor i florista, metafísic i responsable de tallers de poesia, descarrilat (o simplement aliè) dels corrents majors de la poesia nord-americana moderna... A mi m'han mirat d'aquella manera més d'un cop per dir que m'agradava, o que m'interessava, la seva obra.

Ara n'acaba d'aparèixer una antologia en castellà traduïda per Luis Javier Moreno, i em fa gràcia veure que Álvaro Valverde també el coneix i que s'ha fixat en el volumet de Trea. Jo me'l vaig endur l'altre dia de La Central (també la Poesia completa de Joan Vergés, editada per Lleonard Montaner) i l'he posat a la lleixa (bé, l'he premut dins de la lleixa) al costat de l'anterior antologia que n'havia publicat Huerga&Fierro.

Us deixo amb uns versos de Roethke on s'apunta que en temps foscos l'ull s'hi veu millor. Que així sigui.

IN A DARK TIME

In a dark time, the eye begins to see,
I meet my shadow in the deepening shade;
I hear my echo in the echoing wood--
A lord of nature weeping to a tree,
I live between the heron and the wren,
Beasts of the hill and serpents of the den.

What's madness but nobility of soul
At odds with circumstance? The day's on fire!
I know the purity of pure despair,
My shadow pinned against a sweating wall,
That place among the rocks--is it a cave,
Or winding path? The edge is what I have.

A steady storm of correspondences!
A night flowing with birds, a ragged moon,
And in broad day the midnight come again!
A man goes far to find out what he is--
Death of the self in a long, tearless night,
All natural shapes blazing unnatural light.

Dark,dark my light, and darker my desire.
My soul, like some heat-maddened summer fly,
Keeps buzzing at the sill. Which I is I?
A fallen man, I climb out of my fear.
The mind enters itself, and God the mind,
And one is One, free in the tearing wind.

 Theodore Roethke

AH, SÍ?

Aquesta mena de gent que veu o viu una cosa per primera vegada i se sent amb l'obligació de deixar-ne constància, d'escriure'n un assaig per a la resta de la humanitat. Molt personal, això sí.

VOTS PODRITS

La senyora Rosa Díez González, que porta més de trenta anys cobrant com a diputada de diferents menes d'escons sempre més o menys electes, ens va deixar ahir parlant de Bildu una de les frases de la nit: "Que hayan conseguido que les voten no les convierte en demócratas, los nazis también consiguieron muchos votos". Com que ara ja la té patentada, espero que es guardi la sentència i la repeteixi l'endemà del proper 6 de novembre referint-se a tots els nord-americans que votin, no sé, per Mitt Romney per exemple, i també el 25 de novembre a la nit aplicant-la al partit que més ràbia li faci dels cinc o sis que hagin obtingut tan injustament algun dels escons que el seu no obtindrà.

BI / DOS

BI

Batzuetan, bi hizkuntzak
Trabatzen zaizkit eztarrian,
Burnizko bi ezpata bailiran

 Felipe Juaristi











DOS

De vegades, les dues llengües
se'm traven a la gola
com dues espases de ferro.

 [versió de Pau Joan Hernàndez]