PER ME SI VA TRA LA PERDUTA GENTE

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

(via @JuditVerdaguer) 

COMPARATA

Una de les coses que fa gràcia a molts peninsulars (aquella gràcia socarrona tan de turista acabat d'arribar) és que a Itàlia de la mantega en diguin "burro". De fet la paraula prové del grec (de la combinació de βούς: bus i τυρός: tyros), a diferència de l'espanyol, en què prové del burricus del baix llatí. Però vaja, és cert: els italians de la mantega en diuen burro. Passa llavors que el burro que compres al súper és de la marca Virgilio. Vull dir que n'hi ha que al pa s'hi posen mantega o mantequilla i llavors el burro el tenen a les monedes d'euro, que aquí en canvi duen un dibuix de Da Vinci i un perfil del Dant... Pot ser que avui la crisi sigui arreu la mateixa, però les formes amb què s'il·lustren les coses no, de cap manera.

CANGUR ENMIG DE LA BELLESA

[Transcric el final del segon article de la sèrie "El lloc i l'ombra", acabat d'aparèixer al número de juny de L'Avenç, sobre Emily Dickinson i el seu lloc al món: Amherst, MA]










"[...] Tot sumat, vida i poesia, no ens ha d’estranyar la imatge d’excentricitat que ha quedat associada a Dickinson. Ella mateixa es presenta en una carta com un Cangur enmig de la Bellesa: bé, doncs això. En aquesta nostra època que enalteix fora mida el desplaçament i el canvi (amb el viatge com a emblema de totes dues coses), Emily Dickinson representa un antimodel fascinant (com Miquel Bauçà o el J.D. Salinger madur). En la seva època que adorava els models va optar per no assemblar-se a ningú: “Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant”, ha escrit Harold Bloom.

'La Fama és una abella', diu en un poema famós que em va brunzint a l’orella. I com les abelles té una cançó, té un agulló i té, és clar, una ala. I mentre jo camino a poc a poc per aquest novembre de dos segles després ella hi torna: 'Si abolíssim el gebre/ no acabaria l’estiu'. Emily Dickinson va ser (i és) gebre i abella, i per a totes dues coses no li calia anar-se’n gaire lluny del lloc on havia nascut i on havia après a mirar-se les coses més properes. La seva poesia creix cap endins, plena d’ales i agullons, i s’evapora i torna a aparèixer amb cada nou lector i amb cada nova lectura. En té prou amb un jardí que mai no se li acaba. El jardí en què trepitgem el gebre que ella va trepitjar i on imaginem la cançó d’unes altres abelles que continuen sent l’abella de la seva Fama. El jardí que ens acull només d’obrir un seu llibre, cosa que no hauria passat mai (ni que ens acollís ni llegir-la en un llibre) mentre fou viva. Visca, doncs, la seva Mort."

 JS, "Dickinson a Amherst: gebre i abella", L'Avenç, 380 (juny 2012)


MÉS
Emily Dickinson Museum
"Un alcohol així" (F l u x, 14-V-12)
"Coqueta, salvatge" (F l u x, 15-V-12)

SAGARRA AL SEU CARRIL

Ahir va fer cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels noms de primera fila de les lletres catalanes del segle XX. Però la primera fila d’un segle en què coincideixen Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, Rodoreda, Villalonga, Fuster i d’altres és una fila llarga llarga, i la sala en què celebrem la literatura catalana té una estranya forma d’embut, amb mala visibilitat per les bandes. Vull dir que malgrat la seva quarantena d’obres de teatre, la dotzena de llibres de poesia, les extraordinàries versions de la Divina Comèdia i de gairebé tot Shakespeare, malgrat les seves impressionants i divertides Memòries, malgrat Vida privada i els centenars d’articles periodístics ara aplegats en diversos reculls, Sagarra continua sent una mica un “sí però no” a la llista dels indiscutibles. Hom li retreu ara la lleugeresa, ara que fos aristòcrata; ara la felicitat, ara que no fes política. De fet, sovint tens la impressió que el que no se li acaba de perdonar són més aviat dues virtuts que la gent d’aquesta terra sabem molt bé com coure perquè acabin resultant amargues: la facilitat i l’èxit. Sagarra es llegeix, és cert, amb una aparent facilitat (en art, però, res fàcil no és senzill), i podem dir sens dubte que forma part (amb Verdaguer, Maragall, Espriu o més recentment Martí i Pol) de la curta llista d’escriptors enormement populars en vida. Passat mig segle, però, llegeixin “Cançó de pluja”, “La balada de Luard el mariner” o “Aiguamarina” i veuran que de vegades el públic no s’equivoca.

Ara que a Catalunya hem convertit gairebé totes les carreteres (les que calia i algunes que no) en vies de dos i tres carrils, aniria bé que deixéssim tranquil un temps el quitrà i apliquéssim el criteri de les obres públiques a la literatura: que així com camions, 4x4, descapotables, híbrids i familiars comparteixen carretera sense fer-se fora del camí, de la mateixa manera autors diferents i divergents poguessin anar fent tranquils i en la mateixa direcció la ruta blava de la història de la literatura, sense invasions de carril, embussos ni peatges.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 28-IX-11
Versión en castellano











MÉS
Esplèndida entrevista (inèdita) amb el fill de Sagarra sobre son pare, per gentilesa de Jordi Galves (Un dia en les carreres).
Narcís Comadira, "El poeta Sagarra" (Ara, 25-IX-11).
"Reivindicant el teatre de Josep M. de Sagarra" (VilaWeb).
Saragatona, "Record i reivindicació de Sagarra en el cinquantenari de la seva mort".
Bereshit, "50 anys sense Josep M. de Sagarra" (amb "extres" de La Publicitat i Joan Solà).

ESCRIURE, NO UDOLAR

Dies enrere citava una conferència del mexicà Alfonso Reyes i avui, voltant blogs nous, em trobo a Human Trash (a Tarragona, com al Maresme, hi estan passant coses ben interessants en la confluència de TIC i cultura) una frase magnífica que m'ajuda a dir el que he intentat explicar amb molta menys gràcia en un grapat de converses i discussions:

Hasta los perros sienten la necesidad de aullar a la luna llena, y eso no es poesía.

La citació és d'Alfonso Reyes, i quan la poso al Google m'envia a l'assaig "Jacob o idea de la poesía", a tocar de la xerrada sobre Aristarc i l'anatomia de la crítica. Reyes hi evoca una curiosa pugna (a què va assistir a Madrid) entre Gabriel Alomar i Eugeni d'Ors sobre Dant i el tercet, s'apunta a la disciplina formal ("El artista llega a la libertad ciertamente; produce libertad (o mejor, liberación) como término de su obra, pero no opera en la libertad"), cita Mallarmé contra Degas (els versos no es fan amb idees, es fan amb paraules) i contra la imprecisió ("Toda imprecisión es un estado de ánimo anterior a la poética"), i conclou:

Me diréis que el poeta, a veces, y aun las más de las veces, lo que necesita y lo que quiere es expresar emociones imprecisas. Como que la poesía misma nace del afán de sugerir lo que no tiene nombre hecho, puesto que el lenguaje es ante todo un producto de nuestras necesidades prácticas. Convenido; pero aun entonces, y entonces más que nunca, el poeta debe ser preciso en las expresiones de lo impreciso. Nada se puede dejar a la casualidad. El arte es una continua victoria de la conciencia sobre el caos de las realidades exteriores. Lucha con lo inefable: "combate de Jacob con el ángel", lo hemos llamado.

Precís en l'expressió de l'imprecís.