SOBRE NOSALTRES MATEIXOS

(...) Diuen, i això ja és un mite, que no es pot escriure res de nou sobre Venècia. Potser no. Però jo crec que sí, perquè, en el fons, quan escrivim sobre Venècia, escrivim sobre nosaltres mateixos, sobre els seus encanteris i les nostres transformacions, sobre la nostra decadència i la nostra persistència. Cada vegada que hi vaig, em fascina d'una manera diferent. I aquesta vegada ha estat la fascinació de la flotabilitat. A Venècia tot sembla que floti, sobretot els edificis més grans, i sobretot els tres edificis gloriosos de Palladio sobre el canal de la Giudecca. San Giorgio, Le Zitelle i, sobretot, per mi, Il Redentore, que és un sòlid perfecte, un cristall meravellós, vivent en la seva geometria, que respira pausadament sobre les aigües i navega sense moure's de lloc. Aquests tres edificis, vistos a l'hora de la posta, des de les Zattere, són una raó suficient per viatjar a Venècia.

Una altra és la Tempestat de Giorgione. No sé si arriba a fer un metre quadrat, però és la pintura més meravellosa de totes les pintures meravelloses que guarda Venècia. Hi ha els Bellinis sobirans, és clar, escampats i amagats en esglésies més o menys trobadisses, com ara I Frari o San Francesco della Vigna, o a la Fundació Querini-Stampalia, o a la mateixa Accademia on es guarda la Tempestat . Hi ha els Tizianos, evidentment, i els Veroneses, els carpaccio, perduts a San Giorgio degli Schiavoni, i els Tintorettos, que flamegen a San Rocco. Però la Tempestat és el paradigma de Venècia: misteri, foc, ruïna i idil·li. I perdurabilitat. (...)

 Narcís Comadira, "Venècia amb aigua baixa" (Ara, 15-XII-12)