PERIFÈRIES

Una tarda de la setmana passada, a l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona, a la presentació de La Terra Santa d’Alda Merini, l’editora d’Arrela, Ariadna Ferrer, reivindicava el punt de vista perifèric: des de Menorca, amb traducció d’una eivissenca (Nora Albert), una petita editorial publica per primera vegada en català una poeta contemporània traduïda de l'italià. Sens dubte, com va dir un dia la mateixa Merini, traduir és un acte d’amor. Però també publicar, i difondre-ho, i perseverar. La Terra Santa de la poetessa és el manicomi on la va ingressar el seu marit, però també la mena de resurrecció que experimentà en sortir-ne: menys per als quatre que hi malviuen, la Terra Promesa sempre és lluny, tirant cap a l’horitzó. Com les perifèries, com els marges: les llengües al marge, els gèneres al marge, els temes al marge, els llocs als marges.

A casa, deixo l’exemplar de La Terra Santa damunt d’un altre llibre publicat fa poc per l’Ajuntament de Barcelona i, tot i així, igualment perifèric: Poesia contracultura Barcelona, on David Castillo i Marc Valls trien l’obra de divuit poetes recents però ja morts (entre els quals Genís Cano, Pau Maragall, Pere Marcilla, Jordi Pope o Pepe Sales), tots gent que va escriure al marge de les convencions des d’un espai on els referents eren el punk, el còmic, les drogues, el comunitarisme o l’anarquisme, i això ha fet que en bona part quedin com un hiat, com un parèntesi obviable vistos des del discurs més oficial de la literatura i la cultura catalanes. «I què?», segurament ens respondrien avui. Perquè, com deia el lema que Castillo recupera al seu pròleg: «Si no arrisques la vida la tindràs sempre perduda».

Poesia, traducció, illes, contracultura, anarquisme: perifèries de la ja en si perifèrica realitat catalana. Publicar i escriure lluny del centre, en tots els sentits. Potser perquè des de la perifèria, des de les diverses perifèries, un veu sempre les coses amb més perspectiva, i amb uns altres ulls. Algú dirà que som bojos. Nos­altres preferim imaginar resurreccions.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-IX-16
Versión en castellano

MAHÓN SÍ, ESPAI NON

Quan vostè llegeixi aquestes ratlles, a Barcelona ja haurà tancat, si més no oficialment, l'Espai Mallorca, el centre de promoció i difusió de la cultura de les Illes Balears a Catalunya. Dic oficialment perquè el col·lectiu d'usuaris Crits i Renou vol donar continuïtat al projecte de forma autogestionada, i perquè l'Espai era una iniciativa oficial (inspirada pel conseller Damià Pons) posada en marxa el 1998 pel Consell de Mallorca i el Gremi d'Editors de les Balears i ara són aquestes institucions les que han decidit tancar-lo. Han estat catorze anys d'una bona llibreria (l'esclat editorial balear dels últims anys és un secret que molts desconeixen, amb greus problemes de distribució "normal") i d'exposicions i presentacions continuades en un local cèntric i amable.

A l'espera del que diu que serà l'enlluernadora albada del nostre alliberament nacional, que la Generalitat de Catalunya (després de tancar la seva xarxa de llibreries institucionals) calli i miri cap a una altra banda ens hauria de donar pistes sobre alguns dels costos col·laterals de la independència si ve de la mà de Convergència i Unió: els altres territoris de parla catalana fan una nosa incòmoda al projecte, i seran abandonats amb un somriure còmplice i algun gest-barretina, això sempre. No ho escric com un retret: és una constatació. Sé que l'Espai Mallorca era una iniciativa balear i que són les institucions públiques de les Illes les que ara l'han deixat caure. Però ¿què es podia esperar del govern del farmacèutic Bauzá, enderiat a "col·locar" el castellà a les escoles contra la demanda dels pares, o d'un PP que es posiciona contra el dret de les comunitats a expressar-se democràticament en una consulta però en canvi defensa i exerceix el d'ells com a partit a canviar només amb el seu vot el nom de Maó, que des de la setmana passada (i fins que la raó torni a l'illa on va néixer Francesc de Borja Moll) es diu oficialment Maó-Mahón i per a tot el món Mahón, com prova el web de l'Ajuntament, en homenatge no sabem si als anglesos que van fer de Port Mahon la seva capital o al noble i polític francès d'ascendència irlandesa Patrice de Mac Mahon, president de la República d'allà on l'espanyolisme militant beu la seva peculiar forma d'entendré l'egalité i la fraternité?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XI-12
Versión en castellano

ÉS MAÓ

Vergonya, senyores i senyors, vergonya. És Maó.