EL QUE DIEM QUE FEM

[El CoNCA em va convidar a participar en la iniciativa "Cultura en 300 paraules", on cent cinquanta veus del sector hem mirat de definir com ha de ser la cultura de l'endemà (s'entén que de l'endemà de la Covid). Reprodueixo aquí la meva resposta, i us recomano que feu un cop d'ull a la resta.]

TIRALLONGA

Podríem fer, d’entrada, el que diem que fem o farem i no fem. Dedicar el 2 % del pressupost de la Generalitat a Cultura. Donar suport efectiu a editors, llibreters, traductors i autors (amb crèdits, ajuts i encàrrecs; no amb un altre Pla de Lectura i la foto consuetudinària). Crear i dotar una xarxa de biblioteques escolars i de promotors de la lectura. Duplicar les retribucions en actes públics vinculats a la literatura (presentacions, lectures, festivals, conferències, taules rodones, jurats, articles, pròlegs), i exigir aquestes tarifes dignes com un requisit a qualsevol organització o entitat que tingui relació amb l’Administració, com l’Institut Ramon Llull exigeix un contracte amb el traductor a qualsevol editorial estrangera que demani un ajut. Posar en marxa programes de llibres a TV3 (més d’un alhora). Finançar generosament Espais Escrits, el Centre d’Art i Natura de Farrera, la Viquipèdia o Llegir en Català, i no duplicar mai des de l’Administració el que la societat civil tira endavant amb encert i esforç. Dissenyar un pla de beques a l’estranger i estades de formació per a joves escriptors, i un pla de publicació de clàssics literaris descatalogats amb els editors interessats o, si no n’hi ha, amb una Editora Nacional not-for-profit. Prohibir que els càrrecs públics prologuin llibres, facin conferències, comissariïn anys i inaugurin exposicions. Coordinar-se amb les altres administracions estatals per a una circulació fluïda dels productes literaris en les cinc llengües de l’Estat. Coordinar les administracions dels territoris de parla catalana per a una circulació fluïda dels productes culturals en català (això inclou TV3, és clar, però també els llibres publicats a Palma, a València, a Perpinyà i a Lleida). Ei, si pot ser.

I llavors, quan passi tot això que se suposa que ja passa, llavors podrem obrir el meló de com ha de ser la cultura de demà pel que fa a la literatura.

JS

WRITING AND PUBLISHING SINCE 1985

Em fa una il·lusió especial presentar-vos la versió anglesa del web d'aquest escriptor catalanesc, amb els bits encara lluents i els links acabats d'enllaçar.

No ho hauria pogut fer sense la Mariona, la Pauline, la Meri i Asterisc. I ho he pogut fer sense CEDRO, la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Ramon Llull, l'Instituto Cervantes ni la SGAE. A tots i a totes, moltes gràcies!

NASSOS TRENCATS

Dies enrere, a la presentació a la llibreria Seminary Co-op d’un llibre del poeta i activista Kevin Coval, el presentador va comentar que estimar Chicago és com estimar una dona guapa amb el nas trencat. Allà assegut lluny del meu país petit, la bona imatge em va fer pensar tot d’una en la literatura catalana.

Em va fer pensar en una literatura guapa a qui les alegries (la presència com a convidada a la fira de Bolonya, per exemple) li duren quatre dies. Nas trencat. En un sector esqueixat però fibrós i voluntariós damunt del qual els responsables polítics a banda i banda de la plaça de Sant Jaume han volgut estendre en pocs mesos dos cars plans de promoció de la lectura que regategen euros a biblioteques escolars, promotors residents o professionals del sector i els gasten en uns anuncis banals que han entretingut, això sí, els opinadors durant setmanes. Nas trencat. La Institució de les Lletres Catalanes perd el bell logo republicà dissenyat per Josep Obiols i passa a ser considerada com “els altres serveis del Departament de Cultura” quan ni és un servei ni mai s’havia volgut que fos com els altres, i al gremi tothom calla amb l’alegria funeral dels que o no saben o no els importa o tenen el cul (l’ajut) llogat. Nas trencat. Des d’un diari general d’aquells que havien tingut influència es critica el llibre coordinat per Xavier Pla sobre la recepció de Proust a Catalunya perquè no posa l’èmfasi en la traducció al castellà d’Alianza (com si Josep Pla i els seus contemporanis haguessin hagut d’esperar a finals dels seixanta per llegir À la recherche...), i la discussió acaba embolicada amb el Procés. Nas trencat.

I així anem fent, sempre demanant permís o disculpes per existir. Potser perquè no ens agrada prou la dansa. Merce Cunningham ho havia dit ben clar mig segle enrere: “Del que es tracta no és de cap llicència, sinó de llibertat, és a dir: d’una consciència absoluta del món i alhora de la desconnexió d’aquest món”. Llibres i autors guapos, nassos trencats i tota la llibertat del món. Que cadascú es fixi en el que li sembli.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-VII-17
Versión en castellano

ELS 1001 PLANS

A Les mil i una nits Xahrazad va explicant històries al soldà perquè aquest li perdoni la vida fins a l’endemà, per sobreviure. A Catalunya, a quatre mesos de les eleccions (o el que hi hagi al setembre), acabem d’assistir a la presentació del Pla de lectura de la Generalitat per als propers quatre anys, comprometent accions i diners futurs per guanyar no se sap ben bé si temps, prestigi o una llotja al cel dels benintencionats.

Veníem de la trista campanya encarregada per l’Ajuntament de Barcelona a l’agència de Risto Mejide, aturada per les reaccions del sector però que contenia, per exemple, la proposta de Casa de les Lletres, i sense seure a parlar amb ningú (tot per al sector sense el sector, com apunta Carme Arenas) el Departament de Cultura proposa un paquet de mesures que són poc més que una altra forma d’endreçar el que ja es fa amb més quartos, sumant-hi, és clar, una campanya institucional en marxa que vol afegir al diccionari el neologisme “llibrèfil” (lector o bibliòfil deuen ser massa normals). I tornen les reaccions: Esteve Miralles ha apuntat que al Pla gairebé no s’hi menciona la literatura catalana, Tina Vallès que es descuida les biblioteques escolars, i Oriol Izquierdo, exdirector de la ILC amb experiència en plans anteriors (cada Conseller té el seu), subratlla l’absència del Departament d’Ensenyament. Un Pla de Lectura sense Ensenyament ve a ser com un Pla Viari sense la Direcció General de Carreteres. Tampoc no s’ha parlat amb Barcelona, tot i que gran part de les biblioteques en depenguin... Podríem pensar algun neologisme per al fet de legislar i organitzar amb pressupostos hipotètics sobre coses en què no es té competències.

Al recent La lectura en España. Informe 2017 José Antonio Millán avisa que encara està per demostrar cap relació entre campanyes institucionals i augment dels índexs de lectura. I fa anys, amb motiu precisament de l’Any del Llibre i la Lectura, Òscar Pujol ja advertia que potser la lectura no és un bé per a tots i que la insistència en els seus beneficis entre aquells que no hi mostren interès té ben poc sentit. Però a qui no li agrada un conte? I demà ja veurem què passa.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 31-V-17
Versión en castellano


MÉS
Tina Vallès, "Si tinguéssim un bibliotecari escolar" (VilaWeb, 26-I-17)
Comunicat dels professionals del sector del llibre (15-V-17)
Mercè Ibarz, "La revolta dels llibres" (VilaWeb, 19-V-17)
Ernest Alós, "Cultura dobla les compres de llibres per a biblioteques" (El Periódico, 23-V-17)
Jordi Puntí, "Els llibres no fan olor" (El Periódico, 26-V-17)
Oriol Izquierdo, "I ara, un pla de lectura en diferit" (VilaWeb, 28-V-17)
Jordi Galves, "Publicitat per a Santi Vila" (El Nacional, 30-V-17)
Montserrat Serra, "Llibreries, en convulsió i en revolta" (VilaWeb, 30-V-17)
Carme Arenas, "Qui té por de la literatura?" (VilaWeb, 2-VI-17)
L'Acció Paral·lela, "La ranera" (3-VI-17)
Màrius Serra, "Ferment de la lectura" (La Vanguardia, 3-VI-17)

QUI HO FARÀ MILLOR?

Quan vaig treballar al Departament de Cultura de la Generalitat d'aquí, els directors d'organismes públics no podien encarregar-se conferències als cicles que organitzaven ni, òbviament, comissariar exposicions del Departament. Però això era amb el Tripartit.

ESCOLTAR, TRADUIR

"Per a mi com a traductora el que és més important és escoltar, i això ho vaig aprendre a Farrera", ha dit Anna Crowe per cloure la seva intervenció a la taula rodona sobre traducció de literatura catalana, al costat de Ronald Puppo i Alan Yates, a la "Conference on Catalan Narrative 1870-2015" que se celebra aquests dies a St Andrews, Escòcia.

L'afirmació incloïa l'agraïment explícit a Francesc Parcerisas, llavors director de la ILC, qui el 1998 convidà Crowe al primer Seminari de Traducció de Farrera organitzat per la Institució i d'alguna manera, sense saber-ho encara, la va posar en el camí de convertir-se, en aquests moments, en la principal traductora de poesia catalana a l'anglès. Però la frase representa també una vindicació d'una forma discreta, constant, enfocada i a petita escala de plantejar la política cultural que de vegades els gerents i alguns responsables polítics menyspreen per poc vistosa i de mal vendre, però que sovint a la llarga, tot comptat i debatut, acaba essent més que productiva per a realitats modestes com la nostra. Ho diu la frase de Brecht en un cartell d'Arnal Ballester que venen a La Central: "Paciència, estem plantant".

UN EXEMPLE

L'altre dia llegint l'última columna a El Periódico algú em reclamava que donés noms locals argumentant que si no al final semblava que parlés massa en abstracte. I per mi no era així, però la constricció de l'espai t'obliga a anar per feina i els casos particulars, quan no són molt de domini públic, corren el risc de sonar a batalleta privada.

Però avui puc posar un bon exemple d'allò a què em referia. Ahir es va fer lliurament al Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya d'una carta amb tot de signatures de persones del sector que coneixem i apreciem el Centre d'Art i Natura de Farrera, sorprenentment i tristament exclòs enguany dels ajuts del Departament i deixat en una situació que en podria fer perillar la continuïtat. Al CAN de Farrera s'hi fan estades i residències d'artistes, cursos de natura i activitats culturals de tota mena, i la Institució de les Lletres Catalanes hi organitza de fa anys (van per la vintena edició, si no m'erro) els Seminaris de Traducció Poètica de Farrera, un magnífic exemple de feina de formiga feta en xarxa, amb la humilitat i la fragilitat però també amb la persistència i la resistència de les teranyines, gràcies al qual s'ha traduït al català poesia en totes les llengües imaginables i s'ha posat en contacte els traductors catalans amb poetes d'arreu.

Reprodueixo tot seguit (amb el permís dels Amics del CAN) la carta adreçada al Conseller:

Farrera, 25 de gener de 2014

Benvolgut Conseller,

Les persones sotasignades ens adrecem a vós com a coneixedores de la tasca que
du a terme el Centre d'Art i Natura de Farrera, sigui per haver-hi col·laborat en alguna
ocasió, per haver-ne estat residents o bé per haver participat en activitats que organitza.
Ho fem per a demanar-vos que no deixeu sense ajuda econòmica (exercici 2013) a aquesta
singular iniciativa de producció cultural, segons decisió presa per una comissió de valoració
sobre la convocatòria “de projectes que articulin”, amb 4,5 punts. Aprofitant el recurs d'alçada
presentat per l'entitat, el Departament de Cultura que dirigiu té l'oportunitat de reconsiderar
la decisió presa i així assegurar la seva continuïtat.

Estem segurs que aquesta comissió rep moltes més peticions de les que pot atendre
en condicions i, pel fet de no conèixer de primera mà les característiques del CAN i la
seva molt especial localització i singularitat de servei, no l'ha pogut valorar en tota 
la seva complexitat. Sabem també que vos feu tot el que està a les vostres mans per
evitar que el panorama cultural català s'encongeixi i s'empobreixi més del que ja ha fet
els darrers anys. Amb tot, us preguem que reconsidereu aquesta decisió, perquè estem
davant d'un equipament extraordinari, i només cal repassar la seva trajectòria en el camp
de la creació i de la recerca, binomi que el defineix.

Com a creadors i responsables d'equipaments culturals, projectes de recerca, departaments
universitaris i altres iniciatives culturals de Catalunya, coneixem les activitats i la projecció
internacional del Centre d'Art i Natura de Farrera i us assegurem que hi ha pocs casos
a Europa amb un nivell tan alt de qualitat, amb una visió tan oberta i cosmopolita, així com
amb uns efectes directes sobre l'economia i la cultura locals tan palpables en el difícil medi
d'alta muntanya. En resum: es tracta d'un dels equipaments culturals de casa nostra més
coneguts i reconeguts arreu, malgrat el seu petit pressupost i una localització allunyada de
l'àrea metropolitana.

Estem segurs que també en sou conscient i que fareu els possibles per esmenar aquesta
decisió, raó per la qual us estem, ja des d'ara, profundament agraïts.

Rebeu la nostra més cordial salutació i consideració,

I ho signa una seixantena de representants del món de la cultura en el sentit més ampli possible, entre els quals hi ha, per exemple, la científica Josefina Castellví, el poeta i degà de la ILC Francesc Parcerisas, la demògrafa Anna Cabré, el filòsof Xavier Antich, la professora i directora de la Fundació Joan Brossa, Glòria Bordons, l'escriptor Colm Tóibín, la traductora Dolors Udina, la presidenta del PEN Carme Arenas o el geògraf Oriol Nel·lo. Al pot petit hi ha la bona confitura, i a les institucions culturals entusiastes, arrelades, proporcionades i ben gestionades hi ha la llavor per a la continuïtat i la represa, un cop escampi el trist panorama actual. Això és també el que volia dir l'altre dia a la meva columna.

TORNA EL FESTIVAL

Més poesia: s'ha inaugurat (i fins i tot ha sortit al diari!) la dotzena edició del Festival de poesia de Sant Cugat, feliç caparroneria de l'Ajuntament de la ciutat i la Institució de les Lletres Catalanes, enguany amb Francesc Garriga com a poeta d'honor. Jo hi hauria de ser diumenge amb els altres guanyadors del premi Gabriel Ferrater però no podrà ser per raons diguem-ne geogràfiques. De tota manera us recomano que ho aprofiteu per comprar-vos i anar a fer-vos dedicar els llibres de premiats anteriors (Albert Balasch, Yannick Garcia, Albert Roig...) i sobretot, per la novetat, el de la guanyadora d'aquest any, l'Anna Garcia Garay, tuitera i bloguera (els pecats, compartits, fan menys vergonya).

ARTUR I ELS 134 PARLAMENTARIS VALENTS

Fins i tot un observador desapassionat haurà d’admetre que la Institució de les Lletres Catalanes té una relació tirant a dramàtica amb els autobusos. Si un matí de gener de 1939 els seus responsables i treballadors van fugir a l’exili dalt del bibliobús de la Generalitat de Catalunya (un servei gestionat per la Institució), ara sembla que serà un òmnibus (el nom de batalla donat a la llei de lleis que prepara el govern d’Artur Mas) el que s’endurà la Institució en aquest cas al llimb d’un despatxet del Departament de Cultura reordenat.

La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), creada pel govern de Lluís Companys la tardor de 1937, va ser un dels organismes més actius i reconeguts de la Generalitat republicana. L’any 1987, un acord entre les associacions d’escriptors i el Parlament va tornar a establir-la com a entitat autònoma amb la funció de promoure i difondre la creació literària en llengua catalana. Punt de trobada, doncs, d’administració i sector. Però el debat sobre què han de promoure i què han de deixar estar els governs és tan antic com l’anar a peu, i quan arribem als intangibles l’assumpte s’embolica... Un excel·lent escriptor no català que ha escollit el català com a vehicle d’expressió (encara es donen aquestes paradoxes) em recordava l’altre dia que Convergència no ha sabut mai gaire què fer amb la cultura i el PSC no ha sabut mai gaire què fer amb la llengua: ara que a la conselleria i al Parlament sembla que es poden sumar les dues experteses devem ser en el moment històric idoni per donar un pas endavant i oblidar-nos de les iniciatives públiques que combinen llengua i cultura. Com ara la Institució. Per què, en un país com Catalunya, on llengua i literatura com tothom sap no han tingut ni tenen cap importància, ha d’haver-hi una ILC? Que potser tenim un Institut d’Estudis Antàrtics? Oi que no? Doncs si no tenim glaciars i pensem que art i llengua s’autoregulen, optem per ser normals com no sé gaire qui i avall que fa baixada.

Que no tremoli l’espasa
L’aposta del govern de la Generalitat és valenta i arriscada. Precisament per això els caldrà ajuda: en les properes setmanes serà bàsic el suport dels cent trenta-quatre parlamentaris que, al costat d’Artur Mas, i seguint el previsible entusiasme d’Albert Rivera, paladí de la desregulació lingüística, hauran de votar l’anomenada llei Òmnibus. Que no es deixin influir, si us plau! Els sentimentals de sempre evocaran la llarga història de la Institució i citaran noms com Carles Pi i Sunyer, Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, Anna Murià, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Feliu Formosa, M. Antònia Oliver, Josep M. Benet i Jornet, Josep M. Castellet, Francesc Parcerisas. Que el talent no estovi els nostres parlamentaris! Els crítics els diran que la Institució és un dels pocs espais de trobada amb l’administració del món de la creació i les lletres. Hauran d’escoltar els raonament sibil·lins dels que no voldran entendre què té a veure la literatura amb una “Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat económica” (ni com és que la mateixa llei allibera les carreres de motos en espais naturals protegits i despenalitza la captura de caderneres). No defalliu, parlamentaris, no us els escolteu: esbandir la Institució pocs mesos abans que faci 75 anys és un bon gest simbòlic. Generarà sens dubte un rebrot de l’activitat econòmica en un país on les entitats i els programes de promoció de la lectura perjudiquen greument la indústria editorial. Que no us tremoli el pols! Us parlaran d’anades d’escriptors a les escoles, d’una base de dades única, de festivals de poesia amb un pressupost mínim... Ca! Vosaltres brandeu l’Excàlibur de l’aprimament i la reactivació sense debilitat socialdemòcrata, sense llagrimeta nacionalista. Fora la Institució. El pes de la història i el donar veu a la societat civil ja han fet massa mal al nostre país: la ILC va néixer precisament de la vocació d’articular escriptors i administració. Han calgut una guerra, una dictadura, una transició i diversos governs en democràcia perquè l’administració catalana actual arribi a la conclusió que ja no té sentit articular-se amb ningú, ni promoure institucionalment la literatura pròpia. Perquè la Generalitat entengui que és molt millor deixar que els artistes volin sols sense proteccions innecessàries, com les caderneres. Escapcem doncs sense dubtar-ne la Institució de les Lletres Catalanes. Però escapcem-la de veritat, persiana avall, sense mitges tintes oficialistes: així els escriptors i els lectors no haurem de patir durant anys un fantasma amb el seu nom, i la podrem potser refundar des de la societat civil quan la trobem a faltar. Potser hi convidarem i tot una administració futura que valori diàleg i patrimoni i que hagi recuperat el sentit d’estat. Si un país és una cultura, com ha dit algú, la llei Òmnibus és l’oportunitat perfecta per aclarir el panorama alliberant un organisme que la tardor de 1938, amb motiu de l’Exposició del Llibre Català organitzada a Londres, va fer escriure a la premsa: “entitats com la Institució de les Lletres Catalanes honoren elles soles un país i un govern”.

Publicat a El Periódico, 13-VI-2011
Aquí, en castellano

MÉS
Bloc Òmnibus de Cultura
Màrius Serra, "¿Ómnibus gratis?" (La Vanguardia)
Lluís-Anton Baulenas, "L'òmnibus i les lletres catalanes" (El Público)
Maria Barbal, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
Miquel Àngel Llauger, "En defensa de la ILC" (Diari de Balears)
Josep M. Fonalleras, "Un dofí engabiat" (El Periódico)
Josep-Francesc Delgado, "Un cop a les campanyes de lectura pública" (El 9 Nou)
Jaume Cabré, "La ILC no pot desaparèixer" (Ara)
David Figueres, La ILC en perill (Els dies i les dones)
Toni Sala, "El meu article a favor de la Institució de les Lletres Catalanes" (El Punt)
"Una llei òmnibus amb càrrega ideològica" (El Periódico)
"Malestar entre la gent de cultura..." (VilaWeb)
"Manifiesto en defensa de la ILC" (La Vanguardia)

QUÈ, NO PER QUÈ

Mentre hi ha qui es demana per què de forma banal i egòtica sense esperar resposta davant de milions de telespectadors, uns altres afortunadament es pregunten pel què dels altres i ho fan des de la feina discreta i sostinguda. El fòrum Què llegeixes? (pels usuaris, el QL), la iniciativa en curs de promoció de la lectura més important del país, ha renovat el disseny del seu web, i manté l'aposta per anar creixent a base de comentaris de llibres, de recomanacions, de jocs (com ara el divertit Enfoclits) i d'encomanar il·lusió pels arguments i els personatges.

El proper cap de setmana, a més, en col·laboració amb la Fundació Jacint Verdaguer organitzen un autocar per anar a Folgueroles diumenge 15, amb motiu del VIII Mercat del llibre vell de poesia. En teniu els detalls aquí. Si no hi heu estat mai, l'excursió s'ho val.

THE PROBLEM OF FOOD IN BARCELONA

L'estiu de 1938, ara fa setanta-un anys, el secretari de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Trabal, escrivia a Londres al secretari general del PEN Club demanant-li si podia fer una crida als socis perquè enviessin paquets de menjar per als escriptors catalans ("the problem of food in Barcelona is a serious one"). L'onze d'agost, Trabal torna a escriure a Londres agraint l'arribada de dos paquets del PEN Club de Londres que ja han estat distribuïts entre catorze escriptors. Al davant d'allà on llavors tenien la seu la Institució i el PEN (que s'hi havia traslladat a l'inici de la guerra) avui hi ha una terrassa amb tendals d'aquests plens de turistes potser també anglesos bevent i menjant i fent-se fotos. En un principal just uns metres per sobre d'on ara intenta aparcar aquest 4x4 d'importació fora de mida, un matí d'hivern d'uns mesos després de la recepció dels paquets de Londres Anna Murià,que treballava a la Institució, cremava cartes i documentació poc abans de marxar cap a l'exili. Era el 22 de gener de 1939, el dia que el DOGC publicava un decret suspenent les activitats comercials i industrials de Barcelona per posar tots els homes útils a la disposició de les autoritats militars (l'ordre ja no tindria efecte). Em miro la Rambla de Catalunya en aquest estiu d'un altre segle i intento pensar en gana i guerra i pronunciar la paraula exili. He de tancar els ulls. Torno a llegir les cartes i a sentir les veus de llavors. De fa uns anys.

PARAULES I FUTURS

[Isabel Graña i Teresa Iribarren, coordinadores del volum col·lectiu La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008), publicat per El Cep i la Nansa dins de la sèrie d'assaig Argumenta, van convidar-me mesos enrere a participar-hi. Transcric aquí el començament de la meva aportació, titulada "Paraules i futurs. Sis comentaris a tres dècades d’escriptors i sistema literari".]


Guardo un clar record tant de Marià Manent al seu pis del carrer de Craywinckel com de Joan Triadú al de Príncep d’Astúries dient-me (a mi que anava a buscar-hi benzina per al descontentament, per a la mirada crítica envers la «cultureta») com n’era de gran la diferència entre allò que vivíem i la seva època, quant havíem avançat pel que feia a les condicions i la repercussió de la literatura en català d’ençà del seu temps. En el cas de Triadú, que havia començat a fer d’agitador cultural als temibles anys quaranta, podia admetre el que em deia sense gaires problemes; però amb Manent, que de molt jovenet retallava cada dia els articles de Xènius i després fou deixeble de Ruyra i company de Salvat, Garcés o Sagarra, que dirigí els Amics de la Poesia, que llegia el Times i traduí Walter Pater per a la primera Institució de les Lletres Catalanes, amb Manent em costava molt més... Això no obstant, l’important era com ho veien ells: hi havia una diferència enorme a favor d’ara (del meu ara de llavors, tampoc no fa tant). Com ho veien i com ho escoltava: jo hi anava amb el sarró ple de greuges per les limitacions dels vuitanta i ells només hi sabien o hi volien llegir les alegries relatives.

Una llarga història d’èxit

En una mirada ràpida, el segle XX pot ser vist com un llarg esforç (exitós) de la literatura catalana per ser, i del sistema literari català per existir. Ser i existir lliurement i plenament, contra un Poder que hi jugava clarament en contra (tret dels breus parèntesis de la Mancomunitat i la República) fins a la recuperació de la democràcia. D’acord amb l’encàrrec d’aquest llibre, comencem girant els ulls enrere fins a mitjan anys setanta del segle passat. Són poc més de tres dècades que en bona mesura podem veure com un bloc: de Franco a Frankfurt, del final de la dictadura a la presència de la cultura catalana a la fira del llibre més important del món (de la negació a la màxima visibilitat mundial, de la cel·la o el silenci al focus mediàtic). Trenta anys llargs que inclouen, no ho oblidem (ho dic perquè sovint ho fem), oficialització de la llengua, publicació massiva de gramàtiques, diccionaris i enciclopèdies, traducció força regular de clàssics literaris i d’autors contemporanis, professionalització (en algun cas total, en molts parcial) d’un grapat d’escriptors, mitjans de comunicació i sistema educatiu en català, institucions públiques (enllà de les privades, i sumades a aquestes) per a la defensa i promoció de la llengua i la literatura pròpies i, de torna, l’extraordinària implantació popular (i comercial) d’un original festival del llibre de referència internacional: la diada de Sant Jordi. [...]

MONTORNÈS, 1938

Alguna cosa de text patchwork cooperatiu (o si més no dialogat) també hi ha, en els blocs. Divendres, havent publicat el post sobre la sortida de Barcelona del bibliobús de la ILC a principis de 1939, vaig rebre aquest escrit de l'Enric Gomà, guionista, responsable de la llista "Al carrer" i amic amb casa familiar a Montornès del Vallès (per on havia passat el bibliobús). Un escrit que no em sé estar de transcriure, amb el seu permís:

Fa un temps, m’estava a la casa de Montornès quan vaig veure aparèixer una dona d’uns setanta anys pel camí. Vaig sortir a trobar-la i em va demanar si a la casa vella, Torressola, hi havia hagut nens refugiats durant la guerra. Li vaig respondre que no, perquè la casa la va aixecar el meu avi el 1947.

La dona, amb uns pocs anys, l’havien dut a Bèlgica el 1938, com tants altres nens republicans. Em va explicar que ella i sa mare havien estat refugiades en una masia de Montornès, unes quantes setmanes, amb tot de famílies escapades de la zona nacional, com es deia llavors. Que a Montornès la mare va caure malalta i va morir. Ella jugava amb les altres nenes pels volts de la casa i tot d’un plegat una amiga de sa mare la va cridar per dir-l’hi. Van enterrar la mare al cementiri de l’església i a partir de llavors anava cada dia a la punta d’una pineda des d’on es veia l’església, per resar-hi. Sempre havia tingut la recança de tornar-hi.

Vam buscar aquesta masia per tot el poble, durant ben bé una hora. Per últim, davant de Can Calders —ara és l’institut—, va reconèixer la casa: unes finestres petites a dalt de tot, la porta d’entrada, l’antiga casa del masover a la dreta. Vam caminar per la pineda que hi ha davant i vam mirar cap a l’església. Unes cases altes impedien veure l’església —el poble ha crescut molt—, però l’any 1938 es veia sense cap obstacle. Va callar una estona —crec que pregava.

ADÉU A BARCELONA

Aquests dies que són a punt de complir-se els setanta anys de l'entrada dels "nacionals" a Barcelona, desfilant Diagonal avall, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) ha tingut la pensada de posar en marxa un bloc per seguir-hi l'èxode dels escriptors que van haver de fugir de la ciutat just uns dies abans, alguns en el famós bibliobús de la ILC.

Josep M. Fonalleras hi dedica la seva columna d'avui a El Periódico, i val la pena recordar que fa uns mesos Símbol Editors va publicar El bibliobús de la llibertat, de Miquel Joseph i Mayol (en edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana), que reconstrueix i homenatja el periple dels Benguerel, Pompeu Fabra, Oliver, Rodoreda, Rovira i Virgili, Trabal i companyia. Dilluns 23 de gener de 1939, per exemple, llegim al diari de Joseph (periodista i escriptor, funcionari de la Conselleria de Cultura): "Aparellàrem el bibliobús al jardí del palau Robert. Al hall, esperant l'hora de sortida, s'hi trobava un grup d'intel·lectuals, alguns acompanyats de llurs famílies, d'altres els havíem de recollir al domicili de la Institució. Amb taulons que trobàrem al garatge havíem improvisat uns bancs al llarg del vehicle per acomodar-nos. La manca d'espai obligà a prescindir d'algunes maletes que els expedicionaris havien preparat per al viatge; les que carregàrem serviren de seient on s'acomodaren els qui no cabien en els bancs, prescindint de tota comoditat. Emplenàrem el tanc de gasolina; volíem endur-nos uns bidons de reserva, però pensant-ho millor desistírem de fer-ho. Les disponibilitats del preciós líquid eren escasíssimes i calia deixar-ne una quantitat suficient per al camió que quedava a disposició dels amics que no havien estat avisats a temps, perquè poguessin sortir més tard o l'endemà. Les alarmes i els bombardeigs aeris no paraven; quan ens disposàvem a anar-nos-en, les bombes queien pels voltants d'Hostafrancs. L'activitat aèria no havia parat en tot el dia; carreteres i camins de les rodalies de Barcelona eren bombardejats intensament tractant d'aïllar la ciutat i privar-ne la sortida. Preveient el perill que representava desafiar les bombes, per evitar-les, zigzaguejant, pel Poble Nou i Sant Andreu, arribàrem a la carretera que voreja el Besòs. Per Montornès férem cap a la que d'Alella va a Granollers. Després, pels camins menys transitats, menys exposats a la persecució aèria, ens encaminàrem cap a Girona."

I ARA, VÍDEOS

En pocs dies m'arriba notícia de la posada en marxa de dos canals de vídeo centrats en la literatura catalana, a càrrec de la Institució de les Lletres Catalanes (lletrescatalanes) i de Lletra (literaturacatalana). De moment hi ha sobretot poesia dita (Palau i Fabre, Montserrat Abelló) i alguna intervenció en esdeveniments gremials, però està clar que la doble iniciativa obre una excel·lent nova via de promoció i documentació per a les nostres lletres.

[Què n'he de dir jo, oi?, si ja hi he fet les pràctiques i tot... Parlant d'això, el meu homònim poeta avui està molt content: si aneu a Coses de Rapala entendreu per què.]

ANYS I ANYS I MÉS ANYS

L’any 1938, convidat pel PEN a Anglaterra per parlar-hi en nom dels escriptors fidels a la República, Carles Riba escriu des de Cambridge a Joan Vinyoli que ell i Clementina Arderiu hi fan "d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya": el món cultural havia hagut de prendre partit per defensar el país i la democràcia, i els escriptors eren peons destacats d’aquella defensa.

És en aquest context que neix la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), fundada al 1937 i represa el 1987, llavors ja per llei del recuperat Parlament de Catalunya. Aquests dies la ILC celebra els 20 anys de la seva refundació i els 70 de la seva primera posada en marxa, però el calendari és tot ple d’altres commemoracions d’entitats literàries que remeten un cop i un altre al que hem estat: el PEN Català ha celebrat els 85 anys de la seva fundació (amb la presència, val a dir-ho, de Nadine Gordimer), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana els seus 30 anys de vida, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil els 25, i la Biblioteca de Catalunya (en ple centenari propi) ha programat unes lectures per commemorar els 50 anys de l’edició de Poesia de Josep Carner. A més, és a punt d’inaugurar-se (a l’Ateneu Barcelonès) una exposició sobre les 51 edicions de la Lletra d’Or, interessant premi lliurat per lectors qualificats amb la legitimitat de la independència i la pròpia trajectòria al llarg de mig segle en què el país ha canviat radicalment. Tot plegat il·lumina sobretot dos escenaris històrics: el dels anys trenta i el de la recuperació democràtica, als setanta/vuitanta.

Commemoracions i trajectòries estan molt bé pel que diuen sobre la institucionalització de les entitats i sobre la voluntat de continuïtat de la nostra cultura literària, però tant com això també subratllen amb fluorescent, no ens enganyem, el pes de la història i la distància respecte allà d’on venim. Caldria saber fer que els aniversaris no pesin, que no se’ns tornin llast o condemna, cotilla o gir en espiral. Perquè treballem amb la llengua dels que hi eren, però ja no som a l’any 1938. Ni al 1978.

        Publicat a El Periódico (Èxit), 20-XII-07

PARCS, CALDES I UNA TERRASSA

Algú haurà de mirar d'explicar-nos algun dia la florida pertot arreu de festivals i cicles de poesia en aquests darrers anys. Ara mateix, a banda del recentment iniciat cicle de "Poesia als parcs", a càrrec de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, que durà fins al mes de novembre poetes i poemes a deu espais naturals de tot el territori, són a punt de començar el primer festival "Poesia i +" a Caldes d'Estrac, al voltant de la Fundació Palau, i al Prat de Llobregat la segona edició del cicle "Poetes a la Terrassa de Torre Muntadas", la informació sobre el qual, amb cròniques i actualitzacions, diu que anirà apareixent al blog El poble del costat. Després, a principis de setembre, vindrà Rabós d'Empordà, dirigit per Jordi Coca, i més tard encara Sant Cugat del Vallès (sota la direcció de Biel Mesquida, amb Montserrat Abelló com a poeta d'honor) i Reus (dirigit per Isabel Olesti) i la florida de la tardor literària de Tarragona...

"CONTE" ENRERE

Ahir, al partit entre el Barça i l'Espanyol, es van repartir vuitanta mil exemplars de l'opuscle "Lletres al Camp", amb onze textos inèdits sobre lletres i futbol de Lolita Bosch, Ada Castells, Antoni Dalmases, Julià de Jòdar, Jordi de Manuel, Pere Guixà, Gemma Lienas, Jordi Puntí, Ignasi Riera, Toni Sala i Ramon Solsona. Havia de ser el Sant Jordi conjunt de la Fundació Futbol Club Barcelona i la ILC, però el calendari d'aquesta Lliga estranya ho ha anat movent de data fins al darrer partit de la temporada, amb els escriptors a la llotja però sense poder sortir a la gespa per la celebració del títol...

En tot cas, des d'avui diumenge els textos aniran apareixent a VilaWeb, un cada dia fins al 17 de maig, sota l'epígraf "Conte enrere cap a la Final".

UN SANTCUGAT

Un grapat de versos de Màrius Sampere llegits per col·legues com a homenatge barrejats amb música ben triada, llums apagats, una coreografia de Nats Nus contra el fons del claustre romànic il·luminat i, per sobre, retallat, una mica de cel negre amb lluna gairebé plena. I et gires i en demanaries un altre, a la taula de les estrelles, que

cada cor és un minut que dura
tant com una vida: cada vida,
un cor que bat durant un breu minut.

BLOCATGES DIVERSOS

Com que hi he hagut d'anar de visita, m'encanta seure a escoltar el que diu la gent de la casa aquí, aquí, aquí, aquí i òbviament aquí sobre els dos dies de trobada de dietaristes diversos a Sant Cugat.

La veritat és que jo m'ho vaig passar pipa...