APARTANT LA CORTINETA

Nois i noies, tots, de la mare i del pare. Si teniu a prop gent gran malalta, em sembla que avui aquest vídeo pot fer sentit. És de fa un parell d'estius a casa d'uns bons amics mallorquins, amb Biel Mesquida dient la versió que en Miquel Àngel Llauger i un servidor vam fer de "Pearl", un extens poema del nostre admirat Ted Kooser. El van preparar en Jaume Capó i la gent d'Hores Extraordinàries.

Torno a Kooser, que no ha parat de donar-nos alegries petites però palpables i ossudes com la mà dels vells.



Pearl from Hores extraordinàries on Vimeo.

FERIDA MALLORQUINA

La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.

MÉS
Sobre Berta Piñán i La ferida al  F l u x.
Jordi Llavina entrevista Berta Piñán: "Reivindico una tradició negada o falsejada" (Ara Llegim, 12-V-18)

SES PARAULES DIUEN QUI SOM

El teatre (com la pintura, com la cuina) té aquesta màgia del directe, del real proper i tangible: hi ha obres que havent-les vist ja no se te'n van mai del tot de la memòria. A mi em va passar anys enrere, per exemple, amb Acorats de Toni Gomila i les seves Produccions de Ferro. A mi i a milers de persones més tot al llarg d'aquestes terres on matem i mengem porcs i on quan entrem en un lloc diem "Bon dia".

Acaba d'aparèixer el tràiler del documental que Joan Martí Mir prepara sobre aquest fenomen manacorí i teatral i alguna cosa més que teatral i manacorí. Aquí el teniu.



Tràiler d'Acorats, crònica d'un fenomen from Joan Martí Mir on Vimeo.

LLULL COM A OPORTUNITAT

A la primera lliçó dels manuals de gestor públic suposo que hi figura el consell de presentar sempre que es pugui els problemes com a oportunitats (de canvi, de millora). Aquest any en fa set-cents de la mort del filòsof i escriptor Ramon Llull, un dels fundadors de la literatura catalana i un dels primers a utilitzar, ja al segle XIII, una llengua romanç per parlar en prosa de Déu i del bon govern del món.

Llull té la gràcia i la complicació que va ser mallorquí i alhora, per família i per com anaven llavors les coses (abans de l’Espanya sempiterna dels Wert i Margallo), català. Té la gràcia i la complicació que va ser filòsof i, alhora, teòleg, i no només teòleg sinó aferrissat propagador de la fe cristiana (“foll de Déu”, li deien, i “Doctor il·luminat”). Té la gràcia que va escriure en català però també en llatí i en àrab (i, menys, en occità, francès o castellà) perquè és un apologeta i la llengua per a ell se subordina a la funció del text. Té la gràcia i la complicació que va escriure centenars d’obres, desenes de milers de pàgines, que avui no sempre són fàcils de llegir i entendre.

Això no obstant, els set-cents anys de la seva mort em semblen una ocasió excel·lent per reivindicar la feina intel·lectual, el compromís personal, la visió internacional, la màxima exigència a una llengua viscuda en comunitat i, alhora, la prioritat del plurilingüisme i l’aposta central per les traduccions. Ja tindríem política cultural: mirin si donen de si, les gràcies i les complicacions d’un personatge com Ramon Llull! Deixem en segon pla si hi haurà o no canvi de govern a les Balears i al País Valencià (malament, quan els clàssics depenen del que interessi a un Bauzá o del que opini un Toni Cantó). Donem mitjans i altaveu als savis (Lola Badia, Albert Soler) que coneixen Llull, fem encàrrecs als grans escriptors que el sàpiguen llegir (com va fer Enric Casasses amb el que ja havia fet Verdaguer a les Perles de l’Amic e Amat), pensem en institucions com el Centre de Documentació Ramon Llull (centrellull.ub.edu) de la Universitat de Barcelona en termes d’infraestructures d’estat. Aprofitem l’oportunitat. No n’hi haurà gaires més de tan bones.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-II-15
Versión en castellano

MERCÈ

Lletra i música de Maria del Mar Bonet (Bocaccio, 1971).

MAHÓN SÍ, ESPAI NON

Quan vostè llegeixi aquestes ratlles, a Barcelona ja haurà tancat, si més no oficialment, l'Espai Mallorca, el centre de promoció i difusió de la cultura de les Illes Balears a Catalunya. Dic oficialment perquè el col·lectiu d'usuaris Crits i Renou vol donar continuïtat al projecte de forma autogestionada, i perquè l'Espai era una iniciativa oficial (inspirada pel conseller Damià Pons) posada en marxa el 1998 pel Consell de Mallorca i el Gremi d'Editors de les Balears i ara són aquestes institucions les que han decidit tancar-lo. Han estat catorze anys d'una bona llibreria (l'esclat editorial balear dels últims anys és un secret que molts desconeixen, amb greus problemes de distribució "normal") i d'exposicions i presentacions continuades en un local cèntric i amable.

A l'espera del que diu que serà l'enlluernadora albada del nostre alliberament nacional, que la Generalitat de Catalunya (després de tancar la seva xarxa de llibreries institucionals) calli i miri cap a una altra banda ens hauria de donar pistes sobre alguns dels costos col·laterals de la independència si ve de la mà de Convergència i Unió: els altres territoris de parla catalana fan una nosa incòmoda al projecte, i seran abandonats amb un somriure còmplice i algun gest-barretina, això sempre. No ho escric com un retret: és una constatació. Sé que l'Espai Mallorca era una iniciativa balear i que són les institucions públiques de les Illes les que ara l'han deixat caure. Però ¿què es podia esperar del govern del farmacèutic Bauzá, enderiat a "col·locar" el castellà a les escoles contra la demanda dels pares, o d'un PP que es posiciona contra el dret de les comunitats a expressar-se democràticament en una consulta però en canvi defensa i exerceix el d'ells com a partit a canviar només amb el seu vot el nom de Maó, que des de la setmana passada (i fins que la raó torni a l'illa on va néixer Francesc de Borja Moll) es diu oficialment Maó-Mahón i per a tot el món Mahón, com prova el web de l'Ajuntament, en homenatge no sabem si als anglesos que van fer de Port Mahon la seva capital o al noble i polític francès d'ascendència irlandesa Patrice de Mac Mahon, president de la República d'allà on l'espanyolisme militant beu la seva peculiar forma d'entendré l'egalité i la fraternité?

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XI-12
Versión en castellano

IMITADOR DEL FOC

Des del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu anuncien la inauguració dimarts vinent de l'exposició "Imitador del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’'Estudiants de Catalunya". Rosselló, mort joveníssim de tuberculosi, alumne de Gabriel Alomar, és una peça brillant i poc coneguda (una prova més: les esquifides referències digitals que se'n troben) de la poesia catalana de preguerra. Va escriure (i no va poder veure publicat) un sol llibre, Imitació del foc, però amb un grapat de poemes antològics. Jo posaria "A Mallorca, durant la guerra civil" a la meva tria de predilectes (de fet, figura a 50 poemes per saber de memòria,), i "Inici de campana" em sembla un joiell solar, mínim i intens alhora, carregat com pocs de poder d'evocació.

L'exposició, si ho he entès bé, serà al Col·legi Major Universitari Ramon Llull (Urgell), pel fet que el poeta va ser estudiant de la Universitat de Barcelona i bibliotecari resident del Col·legi.

GALMÉS ENTRE NOSALTRES

Com hi ha les ciutats d’altres continents a on probablement ja no tornarem i on ens agradaria haver passat més temps, el vi de què hauríem volgut comprar més ampolles, l’equip d’aquella temporada que ara ens reca no haver anat a veure més sovint, hi ha també els amics amb qui ens hauria agradat haver passat més temps. Ara que fa deu anys que Gabriel Galmés (1962-2001) ja no hi és, el seu editor, Quaderns Crema (que el 2002 ja va promoure un Àlbum Galmés a càrrec de Javier Cercas i Ponç Puigdevall), ha decidit tornar a dur-lo a la palestra encarregant a David Castillo una tria de l’articulisme en premsa de l’autor d’El rei de la casa o La vida perdurable. El llibre en qüestió es diu Vull una estàtua eqüestre. Cròniques de 1990 a 2001, i és una sorpresa i un veritable regal.

És una sorpresa perquè fins i tot els que seguíem amb interès cada nou llibre de Galmés em sembla que no érem gaire conscients que la seva obra avançava en paral·lel amb un devessall d’articles a Diario de Mallorca, Avui, El País o 7setmanari, fins a un total de prop de dues mil pàgines impreses. I, enllà de la prolixitat (que en ella mateixa no tindria per què ser una virtut), aquesta tria d’ara és a més un regal perquè ens retorna en plena forma la mirada desperta i múrria marca de la casa de Galmés. Una mirada que, de Manacor estant, podia parlar de llengües, turisme, modes o sindicats i fer-ho amb un somriure que s’encomana deu o vint anys després com s'encomanava llavors. Els articles de Galmés mostren que la ciutat dels Nadal (i de mossèn Antoni M. Alcover, de Guillem d’Efak, de Maria Antònia Oliver, de Miquel Àngel Riera) pot ser un centre del món tan bo com Manhattan o com l’estació de Perpinyà si qui mira i ho escriu es diu Gabriel Galmés, que humor i bonhomia no rimaven per a ell amb tonteria i sí en canvi amb intel·ligència i impertinència: un còctel excel·lent.

Total, que a la confraria dels galmesians estem de festa. Ara es tracta que sortim als camins a dur la bona nova: que el Biel era també un esplèndid articulista, i que torna a ser entre nosaltres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-X-11
Versión en castellano


MÉS
Ressenya a Un dia en les carreres.
"Gabriel Galmés, ironia, grapa i talent" (Ara, 12-X-2011)
Imatges de la presentació del llibre a Manacor.
Galmés a la tele el 1997.

LA MALORKA DE BAUZÁ

Volia parlar-los de llibres a Hay-on-Wye, de la profecia de la mort d’Internet, del festival internacional Ars Poetica, però llavors vaig llegir les declaracions de José Ramón Bauzá i el lirisme se’m va passar de cop. Per si no el coneixen, Bauzá (no confondre amb l’escriptor Miquel Bauçà, d’igual cognom però passat per la ce trencada) és el president del PP a les Balears, i dies enrere va anunciar que el dia que governi (les enquestes diuen que pot passar) “eliminarà” la llei de normalització lingüística i la “imposició” del català a l’ensenyament perquè els pares han de poder triar i perquè a Mallorca diuen tassó, no got (a casa meva en diem vas). Particularisme i drets individuals. Però per als liberals els drets individuals solen ser els drets d’uns quants, més que no d’altres. Vull dir, senyor Bauzá, que jo també estic a favor de la lliure elecció: la que hauria de fer possible que com a ciutadà espanyol pogués escolaritzar les meves filles en català a Saragossa, per exemple. Malauradament això no és possible, perquè els drets individuals només arriben fins allà on comença el consens social expressat en forma de lleis. Per això milers de ciutadans de Ceuta i Melilla no poden escolaritzar els seus fills en àrab o amazig... Llengües i identitats amaguen sempre plom de poder sota l’ala.

Vaig llegir la promesa cantonalista de Bauzá a Bratislava (on l’illa de Malorka s’anuncia a cada agència de viatges) l’endemà que Martin Solotruk m’expliqués la narració bilingüe (amb dos locutors alternant-se) a la televisió txecoslovaca de la final de l’Eurocopa de futbol de 1976, i que un estudiant eslovac història d’Espanya se m’adrecés en català perquè escolta música de Quimi Portet, Raimon i Antònia Font (què deuran tenir en comú?). ¿Tan difícil és imaginar un panorama on s’entengui que el plurilingüisme sempre és millor que el monolingüisme (disfressat de bilingüisme que no es practica), on l’odi no prengui la forma de castració de la pròpia comunitat? A casa i al món tots tenim la nostra manera de dir les coses, però ens entenem i ens fem grans en l’esforç per l’estàndard. Ara que hem après que el turisme d’oferta és una indústria finita, segur que els turistes eslovacs s’estimaran més un destí balear amb llengua i identitats pròpies que no una altra sucursal de Marbella.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 13-X-10
Versión en castellano

MÉS
Fragment d'un discurs recent de José Ramón Bauzá en un acte amb veïns (veïnats, perdó) de Palma de Mallorca. Esplèndid, el seu mallorquí.
Josep M. Fonalleras, "La unitat de la llengua" (El Periódico), amb algun comentari sucós.

I.M. ROBERT CREELEY

M'assabento per un article de Jaume Pomar al Diari de Balears digital que ha mort Robert Creeley, escriptor nord-americà conegut per la seva vinculació a la beat generation i a The Black Mountain (va editar la Black Mountain Review), "who helped transform postwar American poetry by making it more conversational and emotionally direct" (NYT dixit). Creeley va viure a Mallorca, a Banyalbufar, als primers anys cinquanta del segle passat i dedicà a aquest fet, entre d'altres textos, la novel·la The Island (1963), traduïda al català per Dolors Udina a Di7 (Binissalem, 1998; després hi va tornar amb Escrit a Mallorca).

Suposo que a tots ens ha passat un dia o altre: la presentació de L'illa a l'Espai Mallorca va ser el meu primer zero absolut: després d'esperar una estona, vam acabar prenent una cervesa al bar de la cantonada amb la Dolors i l'organitzadora, tan apenada que no servia de res que li repetís una vegada i una altra que ja només per haver-me fet conèixer l'obra de Creeley l'assumpte s'ho valia. In memoriam, un seu poema de 1987...

THE LANGUAGE

Locate I
love you some-
where in

teeth and
eyes, bite
it but

take care not
to hurt, you
want so

much so
little. Words
say everything.I
love you
again,

then what
is emptiness
for. To

fill, fill.
I heard words
and words full
of holes
aching. Speech
is a mouth.