My fault! No sabia que Bill Charlap tingués un disc en què interpreta Gershwin (Bill Charlap plays George Gershwin. The American soul). De dret a la llista de versions i reversions.
I ara, veus?, em serveix per desitjar-vos un bon, un excel·lent cap de setmana. Així, segur que sí.
"A Schubert tune with a Gershwin touch": una tonada de Schubert amb un toc de Gershwin. Si fos un còctel, seria la combinació perfecta per a avui. Hi ha dies (o setmanes, o mesos) que demanen justament això, una mica de llum a l'esperit, al 2019 o al 1938, amb una cançó de Duke Ellington per exemple (la lletra és d'Irving Gordon i Irving Mills) aquí feta meravella per Billie Holiday i Benny Carter.
Quan arriba, ineluctable, un altre any algunes coses ens compensen del mal humor i la melangia. Estripar les restes del calendari antic i penjar al seu lloc el nou, per exemple, si tens la sort de conèixer el Víctor Oliva i que te n'enviï un dels que de fa temps prepara i fa estampar, cada vegada amb un motiu gràfic nou, sempre sorprenent. Enguany a la coberta hi diu "Le Tumulte Noir 2013", i el calendari s'obre amb un text de Santi Barjau, historiador de l'art, sobre "Paul Colin i Barcelona", que ens duu a la ciutat l'any màgic de l'Exposició, de la mà de Mirador i Sagarra:
"L'any 1929 l'escriptor Josep Maria de Sagarra veu un cartell de Colin pels carrers de Barcelona –el cartell que anuncia els jazzmen Wiener & Doucet, que versionaven a dos pianos els estàndards de Gershwin i altres músics– i, a les pàgines de la revista Mirador, descriu així l'efecte que li produeix: 'Un cartell així en un aparet barcelonina canvia per un moment l'aire, sembla que a les dents se us enganxi com un estrip de boira confitada, i que els automòbils multipliquin per deu la natural olor de la gasolina'. Dos anys abans Paul Colin havia editat per subscripció els 520 exemplars de la seva obra més arriscada i personal, la carpeta La Tumulte Noir, formada per vint-i-set làmines estampades en litografia i acolorides au pochoir, és a dir amb trepes. Un total de quaranta-quatre il·lustracions protagonitzades per homes i dones que ballen, sols o en parelles, al so de la big band. Entre tots ells, la gran Josephine Baker, musa i amant de Colin, ballant nua amb una faldilla de plàtans o transfigurada en una figureta d'art africà, esdevé motiu i excusa per a un exercici d'experimentació gràfica que beu del cubisme i de l'expressionisme però que sobretot vol ser una celebració de la vida bohèmia. (...)"
Escolto Ruthie Henshall desgranar encalmada i amb una afinació perfecta "But not for me", "Summertime" o "They all laughed" de Gershwin, però a casa hi fa fred, l'agenda fa por i persones que m'importen no ho passen bé i jo no sé ajudar-les: em trobo canviant el cd marró fosc per un de marró clar que té a prop a la prestatgeria tot i ser ben diferents, i les guitarres dels Gipsy Kings omplen la sala amb la força del vent d'"Aven Aven".
Em preparo un chai ben carregat i m'assec amb les dues portades a les mans, tan allunyades i tan meves totes dues, lluny i a tocar de Broadway i la Camarga. Arriben "Amigo" i "Fandango" i la melangia de "Nuages", i amb "Petita noia" em sembla que veig Peret entre els que toquen a prop de la fusta humil a terra, i llavors em fixo en un espectador una mica allunyat, participant distant amb ulleres i vestit fosc, mig d'esquena, i em giro i somric i ve que sortint del cercle, de tornada al fred de les parets de casa, taral·lejo com Frank Sinatra però amb les guitarres dels Reyes de fons, citant Shakespeare:
The odds were a hundred to one against me
The world thought the heights were too high to climb
But people from Missouri never incensed me
Oh, I wasn't a bit concerned
For from history I had learned
How many, many times the worm had turned
Entrades
Comentaris
