LLUM I PINTURA (I BELLINI I VENÈCIA)

"La luz fue la pasión de Bellini a lo largo de toda su existencia. No es de sorprender cuando se piensa que trabajó en Venecia y sobre Venecia. Claro está que sin luz no tendríamos pintura alguna; sin luz no vemos. Sin embargo, lo que atraía a Bellini no era la luz, que, al destruir la oscuridad, nos permite distinguir los objetos; lo que le atraía era la manera en la que la luz, cuando es difusa, crea una unidad de todos los objetos sobre los que se derrama. Esta es la razón, por ejemplo, por la que una estancia o un paisaje son tan distintos vistos a las tres de la tarde y a las once de la mañana. Quizá para ser más precisos habría que decir que el interés real de Bellini era la luz del día. En este sentido, la luz implica espacio. No es solo una chispa o una llama; es un día entero. Y así, luchó toda su vida por crear en sus cuadros el espacio que pudiera mantener y contener todo aquello que encierra para nosotros la luz natural."

  John Berger, Sobre los artistas (vol. 1, 66-67)

G. Bellini, Madona i infant 
(The Metropolitan Museum of Art)

PORTA DEL CEL

"Porta segura del cel: guia la ment, dirigeix la vida. Que les meves accions a tu siguin confiades". Aquesta (bé, aquesta: IANUA CERTA POLI DUC MENTEM DIRIGE VITAM: QUAE PERAGAM COMMISSA TUAE SINT OMNIA CURAE) és la inscripció amb fines majúscules negres que hi ha al daurat de l'interior de la cúpula imaginada (i pintada) per Giovanni Bellini l'any 1488 al seu tríptic de Santa Maria dei Frari, a Venècia, una Mare de Déu amb l'infant i sants que presideix l'actual sagristia de l'església, antiga capella de la família Pesaro (a Ca' Pesaro hi ha avui el Museu d'Art Oriental, i va ser un encàrrec dels Pesaro la impressionant Pala Pesaro de Tiziano, avui a la nau principal de la mateixa basílica).

La Madonna i el Nen presideixen l'escena davant d'un brocat venecià roig i daurat, enlairats per la perspectiva, de forma similar a com ho fan a la Pala di San Giobbe, de la mateixa època, conservada a l'Accademia. Tenen sant Pere i sant Nicolau a una banda i a l'altra sant Marc i Sant Benet, amb la gran taca fosca de l'hàbit negre damunt del qual destaca com una lluerna el Llibre sant obert, la línia recta del qual fins al daurat de l'absis passa just per sobre del cap del Salvador.

La porta (o entrada, si volem) del cel s'obre mirant amunt, a una il·lusió. Porta segura del cel... Pregària, lema imaginat, escrit, pintat, enunciat. I tot torna a començar.

LLEGINT QUADRES

"La serenitat feliç..." Així comença el llibre més que centenari de Roger Fry sobre Giovanni Bellini que m'assec a fullejar, golut, només sortir de la llibreria. I l'expressió em sembla tan ajustada i desitjable que en faria el motiu d'una meva medalla commemorativa, si encara se n'encunyessin i si mai tingués res a commemorar.

PRESIDENT LOREDAN

Ara que ha començat la campanya i hem vist els diversos cartells i ja sabem el que dóna de si l'imaginari dels dissenyadors i publicistes locals, us confesso que a mi m'agradava més el cartellisme del segle XVI. La imatge que us adjunto, per exemple, del dux Leonardo Loredan (president de la república de Venècia entre 1501 i 1521), és d'un tal Giovanni Bellini.

METROPOLITÀ

Quadres i quadres i quadres, i llavors Cézanne. També, una mica més enllà, Van Gogh. Després he de tancar els ulls i anar a les palpentes fins a la llum matisada d'una petita exposició d'Antonello da Messina (amb l'extraordinària "Vergine Annunciata" de Palerm, la del drap blau tapant-li el cap i la mà estesa que gairebé et palpa, contemplant-te com si fossis l'àngel i duguessis la vora del vestit una mica descosida).

Encara camino d'esma una mica més enllà, fins a les dues madones de Bellini. Davant de la que resa amb el nen adormit, els ulls, badats, s'entelen. Torna el començament: Primo dierum omnium, / Quo mundus exstat conditus (En aquest primer dia, quan el món fou creat)...