LLIBRES DE L'ANY

Amb el final de l'any arriba el moment de fer balanç, també dels llibres publicats aquests tres-cents seixanta-cinc dies. Una de les tries (ja ho sabem, totes relatives) més interessants i oberta és la d'El Periódico, perquè hi intervenen una nòmina molt àmplia d'escriptors, crítics, columnistes i bibliotecaris. Vull dir que si s'hi escolen fantasmades o interessos, com a mínim caldrà dir que són fantasmades o interessos tirant a col·lectius. Aquí en podeu consultar els resultats de 2015.

La tria inclou a més llistes específiques de narrativa en català, de poesia (amb Mireia Calafell, Francesc Fontanella, Jordi Llavina, Joan Margarit, Wislawa Szymborska i Gerard Vergés) i d'assaig (on hi ha Jordi Amat, Ramon Andrés, Jordi Balló i Xavier Pérez, Josep Casals, Josep M. Esquirol i Albert Sáez). Feliç exploració.






MÉS
Jordi Puntí, "De llistes i de llestos" (El Periódico, 2-I-16)

AIXÍ?

Hi ha situacions ridícules, molt ridícules (millor no tenir cap mirall a l'abast) i llavors ja ve la forma com entres vestit (ehem) en una intervenció ambulatòria.

MENJO I PASSEGES

Aquesta passió sobtada per menjar al carrer... Suposo que el següent pas en la socialització vulgues no vulgues del privat deurà ser que els hotels plantin sofàs a les voreres, o que obrin barres de bar als xamfrans. You just wait.

LLAVI DE LA TERRA

Avui fa anys, molts anys, Màrius Sampere, un d'aquells poetes que fa que estiguis orgullós d'escriure poesia en aquesta llengua que se'ns mor i així ens fa sentir tan vius. Ara que ja el celebren teles i ràdios i suplements, els vells amics alcem la copa de l'alegria i les indecisions i les paraules justes. Per tu, Màrius!












UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

 Màrius Sampere, de La cançó de la metamorfosi (1995)




MÉS
"Màrius Sampere: 'Sóc un creient del caos'" (Ara, 22-III-14)
Una quants poemes seus a lletrA
Més Màrius Sampere al F l u x

1 & 12

1 any, 12 relats: molt bona proposta del diari Ara a l'apartat d'Interactius, amb 12 fotografies escollides de l'any 2015 a partir de les quals dotze escriptors (tots canviaríem noms de la llista, però alguns dels millors sens dubte hi són) han escrit un relat inèdit. Com una antologia en prosa del dia (bé, de l'any), amb sants.

FIBLÓ I DESIG

"El fibló de la nostàlgia d’una cançoneta mig oblidada ens ferirà, mentre les dotze aniran tocant i el tunc que tan tunc de l’esperança no deixarà de bressolar-nos; mentre tots els nois de la mare tremolem, nuets nuets, i esperem que algú, que vetlla per nosaltres, ens pregunti, per fer-nos feliços, què li darem que li sàpiga bo... I és clar que les panses i figues, que les nous i les olives, que la mel i el mató són simbòlics, però, al seu conjur, aquestes coses senzilles són capaces de desvetllar dins nostre l’ombra d’una promesa d’acompliment definitiu del desig."

  Narcís Comadira, "Santa Llúcia gloriosa" (Ara, 11-XII-15)

UN CAGANER

Si dissabte passat vam veure junts el vídeo de Star Wars cantat a cappella, avui toca sens dubte recuperar aquesta curiosa rèplica a càrrec del més granat de la galàxia musical catalana...

DESEMBRE

Llenço l'agenda.
Mentrestant, al carrer,
volen les fulles.

                        JS

NADALES DEL DIA

Heus aquí: jo llegeixo versos frescos. Vosaltres no sabeu la sort d'alguns quan versaires bons i això no obstant amics ens feliciten les Pasqües amb versos acabats de pescar, encara tremoladissos pels encavalcaments i amb aquella lluentor a les metàfores... Com aquests dos llobarros de primera a què ara us convido també a vosaltres des d'aquí:


DESERT

                    Chaque étoile fixe une direction véritable. Elles sont toutes étoiles des Mages.
                    Antoine de Saint-Exupéry

Fa una nit tan tranquil·la,
tot sol s’hi està tan bé,

el fum de la foguera
s’enfila tan lleuger,

el cel és una copa
de pell tan transparent

que totes les estrelles
són l’estrella dels Reis.

 Miquel Àngel Llauger












EL SEGON BALTASAR

Per quin record tornar, per quina febre?
Trenta anys després d’aquell viatge
seguint l’estel fins al pessebre
per adorar un nadó,
vas agafar el bastó
i et vas posar en camí. Anaves sense patge,
tenies menys respostes, eres
silenci endins més insubmís,
potser més savi. Et vas trobar un país
en guerra contra els pobres i, en un camp de figueres,
Jesús. Et vas fer batejar
al riu Jordà.
L’infant que tu vas adorar s’havia fet profeta:
“Serem itinerants, sempre en camí, va dir,
tenim per meta
fer-ho tot nou, Baltasar.”
Des de la mar
de Galilea fins aquí,
has viscut pas a pas, rere seu, de pregar
i caminar.

Ara mires els ulls de l’home que has seguit:
els va tancant el mal de la tortura,
clavat en creu. Això estava escrit?
Qui tindrà cura
dels que ens perdrem després d’aquest Calvari?
Tot és confús, no hi pots sentir, tot és desvari.
O potser sí,
com ventijol molt lleu
un fil de veu et parla: “Sempre estimar i servir.”
Dus la mirada
del Salvador dins teu.
Reps una fuetada,
grups de soldats t’empenyen al camí
de bell nou, Baltasar.
No dubtes ni un segon:
viatjaràs a Síria i d’allí
fins a la costa Malabar
i més enllà, més lluny... No a la fi del món,
però, a la fi mai: vas al començament
per adorar altre cop i sempre el Naixement.

 Carles Torner

AL BOSC

Caminem a poc a poc fins al cor
del bosc. Busquem el començament d'una cosa
que no sabem desxifrar, una cosa que neix
aquí, just al cor del bosc.
Caminem a poc a poc deixant rastre, petjades
de pell per entre els arbres
"per a la tornada", diem, "per si de cas".
Però tot aquest temps sabem que no hi haurà
tornada quan arribem al cor
del bosc.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS

FORÇA

A veure si ve a acompanyar-nos, que fa temps que l'esperem.

Mentrestant, com sempre, un bon cap de setmana a tothom.

DILBERT'S

I hem creat un grup nou, perquè així els que no ho han fet mai puguin explicar als altres com es fa.

JA SÉ QUE NO, PERÒ I SI SÍ?

Un es pregunta com pot ser que, sabent tot el que sabem, les enquestes diguin el que diuen sobre el guanyador de les eleccions generals de diumenge. Llavors des de dalt de l'autobús veus la llarga cua de bon matí en dia laborable davant d'una administració de loteria en concret ("Aquí sempre toca"), i calles.

NO A UN EXMINISTRE

Ahir Empar Moliner, que per cert acaba d'endur-se'n el premi Rodoreda, la clavava (o el clavava) a la seva columna periodística parlant d'ell, d'en Borrell (que havia dit que Junqueras li recordava "el mossèn del meu poble, rodonet"):

"(...) Sí, és cert. També li diu mossèn. Perquè l’esquerra teòrica (l’esquerra que, si de cas ha de repartir, ho farà des del cim) encara troba que anomenar algú mossèn és despectiu. No dirien d’un barbut de pell fosca que els recorda l’imam del seu poble, perquè això faria enfadar els imams. Amb l’Església catòlica, en canvi, tenen barra lliure. Probablement, els que reben aquests qualificatius (la fondona o el rodonet) s’ho tiren a l’esquena, perquè són persones grans. El que em mata és que aquestes afirmacions, que surten per la tele i les llegim als diaris, les sentin els nens. Els nens han après que no hem de dir-li a cap company rodonet o fondona perquè el podríem fer patir. I perquè nosaltres tampoc no som Antínous. I perquè burlar-se de l’aspecte físic és molt desesperat, insegur i ridícul. Esclar que això se li pot explicar a un nen. No a un exministre."

 Empar Moliner, "Quin nivell, Borrell" (Ara, 14-XII-15) 

TRIES (DE LLIBRES)

Pels que dubteu quan entreu en una llibreria, i ja us temeu com haureu de resoldre alguns dels regals de Nadal i Reis, VilaWeb ha preparat aquesta molt bona proposta: la tria d'una pila d'editors (sembla mentida, que encara n'hi hagi tants) d'entre les novetats del seu catàleg... i dels d'altri.

Hi trobeu a faltar alguna cosa? Jo hi posaria també, dels llibres recents que tinc per sobre de la taula, La sala d'estar és un camp de futbol, de Josep M. Fonalleras (Ara Llibres), l'antologia de Francesc Fontanella que han preparat per a Empúries Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich (O he de morir o he d'amar), Sobre una neu invisible, dietari de Vicent Alonso (PUV) i la reedició (revisada per l'autora) de Pedra de tartera de Maria Barbal, a Columna, que duu a més de regal el volum Pedres de tartera amb una cinquantena de textos d'homenatge.

BE RIGHT

Avui us proposo un standard de Rodgers i Hart en clau de trio de jazz. I un bon cap de setmana per a tothom, candidats penques inclosos.

EN SERI

Donde ponga eñe yo pongo seny. ESPAÑA EN SERI.

A CONTRACORRENT

Visc(a) la República Independent del New Yorker...

LUMÍNICA

"Al raig de sol li cal una finestra
abans d'entrar a la fosca de la cambra.
I hi ha poques finestres."

 R.S. Thomas, "Poetry for Supper"
 Versió de JS

SABER I RIURE

Una bona resposta a la pregunta (que no era pas retòrica) de dissabte.

I aquí una mica més de resposta, també provinent del recentíssim "Wisdom, Laughter and Lines". Gent com Paul Heaton (o Stuart Murdoch, o Paul Weller) em semblen bons exemples del fet que de vegades sí que hi ha vida artística, després de l'èxit. 

BRAÇ DE MAR AL LLOSTRE

Formes del fosc, no del negre. Aigua grisa, plom escampant-se en giragonses, llum apagada després d'apagar-la, verd de petroli fred, pou a la vista, clapes de fosca a dalt, al fons.

Amra Hasarov

GRUPS D'AQUELLS

que dius: què se'n deu haver fet?

Bon cap de setmana per a ells, i per a tota la resta.

ESCOLTAR, TRADUIR

"Per a mi com a traductora el que és més important és escoltar, i això ho vaig aprendre a Farrera", ha dit Anna Crowe per cloure la seva intervenció a la taula rodona sobre traducció de literatura catalana, al costat de Ronald Puppo i Alan Yates, a la "Conference on Catalan Narrative 1870-2015" que se celebra aquests dies a St Andrews, Escòcia.

L'afirmació incloïa l'agraïment explícit a Francesc Parcerisas, llavors director de la ILC, qui el 1998 convidà Crowe al primer Seminari de Traducció de Farrera organitzat per la Institució i d'alguna manera, sense saber-ho encara, la va posar en el camí de convertir-se, en aquests moments, en la principal traductora de poesia catalana a l'anglès. Però la frase representa també una vindicació d'una forma discreta, constant, enfocada i a petita escala de plantejar la política cultural que de vegades els gerents i alguns responsables polítics menyspreen per poc vistosa i de mal vendre, però que sovint a la llarga, tot comptat i debatut, acaba essent més que productiva per a realitats modestes com la nostra. Ho diu la frase de Brecht en un cartell d'Arnal Ballester que venen a La Central: "Paciència, estem plantant".

MENTIDES ORGULLOSES

L'editora Michi Strausfeld, resident a Barcelona, signà dies enrere un article al Neue Zürcher Zeitung en què sosté que "qualsevol autor català de tercera classe té cada paraula subsidiada, cada viatge, cada actuació". El rei Felipe VI va prometre fa poc a Estrasburg, al Parlament europeu, "una España unida y orgullosa de su diversidad". I el darrer cap de setmana un dels diaris de referència de Madrid (a hores d'ara ja podria ser qualsevol) publicava a doble pàgina una infografia sumant els diners gastats pel president Artur Mas en la “causa identitaria” i hi compta, per fer paquet, el pressupost de TV3 o els cursos de català per immigrants.

Passa que no és cert que els escriptors catalans tinguin res subvencionat per sistema, i la comparació entre els recursos i el suport públic a què tenen accés i els dels escriptors en francès, en danès o en castellà fa somriure; l'editora ho sap o ho hauria de saber, per la qual cosa hem de deduir que difama i menysprea des d'una sofisticada forma del cinisme. Passa que el rei d'Espanya és el màxim representant de l'Estat que és justament el principal opositor al fet que la diversitat que evoca tingui presència, lingüísticament per exemple, a Europa; però un monarca parla sempre ex cathedra i allà a l'europarlament va quedar per a tothom la idea, enllà dels fets. Passa que ensenyar català als immigrants perquè s'integrin millor i tenir una bona televisió pública en la nostra llengua és el que volem la majoria dels catalans, i per això votem els partits que ho sostenen al Parlament; desqualificar ideològicament aquestes polítiques és negar la democràcia i escapçar-nos el dret a participar.

Però hi ha negacions i mentides més fortes que la realitat. Si un parla des del poder i l'orgull combinats, les mentides, tornassolades, semblen veritats, i sobretot acaben actuant com a tals. Avui opina i decideix sobre el català i els catalans tothom menys els catalans, suposadament abduïts i indignes de confiança: ara el que és democràtic és que els protagonistes no tinguin veu. I així anem xiulant, alegrois, cap al punt zero de la convivència a Sepharad. Amb orgullo castizo.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-XII-15
Versión en castellano

DE COLORS

"El vermell aquí és meravellós a darrera hora de la tarda. Durant el dia és el blau, qui preval. Quina vida tan intensa que tenen els colors, i com canvien amb la llum!" (Pierre Bonard en una carta a Henri Matisse des de Le Cannet, a la Costa Blava).

POLONESOS TOTS

(…) Fa un parell de dies, fullejant els poemes de Zbigniew Herbert, en vaig topar un que, canviant el que calgui canviar, ajustant el que calgui ajustar, em va portar, d’alguna manera, a la nostra situació actual. No em resisteixo a fer-ne una traducció funcional, en prosa:

Informe des de la Ciutat assetjada. «Massa vell per portar les armes i lluitar com els altres, vaig ser designat, com un favor, per al mediocre paper de cronista. Registro, sense saber per a qui, els esdeveniments del setge. He de ser precís, però no sé quan va començar la invasió, fa dos-cents anys, pel desembre, o pel setembre, potser ahir, de matinada. Aquí tothom pateix la pèrdua de la noció del temps. Només ens ha quedat el lloc, el lligam a aquest lloc. Encara tenim les ruïnes dels temples, els espectres dels jardins i les cases; si perdem les nostres ruïnes, ja no ens quedarà res.

»Escric com millor puc, en un ritme de setmanes inacabades. Dilluns: les botigues són buides, les rates han esdevingut moneda corrent; dimarts: l’alcalde, assassinat per agents desconeguts; dimecres: converses sobre l’armistici, l’enemic ha empresonat els nostres enviats, no sabem on són, és a dir, no sabem el lloc del seu final; dijous: després d’una turbulenta assemblea, es rebutja la proposta de rendició incondicional dels comerciants; divendres: comença la pesta; dissabte: s’ha suïcidat N., un inflexible defensor; diumenge: no hi ha aigua, rebutgem un atac a la porta est, l’anomenada Porta de l’Aliança. Ho sé, tot això és monòton i no commourà ningú.

(…) Herbert era polonès i escriu sobre la Polònia de 1982. Però la poesia, si és realment poesia, és universal. I traspassa el temps.

 Narcís Comadira, "Informe des de la Ciutat Assetjada" (Ara, 27-XII-15)












MÉS
Sobre Zbigniew Herbert (1924-1998).
Presentació avui a la Librería Alberti, a Madrid, de l'antologia de Comadira El arte de la fuga (Cátedra, 2015).

AQUELLA MENA DE DIA

en què dius: "Quin bon temps, avui! Per què no anem a fer un passeig amb barca?"

#Refugees pic.twitter.com/ec7YtMhlcd

— juan carlos mohr (@juancarlosmohr) November 29, 2015

Via @juancarlosmohr i @JoanQueralt

A FORA FA FRED

Bon cap de setmana als que esteu a recer, doncs.





MÉS
L'escena al musical Neptune's Daughter (1949). El tema, escrit per Frank Loesser el 1949, va endur-se'n l'Oscar a la millor cançó, i és des d'aleshores un campió de les versions en duet.
Una altra parella, i una altra manera de cantar-ho: Ray Charles i Nina Simone.
Encara un altre duo, bastant més recent: Norah Jones i Willie Nelson.
En mode una mica més pla tenim Bing Crosby i Doris Day.
I finalment, la represa de Lady Gaga, que ja sabem que s'atreveix amb tot.

IMPRESSIONS SOBRE LA NEU

Les rodes dels primers
cotxes dibuixen
pentagrames
sobre la pàgina en blanc
dels carrers.
Per entremig,
les nostres passes,
una melodia silenciosa
de corxeres.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS

YO CONDUZCO,

ÉL ME GUÍA

SÍRIA EN 10 MINUTS

"Quan vulguis entendre el present, pregunta't: 'I el passat?'". #WHYSIRIA: un bon esforç explicatiu. Per si serveix a algú més per situar-se en el conflicte...

DE LA FUGA

Narcís Comadira, Vicente Molina Foix, José Mª Micó i Fernando Beltrán seran dilluns vinent al vespre a la Librería Rafael Alberti de Madrid per parlar i llegir d'El arte de la fuga.

LLUM TRIADA

El 2015 va ser declarat per les Nacions Unides Any internacional de la llum i de les tecnologies basades en la llum. Per tal de participar-hi, les biblioteques de la Universitat Politècnica de Catalunya han posat en marxa, coincidint a més amb la Setmana de la Ciència, el blog "La llum a les biblioteques de la UPC", que conté una antologia temàtica in progress de poesia en què d'una forma o una altra la llum hi és mencionada.

Podeu llegir aquí els poemes fins ara aplegats.

POTSERS

Sense saber-ho, Natalie Merchant va escriure'm (va escriure'ns a uns quants, em sembla) el lema de l'escut d'armes que ja ningú no gasta: "This may be the time / But I might waste it". Escolto rendit la represa del "I may know the word", vint anys després de Tigerlily, a "Paradise is there": piano i veu, llavors baqueta i veu i piano, tot és gris aquí, tot em sembla gris, i set minuts fins al baix final abans dels violins i l'again & again & again...

I may know the word
But not say it
I may know the truth
But not face
I may hear a sound
A whisper, sacred & profound
But turn my head
Indifferent

Foto: Marion Ettlinger

SITTING IN A TIN CAN

A setze anys o a un univers d'aquí, la bellesa existeix.

Bon cap de setmana.

DE LA SÈRIE: L'ESPANYOL S'ESCRIU COM ES PRONUNCIA

—¿Tieneh la tarheta?
—¿Cuál tarheta?
—La d'aquí.

TORTELLIANS

Que tothom pugui opinar d'allò de què no en té ni puta idea, no fos cas.

M30, M40, M50, M60...

No sé de què ens queixem, si no paren de treballar per fer créixer la satisfacció dels que de veritat importen, d'aquí fins a l'eternitat: "El roto de la M30: un pacto con Ferrovial y ACS hasta 2025".

EL CONCURS

"S’està desenvolupant a Espanya un concurs, una mena d’Operación Triunfo informal per veure qui la diu més grossa contra el 'procés' català; qui formula l’analogia més insultant, la desqualificació més recargolada, la metàfora més despectiva. Significativament, en aquest certamen hi despunten noms que figuraven ser d’esquerra, dirigents molt destacats del PSOE felipista. Per exemple, un Joaquín Leguina que, reconvertit en tertulià d’extrema dreta, deia fa un parell de setmanes sobre els independentistes catalans: 'La diferencia de ETA con esta situación es que aquellos mataban, y éstos todavía no'. Potser gelós del seu confrare, l’altre divendres qui va decidir postular-se a un premi d’aquest joc dels disbarats va ser Alfonso Guerra. En compareixença pública a Madrid, va explicar que 'la rebelión contra la ley o golpe de estado civil' engegat a Catalunya 'no es algo nuevo'; va comparar l’escenari actual amb el Sis d’Octubre i va concloure expressant el desig que 'ahora salga igual que en 1934', quan la República 'contestó muy bien' (...) Que Alfonso Guerra, militant socialista des de fa 53 anys i vicesecretari general del PSOE del 1979 al 1997, ignori o fingeixi desconèixer això és molt greu, perquè l’octubre de 1934 el principal impulsor de la 'protesta general contra el feixisme' a què va al·ludir Companys va ser... el PSOE. Aquest i la UGT (encapçalats per Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto) havien cridat a la vaga general revolucionària des de la mitjanit del 4 al 5 d’octubre —un dia i mig abans que la Generalitat mogués fitxa—, de manera que, el 6 al vespre, ja hi havia duríssims combats entre insurrectes i forces de l’ordre a Cantàbria, Biscaia, Guipúscoa i, sobretot, a Astúries. Qui sap si, sense aquests fets, Companys hauria restat en wait and see." [+]

 Joan B. Culla, "Ni memòria ni vergonya" (Ara, 14-XI-15)













MÉS
Cadascú per on l'enfila: segons Fernando Savater, al PSOE "Se han entregado al nacionalismo y a los pequeños reinos de taifa de las autonomías".

MISSISSIPPI

Dimarts va morir Allen Toussaint, músic de Nova Orleans. Descansi en pau. I bon cap de setmana als que encara hi som.




MÉS
El seu disc "The Bright Mississippi" (2009), esplèndid, sencer.
"The Greatest Love", del disc que va enregistrar amb Elvis Costello: "The River in Reverse" (2006).

CAMINS DE NENS I D'ADULTS

Nosotros, los adultos, podemos contarnos una historia, dar y recibir golpes hasta que resuenan los escudos, viajar deprisa y lejos, casarnos, desmoronarnos y morir; y todo mientras estamos sentados tranquilamente junto al fuego o tumbados boca abajo en la cama. Eso es precisamente lo que un niño no puede hacer, o no hace, al menos, mientras puede encontrar otra cosa. Anda todo el día atareado con sencillas figuras y accesorios teatrales. Cuando su historia llega a la lucha, debe levantarse, coger algo que haga las veces de espada y sostener una refriega con un mueble hasta perder el aliento. Cuando le toca cabalgar con el indulto del rey, tiene que montarse a horcajadas en una silla, a la que azuzará y azotará tanto y sobre la que perderá la compostura con tanta furia que el mensajero llegará, si no bañado en sangre por las espuelas, al menos intensamente colorado por las prisas. Si su aventura trata de un accidente en un acantilado, tiene que trepar a la cómoda y tirarse físicamente sobre la alfombra, para que su imaginación quede satisfecha. Los soldaditos de plomo, las muñecas, todos los juguetes, en resumidas cuentas, se incluyen en la misma categoría y responden al mismo fin. Nada puede hacer tambalear la fe un niño; acepta los sustitutos más burdos y puede tragarse las incongruencias más clamorosas. Si la silla que acaba de asediar como un castillo, o de despedazar valientemente en el suelo como un dragón, es elegida para acomodar a un visitante matutino, él ni se inmuta. Puede pelearse durante horas con un cubo de carbón inmóvil; en medio del jardín encantado, puede ver, sin sorpresa aparente, al jardinero sacando patatas tranquilamente para la comida de ese día. Puede abstraer todo aquello que no casa con su fabulación y mirar hacia otro lado, igual que nosotros contenemos la respiración en un callejón hediondo. Y así, aunque los caminos de los niños se cruzan con los de sus mayores en cien sitios todos los días, nunca van en la misma dirección ni tampoco participan del mismo elemento. Del mismo modo que los cables del telégrafo pueden cruzarse con la línea de la carretera, o un paisajista y un viajante visitar el mismo país y, no obstante, moverse en mundos distintos.

 Robert Louis Stevenson, "Juego de niños"
 Memoria para el olvido. Los ensayos de RLS (Siruela, 2005). Traducció d'Ismael Attrache

MANIQUÍNIA

¿En quin dia marrit vam decidir que la política era fer discursets aproximadament coherents mirant a càmera amb el lloc comú en una butxaca i els apunts de l'assessor a l'altra?

ESPAÑA AB OVO

"Sin el acto de soberanía del pueblo español que reconoció el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones (arts. 2 y 137 CE) no existiría un pueblo catalán como sujeto político y jurídico del derecho a la autonomía."

 Abogacía General del Estado, "Al pleno del Tribunal Constitucional", 11-XI-2015 (p. 35)

L'ADMIRACIÓ, ÉS SAGRADA

"Vaig amunt i avall cada dia en un estat d'admiració −riu−. Tot és emocionant."



Margaret Atwood – A State of Wonder: How Technology Shapes Story from Future Of StoryTelling on Vimeo.

(Via @Carles_Torner)

MÉS
Aquí teniu el vídeo subtitulat (cliqueu a la icona de text, a la banda de baix del vídeo).

ABDOMINAL

Una aula buida i amb els llums apagats. Millor després de classe. Millor a la tarda, cap al final de la jornada. Hi ha una estranya vibració, una suspensió de futur i melangia alhora en l'aire quiet i prenyat. Vaig ser, som i seran.




MÉS
"Paret de vidre" (F l u x, 7-IX-11)

GESTOS I RESTOS

Ja tinc títol per a un llibre que al capdavall no sabré escriure: La nació retòrica. Catalunya, és clar.

PER MÉS QUE CAIGUEM D'UN POU GRIS

De fa uns dies escolto dos discos que esperava amb ganes: Irredempt de Roger Mas i La clau de girar el taller d'Adrià Puntí. I val a dir que de moment (i en bona part contra el que em pensava) aquesta vegada Puntí li passa la mà per la cara a Mas, amb un argument definitiu en la tríada consecutiva "Esbrina", "La clau de girar el taller" i l'esplèndid "Prohibit" i la seva doble tornada tan oportuna aquests dies: primer "pots donar-li el tomb al desastre" i llavors, repetit i repetit, "benvinguts al desastre".

Que tinguem tots plegats una bona setmana de l'apocalipsi autonòmic.

MUSEU MOLT FAMÓS

Texans i texans i texans. Sabatilles d'esport i sabatilles d'esport i més sabatilles. Mòbils, tauletes, càmeres digitals. Japonesos i més japonesos, italians i més italians. Tot a pas lent i amb caderes decantades. I, al fons, els quadres.

A LA CLÍNICA ONCOLÒGICA

L’ajuden, mentre avança
cap a la porta oberta que duu a les consultes,
dues dones joves que supòs que són les seves germanes.
Totes dues s’inclinen com per sospesar un braç
i caminen amb el posat dur i recte
del coratge. A una distància que els deu semblar
molt gran, una infermera aguanta la porta,
tot somrient i donant ànims. Que pacient
que és, amb la seva roba com una vela blanca
amb marques de plecs. La malalta
mira des de sota la seva divertida gorra de llana
per veure com cada peu s’arrossega cap envant,
un darrere l’altre sota el seu pes.
No es veu enlloc ni inquietud
ni impaciència ni ràbia. La gràcia
omple el motlle net d’aquest moment
i totes les pàgines de les revistes es queden quietes.

 Ted Kooser, Delights & shadows
 Versió de Miquel Àngel Llauger

NO SE'N FUIG

Gran peça de Jordi Amat avui a La Vanguardia sobre El arte de la fuga. Si en voleu saber més i us ve de gust escoltar un tast en directe dels originals i les seves versions en castellà, us esperem demà a La Central a les set de la tarda.

"D'alguna manera, llegit en el corrent de la seva tradició poètica, sembla com si Comadira hagués pretès agafar el testimoni allà on el va deixar Gabriel Ferrater. Amb l'aparició de Les dones i els dies el 1968, el seu estimat Ferrater tancava un breu però intensíssim vendaval amb què, reformulant la dicció poètica que venia de Carner, havia aconseguit sincronitzar la literatura catalana amb la crisi del subjecte —el jo neuròtic i escindit— d'uns temps accelerats. Comadira parteix d'aquí. 'Encara no sabia que d'un mateix no es fuig', diu a propòsit del seu estimat Leopardi en un dels versos del poema que dóna títol a aquesta antologia bilingüe".

 Jordi Amat, "Càtedra Comadira" (La Vanguardia, 3-XI-15)

Foto: Carles Mercader

MICOLÒGICA

Si no el busques, és molt difícil que tinguis un públic. Si el busques encara ho és més.

DE CADA DIA

L’any 1953, en una lectura de les seves Elegies de Bierville, Carles Riba es demanava: “¿Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent?”. Mentre vostè, benvolgut lector, llegeix aquestes línies, a l’edifici Carner de la Universitat de Barcelona, al carrer Aribau, hi ha aplegats un grapat d’especialistes en la vida i l’obra de qui fou anomenat el Príncep dels poetes catalans mirant de respondre, mig segle després, a la comanda ribiana: del 27 al 29 d’aquest mes a la Facultat de Filologia hi tenen lloc unes jornades per commemorar el centenari de l’edició, el 1914, de La paraula en el vent, continuació de les dedicades al mes de maig als cent anys d’Auques i ventalls.

Josep Carner va ser un dandi, un gran escriptor i al capdavall també un símbol, totes tres coses alhora: és doncs el nostre Oscar Wilde, el nostre Baudelaire, el nostre Scott Fitzgerald, el nostre Neruda, i així doncs tot allò que té a veure amb els seus llibres i amb la seva memòria és o hauria de ser entès com a patrimoni i tresor del país i la cultura que volem per a nosaltres i els nostres fills i néts. Per això seguim llegint certs textos un segle després, i no deixem de parlar-ne. Per això i perquè no s’acaben, perquè ens fan companyia, perquè hi seguim aprenent i somrient. Aquests dies, a més, per complementar el punt de vista d’experts com Narcís Comadira, Dolors Oller, Salvador Oliva, Adolfo Sotelo o Marcel Ortín, Publicacions i Edicions de la UB ha preparat una edició limitada de La paraula en el vent en tres volums, amb facsímil i variants, a càrrec del professor Jaume Coll. Perquè passen els anys però els versos de Carner, en aquest cas la seva vella “història planyívola d’amor”, refulgeixen, brunyits per les lectures i pels bons lectors. I, entre unes i altres, nosaltres som la canalla agraïda amb molles a la mà que repeteix de fa un segle, al final del poema que duu per títol el nom del país que l’acollí durant dècades d’exili: “És el senyor de cada dia”.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 28-X-15
Versión en castellano

FUGA I PONT

Dimecres vinent a les set de la tarda presentem a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona, El arte de la fuga, antologia de la poesia de Narcís Comadira acabada d'aparèixer a la col·lecció "Letras Hispánicas" d'Ediciones Cátedra, aquella de les cobertes negres brillants que els que hagueu estudiat filologia teniu escampada per casa en diversos exemplars. Més endavant la presentarem també a Madrid i (espero) a d'altres llocs, però de moment us convido a venir a escoltar el proper dia 4 l'autor, el professor Javier Aparicio i Jordi Virallonga (del qual el llibre inclou algunes versions, tot i que el gruix és nou i el signa José Mª Micó), juntament amb l'editor del volum. Serà la cosa més semblant a un pont refet a què podreu assistir al llarg dels propers mesos.

VENT I PARAULES

De dimarts a dijous els lectors de Carner serem a la Universitat de Barcelona, a les jornades que hi organitza el professor Jaume Coll per commemorar el centenari de l'edició de La paraula en el vent (bessones de les que es van fer a la primavera, al voltant d'Auques i ventalls).




















MÉS
Auques i vent (F l u x, 19-I-14)
Edició facsímil (en 3 volums) del centenari.

LES MOLTES MANS DE L'ÈXIT

Amb aquella mena de clarividència que vista en perspectiva ens fa morir de riure (de nosaltres mateixos també: cadascun podria explicar alguna anècdota per l'estil), l'any 1952 l'agent Irving Lazar va dir de Frank Sinatra: "És home mort".

Un article de James Kaplan a Vanity Fair ("Frank Sinatra's 'I've Got You Under My Skin': The Full Story", llegiu-lo aquí), de fet un extracte de la segona part de la seva biografia a punt d'aparèixer, conta amb detall la reconstrucció i, en realitat, l'enlairament definitiu de Frank Sinatra als anys cinquanta a Capitol Records, amb la figura clau de l'arranjador Nelson Riddle pel mig, a partir de "I've Got The World On A String". Un gran joc de sumes i multiplicacions. I per cert: qui són els arranjadors, en (la nostra) literatura?

Amb Count Basie, el 1964. Foto: John Dominis/Getty Images.

MÉS
The Sex Pistols, "My Way"

VERÍ GOOD

Avui us convido a un concert sencer... de 1992.

Apa, bon cap de setmana enyoradís.

EN PASSANT

Al mòbil amb veu baixa, mirant la copa dels arbres: "Ha passat bona nit?". Les marques de qui vetlla o està pendent d'un malalt.

SES PARAULES DIUEN QUI SOM

El teatre (com la pintura, com la cuina) té aquesta màgia del directe, del real proper i tangible: hi ha obres que havent-les vist ja no se te'n van mai del tot de la memòria. A mi em va passar anys enrere, per exemple, amb Acorats de Toni Gomila i les seves Produccions de Ferro. A mi i a milers de persones més tot al llarg d'aquestes terres on matem i mengem porcs i on quan entrem en un lloc diem "Bon dia".

Acaba d'aparèixer el tràiler del documental que Joan Martí Mir prepara sobre aquest fenomen manacorí i teatral i alguna cosa més que teatral i manacorí. Aquí el teniu.



Tràiler d'Acorats, crònica d'un fenomen from Joan Martí Mir on Vimeo.

PROTAGONISMES

"La història és el temps en què aquells que no tenen el dret d'ocupar el mateix lloc poden ocupar la mateixa imatge."

 Jacques Rancière, Figures de l'histoire (2012)

#EsticambERRI

Avui a la una hi haurà sentència pel procés contra Erri De Luca (@Erriders).

Via @SembraLlibres

MÉS
Erri De Luca, absolt.
"Hi ha molts ous sota la gallina..." Una entrevista de Montse Serra (VilaWeb, 19-III-12)

LA TROLA DEL BILINGÜISME

No us perdeu aquest lloc virtual extraordinari: País de Paraula, un web que mostra la diversitat lingüística de Catalunya des de la perspectiva de la complexitat i l'enriquiment.

País de Paraula explica de forma gràfica coses bàsiques que els monolingües que suposadament defensen el bilingüisme (és a dir, el seu dret al monolingüisme en castellà) haurien de saber però no volen o no poden admetre perquè els desmuntarien el castell de cartes del que hi cap i el que no hi cap a la Constitució espanyola. Si la primera llengua del deu per cent dels catalans no és avui ni el català ni el castellà: a mi què m'expliques sobre un país bilingüe?

REPETIR

Sóc un pesat, ho sé. Aquí teniu la mateixa cançó de l'altre dia i d'altres vegades, però ara excel·lentment versionada en clau de smooth jazz.

I bon cap de setmana a tothom menys als diputats i responsables del PP que neden amb entusiasme digne de millor causa cap a la barca de Ciudadanos.

PER LLEGIR MIRANT

És senzillament esplèndid. Si en voleu un, el regalen a la vostra llibreria habitual quan compreu el cinquantè volum de la col·lecció "El cercle de Viena".

Gràcies per tantes bones estones Marcel, Isabel, Enric!

CORBS, VI

Al lloc de l'horror, passat el temps, ja no hi ha l'horror. Són les paraules o les imatges, la memòria, que l'hi vinculen. Què faríem sense les paraules? Alhora, però, la proximitat a llocs o experiències com Ravensbrück el que fa és robar-te les paraules: què dir, davant de tot això? Què pot ser dit que no ho banalitzi? Recorrem les sales d'exposició en silenci, ens acostem al pati dels recomptes en silenci, tornem al cotxe i conduïm cap a Berlín en silenci... Quina paraula aquí, ara, que no sigui o no sembli fora de lloc, una ofensa, absurda, inconsistent?

[Apunts sobre Ravensbrück en homenatge a Neus Català]
Corbs, I
Corbs, II
Corbs, III
Corbs, IV
L'infern de les dones
Corbs, V

MÉS
Montserrat Roig entrevista Neus Català al programa "Personatges" (TVE, 1978).

CORBS, V

En una de les sales del centre d'interpretació de Ravensbrück, entre tants i tants noms i tantes històries, escrit a la llista de les presoneres espanyoles (cent i escaig), al costat del de Neus Català, hi ha el nom de Lola Casadellà, filla d'una família pagesa benestant d'Alcoletge, al Segrià, enrolada en una brigada mèdica de l'exèrcit republicà i que amb aquest marxà després de la derrota a l'exili, on aviat va veure morir el seu fill en un dels camps de refugiats improvisats a les platges nord-catalanes.





[Apunts sobre Ravensbrück en homenatge a Neus Català]
Corbs, I
Corbs, II
Corbs, III
Corbs, IV
L'infern de les dones
Corbs, VI

MÉS
Montserrat Roig entrevista Neus Català al programa "Personatges" (TVE, 1978).