Si penseu que res no iguala la versió de "Don't go to strangers" del duet d'Amy Winehouse (obviem-ne el vestit) i Paul Weller (ep, que a mi m'ha passat), torneu a escoltar-vos abans la senyora Etta Jones.
I bon cap de setmana als que acullen.
Aquí una altra versió una mica menys salvatge —tot i que amb més mal so— del duet. Per a un doble canvi d'aires, aquí i així la canta Joni Mitchell, i així ho fa ("I told you not to go to strangers") Dinah Washington.
Un estàndard, un clàssic, una alegria quan és cantada i puntuada així de bé.
(també quan la versionà una joveníssima Amy Winehouse. La cançó va ser afegida com a bonus track a l'edició de luxe del seu primer disc, Frank).
Bon cap de setmana a tothom, de nit i de dia.
MÉS
Una cantant de cantants, a més de popular. Conta Tony Bennett sobre la Washington a finals dels cinquanta, presentant-se a Las Vegas sense contracte: "She used to just come in with two suitcases in Vegas without being
booked. And she'd just come in and put the suitcases down. And she'd say 'I'm here, boss'. And she'd stay as long as she wanted. And all the
kids in all the shows on the Strip would come that night. They'd hear
that she's in town and it would be packed just for her performance".
Tots drets, si us plau. Tal dia com avui de 1891 va néixer a Peru, Indiana, el mestre Cole Porter, compositor i lletrista i una font de plaer auditiu inesgotable mentre passen i muden els temps.
With a million neon rainbows burning below me,
And a million blazing taxis raising a roar,
Here I sit, above the town,
In my pet-paillated gown,
Down in the depths
of the ninetieth floor...
Sé que des dels temps dels indescriptibles Pimpinela la paraula duet fa regirar una mica les entranyes, però també n'hi ha que funcionen d'allò més bé. És clar que amb Al Jarreau i Silje Nergaard... Salteu-vos si voleu la tonterieta del primer minut i apugeu el volum, que no sé per què però el de l'enregistrament és molt baix. I us proposo que avui tots plegats fem com que no llegim els diaris i ens apuntem a la tornada, que és dissabte: We should be happier by now.
Aquí teniu de propina un dels temes que més m'agraden de la vocalista noruega, un standard dels anys trenta que també han versionat gent tan diversa com Art Garfunkel, Carmen McRae o el gran Fats Waller, que ara sona sempre com extret d'una pel·lícula novaiorquesa de Woody Allen... La música és de Hoag Carmichael i la lletra, bastant inspirada, de Frank Loesser, el de Guys and Dolls.
Entrades
Comentaris
