[F l u x d'estiu, #4. Deu anys de versions]
Wisława Szymborska, "Possibilitats"
Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles...
Amb el final de l'any arriba el moment de fer balanç, també dels llibres publicats aquests tres-cents seixanta-cinc dies. Una de les tries (ja ho sabem, totes relatives) més interessants i oberta és la d'El Periódico, perquè hi intervenen una nòmina molt àmplia d'escriptors, crítics, columnistes i bibliotecaris. Vull dir que si s'hi escolen fantasmades o interessos, com a mínim caldrà dir que són fantasmades o interessos tirant a col·lectius. Aquí en podeu consultar els resultats de 2015.
La tria inclou a més llistes específiques de narrativa en català, de poesia (amb Mireia Calafell, Francesc Fontanella, Jordi Llavina, Joan Margarit, Wislawa Szymborska i Gerard Vergés) i d'assaig (on hi ha Jordi Amat, Ramon Andrés, Jordi Balló i Xavier Pérez, Josep Casals, Josep M. Esquirol i Albert Sáez). Feliç exploració.
MÉS
Jordi Puntí, "De llistes i de llestos" (El Periódico, 2-I-16)
Prefereixo el cinema.
Prefereixo els gats.
Prefereixo els roures al llarg del Warta.
Prefereixo Dickens a Dostoievski.
Prefereixo que m’agradi la gent
més que no estimar la humanitat.
Prefereixo tenir fil i agulla a mà, per si de cas.
Prefereixo el color verd.
Prefereixo no mantenir
que la raó té la culpa de tot.
Prefereixo les excepcions.
Prefereixo anar-me’n aviat.
Prefereixo parlar amb els metges d’alguna altra cosa.
Prefereixo les velles il·lustracions de línia clara.
Prefereixo l’absurditat d’escriure poemes
a l’absurditat de no escriure'n.
Prefereixo, en l’amor, dates incertes d'aniversari
que es poden celebrar cada dia.
Prefereixo els moralistes
que no em prometen res.
Prefereixo la bondat maliciosa a la confiada en excés.
Prefereixo la terra vestida de paisà.
Prefereixo els països conquerits als conqueridors.
Prefereixo mantenir certes reserves.
Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre.
Prefereixo els contes de Grimm a les portades dels diaris.
Prefereixo fulles sense flors a flors sense fulles.
Prefereixo els gossos amb la cua sense retallar.
Prefereixo els ulls clars, perquè els meus són foscos.
Prefereixo els calaixos.
Prefereixo moltes coses que aquí no he mencionat
a moltes altres que tampoc no he dit.
Prefereixo els zeros tots sols
als que fan cua darrere d’una xifra.
Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles.
Prefereixo tocar fusta.
Prefereixo no preguntar quant temps més i a on.
Prefereixo seguir considerant fins i tot la possibilitat
que l’existència té la seva raó de ser.
Wislawa Szymborska, Gent dalt del pont (1986)
Versió (indirecta) de JS, amb l'ajut inestimable de Xavier Farré
MÉS
Amanda Palmer dient el poema en anglès
Wislawa Szymborska a abcd, el blog del poeta i traductor Xavier Farré
Wislawa Szymborska al F l u x
Hi ha una d’aquelles contalles jocoses de final de jornada a l’autobús turístic que explica que Déu va fer als polonesos el present de posar-los entre Rússia i Alemanya perquè mai no s’avorrissin. Amb la història moderna a la mà l’acudit no deixa de tenir bona part de raó, però si obviem guerres i dinasties i anem a la literatura, i en concret a la poesia contemporània, el suposat camp de batalla dels dos grans imperis esdevé de cop potència imperial: perquè Polònia és el país (o, millor, la cultura) de Zbigniew Herbert (favorit d’un dels grans poetes vius: Seamus Heaney), de Czesław Miłosz, de Wisława Szymborska, d’Adam Zagajewski. I això per evocar només els noms dels poetes polonesos moderns més reconeguts, els que són a hores d’ara traduïts a les principals llengües cultes: poques poesies avui al món (amb tots els respectes per l’anglo-irlandesa) poden presentar una nòmina com aquesta de figures estel·lars de primer rengle internacional.
A la llista hi destaquen, potser per l’obvi reconeixement que el premi Nobel de literatura comporta, Miłosz, que va obtenir el guardó el 1980, i Wisława Szymborska, que el va obtenir l’any 1996 i que acaba de morir a Cracòvia. Tot i que havia nascut el 1923 a Prowent (avui Kórnik), la vella capital polonesa a la riba del Vístula, Cracòvia (a on va anar a viure amb la seva família als vuit anys) ha estat sempre la seva ciutat i allà ha viscut modestament i discretament fins a la seva fi. Estudiant de literatura i sociologia, Szymborska va treballar per a diverses revistes literàries, va fer crítica, va escriure versos i articles (busquin Lecturas no obligatorias) i va traduir del francès. L’any 1952 publica per primera vegada, però el que ella considera el seu primer llibre, Crida al Ieti, no arriba fins al 1957. De llavors ençà, una vintena de títols i una llista significativa de guardons que s’accelera als anys noranta i s’engreixa sobretot a partir d’aquell dia, a principis d’octubre de 1996, en què a les redaccions de mig món els periodistes de guàrdia devien demanar al suposat expert literari de torn: “Saps com s’escriu, Szymborska?”.
El llibre sempre obert
Admiradora de Joseph Brodsky (el que va dir que l’estètica és la mare de l’ètica), Wisława Szymborska pertany al grapat de dones i homes que en la llarga guerra freda no van renunciar al llenguatge contaminat pel comunisme d’estat i que, a poc a poc, van anar regenerant-lo tot fent equilibris entre escepticisme i responsabilitat, entre quotidianitat i utopia. En el cas de l’autora polonesa, amb una poesia clara i vibrant carregada de consciència però també d’humor (“Després de cada guerra/ algú ha de fer neteja...”) que en català podem llegir en un sol volum panoràmic publicat per Columna el 1997 (Vista amb un gra de sorra) en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, mentre que en castellà ha anat sent regularment traduïda i editada per diverses editorials (Hiperión, Lumen, Igitur, Fondo de Cultura Económica) de la mà de traductors com Gerardo Beltrán o Abel Murcia. Sense arribar als programes especials a les ràdios poloneses de què ens parlava ahir al seu blog de traducció Xavier Farré des de Cracòvia, podem dir que a Espanya no hi ha a hores d’ara raó ni excusa per no donar als versos de Wisława Szymborska l’oportunitat de sorprendre’ns. I els asseguro que ho aconseguiran, perquè ella pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però difícils d’oblidar (escriguin a Google “cebula” i “vimeo” i entendran de què els parlo). Però ara posin si us plau tot això que els he dit entre uns prudents parèntesis, perquè tal com va dir davant del rei de Suècia aquella dona de cognom difícil de lletrejar, sigui el que sigui la inspiració (o, afegim, la poesia), neix d’un continu “No ho sé”. I aquesta sinceritat, aquesta fragilitat, aquesta relativitat és el que la fa (a la poesia, a la inspiració, a la poeta) tan atractiva.
Ha mort Wisława Szymborska (lletregin-ho amb calma: atenció i intenció ens vacunen contra l’obvietat). La persona se n’ha anat, però ens en queden, vius i refulgents, els versos: “Ves que cada començament/ no és sinó una continuació,/ i el llibre de l’esdevenir/ és sempre obert per la meitat.”
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-II-12
Versión en castellano
MÉS
David Castillo, "Adéu a una gran premi Nobel" (Avui, 3-II-12)
Fernando Sabater, "Ligeramente grave" (El País, 5-II-12)
Eva Vázquez, "Una poeta dins un gra de pols" (Avui, 5-II-12)
André Clavel, "Pourquoi il ne faut pas oublier Wislawa Szymborska" (L'Express/Lire, 6-II-12)
Josep M. de Sagarra Àngel, "La sublimitat del que és quotidià" (El Punt/Avui, 16-II-12)
Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre. [...]
Visc des de fa uns dies en un país d'on no cal tornar, perquè és el meu país i és, de fet, al mig de l'altre país de tots del cada dia. De tant en tant es publica un llibre d'aquells que ens dóna corda per a anys: parlant de poesia traduïda, a mi em va passar amb Vista amb un gra de sorra, l'antologia de Wislawa Szymborska a càrrec de Josep M. de Sagarra (nét) editada per Columna l'any 1997; després, amb Clavats a la carn del món, de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, i ara hi torno amb Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, on Xavier Farré tradueix una generosa tria de l'obra de Czeslaw Milosz, un dels grans escriptors del segle XX. Per què?, et demanen sempre, de seguida, quan dius o escrius una cosa així. Obre els seus llibres i llegeix.
Obro Travessant fronteres i he de llegir a poc a poc, tancant el llibre de tant en tant per respirar a fons, o per mirar enllà, i he d'anar a buscar el llapis per subratllar un vers, un final de poema, una imatge simple i original (la terra vista pels ocells com un "llac de foscor") o una estratègia admirable (tants segles després de tot), com la dels cavallets infantils i el mercat per parlar-nos del ghetto de Varsòvia i del pes de les paraules dels poetes. Milosz és una escola, un col·lega i un plaer, tot alhora: fa gran el que és petit i dóna forma abastable a l'immens. Com el núvol o l'arbre.
És un consol saber que la immensa Wislawa Szymborska tampoc no sap què és la inspiració, tot i que als vuitanta anys no pari de buscar-la escrivint cada dia al seu apartament de Cracòvia. El suplement de cultura de l'ABC (tinc un amic que es va enfadar amb mi en saber que el comprava cada dissabte, però el fet és que s'ho val) publica una interessant entrevista amb la premi Nobel polonesa en què, entre d'altres coses, Szymborska explica que la seva llengua poètica és molt viva, que fa servir frases fetes i col·loquialismes que no sap si poden funcionar en altres idiomes. I afegeix, tot d'una: "La sort dels poetes a l'exterior depèn dels traductors". I a mi, que aquests dies repasso la darrera versió del darrer llibre d'un altre Nobel poeta abans d'enviar-la a ca l'editor, m'han tremolat lleugerament les cames d'un atac de responsabilitat...
Entrades
Comentaris
