dijous, 3 de desembre de 2015

MENTIDES ORGULLOSES

L'editora Michi Strausfeld, resident a Barcelona, signà dies enrere un article al Neue Zürcher Zeitung en què sosté que "qualsevol autor català de tercera classe té cada paraula subsidiada, cada viatge, cada actuació". El rei Felipe VI va prometre fa poc a Estrasburg, al Parlament europeu, "una España unida y orgullosa de su diversidad". I el darrer cap de setmana un dels diaris de referència de Madrid (a hores d'ara ja podria ser qualsevol) publicava a doble pàgina una infografia sumant els diners gastats pel president Artur Mas en la “causa identitaria” i hi compta, per fer paquet, el pressupost de TV3 o els cursos de català per immigrants.

Passa que no és cert que els escriptors catalans tinguin res subvencionat per sistema, i la comparació entre els recursos i el suport públic a què tenen accés i els dels escriptors en francès, en danès o en castellà fa somriure; l'editora ho sap o ho hauria de saber, per la qual cosa hem de deduir que difama i menysprea des d'una sofisticada forma del cinisme. Passa que el rei d'Espanya és el màxim representant de l'Estat que és justament el principal opositor al fet que la diversitat que evoca tingui presència, lingüísticament per exemple, a Europa; però un monarca parla sempre ex cathedra i allà a l'europarlament va quedar per a tothom la idea, enllà dels fets. Passa que ensenyar català als immigrants perquè s'integrin millor i tenir una bona televisió pública en la nostra llengua és el que volem la majoria dels catalans, i per això votem els partits que ho sostenen al Parlament; desqualificar ideològicament aquestes polítiques és negar la democràcia i escapçar-nos el dret a participar.

Però hi ha negacions i mentides més fortes que la realitat. Si un parla des del poder i l'orgull combinats, les mentides, tornassolades, semblen veritats, i sobretot acaben actuant com a tals. Avui opina i decideix sobre el català i els catalans tothom menys els catalans, suposadament abduïts i indignes de confiança: ara el que és democràtic és que els protagonistes no tinguin veu. I així anem xiulant, alegrois, cap al punt zero de la convivència a Sepharad. Amb orgullo castizo.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-XII-15
Versión en castellano




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió