He preparat una llista en obert a Spotify amb un grapat de versions (de moment, vint-i-sis) de "These Foolish Things (Remind me of you)", el gran estàndard d'Eric Maschwitz i Jack Strachey amb una història --sol passar-- prou curiosa al darrere.
Per acompanyar el diumenge, aquí en teniu una amb la trompeta de Chet Baker, i si us ve de gust tafanejar la resta (diria que no n'hi ha cap que desentoni), les trobareu aquí.
Imagineu tres noms o tres objectes o tres olors o tres colors que us agradin molt i ajunteu-los: poques vegades combinaran com a "Stella by Starlight" ho fan Miles Davis, John Coltrane i Bill Evans.
I mira que la cançó ve d'una pel·lícula de por sense pedigrí i que, convertida en estàndard, ha estat versionada per gegants com Frank Sinatra, Chet Baker, Nat King Cole, Mina o Ella Fitzgerald, però res no iguala, pel meu gust, aquest enregistrament que enllaço avui. Gaudiu-ne. També del cap de setmana.
Amb aquella mena de clarividència que vista en perspectiva ens fa morir de riure (de nosaltres mateixos també: cadascun podria explicar alguna anècdota per l'estil), l'any 1952 l'agent Irving Lazar va dir de Frank Sinatra: "És home mort".
Un article de James Kaplan a Vanity Fair ("Frank Sinatra's 'I've Got You Under My Skin': The Full Story", llegiu-lo aquí), de fet un extracte de la segona part de la seva biografia a punt d'aparèixer, conta amb detall la reconstrucció i, en realitat, l'enlairament definitiu de Frank Sinatra als anys cinquanta a Capitol Records, amb la figura clau de l'arranjador Nelson Riddle pel mig, a partir de "I've Got The World On A String". Un gran joc de sumes i multiplicacions. I per cert: qui són els arranjadors, en (la nostra) literatura?
 |
| Amb Count Basie, el 1964. Foto: John Dominis/Getty Images. |
El Marcel Riera me'n dóna la notícia: Bob Dylan té a punt un disc de versions de Frank Sinatra. Estranyats? Com jo. Però si grates una mica trobes que s'admiraven mútuament, i que l'any 1995 Dylan ja participà al concert del vuitantè aniversari de l'Ulls Blaus cantant-li (sembla que a requeriment de l'homenatjat) "Restless Farewell", i allò de
But it’s not to stand naked under unknowin’ eyes
It’s for myself and my friends my stories are sung
MÉS
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Bob Dylan.
"Full Moon and Empty Arms" cantada per Frank Sinatra.
Dins de la llista de narradors joves (bé, relativament joves: això ja se sap que va de bracet amb la perspectiva de cadascun) a tenir molt en compte hi ha sens dubte el Joan-Daniel Bezsonoff, nat a Perpinyà l'any que van matar en Kennedy i que es va morir Joan XXIII i responsable de Can Mitrofan, a més d'autor d'un seguit de llibres de primera entre els quals per a mi destaquen Una educació francesa (2009) i Un país de butxaca (2010), que si ho entenc bé ara complementa amb Les meues universitats. Avui a dos quarts de vuit el presenten (el presenta en Vicenç Pagès) a Laie, al carrer Pau Claris. I si no hi podeu anar el teniu ja a la vostra llibreria, és clar.
"Estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra..."
Escriure d'una forma prou flexible perquè ho canti un Sinatra, un Presley, un Williams o, enfotent-se'n, Nina Hagen i els Sex Pistols, i que fins i tot les escomeses acabin sent homenatge. I recordar que tot plegat és ja traducció –és a dir versió– de Paul Anka d'una cançó francesa, "Comme d'habitude", composta per Claude François i Jacques Revaux, amb lletra inicial de Gilles Thibault.
Bon dissabte.
Uns amics il·lustrats ens demanen possibles epitafis. M'agrada el de Jane Austen, potser en part perquè mai no me'l podria aplicar: "She opened her mouth with wisdom and in her tongue is the law of kindness" (va obrir la boca amb saviesa i la seva llengua conté la llei de la bondat). També hi ha, és clar, el de John Keats: "Aquí descansa algú de qui van escriure el nom en l'aigua", o aquells mots corprenedors al final del de Yeats:
Cast a cold eye
On life, on death.
Horseman, pass by!
Després hi ha la secció postmoderna, més divertida, com ara el de Frank Sinatra: "The best is yet to come" (el millor encara ha d'arribar), que combina l'esperit Las Vegas amb un tros d'una cançó i un innegable contingut catequètic. Però per damunt de tots, com sol passar, hi ha el de Billy Wilder: "I'm a writer but then nobody's perfect" (sóc escriptor, però és que ningú és perfecte)...
Quina manera millor que els exercicis epitàfics per començar unes setmanes de vacances de bloc? Ep, no dic que el tanco, perquè sé que així que pugui hi tornaré, però els camins dels cibercafès del món són inescrutables, o sigui que de moment descanso en pau per uns dies. Que la desconnexió ens sigui lleu, i el fred benigne.
Tinc diversos projectes genials en cartera (ho són, si més no, a les tres de la matinada, quan et mig despertes amb la idea al cap i no saps si provar de tornar-te a adormir o alçar-te i esgarrapar-ho en algun paper, o quan mires l'hora girant una mica el canell, amb l'altre avantbraç contra la barra, i et dius que aquesta serà l'última). D'aquests projectes, a l'espera d'un temps en blanc prou llarg a la meva agenda, n'hi ha un que fa molts anys que m'acompanya: es tracta d'una enquesta sentimental demanant a la gent que més m'interessa el relat minuciós de la seva relació amb alguna cançó que els agradi especialment.
Vaig tornar a pensar en el meu projecte l'altre dia que vaig trobar en alguna banda la notícia que, al juliol de 2004, Linda Ronstadt va ser acomiadada del casino-hotel Aladdin de Las Vegas per haver dedicat la cançó "Desperado" a Michael Moore i haver recomanat als espectadors que anessin a veure Fahrenheit 9/11 (es veu que hi va haver clients que van llançar-li les seves begudes i altres que en sortir de la sala arrencaven els cartells anunciadors amb el nom de la cantant). Las Vegas, a més del millor escenari de CSI, és de fa dècades l'estació final d'un grapat de noms de referència de la cançoneria, amb l'altre Elvis (el primer) i Frank Sinatra al capdavant... El cas és que jo vaig descobrir una de les cançons que més m'agrada, "Alison", escoltant Living in the USA (1978) de Linda Ronstadt, a qui m'havia enganxat un "Blue Bayou" (ah, aquelles festes al mes de juny!) que jo creia d'ella fins que vaig adonar-me que hi versionava el mestre Orbison (però aquesta és una altra història). Teclejant a YouTube "Alison Elvis Costello" hi he trobat no només la primera aparició televisiva de Costello cantant precisament la meva cançó, sinó també un enregistrament molt més recent (la línia del cabell damunt del crani no enganya) amb una petita explicació inicial que no coneixia sobre l'origen de la peça. També un tall (bastant dolent) d'un concert a Minneapolis l'any 1981 (merda, per què comença a fer més de vint anys de tantes coses?). "Alison" havia aparegut el 1977 al primer llarga durada de Costello, My Aim is True, que jo em vaig acabar aprenent de memòria: molt després, vaig tenir durant mesos la idea de titular així un llibre de poemes (i fins i tot ho argumentava, no us penseu), fins que al final un editor i amic amb més vista i seny que jo me'n va dissuadir. Tot i així, cada vegada que escolto la cançó (i ho faig prou sovint), encara m'aturo amb respecte i enveja i un punt de suspens al vestit tret per l'amic, a la marca dels dits d'ella al pastís de noces:
Oh it's so funny to be seeing you after so long, girl.
And with the way you look I understand
that you were not impressed.
But I heard you let that little friend of mine
take off your party dress.
I'm not going to get too sentimental
like those other sticky valentines,
'cause I don't know if you've been loving some body.
I only know it isn't mine.
Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.
Well I see you've got a husband now.
Did he leave your pretty fingers lying
in the wedding cake?
You used to hold him right in your hand.
I'll bet he took all he could take.
Sometimes I wish that I could stop you from talking
when I hear the silly things that you say.
I think somebody better put out the big light,
cause I can't stand to see you this way.
Alison, I know this world is killing you.
Oh, Alison, my aim is true.
My aim is true.
Escolto Ruthie Henshall desgranar encalmada i amb una afinació perfecta "But not for me", "Summertime" o "They all laughed" de Gershwin, però a casa hi fa fred, l'agenda fa por i persones que m'importen no ho passen bé i jo no sé ajudar-les: em trobo canviant el cd marró fosc per un de marró clar que té a prop a la prestatgeria tot i ser ben diferents, i les guitarres dels Gipsy Kings omplen la sala amb la força del vent d'"Aven Aven".
Em preparo un chai ben carregat i m'assec amb les dues portades a les mans, tan allunyades i tan meves totes dues, lluny i a tocar de Broadway i la Camarga. Arriben "Amigo" i "Fandango" i la melangia de "Nuages", i amb "Petita noia" em sembla que veig Peret entre els que toquen a prop de la fusta humil a terra, i llavors em fixo en un espectador una mica allunyat, participant distant amb ulleres i vestit fosc, mig d'esquena, i em giro i somric i ve que sortint del cercle, de tornada al fred de les parets de casa, taral·lejo com Frank Sinatra però amb les guitarres dels Reyes de fons, citant Shakespeare:
The odds were a hundred to one against me
The world thought the heights were too high to climb
But people from Missouri never incensed me
Oh, I wasn't a bit concerned
For from history I had learned
How many, many times the worm had turned
Entrades
Comentaris
