LLAVI DE LA TERRA

Avui fa anys, molts anys, Màrius Sampere, un d'aquells poetes que fa que estiguis orgullós d'escriure poesia en aquesta llengua que se'ns mor i així ens fa sentir tan vius. Ara que ja el celebren teles i ràdios i suplements, els vells amics alcem la copa de l'alegria i les indecisions i les paraules justes. Per tu, Màrius!












UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

 Màrius Sampere, de La cançó de la metamorfosi (1995)




MÉS
"Màrius Sampere: 'Sóc un creient del caos'" (Ara, 22-III-14)
Una quants poemes seus a lletrA
Més Màrius Sampere al F l u x