VINDICTA

Si no fas el que vull (si no em dones el que vull, en aquest cas), et quedes sense feina. La revenja com a política laboral. Al segle XXI li sobren un parell d'aspes.

CAILLEBOTTE

Fins al 4 d'octubre hi ha oberta a l'Art Institute de Chicago l'exposició "Gustave Caillebotte: Painting His World". A més del quadre famós dels rascadors de parquet, cedit pel museu d'Orsay (que molts coneixem de quan vam estudiar Història de l'Art), a la tria, prou generosa, destaquen tot un seguit d'interiors burgesos amb escenes de vida més o menys quotidiana i, entre tots, alguns bons exemples de gent corrent llegint, com aquest "Interior, dona que llegeix" (1880, col·lecció particular) amb el curiós triangle generat sota les pàgines del diari que ella té entre les mans, on queda contingut (i transformat en un nou angle del triangle), més petit, a uns metres, ell que també llegeix. Lectura (lectures) a prop.

REESCRIURE ESPAIS

El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.

L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.

En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano

AL MUSEU

Ja he vist el "Retrat d'un vell" de Rembrandt. Per què hauria de continuar mirant altres quadres?

Rembrandt, "Retrat d'un vell" (1632).
Museu d'Art de Harvard

MUSEU MOLT FAMÓS

Texans i texans i texans. Sabatilles d'esport i sabatilles d'esport i més sabatilles. Mòbils, tauletes, càmeres digitals. Japonesos i més japonesos, italians i més italians. Tot a pas lent i amb caderes decantades. I, al fons, els quadres.

DE MUSEUS

Que poquíssim sabem de tantes altres coses!

COMADIRA: PLOMA I PINZELL

No sé si ho sap tothom, però no és cap revelació que William Blake, a més de l'autor de les inoblidables Cançons d'innocència i experiència, va ser un original gravador (la seva tomba en diu "Poet-painter"), o que Michelangelo Buonarroti, a més de l'escultor de la Pietat i pintor de la Capella Sixtina, fou l'autor d'uns esplèndids sonets traduïts a un munt de llengües. Vull dir que malgrat la discussió més o menys acadèmica sobre si pot més la pintura o pot més la poesia, per a un bon nombre d'artistes, alguns de primera línia, la ploma i el pinzell no només no estan en competència ­sinó que es poden fer servir alternativament.

En català, hi ha uns quants casos de noms que apareixen a les històries de la pintura i de la literatura: subratllem al segle passat els de Santiago Rusiñol i Joaquim Torres-Garcia o, en temps més recents, pintors amb bona capacitat literària com Antoni Tàpies (L'art contra l'estètica, Memòria personal) o Antoni Llena (que el 2008 va aplegar Per l'ull de l'art) i, a més del cas singular de Joan Brossa, l'esplèndid estol de poetes i pintors, o pintors i poetes, format per Albert Ràfols-Casamada, Felícia Fuster, Narcís Comadira i Perejaume.

Narcís Comadira, que publica amb molta més regularitat que no exposa, té penjada fins a finals de mes al Museu de Montserrat (¿heu vist mai el Caravaggio que hi guarden, o la Madeleine de Ramon Casas?) una antologia de la seva obra ("Narcís Comadira. 50 anys de pintura") comissariada per Jordi Falgàs, responsable de la gran exposició d'art català a Cleveland i al MOMA l'any 2007. Els quadres de l'autor d'Enigma aniran després, de finals d'octubre a finals de gener, al Museu d'Art de Girona. Des de la meva inexpertesa en arts plàstiques jo no sé si Comadira -indiscutiblement un dels millors poetes catalans vius- és tan bon pintor com poeta, però sí que sé que la seva pintura ens parla del que Jordi Ibáñez, al catàleg, en diu l'espai desert del Noucentisme, que ho fa des de la discreció i la intensitat, que els seus colors i arbres i pedres tenen una estranya força evocadora. Com els gravats de William Blake. Com els versos de Miquel Àngel.


-------------------------------
Publicat a El Periódico, 8-IX-10
Versión en castellano

SENYALITZACIÓ

M'apunto al darrer editorial de la revista L'Avenç, que acaba dient:

(...) Fa un cert temps, en un seminari sobre museologia, els responsables d’un museu català, aleshores acabat d’inaugurar, explicaven les seves cuites perquè el seu museu no apareixia ben senyalitzat en els itineraris urbans i temien que el públic no hi sabés arribar. La responsable d’aquell seminari, una dona de cultura anglosaxona, va dir aleshores, en una demostració d’indubtable sentit comú: “vostès no s’amoïnin, facin bones exposicions i el públic ja sabrà arribar-hi”. I qui diu exposicions, diu llibres, oi?