MANS A L'ESPATLLA

Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, The Things That We Are Made Of, hi destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: “Hand on My Back”. La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: “Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens fem malbé i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ Que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla”. Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers temps, els bons i els luctuosos, i entre aquests darrers m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.

Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt de temps de la secció de llibres de La Vanguardia, on als anys vuitanta va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui això signa) i un nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, no sempre complaents, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera d’escriure.

Quantes mans hi caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomença la cançó de Chapin Carpenter: “Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonen com cadenes que trontollen”. Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-I-19
Versión en castellano

PEDRA PLANA

Diumenge a Sant Cugat, dins del programa del Festival de Poesia, s'organitza la Samperíada, un homenatge a Màrius Sampere. Jo no hi podia ser però hi volia ser, i llavors, com diu la cantarella digital, el que va passar us sorprendrà: vaig acabar escrivint un poema. Si aneu a la Samperíada el podreu escoltar (també a Sam Abrams, Lala Blay, Carles Duarte, Núria Martínez-Vernis, Marc Romera, Cèlia Sànchez-Mústich, Àlex Susanna, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte); si no, aquí el teniu.

TOCAR UN ESCRIPTOR MORT

                                                  A Màrius Sampere

Tocar un escriptor mort és desenterrar paraules,
és triar palets de riu per llançar-los a la lluna
i seure a esperar la veu amb un fil blanc a les mans.

Tocar un escriptor mort és girar-li les costures
com ens va ensenyar la mare i mirar-nos les mans buides,
és furgar-nos les butxaques mentre cauen les monedes.

Tocar un escriptor mort abans de la seva mort
és el que sol fer la gent: donar les gràcies, somriure,
quedar per veure’ns aviat, agafar-lo fort pel braç.

Jo vull tocar-lo ja mort, després que se n’hagi anat,
buscar la vella energia que la nit ha refredat:
palpar-li les alegries i cada llibre i el cap
fins a la llengua apagada, jugar amb l’anell de l’escriba
entre els dits amb què desfeia les idees i la rima,
burxar la punta dels dits al final de les mans fortes.

Tocar la mort amb paraules, no tocar paraules mortes.
Agafar la pedra plana i posar-me-la a la boca
com si fos un tros de riu, i fluir i omplir-la tota.

                                                                JS

AVUI AQUÍ NO HI HA MÚSICA

Ha mort Màrius Sampere.

























- "Per a mi un poema és dir el que no es pot dir". Conversa amb Oriol Izquierdo a QVC
- Entrevista a Poetàrium
- Màrius Sampere a lletrA
- Màrius Sampere al F l u x
- "La fredor als llavis"

LLAVI DE LA TERRA

Avui fa anys, molts anys, Màrius Sampere, un d'aquells poetes que fa que estiguis orgullós d'escriure poesia en aquesta llengua que se'ns mor i així ens fa sentir tan vius. Ara que ja el celebren teles i ràdios i suplements, els vells amics alcem la copa de l'alegria i les indecisions i les paraules justes. Per tu, Màrius!












UN DIA VAIG ESCRIURE

Un dia vaig escriure que fer poesia
consistia talment a preguntar
a cada nom quin altre nom volia per a ell: et dius
enyor, ¿no et vols pas dir pressentiment o cuc?, la pluja
és el teu nom, ¿vols dir-te llàgrima? D'això
fa molt de temps i els noms no van respondre mai,
deu ser que s'ho pensaven.

Ara és diferent, no ho escriuria.
Sé que cap cosa,
tot i sent l'enveja permanent d'una altra,
per tal com és ella mateixa no pot desistir
del seu esforç essencial, no té resposta, és
pura indecisió, només vacil·la. I han passat molts anys
i cada nom s'està morint vora el caliu
del seu sentit primer i invariable.

I penso, ja de lluny,
que la poesia és fer emmudir
el llavi de la terra amb la paraula justa.

 Màrius Sampere, de La cançó de la metamorfosi (1995)




MÉS
"Màrius Sampere: 'Sóc un creient del caos'" (Ara, 22-III-14)
Una quants poemes seus a lletrA
Més Màrius Sampere al F l u x

ES MOR, DISFRUTEM-HO

Després d'uns dies al país que té el català com a llengua oficial (ho dic pels que creuen que la independència hi farà alguna cosa), havent escoltat el darrer discurs del candidat del PP (i guanyador, segons les enquestes) a la presidència balear o llegint notícies com aquesta, no puc no repetir-me mentalment els versos de Màrius Sampere:

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos...

I de fons ressona també la frase de Vargas Llosa, lleument adaptada tal com la pronunciaran els estudiosos d'aquí a posem-hi un segle: "¿Cuándo se jodió el catalán?"




MÉS
Un punt de vista diferent parlant del País Valencià.

CINC BONES

Al cinquè dia, cinc bones noves amb cognom de bons escriptors: Grossman, Khayyam, Sampere (i Camí), Serés, Transtörmer.

SELECCIÓ POÈTICA

Aquests dies van fent pila les bones notícies relacionades amb diversos poetes catalans amb els quals podríem fer un molt bon equip, l'altre nostre equip a la divisió d'honor. Primer va ser Màrius Sampere, qui després del tour de force de La ciutat submergida, gruixut volum de poesia inèdita, ara presenta primera novel·la a Meteora (El gratacel) i acaba a més d'obtenir el Premi Jaume Fuster atorgat pels escriptors catalans.

Després vam saber que Ernest Farrés se n'ha anat a presentar l'edició anglesa del seu Edward Hopper (aquí en teniu una ressenya) a Nova York, convidat al PEN World Voices Festival. I ara rebo l'enllaç a la notícia que M. Àngels Anglada (ja teniu la seva Poesia completa, a Vitel·la?) serà la primera autora catalana inclosa en una col·lecció que tots hem comprat i admirat, Le Livre de Poche.

D'altra banda, us suposo assabentats dels diversos actes en curs a la Primavera poètica de La Garriga. Divendres 7, per exemple, hi passaran el Metrònom Ferrater, l'endemà hi ha una taula rodona sobre l'obra de Núria Albó, el dia 14 Marcel Riera llegirà les seves versions recents de Philip Larkin i dissabte 15, a les Termes La Garriga, Montserrat Rodés i Carles Camps (excel·lent premi Carles Riba, amb La mort i la paraula) compartiran escenari i recital. I Biel Mesquida prepara la dotzena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània acumulant definicions del gènere per si a alguna encara li calen raons per perdre la por als versos.

També escalfa motors el Barcelona Poesia (enguany, del 13 al 19 de maig), dins del qual hi ha prevista per dissabte dia 15, a la Llibreria Catalònia de la Ronda de Sant Pere, la tradicional Marató poètica, enguany en homenatge a JV Foix. La participació és lliure però cal inscriure-s'hi prèviament: ho podeu fer a la llibreria, a l’enllaç de Facebook de la Marató o bé trucant al 93 481 3310.

LA FREDOR ALS LLAVIS

Camina, respira fondo
i escolta, per si et sents
anar el cor.

Llavors atura't i escolta
més atentament, per si senties
el cor no teu.

Llavors ajup-te, besa la terra
del dolor absolut i sent el tercer cor:
la fredor als llavis.

Humitat d'altres veus.

                             Màrius Sampere, de Jerarquies (2003)

BROSSA & SAMPERE

El proper dia 28 Màrius Sampere fa vuitanta anys, i el 30 també de desembre en farà deu (ja? Sí, ja) que va morir Joan Brossa. En el cas de Sampere ho podem celebrar llegint el seu inclassificable Pandemònium, recentment aparegut a Lleonard Muntaner. Amb Brossa, podeu anar al magnífic abloccedari que un grup de blocaires ha posat en marxa i apuntar-vos a la idea de dedicar-li una entrada just el dia 30 o bé d'enviar-los el vostre homenatge en forma d'article, poema, imatge o el que se us acudi.

INDOLÈNCIA

Fons Salvany/Biblioteca de Catalunya

Surto ran de vespre de la feina de parlar i tornar a parlar durant hores de noms i assumptes absorbents i inermes amb gent amb qui preferiria, ajaguts amb calma damunt l'herba, evocar les coses de què parlen Li Po, Ovidi, Ryo-Nen o R.S. Thomas. A casa, trobo un parell de missatges d'alumnes espantats perquè han de llegir Absència, i havent sopat i guanyat a Stuttgart m'assec caragolat al sofà de llegir, amb el llum nou encès, i les pàgines i els versos de la darrera part de Poesia em tornen a deixar parat, atent, agraït, expectant. Cap al final, hi retrobo la resposta al meu dia a la universitat, cosa que és més, molt més, del que puc dir de bona part dels llibres que tinc encallats a la tauleta...

AJAGUT VORA LA FONT

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l'herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l'ennuec de l'aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per a les coses vanes, indolència.

O, dit amb un vers de Màrius Sampere a "Penombra":

Es va fent fosc, vaig aprenent.

PORCEL MESTREJA, LA POESIA RAPEJA

El millor homenatge a Baltasar Porcel en aquestes setmanes d'aniversari, premis i reconeixements deurà ser escoltar-lo: al web de Televisió de Catalunya es pot contemplar sencera i fora d'hora (una altra cosa estupenda per agrair a internet) l'entrevista que li va fer Emili Manzano a "L'hora del lector". Porcel és, a més d'allò que abans en deien un narrador de raça, un dels més bons conversadors del gremi: xerrant sense guió té una força, un magnetisme, una imprevisibilitat, inqüestionables. De propina, també el podem veure dir un dels seus poemes predilectes: "La relíquia", de Joan Alcover.

Per completar l'enllaç televisiu cal apuntar també a la intervenció sobre Porcel i la nova narrativa catalana llegida per Toni Sala a les recents sessions d'homenatge de Caixa Catalunya. Que Toni Sala se sumi a la coral de webs i blocs, ni que sigui amb "una mena de calaix per anar desant textos, d'accés obert", és una d'aquelles notícies que et fa sentir content fins i tot el dia que els teus han rereregalat la lliga amb la trista col·laboració d'uns que només arriben a celebrar fotre els veïns. Sort que jo era a l'Auditori amb la boca oberta davant de la transformació de Josep Pedrals de la mà de Guillamino. Certament, la música s'endú la poesia a territoris insospitats. En voleu més proves? No us perdeu un dels millors espais digitals inaugurats aquests mesos, Música de poetes, producte de la col·laboració de Lletra i la SGAE, amb l'ajut de la ILC. Hi escolto i torno a escoltar els meus poemes favorits inflamats per la veu d'Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, Pau Riba o Raimon i després reprenc la versió al·lucinatòria (segur que al poeta el farà somriure) de les "Rates" de Màrius Sampere a "En/doll", que algun dia hi anirà a parar.

MENGEM SANG

Pluja d'estiu. No, no és el títol d'un poemari per a un premi municipal... Porto cinc dies llegint i veient al diari i a la pantalla, amb un punt d'enfonsada incredulitat, la crònica de la reacció israeliana al segrest d'un jove soldat: ponts ensorrats, infrastructures destruïdes a tot Gaza, bombardeig de seus oficials, detenció de ministres palestins, fam i set, pols i enderroc, por i humiliació. Què deuen pensar, els pares d'aquest únic ésser tan preciosament defensat i els pares de tots els que ningú no defensa? A nosaltres, com a ciutadans-espectadors, se'ns han acabat les paraules i el ble de la revolta. Vivim en un estrany astorament encalmat que creix per sota, convertint en balma més i més profunda la nostra capacitat per escoltar i veure i entendre i resituar i finalment acceptar.













Llavors, arribo a casa i hi trobo un sobre amb el darrer llibre d'un dels millors poetes catalans vivents (gràcies, Màrius!), i obro el llibre i hi llegeixo, a la pàgina quaranta-dos:

MAI NO HA DORMIT EL GANIVET

Mai no ha dormit el ganivet.
La pedra va aparèixer
esmolada. Les guspires
esdevingueren flors: un ram de flors
per a l'anyell del sacrifici.

Una divinitat tenia set
i els caçadors van sortir a l'alba.
Ara tallo i menjo pa de sang.
A taula, amb els meus.

UN SANTCUGAT

Un grapat de versos de Màrius Sampere llegits per col·legues com a homenatge barrejats amb música ben triada, llums apagats, una coreografia de Nats Nus contra el fons del claustre romànic il·luminat i, per sobre, retallat, una mica de cel negre amb lluna gairebé plena. I et gires i en demanaries un altre, a la taula de les estrelles, que

cada cor és un minut que dura
tant com una vida: cada vida,
un cor que bat durant un breu minut.

FORATS DE LLUM

A les pàgines de "Diàleg" de l'Avui no només hi ha bestieses. Avui, per exemple, Màrius Sampere hi publica un magnífic poema de Nadal, i hi escriu: "Mentre que nosaltres, els artistes-demiürgs, els folls creadors, per això tan pròxims a la Divinitat, ens limitem a la pràctica immediata de la nostra dèria imperdonable; sense veu ni vot, sense més comentaris que algun sospir desolat, ocupem la cel·la monacal més ombrívola. Car l'obra artística (l'obra sempre és artística) sempre és fosca, misteriosa, secreta, en fi, producte d'un deliri; del deliri d'Aquell Qui ha delegat en la criatura la comissió dels Seus propòsits, en aquest cas de la bella follia creadora; que s'estira fins a l'instant mortal en què, per tota explicació, declarem, com l'Agonitzant, que ja tot està fet. De manera que la llibertat —la facultat que genera l'autoria— de l'artista, talment la de tothom, no existeix. Pensem que, al capdavall, també la llibertat és obra del Creador, tocat per un rampell de protagonisme. La qual cosa ens indica que som lliures en la mesura que obeïm la voluntat suprema: de la qual depèn la llibertat condicionada de la criatura. Total, doncs, una enganyifa. I com que no hi ha més cera que la que crema, no hi ha art sense foscor. Però si de la creació en treus la foscor, en treus la llum."