CANTOS

LXXXII

Quan amb el seu gos de caça veig un núvol(1)
«Guten Morgen, Mein Herr» crida el noi negre
                                des del carretó de les latrines(2)

(Jeffers, Lovell, Hardley
                també el senyor Walls que m’ha deixat una navalla d’afaitar
                Persha, Nadasky i Harbell)

Swinburne és l’únic que no vaig conèixer
i no sabia que havia anat a visitar Landor(3)
                                i em van dir que daixonses i dallonses
i quan el vell Mathews(4) hi va anar va veure les tres tasses
                dues per a Watts-Dunton(5) a qui li agradava deixar refredar el seu te,
de manera que el vell Elkin només va assolir un triomf
                en una ocasió va dur la maleta d’Algernon
quan ell, Elkin, arribà a Londres per primer cop.
                Però si tingués en compte el que sé ara
                suposo que ho hauria aconseguit... L’ombra de Dirce(6)
                                o un bastonet.
Quan els pescadors francesos el van rescatar
els ho va recitar
                podria haver estat Èsquil
                fins que van arribar a Le Portel,(7) o allà on fos
a l'original grec

Així, comença la versió catalana de Francesc Parcerisas del cant vuitanta-dos d'Ezra Pound, farcida de notes (les haureu d'anar a buscar al llibre, que per això els venen), cursives, noms propis i salts de línia, com li agradava fer les coses a qui T.S. Eliot definí com "il miglior fabbro".

Aquesta tarda presentem Els Cantos pisans a La Central del Raval, a les set, amb el traductor, Francesc Parcerisas, i l'editor, Jordi Raventós. Lloança i homenatge a tots dos.

ESCOLTAR, TRADUIR

"Per a mi com a traductora el que és més important és escoltar, i això ho vaig aprendre a Farrera", ha dit Anna Crowe per cloure la seva intervenció a la taula rodona sobre traducció de literatura catalana, al costat de Ronald Puppo i Alan Yates, a la "Conference on Catalan Narrative 1870-2015" que se celebra aquests dies a St Andrews, Escòcia.

L'afirmació incloïa l'agraïment explícit a Francesc Parcerisas, llavors director de la ILC, qui el 1998 convidà Crowe al primer Seminari de Traducció de Farrera organitzat per la Institució i d'alguna manera, sense saber-ho encara, la va posar en el camí de convertir-se, en aquests moments, en la principal traductora de poesia catalana a l'anglès. Però la frase representa també una vindicació d'una forma discreta, constant, enfocada i a petita escala de plantejar la política cultural que de vegades els gerents i alguns responsables polítics menyspreen per poc vistosa i de mal vendre, però que sovint a la llarga, tot comptat i debatut, acaba essent més que productiva per a realitats modestes com la nostra. Ho diu la frase de Brecht en un cartell d'Arnal Ballester que venen a La Central: "Paciència, estem plantant".

L'OMBRA

Sóc l'ombra que segueix l'any,
l'any de la llum o de les falses ombres,
l'any que il·lumina els dies del perdó.
Ara plovisquejava a la boca del metro
i les clofolles eren plenes de silencis,
o plenes de crits. Ha passat la tardor;
la primavera exulta, entre línies,
com la mà maldestra d'un infant
que viu en una llengua que li roben.
No escrivim per salvar-nos,
o per salvar-la. Dia i tenebra dormen
al fons d'una sola mà, d'una sola cosa.
Salva'ns tu, llengua. Salva'ns
o digue'ns com colgar la felicitat
dels noms —i del dolor dels noms—
sota aquesta vinya que era nostra.

 Francesc Parcerisas, Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014)

FELICITATS, MESTRE

SENSE MATÈRIA...

Sense matèria xiscla el fred encara
però al migdia el sol es desviu
per acariciar-te els pits.
El silenci és tot mimosa
i passes petites al carrer
i, molt a prop, la vànova
transparent no em sap dir
quin cos és teu, quin meu,
quin del groc que ara s'escampa
damunt la felicitat i la recança,
com un atzar constant i tan segur
que em sembla que ha de ser,
de tan volgut, gairebé inexistent.

 Francesc Parcerisas, Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014)


MÉS
Entrevista a Núvol: "És la llengua que ens salva, no pas nosaltres que salvem la llengua" (Núvol, 30-XI-14)
Oriol Izquierdo, "Francesc Parcerisas fa setanta anys" (Oi, 1-XII-14)

PERSONALS I ALLUNYATS

Si hi ha un gènere excel·lent i obviat en la literatura catalana contemporània (la poesia és excel·lent i reconeguda) és el del dietarisme, en el sentit més ampli del terme. Però de vegades les elusions pateixen un parèntesi... Com si els hagués convocat o desfermat la bona nova de l’edició restaurada per Narcís Garolera d’un dels referents locals, El quadern gris de Josep Pla, ara mateix conviuen a les llibreries quatre mostres esplèndides de dietarisme contemporani, quatre bons exemples d’aquella antiga saviesa que sosté que en literatura per poder ser personal cal una certa distància. I que per parlar des de dins sovint cal sortir enfora, que per a certa mena de proximitat de vegades el millor és anar-se’n.

Els estic parlant dels darrers llibres d’Enric Casasses, Esteve Miralles, Toni Mollà i Francesc Parcerisas. I els parlo de dietaris però també de distància i d’anar-se’n perquè tots quatre llibres contenen o es basen en un viatge a l’estranger que és clau per al que se’ns hi conta. Una estada professional a la capital de la Xina en el cas del Parcerisas traductor i professor de La primavera a Pequín. Un dietari (Quaderns Crema); un semestre docent a Nova Anglaterra, a Brown University, en el cas del sociolingüista Mollà i Un adéu a la tribu (L'Eixam); una escapada catàrtica a la Toscana a Retrobar l’ànima (Empúries) de Miralles, i finalment el viatge a Escània, al sud de Suècia, a casa de la família d’una jove parella en el Diari d’Escània i Univers endins (Empúries) del poeta Casasses.

Si el dietarisme com a gènere ja duu al seu ADN la fórmula bàsica “jo+sortir del jo”, en aquest cas la casualitat (o no: hi ha ben poca casualitat, al món) ha fet que als quatre llibres de què els parlo el protagonista que transcriu la seva quotidianitat faci en un cert punt la maleta i surti no només d’ell mateix sinó també físicament de la dolça Catalunya (en el cas de Toni Mollà, de la gloriosa València) pàtria del nostre cor. I llavors, allunyats i entotsolats, ve que apareix la bona literatura dels jos.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 20-II-13
Versión en castellano


MÉS
"Enric Casasses, un model de llengua" (VilaWeb, 13-II-13)
"Esteve Miralles: retrobar l'ànima implica reconèixer..." (Núvol, 18-II-13)
"Francesc Parcerisas: Pequín pel forat d'un pany" (VilaWeb, 12-II-13)

PÍOS DESEOS

Rebo amb pocs dies de diferència un llibre de peces soltes sàvies i divertides de Gerard Vergés i els contes de la Tina Vallès, que dels temps del seu aeroplà ravaler ha saltat al premi Mercè Rodoreda de contes i demostra que a Internet hi ha de tot, com a la vinya del Senyor, també bons escriptors el nom dels quals afegir a la llista de gent a seguir. Llegeixo que Francesc Parcerisas ja ha tret a can Vallcorba La primavera a Pequín. Un dietari de què havíem parlat mesos enrere. Rebem resposta a uns dubtes del poeta de primera que traduïm amb el José Luis, que s'ho mira tot plegat des de dalt de les muntanyes. I tinc com sempre una pila de llibres acabats de comprar que s'esperen que m'hi assegui una estona i hi passi els dits pel llom, per les pàgines obertes, per aquell plec acollidor que fa el lloc on s'ajunta el paper i el relligat. Em torno doncs a prometre no perdre tant de temps amb les bestieses que escriuen els arribistes i mirar de riure'm a distància dels wannabe amb càrrec o encàrrec. Obviar la morralla i trobar i disfrutar les taronges de la Xina, els pastissets de Tortosa: d'això es tracta.

ELS ESTELS DE FARRERA

Tot i que vostès segurament no se n’hauran assabentat, acaba de publicar-se Cada oliva és un estel fos, una petita antologia bilingüe en croat i català de Marko Pogačar i Dinko Telećan producte del dinovè seminari de traducció poètica de Farrera.

Des de 1998, un o dos cops a l’any un parell de poetes estrangers i un grup de traductors i poetes catalans (bé, que usen la llengua catalana) s’apleguen durant quatre dies al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, aïllats en aquest poblet pirinenc a mil tres-cents metres d’alçada sense botigues ni cobertura de mòbil (un racó de món on també es refugia a treballar l’escriptor Colm Tóibín). Es tracta d’un taller de traducció in situ, semblant a d’altres experiències europees, per on han (hem) passat desenes de poetes i traductors de poesia “locals” que així han pogut conèixer i establir lligams amb els poetes “universals” convidats provinents de més d’una vintena de literatures grans i petites, de l’alemanya a la bretona, de l’hongaresa a l’armènia. El seminari l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes i va ser una iniciativa de Francesc Parcerisas, aleshores director i avui degà de la ILC (càrrec en què acaba de substituir Josep M. Castellet).

I ara per què els ho explico, tot això? Doncs perquè som en temps de relleu governamental, de retallada pressupostària i de crisi d’idees en la gestió pública de la cultura. I perquè en temps així els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats. Accions amb sentit a les quals la pròpia modèstia allibera del pèndol dels pressupostos, però que precisament per això de vegades semblen quasi transparents i corren el risc de passar desapercebudes. Accions que, lluny del faraonisme (i el faronejar) d’alguns gestors enderiats a acumular pressupost i a aconseguir fotos als mitjans, no tenen per què costar sempre molts diners. El que sí que demanen sempre és coneixement de causa, paciència, complicitat amb el sector, sentit institucional i amor pel tema. Olives plenes d’estel, per entendre’ns.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-XII-10
Versión en castellano

LLIBRES, LLIBRETS I LLIBRASSOS

Parlem i parlem de llibres, els glossem i els comparem, els premiem i els recomanem, els critiquem, els obviem, els comprem, els desem al prestatge, els deixem als amics com si uns i altres fossin una mateixa cosa, o si més no una cosa semblant. En el fons, ens assemblem molt més les persones entre nosaltres (convençuts com estem que cadascun és únic i taaan diferent del veí) que no els llibres entre ells. En diem llibre, vull dir, però ho hauríem d’adjectivar sempre.

Ara mateix, per exemple, hi ha a les llibreries quatre peces inventariades com a simples llibres quan resulta que són molt més que això, que es tracta de veritables llibrassos. Els parlo del volum de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (El Club Editor), d'El dia revolt. Literatura catalana d’exili (Empúries) de Julià Guillamon, del celebèrrim Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984) i del segon volum de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Institut Ramon Llull), a cura d’Arnau Pons i Simona Skrabec: cadascun d’ells demanaria uns espais en blanc abans i després del títol i un cos de lletra una mica més gran, en paral·lel tipogràfic a l’abans i el després que representen al nostre panorama, a la força del material de què estan constituïts, a la intensitat i l’alegria que ens aporten. I disculpin-me per tants elogis: els asseguro que aquesta vegada em quedo curt. Els rondinaires i pessimistes habituals s’hi poden fer una cura.

Hi ha llibres i llibrassos, doncs, però també llibrets: peces com ratolins rabents impossibles d’atrapar (magnífic retrat de Messi fet per Lluís Llach) que vivifiquen taulells anestesiats per sagues màgiques i misterioses novel·les històriques. És el cas, per exemple, d'El Nadal d’un nen a Gal·les (Viena) de Dylan Thomas, una joia aparentment menor que tomba per text (versionat per Francesc Parcerisas), edició (a la remarcable col·lecció El cercle de Viena) i il·lustracions (de Pep Montserrat) la major part dels llibres normals que li posem al costat. Perquè una bona cultura literària és feta, sí, de llibres normals i best-sellers i autoajudes, però també de llibrassos i de llibrets, d’impressionants excepcions i lluminoses minúcies.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 17-XII-08
Versión en castellano