HI HAURÀ UN SETEMBRE

Mentrestant, bon cap de setmana a tothom.

ESPARDENYA I GALÀXIA

Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.

I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano

VISOS

Adrià Puntí ha fet un gran gran disc (coincideixo amb en Salvador). I a dins hi ha aquest "Tornavís". Que el disfruteu.

I bon primer cap de setmana a tothom.

1 & 12

1 any, 12 relats: molt bona proposta del diari Ara a l'apartat d'Interactius, amb 12 fotografies escollides de l'any 2015 a partir de les quals dotze escriptors (tots canviaríem noms de la llista, però alguns dels millors sens dubte hi són) han escrit un relat inèdit. Com una antologia en prosa del dia (bé, de l'any), amb sants.

L'ART PRIMER

Una digressió de Jordi Puntí a partir del sainet estival de l'Ecce homo de Borja em serveix per assabentar-me'n de l'existència del documental de Werner Herzog Cave of Forgotten Dreams (2010), rodat a Chauvet i sembla que en cartell encara a l'Icaria.

Costi el que costi ara l'entrada (gràcies, senyor ministre!) no m'ho perdré. Recordo (i recordaré per sempre, és una de les experiències més intenses de ma vida) la visita a una de semblant a la regió i recordo el moment, al fons de la cova, havent caminat una bona estona, en què vam apagar les llanternes i ens vam quedar a les fosques a la panxa del món i el guia va encendre un focus que duia i ens va fer veure els animals a la paret: cavalls, lleons, bisons, aquell art de fa milers d'anys i d'ara mateix, línies i colors que creaven a la pedra una realitat tan o més perfilada i propera que la nostra de fora. L'art primer, que et reconcilia i t'acondueix als museus.

TORNAR-HI

"Aquí radica el secret per a Puntí del gaudi que aporta la revisió d'un partit. És com la relectura de Guerra i pau o de Madame Bovary: «Veure per segona vegada un partit quan ja coneixes el resultat aporta un gaudi especial. Saps el segon exacte en què faran el gol i és fascinant, perquè mires el partit d'una altra forma. Et dius a tu mateix: 'aquest defensa no té ni idea que d'aquí trenta segons aquest tio el regatejarà per l'altre costat'. Ja no és tan important el què sinó el com. Com en els bons llibres»."

 Jordi Puntí, Parlant de Quan no perdíem mai. 15 mirades sobre el Barça (Alfaguara)

PUNTÍ & PUNTÍ

Just avui que diu que arriba a les llibreries Els castellans (no l'he llegit sencer i doncs encara no en puc dir res, però un Puntí és sempre una molt bona notícia), avui deia els mitjans també ens avisen que Maletes perdudes ha obtingut la Lletra d'Or d'enguany. Pim, pam: un doble.

"Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: 'Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d’acord, per això no ens renyaran'. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire..."

AL PRIMER TOC

"Gaziel definia Catalunya com una ànima en pena que va per la història buscant en qui reencarnar-se. Una manifestació és una concreció, una encarnació d’un esperit: donar-li un cos i un temps concrets. El problema serà, ara, què fer-ne, d’aquest cos. Potser no hi eren tots, però de catalans, tots n’érem. Què en farem, ara, dels catalans?"
 Toni Sala

"La España que representa esta selección no existe. Existiría si 10 de los 17 ministerios españoles estuviesen instalados en Catalunya, con todo lo que eso comportaría desde el punto de vista cultural y financiero. Si las inversiones en infraestructuras aeroportuarias fueran en la proporción Cat Lemmon. Si la lengua catalana fuese de uso normal (no preferente) en cualquier parte del terreno de juego, como cuando Puyol le dijo a Xavi 'posa-me-la' antes de rematar."
 Màrius Serra

"Entestar-se –tal com fa la sentència– en la idea que a cada Estat li correspon una sola nació i, en consonància, que a cada nació li correspon un Estat propi és tancar-se en el vell nacional-estatisme del segle XIX. Tota la seva doctrina sobre sobirania, competències i finançament es fa derivar d'aquesta equació. D'aquest discurs agafen força i justificació les reclamacions independentistes que beuen de la mateixa font."
 Josep M. Vallès

"Els catalans són el motor de la selecció, com Catalunya ho és d'Espanya i, tanmateix, la sensació de treballar per altri se'ns fa més aclaparadora que mai."
 Miquel Berga

"Cierto: los moderados también estaban allí. Seguramente eran mayoría, pero callaban. El TC les ha dejado sin palabras. ¿Qué palabras pueden articularse en favor de la concordia cuando el más alto tribunal te obliga a escoger entre sumisión o insurrección? Los moderados somos los grandes derrotados del TC."
 Antoni Puigverd

"Quan feia 15 minuts que havia començat el partit i els jugadors d’Espanya havien començat a marejar els holandesos, vaig tenir un còlic de personalitat. Me’n vaig anar a buscar els meus jocs reunits del doctor Freud i em vaig psicoanalitzar en 30 segons, els que trigava Xabi Alonso a recuperar-se d’una entrada banzai de De Jong. Llavors ho vaig comprendre: si disfrutava del futbol com si fos Cruyff és perquè l’estava mirant amb ulls blaugranes."
 Jordi Puntí

"(...) segons la meva opinió, l'element de pes de la sentència ha estat el de frenar, si no paralitzar, l'impuls de transformació i, en la mesura que sigui possible, eliminar el que per a la innovació del model d'Estat suposava l'Estatut d'autonomia de Catalunya."
 Miguel A. Aparicio

SOTA UNA COL

Hi ha dies que per comptes d'escriure aquí només enllaçaries els articles que llegeixes i et decoren el matí o que directament t'hauria agradat haver sabut escriure. Avui, per exemple, em passa amb els de Manuel Rivas, Jordi Puntí, Josep M. Fonalleras o Jaume Reixach. I amb el teclat a les mans em torno, sense cap vergonya, vulgar pispa digital. O Robin Link, que ho faig pels altres.

De tota manera, com que és dissabte no me'n sé estar de passar-vos també el vídeo que toca, una mena d'esplèndid himne postDiada des d'una àrea de servei, acabat d'importar del bloc del cantant.

JOIES COMPARTIDES

Una col·lecció també pot ser una joia. I ara veig que, encara que llavors m'ho semblés, no llegia sol.

Gran bijuteria literària

Amb un cullerot a la mà, un dels nens obria una olla fumejant. Al seu costat, un altre cridava: "Sopa y asado de tortuga a punto, caballeros". Es deien Garnet, Baxter, Service, i eren els protagonistes de Dos años de vacaciones, la novel·la de Jules Verne. Havien naufragat i estaven en una illa, desemparats i amb una envejable sensació de llibertat. O bé aquella imatge congelada de Michel Strogoff, també de Verne, quan els esbirros de l'emir intentaven deixar cec el correu del tsar, per espia, tot cremant-li els ulls amb una fulla d'espasa roent (¡però les llàgrimes per la seva mare el salvarien!). O aquell altre moment, quan David Copperfield, l'heroi de Charles Dickens, cridava: "¡Estamos perdidos!" i queia de la barca a l'aigua, enmig d'un oceà encrespat que l'engolia potser per sempre...

Tinc a la retina centenars de vinyetes de la col·lecció Joyas Literarias Juveniles, aquelles adaptacions clàssiques en tebeo que va publicar als setanta Bruguera. Com molts nens de la meva època, vaig créixer llegint i mirant –i rellegint i remirant, fins a l'obsessió– aquelles versions tan simplificades com trepidants. Hauria volgut tenir les galteres perquè em regalessin nous títols. Amb un amic jugàvem a saber-nos la llista de memòria. N'hi havia més de 200. "El número 11..." Resposta: "¡Rob Roy, de Walter Scott!" "El 87!" "Botín de saqueo, de Karl May!".

Fa uns mesos, en aquesta mateixa columna, Rafael Tapounet ens parlava de les portades que Antonio Bernal dibuixava per a aquells tebeos. Ara podem reviure-les perquè Bruguera ha decidit recuperar la col·lecció. Robinson Crusoe i Los tres mosqueteros són entre els primers títols reeditats. En aquests temps de píxels i videojocs hiperrealistes, pot ser que als més joves aquests dibuixos els semblin barats com la bijuteria. I potser ho són, però jo els convidaria a mirar-se'ls i llegir-los sota un altre prisma. Em va venir la idea l'altre dia, al cine, veient Be kind, rewind, la pel·lícula de Michel Gondry. Les adaptacions de Bruguera eren com aquelles filmacions en vídeo casolà que fan els protagonistes. Les seves versions de pel·lícules com Els caçafantasmes o Robocop són potineres, sí, però el seu gran mèrit és que reflecteixen sobretot la passió per explicar històries, a qualsevol preu.

Jordi Puntí, El Periódico, 10-V-08

SET-CENTS PINGÜINS I VINT-I-DOS CONSELLS

Per a mi, aquests curiosos set-cents pingüins britànics són sens dubte un dels llibres de l'any. Abans d'ahir els dedicava precisament el seu article en Jordi Puntí a El Periódico.













Parlant sobre llibres, disseny i tipografies, més a prop nostre però també en anglès n'ha sortit un altre d'igualment extraordinari... i que també costa una mica de trobar. Però això ja se sap que forma part de l'esport d'anar a buscar els bons llibres, oi?

[La Plagueta de Biel Mesquida fa aquí la seva llista dels 10 millors llibres de 2007. I aquí teniu els 3 destacats per Juan Varela.]

APUNTS FIRALS

TAL COM SOM .— "la Fira de Frankfurt també ens ha presentat al món tal com som: una potent literatura en català que hi desembarca amb una notable força cultural al darrere, però que pertany a una comunitat autònoma amb febleses polítiques i comunicacionals", Ramon Tremosa

* * *

COSES QUE ENS AGRADARIA QUE PREOCUPESSIN ELS COL·LEGUES QUE AQUÍ ESCRIUEN EN LA LLENGUA DE MORATÍN Y CERNUDA .— "Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català (...)", El Llibreter

* * *

RETORÇAR L'ARGUMENT .— "(...) Esta exitosa operación cultural ha quedado, sin embargo, seriamente empañada por una mala gestión política. Las instituciones encargadas de preparar el programa oficial y de realizar la selección de invitados han irritado a muchos escritores catalanes, a los que escriben habitualmente en castellano y al propio responsable de la feria. Estos gestores institucionales han transmitido la impresión de que la cultura catalana en catalán no está en condiciones de presentarse en el ámbito internacional si no es a través del apoyo (e incluso las argucias) del poder político, empeñado en ocultar y excluir la cultura catalana en castellano. Ha resultado, así, que la presencia de los escritores catalanes en Francfort se ha podido confundir con una exótica rareza cuya exhibición se debe no a su valor literario, sino a su supuesta condición de fenómeno singular y legitimador de reivindicaciones políticas".

L'editorial d'El País (ara ja amb accent) de diumenge —no ens moquem amb mitja màniga— és una peça molt interessant a incorporar no a la batalla retòrica sinó a la ideològica. Apuntem la dada: els autors en català som afavorits pel poder, i al primer diari d'Espanya pateixen perquè no se'ns confongui amb una exòtica raresa.

* * *

SPEED .— "La fira, aquest laberint, consta de diversos pavellons, amb diversos pisos, amb diversos carrers a cada pis i amb múltiples casetes a cada carrer. Una descripció més elaborada ens acostaria perillosament a l'Aleph, de Borges. (...) Un dels llocs més al·lucinants és el pavelló on es reuneixen totes les agents literàries (faig servir el femení perquè elles són majoria aclaparadora). Ahir vaig anar a visitar la meva agent, Mónica, i les seves increïbles companyes, Tere, Txell i Anna. Tot just acostar-me a aquell lloc, l'aire es va omplir d'un rumor constant, un eixam de mil converses a la vegada, i quan vaig entrar al recinte, de sobte tot succeïa més de pressa. Viuen (i fumen) el doble que els altres. La zona de les agents s'assembla molt a aquest fenomen de l'amor modern anomenat speed dating: es tracta de trobades d'homes i dones on tenen cinc minuts per presentar-se, explicar-se la vida i, finalment, decidir si s'agraden o no. Les agents col.leccionen cites amb editors i altres agents, una darrere l'altra, s'expliquen vides de ficció i després esperen les ofertes", Jordi Puntí

* * *

REAFIRMAR-SE O OFERIR-SE .— "(...) la cultura catalana ha anat a Frankfurt a reafirmar-se, quan en realitat es tractava d'anar a oferir-se: no a convèncer-se a ella mateixa, sinó els altres. Qui s'ha de reafirmar és que no se sent gaire segur. Si la cultura catalana és tan universal com creu, ha de deixar de repetir-ho i ha d'aprendre a parlar a tots els públics", Enric Sòria

* * *

El bé més preuat: un seient.

* * *

ABANS .— El millor d'una fira: les hores abans d'obrir, quan hi entres d'estranquis i bades per entre gent enfeinada que clava, pinta, desempaqueta, neteja, penja, endolla... I et demanes com serà possible que d'aquí a unes hores s'obrin les portes i tot sigui a lloc i funcioni, i després tot acaba essent a lloc i (més o menys) funciona. En l'ambient sura una energia elèctrica amb voltatge senar, un pèl crispada però potent. No hi ha crits, però tampoc converses; la gent parla amb tu mentre respon al mòbil i saluda algú altre uns estands més enllà, tot alhora. És la vibració d'allò a punt de posar-se en marxa (que ja està essent, de fet), molt més atractiva que no pas la dilatada normalitat dels cinc dies de Fira o el vespre tristoi del desmuntatge.

* * *

"Hem de deixar clar que la presència a Frankfurt no és la iniciativa d'una administració, sinó d'una cultura" (José Montilla)

"L'escriptor en qüestió, que és català i per tant gat escaldat..." (Quim Monzó)

"El futur del llibre és el seu passat" (Gottfried Homefelder, president del Gremi alemany d'editors i llibreters)

* * *









QUE CONSTI QUE NO HO DIC JO, NOMÉS...

Baltasar Porcel, "El Llibre, el Cel i la Terra" (discurs de cloenda, en pdf)

Vicent Partal: "El fracàs de la fraternitat"

Com ens han vist a Frankfurt (entrevistes en vídeo, a VilaWeb Lletres)

A la BBC/Mundo, un exemple de com s'embolica una troca.

La Fira del Llibre de Londres 2007.

Una crònica paral·lela d'algú que hi toca.

El Llibreter hi era. En Subal també. I en Girbés, de Tirant al cap. I el Biel Mesquida i en JJ, que n'ha fet ja sis (o set) apunts.

Fregueu-vos els ulls: La Vanguardia ho beneeix.

Tangències frankfurtianes, via el llunÀtic.

"CONTE" ENRERE

Ahir, al partit entre el Barça i l'Espanyol, es van repartir vuitanta mil exemplars de l'opuscle "Lletres al Camp", amb onze textos inèdits sobre lletres i futbol de Lolita Bosch, Ada Castells, Antoni Dalmases, Julià de Jòdar, Jordi de Manuel, Pere Guixà, Gemma Lienas, Jordi Puntí, Ignasi Riera, Toni Sala i Ramon Solsona. Havia de ser el Sant Jordi conjunt de la Fundació Futbol Club Barcelona i la ILC, però el calendari d'aquesta Lliga estranya ho ha anat movent de data fins al darrer partit de la temporada, amb els escriptors a la llotja però sense poder sortir a la gespa per la celebració del títol...

En tot cas, des d'avui diumenge els textos aniran apareixent a VilaWeb, un cada dia fins al 17 de maig, sota l'epígraf "Conte enrere cap a la Final".

NOMS SÓN MONS

Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...