[F l u x d'estiu, #2. Deu anys de versions]
Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral" (trad. de Xavier Farré)
Ah, si trobés un santuari on cantessin així a la Mare de Déu del Lloc:
Our Lady of The Shooting StarsTeach me how to knowI want to feel my thoughts go darkAnd rest inside your flow.
I bon cap de setmana.
Si no us sona el Cima de Conegliano o no coneixeu Christopher Whyte (novel·lista en anglès, poeta en gaèlic escocès) o no sabeu què vol dir ècfrasi o ecfràctic, l'Anostrats d'avui és fet per a vosaltres. Visca Sant Tomàs.
En moments de crisi o de desànim en la feina d'ensenyar (i si pertanyeu al gremi, sabeu que al final de curs n'hi ha, d'aquests), torno un cop i un altre, de fa anys, a la cançó que Natalie Merchant canta amb el públic (o fa cantar al públic) a la National Public Radio en el seu Tiny Desk Concert, "Weeping Pilgrim": un pelegrí que plora, o gemega. Aneu al minut 18:56 i ho entendreu. Com pelegrins, camí de Canaan. Tots.
Vosaltres també l'havíeu cantada? Algun dia algú haurà de fer una mica de recerca i escriure sobre els discos amb les adaptacions dels espirituals negres al català de final dels anys seixanta:
Me'n vaig allà a veure el Pare,
Lassat el cos de caminar;
al capdavall de la jornada,
lloc de repòs penso trobar.
Apa, bon cap de setmana a tothom.
Si us ve de gust una hora llarga de meravella auditiva i visual, amb els peus (i segons com les mans, però aquí t'has de refrenar) a la seva, no us perdeu Amazing Grace als cinemes Texas. Hi trobareu i sobretot hi sentireu el testimoni de l'enregistrament d'un disc i el que havia de ser també una pel·lícula d'Aretha Franklin amb el reverend James Cleveland i el Southern California Community Choir a Los Angeles l'any 1972. Però sobretot us trobareu enmig d'una festa dels sentits com feia temps que no veia.
Ensenyar. Busco un text per a la classe de demà. Traduir. Pels camins estranys de la causalitat despistada vaig a parar a una bella peça de Bernardo Atxaga, "Días especiales", amb un traductor que treballa aïllat en un convent a l'hivern i un seu interlocutor adust i un altre de desmemoriat. Esperar. El blog d'Atxaga (una de les raons per mantenir el F l u x) fa una llum difusa i constant, de fa anys. Creure.
Foto: Jone Irazu
"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.
De vegades –cada vegada més– se'm confonen els pintors i els segles: avui he trobat un Comadira del XIV al monestir de Pedralbes, a la capella de Sant Miquel, acabada de restaurar (si encara no hi heu anat poseu-ho a l'agenda com un sí sí sí).
Com més anys passen, més m'impressiona i m'intoxica Foix. Aquest 2018 en fa cent vint-i-cinc del seu naixement, i un segle de l'edició del Diari 1918. Amb aquest motiu, a la Fundació J.V. Foix publiquen cada setmana un dels textos del Diari (us hi podeu subscriure) i els difonen a la Xarxa. Avui he rebut i he llegit el que comença "Volíem passar pel portal del jardí..." i encara n'estic estabornit, assegut aquí a la cadira normal, no les de vori, darrere dels saurins i els profetes.
Enfilat a la porta d'accés a la basílica de Montserrat per veure-hi malgrat la gentada que omple el temple a l'espera de l'actuació de l'Escolania, el vailet deu tenir onze o dotze anys. Quan acaba la missa conventual i l'oficiant fa el senyal de la creu, ell gira el cap i explica al pare, dret al meu costat: "Ha fet lo del Messi".
Dos mil anys d'història de l'església resumits en cinc paraules.
Ramon Casas, "Corpus. Sortida de la processó de l'església de Santa Maria" (oli de 1897, al MNAC). Via @anyramoncasas.
Un any abans, al pas de la mateixa processó s'havia produït l'atemptat del carrer de Canvis Nous, que matà dotze persones i va deixar desenes de ferits, i que acabaria duent al consell de guerra contra l'anarquisme conegut com el "Procés de Montjuïc".
MÉS
Relíquia laica: la petita història d'un tros de la bomba Orsini de l'atemptat de 1896 (al blog A contracorrent).
"El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut". Bona golejada, mossèn Ballarín.
Ahir Empar Moliner, que per cert acaba d'endur-se'n el premi Rodoreda, la clavava (o el clavava) a la seva columna periodística parlant d'ell, d'en Borrell (que havia dit que Junqueras li recordava "el mossèn del meu poble, rodonet"):
"(...) Sí, és cert. També li diu mossèn. Perquè l’esquerra teòrica (l’esquerra que, si de cas ha de repartir, ho farà des del cim) encara troba que anomenar algú mossèn és despectiu. No dirien d’un barbut de pell fosca que els recorda l’imam del seu poble, perquè això faria enfadar els imams. Amb l’Església catòlica, en canvi, tenen barra lliure. Probablement, els que reben aquests qualificatius (la fondona o el rodonet) s’ho tiren a l’esquena, perquè són persones grans. El que em mata és que aquestes afirmacions, que surten per la tele i les llegim als diaris, les sentin els nens. Els nens han après que no hem de dir-li a cap company rodonet o fondona perquè el podríem fer patir. I perquè nosaltres tampoc no som Antínous. I perquè burlar-se de l’aspecte físic és molt desesperat, insegur i ridícul. Esclar que això se li pot explicar a un nen. No a un exministre."
Empar Moliner, "Quin nivell, Borrell" (Ara, 14-XII-15)
És interessant la dada (i la data) aportada per Ramon Barnera, de Càritas de Girona: per a ells hi ha un abans de 2007 i un després de 2007. Això vol dir que fa tres o quatre anys que no acabem de voler saber el que ja estava passant al voltant nostre: atur, gana, desnonaments, tot un panorama. I ara amb l'estat en retirada de l'assistencialisme i els serveis socials.
Lucas Cranach (1534)
DIVENDRES SANT
Avui, divendres sant, commemorem,
segons la tradició,
la mort de Crist.
Sóc al jardí de casa.
Tarda de sol. Sento llunyans timbals, solemnes.
Crist passa pels carrers,
i els botxins li flagel·len perversament l'esquena.
Dones de dol.
Les més devotes porten els peus descalços i amb cadenes. Càntics.
Tal dia com avui, sent jo xiquet,
no es podien cantar cançons —s'entén— de festa.
La gent, la bona gent que fornica tot l'any i que avui plora
per Crist crucificat,
anava a la muntanya, a buscar farigola:
la diminuta flor de terrenal perfum.
Crist era sepultat al seu sepulcre, i al món regnaven les tenebres.
No hauria de fumar. No hi ha periòdics.
Canta una merla entre el brancatge.
Eliot, aquell poeta anglès que tant admiro,
d'un dimecres de Cendra en va fer un llibre.
Eliot era banquer,
duia coll dur i corbata i anava amb barret negre per la City.
Jo sóc del sud d'Europa,
d'un món solar i antic,
d'un petit món de vinyes i oliveres i terra roja i aspra.
(Sembla, darrerament, que amb euros som menys pobres).
Però em vénen al cap els peus descalços,
penso en els turmells blancs de les beates,
igual com roses pàl·lides sota les llargues túniques,
acompassada neu en la foscor.
Penso en els anys que corren, no, que volen,
acumulant divendres sants, sempre feixucs, als muscles.
I el cel encara és blau, i les muntanyes d'un violeta plàcid.
Mentrestant, Crist reposa
en el gelat silenci del sepulcre.
I aquesta nit, a TV-2, una banda argentina
d'un tal Reinaldo Ritz, amb posat de macarra,
tocarà música de jazz, digestiva i amable.
I Crist és al sepulcre.
I jo ple de pecats.
I gira el món i, cada cop, em faig més vell. No ploro?
Però la merla canta.
I l'ametller ha granat i treuen flor
el taronger i la maçanera. Verds,
s'enfilen els circells i els tendres pàmpols de la parra.
I sonen les trompetes. No les bíbliques.
És Dixieland, de TV-2.
I Crist dins el sepulcre.
Eliot! estem perduts. Setmanes santes
amb crespons als balcons.
Quaresmals abstinències.
I Dixieland. I Crist dins el sepulcre.
¿Què farem, Eliot, si a tu i a mi ens havien
criat d'una manera tan distinta, plens de respecte i de paüra?
La merla canta, canta Dixieland.
Eliot! Eliot! Tu i jo astorats.
I la gent riu.
I Crist dins el sepulcre.
Gerard Vergés, La insostenible lleugeresa del vers (2002)
[Un escoli extraordinari al poema (amb un altre poema, és clar).]
----------------------------
Anunci de l'homenatge.
La notícia als mitjans.
Article de David Castillo a l'Avui (29-VI-08).
Article a El Punt (26-VI-08).
Espai sobre Vergés a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Jo no comparteixo el tòpic que les persones siguem cendra (i encara menys que en cendra ens convertim). Sí que estic convençut, en canvi, que som terra. La idea no és meva, és clar, sinó d'un dels pares de l'Església, de sant Bernat de Claravall: homo de humo, l'home és fet de terra.
De tota manera, ahir Antoni Pladevall va recordar-nos que també Lucreci digué que homes, dones i criatures som natura (i, doncs, que no podem esquivar el paisatge, el territori, sense esquivar-nos a nosaltres mateixos). I Toni Sala hi va afegir l'apunt que la llengua és precisament el punt de confluència entre home i paisatge. Vull dir que som terra, però que aquest fet ha de ser dit. Heus ací la literatura.
Entrades
Comentaris
