COM DIR-NE

ninou

1 1 f. [LC] ant. Primer dia de l’any, Cap d’Any.
1 2 f. [AN] Present que es dóna als infants que van a les cases a felicitar per la diada de Ninou.

OCTAGONAL

Gent que torna de Lanzarote amb una ensaïmada. Equivocar-se d'illa. O tu de tòpic, vés a saber.

UN PAÍS D'ESPECTRES

"Cuanto ocupa la superficie y es la apariencia y caparazón de la España de hoy, de la España oficial, ha muerto. La nueva política no necesita, en consecuencia, criticar a la vieja ni darle grandes batallas; necesita sólo tomar la filiación de sus cadavéricos rasgos, obligarla a ocupar su sepulcro en todos los lugares y formas donde la encuentre y pensar en nuevos principios afirmativos y constructores"

 José Ortega y Gasset, "Vieja y nueva política" (1914). Citat per José Antonio Zarzalejos parlant del discurs
 de Mariano Rajoy a la Nació, a l'esmolat "Veintitrés minutos de alucinación" (El Confidencial, 27-XII-14)












Qui m'havia de dir a mi que, al F l u x, citaria Ortega i un exdirector de l'ABC ("la política convencional es una alucinación que Rajoy resumió en veintitrés interminables minutos de autoelogio que sonaron a homenaje funerario")? En fi, som on som i en el dia que som...

EL BUSH BO

Peter Bush, hispanista i traductor, que acaba de veure publicada la seva versió d'Incerta glòria de Joan Sales (Uncertain Glory, MacLehose Press, 2014), diu un seguit de coses ben interessants en una entrevista de Valèria Gaillard a El Punt/Avui. Voldria subratllar-ne sobretot la idea que autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Joan Sales canvien la mirada i la perspectiva sobre Espanya d'un estudiós (i dels estudiants!) i, d'aquí, sobre els estudis hispànics. Que els llibres de Pla, Rodoreda o Sales donen una versió i una perspectiva noves (tres versions i tres perspectives noves) de la cultura peninsular. Visions necessàries, de fet, per entendre bona part del que passa (i el que deixa de passar) al segle XX a la península que Orwell, Hemingway i tants d'altres van voler venir a conèixer i van deixar escrita als seus llibres:

Quina és la seva experiència en la traducció del català?
Vaig començar en el món de la traducció com a hispanista, i he traduït Juan Goytisolo i Juan Carles Onetti, per exemple. Estudio la literatura espanyola des dels anys 60. Va ser quan vaig arribar a Catalunya fa onze anys que vaig començar a interessar-me per la literatura i la llengua del país. Va ser tota una sorpresa llegir autors com ara Josep Pla o Joan Sales, uns prosistes magnífics que tenen un valor literari i artístic de nivell internacional. Personalment vaig fer aquestes lectures i em va canviar la perspectiva que tenia sobre la literatura a la Península.

En quin sentit?
És curiós que Barcelona sigui el centre de la indústria editorial espanyola i en canvi es conegui tan poc la literatura que s'escriu en aquesta capital, i que els seus autors no es llegeixin fora dels Països Catalans. A l'estranger, si més no en el món anglosaxó, no es coneixen Joan Sales, Mercè Rodoreda, o Josep Pla... o potser només es coneix La plaça del Diamant de Rodoreda i para de comptar. Els estudiants d'hispàniques haurien de llegir aquests autors perquè són escriptors que tenen una perspectiva molt diferent de la dels escriptors d'Espanya dels anys 20, 30 i 40.

Quina és la diferència?
Bàsicament de referents. Sales, per exemple, va traduir Dostoievski i Stendhal. Va sortir una ressenya d'Incerta glòria que el comparava amb Georges Bernanos i Jean François Mauriac, i crec que tots integren una escriptura catòlica, però en el cas de Sales també catalana i republicana. Donen una versió de la cultura hispànica que és necessària per entendre la cultura del conjunt de la península. Però a Anglaterra amb prou feines es coneixen. Només un 3% dels llibres publicats al món anglosaxó són traduccions.

 "Peter Bush. Traductor: 'Sales és un contrapunt a Hemingway'", El Punt/Avui, 24-XII-14

FUM, FUM, FUM

"¡'TA BUENORRA!"

Un es pensa que ja ho ha vist i llegit tot, i llavors ve el diari ABC i es despenja el dia abans de Nadal amb aquesta imatge increïble per il·lustrar la pàgina "ABC recopila los motivos de los lectores para querer a Cataluña", síntesi (tan prescindible com títol i convocant fan preveure) de la iniciativa "Yo también quiero a Cataluña" posada en marxa per recopilar els motius "para admirar un territorio cuyas virtudes trascienden cualquier delirio separatista".

Poques vegades el querer i el delirio deuen haver quedat tan sincerament plasmats. La il·lustració, signada per Nieto, dóna una idea del nivell, dels principis i de les tares mentals amb què s'aborda "lo de los catalanes" des dels mitjans (no només els diaris) espanyols, i de les poques perspectives de solució racional que el tema sembla tenir a hores d'ara.

Hi ha algun psiquiatre social a la península? I algun fiscal públic a favor de la més elemental (o mínimament civilitzada) convivència?

HAPPY XMAS

El que diu ell (i com ho diu): molt bon Nadal.

NATIVITAT

Ha nascut la lluna i
ha nascut un infant,
jau entre roba blanca
com la lluna entre núvols.

Tots dos brillen, però
la llum que ve de l’un
s’estén per l’univers
com per entre vidres trencats.

  R.S. Thomas, d'Experimenting With an Amen (1986)
  Versió de JS










[Si us agrada Thomas, n'he anat penjant uns quants poemes traduïts al F l u x, i aquest en concret forma part de la tria "Déu, espera i poesia de R.S. Thomas" apareguda al número 249 de Qüestions de vida cristiana, dedicat al silenci.]

PENSA UN DESIG

Via History In Pictures i @VicentOlmos2

LA INNOCÈNCIA I LA CULPA

O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:

«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»

 Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)

THE JOYS OF LIFE

Em sap greu pels que no, però jo avui començo uns dies de vacances. I aquesta cançó de Dan Mangan sobre un que canta i quan ho comença a fer ja sent les celles alçar-se al voltant, Mr. Charming sense el charming, m'hi posa el to escaient. Bon cap de setmana i tot el que en pengi.

She says the point of this is not to date the future
So just focus on the task at hand
Try to break up with your pride
And start to flirt with satisfied

NEOLOGIA NADALENCA

Aquests dies de pulsió obsequiosa més d'un haurà hagut de buscar per casa per dur a alguna celebració col·lectiva un pongo: aquella mena de bibelot (quan el vas rebre vas pensar "I això ara on ho poso?") que no saps gaire d'on va sortir o qui te'l va regalar i que corre per casa amb tendència a amagar-se als racons i als fons de calaix.

Com hauríem de dir-ne, en català, d'un pongo? Ahir un amic amb alta formació filològica proposava dir-ne què-coi. Regalar què-cois (què-coi-és-això, o què-coi-en-faré-d'això)... Alguna altra idea?

LLEBRES I REUNIÓ D'EMPRESA

Endavant, endavant: la consolidació sempre és d'aquí a dos anys. L'error en canvi sol conjugar-se en passat. A tu et funciona el wifi? Un pressupost és, ja se sap, un pressupost. "La persona que pivotarà el desplegament". I mentrestant, per entre els peus, una tortuga.

HORACIANA

DIRA NECESSITAS

El verdadero poeta va solo.
Los que van en manada son el coro.

  Martín López-Vega, La eterna cualquiercosa (2014)

Morikawa Sobun, al British Museum

SIMBIOSI

No hi ha res millor que una ofensa per solucionar una inconsistència.

JA HI HEM ESTAT (AQUÍ)

Haver de resintonitzar la TDT, sentir a Rajoy anunciar que sortim de la crisi, sentir Artur Mas avisant que els propers mesos són crucials per a Allò, muntar el pessebre, veure el Barça jugar a Champions contra el City... ¿Algú podria dir les paraules màgiques que s'hagin de dir per sortir d'una vegada del bucle?

PARLA UN PRESIDENT

Posats a viure de conferència en conferència i a passar els dies entre setmana deconstruint els discursos dels presidents i candidats a president d'aquí i d'allà, una breu citació de fa mig segle, de quan la tele era en blanc i negre, per si algun president o candidat d'alguna cosa la pogués recuperar i la volgués tenir en compte:

"If a free society cannot help the many who are poor, it cannot save the few who are rich" (que en la llengua d'Antoni Brufau, Josep Oliu i Joan Rosell ve a dir que si una societat no pot ajudar els molts que tenen poc tampoc no podrà salvar els seus pocs rics).

 John F. Kennedy, discurs inaugural de la Presidència, 20-I-1961

DONES, TURONS, PARAULES

No hi he estat mai, però m'agradaria. Un bell joc de vocals.

Felices notes i felices imatges. I un bon cap de setmana a tothom.

POESIA PÚBLICA

Sóc a Palma al congrés internacional "La poesia en la contemporaneïtat: reptes genèrics, identitat i incidència pública", organitzat pel grup LiCETC i les universitat de les Illes Balears, de Santiago de Compostela i de Vigo, i dirigit per Margalida Pons.

Demà, tot parlant sobre "El retorn dels versos. Presència pública i reinstitucionalització de la poesia i els poetes catalans al darrer terç del segle XX", hi comentaré imatges com aquestes:

ESVENTATS

Tomba motos i tendals, fa voleiar i espetegar les banderes, despulla els arbres, juga amb plàstics i papers, endinsa el cap dels vianants a l'abric... Disfrutes el vent, la força d'aquest d'avui: invisible, inconstant, intangible, no abastable ni conservable. No el posaries en un museu, ni en un llibre, i a les fotos només se'n veu les obres, al record només en queda una idea o com a molt algun efecte. Ves, com les persones.

DIA DE SORT

Ara que tothom perd l'oremus comprant loteria, una mica d'atzar musicat.

I bon cap de setmana. I visca l'Scrabble.

RONDA & XARXA

—Tu saps què fan, aquesta canalla?
—Busquen informació sobre nosaltres, capità.







































Via @Cansaliebres_ i @CarmeFenoll

SACRA RAPPRESENTAZIONE

Passejar i descobrir que algú t'il·lustra un poema favorit. Els botiguers del Passeig de Gràcia fan el seu homenatge a Gabriel Ferrater celebrant amb una mica de retard els cinquanta anys de Menja't una cama. Llarga vida al comerç culte i a sobre lletraferit.

EÑE QUE EÑE

—¡Matilde, la tilde!
—Se llama virgulilla.
—Pues eso...

TRENTAQUATTRO

Acabat d'arribar: Trentaquattro poeti catalani per il XXI secolo. Els ha traduït Emilio Coco i ho estampa Raffaelli Editore, de Rimini, amb el suport de l'IRL. Són cinc-centes pàgines de poesia catalana present, de Josep Carner a Josep Pedrals, en versió bilingüe catalana-italiana. Festassa.

D'ACCENTS

Jo que he d'anar per feina a la Capital i patia per les palatals i les eles del meu castellà, aquest matí sento un taxista dels que s'esperen a peu dret en una cantonada, arrecerats, dient-li a un altre en veure'l arribar, suposo que una mica més d'hora de l'habitual: "¿Tájadelantáo?". I un cop més he constatat amb admiració com en són de pràctiques les llengües que es pronuncien tal com s'escriuen. I tant.

FELICITATS, MESTRE

SENSE MATÈRIA...

Sense matèria xiscla el fred encara
però al migdia el sol es desviu
per acariciar-te els pits.
El silenci és tot mimosa
i passes petites al carrer
i, molt a prop, la vànova
transparent no em sap dir
quin cos és teu, quin meu,
quin del groc que ara s'escampa
damunt la felicitat i la recança,
com un atzar constant i tan segur
que em sembla que ha de ser,
de tan volgut, gairebé inexistent.

 Francesc Parcerisas, Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014)


MÉS
Entrevista a Núvol: "És la llengua que ens salva, no pas nosaltres que salvem la llengua" (Núvol, 30-XI-14)
Oriol Izquierdo, "Francesc Parcerisas fa setanta anys" (Oi, 1-XII-14)

DONAR LA NOTA

Per comptes de dedicar tanta atenció a la penya de quasi-morts de la Transició que aquests dies es passegen pontificant per Barcelona, ¿per què no fundem la GASA, la Germandat d'Avis Sobrats d'Afinació, i encarreguem a Vicente Fernández i a Tony Bennett que facin als Aznar i companyia un curset sobre com envellir amb dignitat?

Bon cap de setmana a tothom, fantasmes inclosos, i ¡adiós amigos!




Aquí, més afinació geriàtrica.

TRES DE GROSSES

La Fundació Pere Coromines i Ara Llibres (amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona) acaben de posar a les llibreries els Itineraris Joan Coromines, un volumàs en tapa dura, a cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas, amb les anotacions (minucioses, suculentes) fetes en les seves quatre-centes cinquanta-set excursions filològiques per territoris de parla catalana (ressenyades en apèndix) per Joan Coromines, un dels grans savis —i dels grans pencaires— de la llengua catalana. Edicions de 1984, des de la modèstia i l'ambició literària que la caracteritzen, ha assumit un projecte de fa anys iniciat (i després encallat) a Edicions 62: les més de mil pàgines de la Poesia completa de Blai Bonet, en edició crítica de Nicolau Dols i Gabriel S.T. Sampol i amb un excel·lent estudi introductori de Margalida Pons. I Verdaguer Edicions, fundada l'any passat i vinculada a la Fundació Jacint Verdaguer i a la Universitat de Vic, ha posat recentment al mercat els dos primers volums de la col·lecció "Univers", que pretén oferir mirades contemporànies sobre l’obra de Verdaguer a partir de suggerents lectures fetes per autors actuals: alcen el teló amb Dimonis, els apunts d'exorcisme de mossèn Cinto, a càrrec d'Enric Casasses, i Pàtries, una tria temàtica de la mà de Ricard Torrents.

I ara vostès em poden dir: com és que poses juntes aquestes tres (de fet, aquestes quatre) obres? Doncs perquè són bons exemples de diverses combinacions promotores per a l'edició de peces importants, pedres basals, de les nostres lletres, projectes de viabilitat empresarial diguem que no evident però alhora d'un alt interès. En aquest temps de retirada o encongiment del suport institucional a la cultura escrita, són tres propostes d'implicació (i imbricació) d'entitats civils, empreses i persones, a benefici de Coromines, Bonet i Verdaguer que és com dir a benefici de tots nosaltres. Perquè, parlant d'allò de què no deixem de parlar fa mesos: aquestes són les nostres Grosses de veritat, amb tot el respecte pel sorteig del proper 31 de desembre.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 26-XI-14
Versión en castellano


MÉS
Ernest Alós no veu igual el valor del llibre de Coromines (El Periódico, 15-XI-14)
Josep Massot, "Blai Bonet. El poeta que fascina els joves" (La Vanguardia)
Miquel Àngel Llauger, "Blai Bonet, més de mil pàgines de magma poètic". Entrevista a Nicolau Dols i Gabriel de la S. T. Sampol (Núvol)

VIURE GRATIS

Terra germana, la mateixa gana.

ME'N RECORDO

UN DUET

Nicole Wray i Terri Walker juntes són Lady, i fan coses com "Get ready". O com aquest esplèndid "Money".

A punt? Bon cap de setmana, doncs.

GUERRES PERDUDES

Senyores, senyors, això del Castor ja estava assajat:

El martes pasado, día 3 de febrero de 1931, será para los barceloneses una fecha casi tan memorable como pueda serlo para los alemanes la de la firma del Tratado de Versalles. En el palacio real de Madrid se dio aquel día un decreto que condena a los vecinos de la provincia de Barcelona al pago de las reparaciones e indemnizaciones consistentes en la liquidación de lo que hasta ahora habíamos venido llamando, con ingenuo eufemismo, la Exposición Internacional. Asó como los alemanes, en 1914, salieron de su patria nach Paris, a la conquista del mundo, y en 1918 se encontraron devueltos otra vez a sus casas, vencidos, desmembrados, arruinados, y sometidos a esclavitud económica por espacio de varias generaciones; del mismo modo los barceloneses que en 1929 creímos deslumbrar al universo y hacernos ricos con un certamen colosal, ahora vemos que nadie se acuerda ya de aquel verano, que todo fueron fuegos fatuos, y que de la pasada locura sólo queda una deuda aplastante: cerca de quince millones de pesetas que habrán de pagarse anualmente durante treinta y cuatro años seguidos, hasta 1964. ¡Exactamente igual que si hubiésemos perdido una guerra!

 Gaziel, La Vanguardia, 6-II-1931. Reproduït a La Barcelona de ayer. Estampas y crónicas (1919-1933) (2014)


Qui vulgui una festa, que se la pagui. I si no és una festa i no hi té res a veure, també.

20-N

Et mires la foto de Franco i Hitler caminant colze a colze a l'estació d'Hendaia, amb el somriure babau del dictador espanyol i la mirada cap a una altra banda de l'alemany (el joc de mirades recorda el d'una foto recent de Rajoy al G20). Sostens una estona la foto davant dels ulls i et van passant pel cap els noms de l'exili, de la repressió i els afusellats per tota la península, de les tortures a Via Laietana, dels ministres falangistes vestits de jaqué, dels fills i els néts orgullosos dels seus pares i els seus avis que avui governen les empreses, els tribunals, les casernes i els ministeris d'això que ampul·losament en diuen Espanya, dels periodistes i els columnistes i els diputats al Parlament que acusen els catalans desafectos de nazis, d'hereus d'aquest senyor de l'esquerra, el de l'Endlösung der Judenfrage, la Solució Final. Les pitjors tragèdies són les que sonen a una broma pesada, quan les expliques. Però ara, tu, somriu: tal dia com avui també va començar la Revolució Mexicana, i cada any des de fa segles la llum melosa de la tardor mediterrània malescalfa la tortuga de pedra i les orenetes a la paret de la Casa de l'Ardiaca, allà on la història descansa, arxivada.

FUERA DE LA LIGA

La ressaga del 9N dura i dura, via Fiscal General del Estado i l'agència Moragas d'excursions de cap de setmana. Si voleu somriure una estona, mireu-vos el vídeo de Polònia (amb permís de Bernd Eichinger i Oliver Hirschbiegel) abans que el prohibeixin. Com tantes coses bones, segur que engreixa.





MÉS
El PPC denunciarà el gag al CAC (VilaWeb, 18-XI-14)
Per a Girauta, de Ciutadans/Ciudadanos, el gag fa pedagogia de l'odi i és un exemple de banalització del nazisme.

LO NOSTRE

We are back to "Where are we now?"...

BARDISSA

M'avisen que ja comença a circular el número de la revista Qüestions de Vida Cristiana (el 249, si no m'erro) on es publica una tria prou extensa de les versions de poesia religiosa o transcendent de R.S. Thomas que tinc fa temps en preparació. Per celebrar-ho, a l'espera de rebre'n a casa el primer exemplar (aquesta espera, i la il·lusió que implica, és per a mi la marca que encara deu valer la pena persistir en la tossuda ressaca de l'escriure) us avanço la traducció del poema "The Bright Field", del recull Laboratoris de l'esperit.


EL PRAT IL·LUMINAT

He vist sortir el sol
per il·luminar una estona
un prat petit, i he seguit el meu camí
i me n'he oblidat. Però aquella era la perla
més valuosa, el prat que contenia
el tresor. Ara entenc
que he de donar tot el que tinc
per posseir-lo. La vida no és afanyar-se
cap a un futur minvant, ni anhelar
un passat imaginat. És anar-se'n
a un racó com Moisès cap al miracle
de la bardissa encesa, cap a una claror
que semblava fugaç, com la teva joventut
ho semblà, però que és l'eternitat esperant-te.

        R.S. Thomas, Laboratories of the Spirit (1975)
        Versió de JS

UNA VEU

A menjar blanc/lletres amb dibuixos, Marc Vicens il·lustra "Felicitat (poema persa)".

VORAL

La lletra és trista trista; la cançó, una meravella. I així anem fent.

Bon cap de setmana.

PITES SUELTES

Cartelos n'asturianu? Aquí en teniu una bona pila...

ESCRIPTORS PERSEGUITS

Un any més, el PEN Català commemora el proper divendres, 15 de novembre, el Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit. I ho fan, com solen, amb un esplèndid cartell (en aquest cas, a partir d'un original d'Ignasi Aballí) i amb tot un seguit d'actes a Agramunt, Barcelona, Mallorca, Menorca sota el títol comú "La paraula crema el foc".

ÉS AIXÒ

Cues i cues de gent de totes les edats i condicions, somriures, fartanera, calma, expectació, tossuda paciència, il·lusió, incògnita, i sobretot un deixar al marge els que amb totes les armes i tots els mitjans, dignes i indignes, han anat i no paren d'anar contra tot plegat. El que passa avui a Catalunya, encertat o no, això ja ho veurem, és una superació, un depassament: pantalla nova. Ben bé el que dibuixa Ferreres al diari.

COSES QUE NO SABEM

Una veu, un nom més a la llista dels que val la pena retenir. I Lorenz Hart i Richard Rodgers que s'ho deuen mirar somrients amb el wifi del paradís (aquí, més, i aquí encara més).

Bon cap de setmana a tothom.

Via @ClaretVives

GESTIÓ DEL TALENT PER A LA INNOVACIÓ

El dramaturg i poeta nazi Hanns Johst va fer dir a un seu personatge allò de "Quan sento la paraula cultura poso la mà a la cartutxera." Jo, darrerament, quan sento o llegeixo l'expressió "lideratge carismàtic" aplicada a la gestió pública o a la gestió cultural agafo la bossa de vomitar que tot bon català hauria de tenir sempre a l'abast.

EPÍTET

Havíeu sentit mai tantes vegades l'adjectiu català o catalana als mitjans de comunicació de Madrid? Et comprenem, Karim.

Via @proyectopanenka

VENIU DE CONGRÉS?

La setmana vinent, del 12 al 14 de novembre, des del grup de recerca IdentiCat de la UOC organitzem al Palau Macaya el congrés internacional "Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat", que és la cloenda de la feina de tres anys de projecte.

Aquí teniu el programa del congrés (l'assistència és gratuïta, prèvia inscripció) i aquí els abstracts de la quasi quarantena de comunicacions que s'hi presentaran. Però el millor resum de tot plegat el teniu a la fantàstica imatge del cartell, una foto de la instal·lació de Ricard Martínez (d'Arqueologia del Punt de Vista) "Repressió i resistència" amb una imatge de la darrera visita del Caudillo a Barcelona muntada in situ a mida 1:1.

TOTS SANTS

He demanat als meus estudiants que llegeixin aquests versos, dels pocs (poquíssims) que sé mig dir de cor. Mentre el país se'ns enfonsa una altra vegada i hem de creure que les rels hi són. Mentre mor o emmalalteix gent estimada. A l'espera del fred tants anys després, amb la invitació a l'homenatge de l'Ajuntament, dilluns a les sis, a Albert Manent i Segimon (que llavors devia tenir sis o set anys i potser jugava en un racó de Ca l'Herbolari, indiferent a l'alletar-se de sa germana i al frec del llapis de son pare sobre el paper) damunt de la taula. Tot, sempre, encara, a l'espera.


A LA MEVA FILLA MARIA QUAN TENIA 
UN ANY, EN TEMPS DE GUERRA

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

 Marià Manent

VIDA, MORT I SÚPERS

Si no éreu entre els que omplíem el cinema poc que us ho puc explicar. Apunto només que us vau perdre una de les millors pel·lícules-concert que he vist en anys, que l'escena de la colla de gent gran cantant "Help the aged" és senzillament antològica, que ell surt tan exhibicionista però també tan irònic i tan llest com és i que l'assumpte s'obre ja amb "Common people" i després no falta cap de les cançons més conegudes. A més Sheffield gairebé sembla un bon lloc, tan poc o molt interessant com tots els altres segons un s'ho sàpiga prendre.

Que passem tots plegats un bon cap de setmana pensant en la vida i la mort, sense supermercats.

NO, GRACIAS

Honor a Jordi Savall per la renúncia, i per la seva carta.

GRÀCIES, MOLL

Quan vam posar en marxa el portal Lletra, una de les primeres pàgines va ser (em consta que per a sorpresa d’alguns) la de l’Aplec de Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó, recopilades per mossèn Antoni M. Alcover amb el suport del menorquí Francesc de Borja Moll. La continuació d’aquesta obra va representar a més un dels gèrmens de la fundació a Palma, el 1934, de l’Editorial Moll, que també es féu càrrec de l’altre gran monument balear de la llengua catalana: els deu volums del Diccionari català-valencià-balear, el DCVB. Jo no sé qui llegeix avui les Rondaies..., ni qui passa les pàgines del DCVB amb la delectança amb què jo ho feia a casa dels pares d’un company d’estudis, però sí sé que amb obres com aquesta la dignitat d’una llengua i d’una gent és molt més difícil de menystenir. I té més possibilitats de recuperar-se.

El projecte de l’Editorial Moll, ara aterrat per la lògica del mercat, prové de (i s’entén en) una època en què la feina d’editor tenia a veure amb recuperar, amb documentar i difondre la llengua i la cultura pròpies. La figura de Francesc de Borja Moll és un bon exemple de la suma d’esforç particular i fe en allò que es fa. El seu nom (com el de tants autors al catàleg: Bonet, Llompart, Sanchis Guarner, Villalonga) mostra clarament el que perdem. Mostra també un temps d’on venim (i a on qui sap si no retornem), amb nuls recursos públics i màxima implicació privada. El problema és que els semàfors o les celebracions es poden restituir quan hi torni a haver diners, si mai n’hi torna a haver; les iniciatives i institucions culturals, en canvi, un cop clausurades no tornen a brotar, i deixen a terra (en el dia a dia del país) un clot, com quan arrenques aquells arbustos amb arrels molt més grans que les branques a la vista. “Les Illes d’Or”, “Raixa” o “Els Treballs i els Dies” són noms que ressonen per als filòlegs. No deixaran de fer-ho perquè Moll cessi la seva activitat, com tantes altres editorials importants ho han fet al llarg dels temps, però sí que assoleixen ara la paradoxal fortalesa de les coses passades: inalterables ja, i inabastables. De tots plegats depèn que n’hi hagi de futures, i que en siguin (en siguem) dignes.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 29-X-14
Versión en castellano






MÉS
Isidor Marí, "Editorial Moll, adéu... o a reveure?" (Núvol, 20-X-14)
Joan-Carles Girbés, "L'edició 'imprescindible'" (El País, Quadern, 29-X-14)

CROMÀTICA

Com la de les olors, la dels colors. La força dels colors. Ha estat veure aquesta foto i de cop se m'ha obert endins una finestra d'associacions, de records, de llocs, de veus, de llums: aquests són els colors de la meva samarreta, de petit. Justament aquests. No dic que siguin els bons, ni que els altres no ho siguin, ni que no en tingui d'altres. Però aquest blau fosc tirant a lilós o a destenyit i aquest roig musc, combinats, són els colors de quan no ens importava perdre i no paràvem de calcular i els partits eren a les cinc i ens esbatussàvem al pati i ningú no duia la samarreta fora del Camp.

Després ha vingut la glòria, però allò també estava bé.

VENES PLENES D'INVISIBLE

Avui Sylvia Plath hauria fet vuitanta-dos anys. L'octubre de 1962, poc abans de la seva mort, va deixar enregistrada aquesta lectura de "A Birthday Present". Un regal esplèndid, ja ho veureu.

(...) It stands at my window, big as the sky.
It breathes from my sheets, the cold dead center
Where split lives congeal and stiffen to history.
Let it not come by the mail, finger by finger.
Let it not come by word of mouth, I should be sixty
By the time the whole of it was delivered, and to numb to use it.
Only let down the veil, the veil, the veil.
If it were death
I would admire the deep gravity of it, its timeless eyes.
I would know you were serious.
There would be a nobility then, there would be a birthday.
And the knife not carve, but enter
Pure and clean as the cry of a baby,
And the universe slide from my side.

[En català, la veu poètica de Plath ressona gràcies a Montserrat Abelló. Aquí podeu llegit mitja dotzena de versions seves.]

MÉS AMUNT DE LA PLAÇA

No passa cada dia que algú amb coneixement de causa i gràcia per escriure faci un retrat de qui va alçar la casa on tu vius. Al darrer número de Barcelona Metròpolis (en línia i en tres llengües, un detall institucional) el guionista Enric Gomà dedica el perfil "La mà dreta del doctor Robert" a presentar el doctor Manuel Ribas i Perdigó (1859-1927), president de la Reial Acadèmia de Medicina i fill de la Barcelona vella del tombant de segle (de l'altre tombant de segle) amb consulta al carrer de Santa Anna. Ribas i Perdigó era un científic savant que durant un cert temps es va resistir a traslladar-se a la Rambla de Catalunya per por que els malalts no volguessin travessar el gran descampat de la plaça de Catalunya ("ventosa, mal il·luminada i poblada d’uns individus erràtics i de mirada tèrbola. Una mica com ara", escriu Gomà).

IT'S WEE, IT'S WOW

Potser després me'n penedeixo, però a hores d'ara la cita sembla d'aquelles massa bona per perdre el temps parlant-ne, o intentant explicar-la als descreguts. Que vagi bé, doncs (o com a mínim no pas malament), per als bons, que avui farem com que són els que tinguin un o dos presidents executats.

I en tot cas, bona resta de cap de setmana.

TRETZE

L'altre dia tornant amb un avió d'aquests d'oferta vaig veure que no hi havia fila 13. Ai las: a casa el tretze sempre ha estat el número de la bona sort. Avui m'adono que el marcador parla ja de tretze centenars de seguidors al compte de Twitter. Per a algú que es dedica als versos, aquestes magnituds fan venir vertigen. En tot cas, mil tres-centes vegades gràcies. I a seguir remenant paraules. Per a tots vostès.

EL TUYO DICE QUE LA TEVA NO

A l'entrada al Parlament europeu hi ha una gran paret de vidre amb paraules de benvinguda en totes les llengües oficials de la UE. I constates un cop més que la teva no hi és (ni se l'espera), amb la qual cosa no saps si no és llengua, no és europea o no arriba a la categoria de llengua-amb-dret-a-vinil-al-vidre, per gentilesa precisament del teu govern, dels mateixos representants polítics que han convertit en Hòstia Santa la Constitució de 1978 ignorant-ne a consciència l'article 3.

És això, doncs, som aquí: no davant d'un govern i un Estat que no ens representen sinó davant (o a sota, o al marge, o contra) un govern i un Estat que ens neguen, que voldrien invisibilitzar el "problema". La distinció em sembla pertinent, ni que sigui a benefici d'inventari.

BRASSEURS

Brussel·les és per a molts la ciutat (o una de les ciutats) d'ells dos. Com ho és també d'alguna manera de Jean-Baptiste Rousseau (que aquí es trobà amb Voltaire, i morí a l'exili), de Josep Carner (que hi va viure un quart de segle i hi morí, també exiliat), de Paul Claudel (que hi va ser ambaixador de 1933 a 1936). Poetes que fugien, que treballaven, que estimaven, que resaven, que s'enyoraven, que odiaven, que escrivien, que llegien al voltant de la Grand Place.

UN CONTE MÉS

Ha tornat. Jo a la seva edat, vull tenir encara aquestes ganes.

Que passeu amb ell un gran cap de setmana tropical (aquesta calor schifosa hi ajuda).

PAÍS PETIT

Avui llegeixo versos a Manresa, al festival "Tocats de lletra", a les nou del vespre a El Sielu compartint escenari amb Tere Irastortza (poeta basca) i María do Cebreiro Rábade (gallega), i amb l'acompanyament musical de Marc del Pino i Coloma Bertran.