Demà dimecres a la tarda al Park Güell, a la Casa del Guarda, farem (ben asseguts) un itinerari literari il·lustrat: "El Park Güell i l'atracció de la muntanya". Organitzat pel Museu d'Història de Barcelona dins del cicle "Diàlegs al Park Güell".
.
Poca broma, Maragall, quan s'hi posava. Llegiu, avui precisament, el seu "Dimecres de Cendra". I aquí teniu un comentari del poema d'Ignasi Moreta al seu blog "Lector de Maragall", que us recomano.
DIMECRES DE CENDRA
A una noia
No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.
Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.
Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.
1896
Joan Maragall
Surt a l’escenari sense saltar ni cridar, sense fum ni efectes especials, ell tot sol vestit de negre, amb espardenyes de veta. Bé, no del tot sol: duu una guitarra. L’envolta una escenografia senzilla i eficaç de Lluís Danés i durant la propera hora llarga estarem amb ell, la seva veu, la guitarra, les paraules i aquests miralls i llums que canvien. Ell que tot just n’ha fet quaranta obre el recital puntejant “Mig segle fa que pel món/ vaig camina que camina/ per escabrós viarany/ vora el gran riu de la vida”, i un no pot no somriure: ara que els experts tornen a esbatussar-se i a fer gestos antipàtics amb l’excusa de la figura de Jacint Verdaguer, Roger Mas el canta i el recrea un segle després anant amb la barca d’una riba a l’altra riba, el vivifica i, doncs, hi dóna sentit. Les seves versions de “Camina”, de “Plus ultra” o d’“Anem” al disc Les cançons tel·lúriques (2008) hauran de ser a l’antologia de la millor poesia catalana musicada de tots els temps.
I ara vostès em podrien dir: “què fa aquest parlant d’un cantautor en una columna sobre llibres i literatura?”. Bé, diguem d’entrada que Roger Mas és un cantautor especial, un artista llegit que al llarg del concert, a més de cantar Verdaguer, llegirà Francesc Pujols i li dedicarà una cançó, ens parlarà de Goethe i en cantarà un poema traduït per ell, recitarà Joan Maragall i evocarà enaltit Jaume Sisa. Amb la seva veu intensa i afinada Mas barreja amb naturalitat cançons pròpies i poemes d’altri que en surten disparats, més rics i més densos, i així fan millor la xarxa de la cultura que som i podem ser. Amb un talent cru, pregon, extrínsec, un talent que fa pensar en els de Sisa, Ovidi Montllor o Adrià Puntí, difícils d’adular, de classificar i d’exportar, Roger Mas sap que la galàxia comença ben a tocar nostre, que una cobla pot ser una gran orquestra, que Solsona és al centre del món o, com va dir el poeta, que Amèrica és el poble del costat. I, així, la immensitat és oberta, i on altres veuen deserts un eixam de mons formigueja. També per a la literatura.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 27-IV-16
Versión en castellano
O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:
«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»
Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)
Escolto a la ràdio el president Rajoy al Congreso de los Diputados fer veure que respon la pregunta de Pere Macias sobre la disminució rècord de la inversió de l'Estat a Catalunya als pressupostos de l'any vinent, i em ve al cap "La patria nueva", un article extraordinari de Joan Maragall que aquests dies llegirem a classe. Un article de 1902 que va estar a punt de costar al poeta de l'"Oda a Espanya" l'empresonament. Hi parla de matonismo parlamentari i de tertúlia. El 1902. Ha passat més d'un segle, i encara hi som.
“matonismo parlamentario o de tertulia que habla rotundamente en nombre de España, que da y quita patentes de patriotismo, y que anatematiza (…) todo impulso de vida que intenta penetrar en la gran momia política. El hueco anatema resuena grandiosamente por los ámbitos de la vasta necrópolis nacional, ahogando el grito de vida aislado en la pequeña región de los vivos que no saben gritar: – Zona neutral… – Separatismo! – Concierto económico. – Separatismo! – Organismos autónomos. – Separatismo! ¿Cómo podemos ser españolistas de esta España?”
Joan Maragall, "La patria nueva" (Diario de Barcelona, 11-IX-1902)
Com que veig que Societat Civil Catalana i diversos corifeus dels organitzadors de la trobada tarragonina de l'11 de setembre reivindiquen la senyera catalana de sempre però una Diada i un himne alternatius per al país, i donat que l'Empar Moliner ja va fer dies enrere unes precisions interessants sobre el tema de la data de la Festa nacional, he pensat que potser fóra bo recordar la lletra del "Cant de la senyera", encarregat per Lluís Millet a Joan Maragall com a himne de l'Orfeó Català, usat després en moments de prohibició com a himne-substitut o subterfugi i ara novament proposat per alguns com alternativa a la suposada violència larvada (no han llegit el llibre de Jaume Ayats) d'"Els segadors".
Quedi escrit per endavant que jo n'estaria encantat, del canvi. El que ja no sé és si tots els defensors tarragonins del seny i la senyera dirien el mateix, si es prenguessin la molèstia d'escoltar-ne la lletra...
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants.
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la,
en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana,
alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Joan Maragall
MÉS
Jordi Llovet proposa canviar el motiu de la Diada sense canviar-ne la data.
La Biblioteca de Catalunya fa una molt bona tasca de conservació però també de difusió del patrimoni i la memòria de Joan Maragall, el domicili familiar del qual al carrer Alfons XII de Barcelona forma part, de fet, dels equipaments de la Biblioteca. A la casa-torre de Sant Gervasi s'hi pot veure des de fa uns mesos un espectacle curiós i original: "Maragall a casa", amb guió de Josep M. Jaumà i direcció de Dolors Vilarasau, en què el poeta ens explica les seves idees i una mica de la seva vida instal·lat en el sentit literal del terme al menjador de casa. Les sessions són els dilluns (avui no, però) a les 8h del vespre. De tota manera mireu-vos-ho abans aquí i reserveu si podeu, perquè el calendari és una mica embolicat i l'aforament (per raons òbvies), limitat.
L'estudi de la literatura contemporània s'assembla a tenir i atendre una parada de fruita, secció cireres... Buscant un retrat de la traductora i crítica Paulina Crusat per a un article en curs, vaig a parar a una frase de Carles Riba avui oportunament centennial sobre Maragall i els maragallians:
"Benvolguda amiga Paulina: Dintre pocs dies li enviaré la meva antologia de Maragall; del Maragall poeta, s'entén. Tiro de gola –com deien abans en català– contra els maragallians, aquests petits esteticistes de l'enfebrada puresa, per fer ressortir més pura la grandesa del Maragall major." (carta de 15-IV-1954).
MÉS
Un bloc nou sobre Maragall (d'Ignasi Moreta)
Només algú que no ha llegit (o que no vol o no sap llegir) Ausiàs March ni Jacint Verdaguer pot dir que Maragall és el primer poeta català modern.
Mesos enrere em van encarregar un article sobre la religiositat de Joan Maragall per al Cultura/s de La Vanguardia. Ahir va sortir publicat, al costat d'altres peces de Julià Guillamon, Fèlix Riera i Toni Sala. Us en passo el començament, i l'enllaç per llegir-lo sencer si us ve de gust continuar.
Què podem dir del "Cant espiritual" de Maragall? Què més en podem dir? L’hem vist imprès tantes vegades en tants recordatoris (sempre amb alguna errata, per subratllar que som mortals), l’hem escoltat tants cops mal declamat (amb somiqueig contingut o llàgrimes als ulls del lector) darrere d’un faristol, n’hem evocat l’últim vers tantes vegades en públic o en el recolliment d’alguna estona de silenci, l’hem citat a classe, l’hem comparat amb els homònims de March i de Palau i Fabre, el vam obliterar, més tard el vam recuperar, l’hem mal recitat, l’hem recomanat, l’hem antologat... Què més n’hem de fer o se’n pot fer, encara, del "Cant espiritual"?
Hi ha uns quants textos literaris, sobretot certs poemes, que duen la corona brillant de ser usats públicament fins a l’extenuació (si és que s’extenuen, les paraules). Passa amb el Virolai, amb "El Noi de la Mare", amb "La pàtria", amb l’"Assaig de càntic en el temple". I passa (o com a mínim passava) amb el "Cant espiritual" de Joan Maragall. Però la familiaritat té una altra cara, que és l’emboirament. Perquè en el fons aquests textos els evoquem, més que no els llegim, i quan tornen a aparèixer davant nostre sovint pesa més la idea que en tenim que no pas les paraules concretes que els formen. Creiem que els rellegim, quan de fet moltes vegades tot just hi passem la ment de pressa pel damunt. Cal aturar-se i fer una passa enrere, tornar al bell començament. Cal desfamiliaritzar-s’hi: tornar a llegir-los com si els llegíssim per primera vegada. Només així podrem pensar com respondre la pregunta inicial.
De fet, una cosa semblant a això que explico no passa amb els Evangelis? Doncs fem amb el "Cant espiritual" com amb els Evangelis.
-------------------------------
Publicat a Foc Nou, núm. 433 (agost-setembre 2010)
Saps on és, el bosquet de la Pilar?
Si vas pels volts del Nègueb, al secà
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n'hagis trobat al món:
un verd com d'homenatge israelià;
el verd del compromís de la Pilar.
El tertulià, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud:
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot lo món
en el silenci d'aquell lloc profond,
i no pensa en sortir, o hi pensa en va:
és pres del raonament de la Pilar,
presoner com d'un mur en la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!
Yohanan Maragall
Tornen les commemoracions. Enguany, ens proposem recordar d’alguna manera el centenari del naixement de Rosa Leveroni i Màrius Torres, els 25 anys de la mort de Salvador Espriu, els 10 de la d’Enric Valor (també podria ser la de Tísner) i la doble data dels 150 anys del naixement i els 100 (l’any vinent) de la mort de Joan Maragall. Aquest darrer ja té en marxa un Any Joan Maragall 2010-2011 a càrrec de la Generalitat de Catalunya, Espriu va comptar amb una modesta campanya 2.0 als blocs, Màrius Torres sembla que s’haurà de conformar amb un to més local i pel que fa a Leveroni, Valor o Tísner, si no els hagués posat a la llista vostès potser ni sabrien que hi són.
Sembla que la literatura catalana va instal·lant-se en el commemoratisme. Francament, no sé si això és bo o dolent, però sí que em sembla que val la pena pensar una estona en el que representa, en els perquès i les conseqüències del fet. Sabem que les llistes de noms a commemorar són relatives (no arbitràries, sí discutibles), que reforcen la falsa equivalència «literatura igual a escriptors», que funcionen bé si són curtes i, doncs, descarten, i que no funcionen si per quota o incapacitat de posar-nos d’acord les allarguem ad infinitum, que sol voler dir ad nauseam... Però malgrat tot aquest és un dels pocs camins que es manté desbrossat per a la presència pública de les lletres enllà del cercle dels lletraferits en un país que encara concedeix una alta visibilitat a la literatura (digui el que digui algun jeremiaire de guàrdia), però que avança, com la resta del primer món, cap a l’imperi de la imatge i l’espectacle.
Els aniversaris són recordatoris –i reivindicacions– comunals. Però, ¿quin sentit té evocar vides de poetes traspassats si no fem ús (a l’escola, en antologies, en converses, als mitjans) de la seva obra? Aquesta és la feina de veritat, i és a l’abast de qualsevol ciutadà, de cada lector. Un cop morts, els escriptors poden tornar-se segells i estàtues o bé infiltrar-se als discursos públics i privats per desenrigidir-los, per enriquir-los. Som vostè i jo, que decidim si s’han de convertir en estàtues o en cançons Espriu, Maragall, Torres o el nom que vulguem afegir a la llista.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 31-III-10
Versión en castellano
Tot just una passa enfora de la llinda de l’Any Rodoreda, ens arriba la bona nova que s’ha posat en marxa una oficina per coordinar un doble Any Maragall (doble perquè el 2010 farà segle i mig que Joan Maragall va néixer i el 2011 un segle que va morir, el desembre de 1911, poc després d’enllestir Nausica). La planificació i la coordinació, en cultura sempre celebrades, venint del món institucional fan un bon efecte també doble. La notícia ha coincidit, a més, amb la celebració a la Universitat de Barcelona d’un seminari acadèmic sobre Josep Carner amb l’excusa (o el motiu, diguem-me com vulguem) que fa 125 anys l’escriptor va néixer allà on ara hi ha un edifici que duu el seu nom: durant uns dies el blanc esclatant d’uns lliris recordava a l’entrada del carrer Aribau l’alt valor de la paraula, quan sabem subratllar-la.
De tota manera, Rodoreda, Maragall i Carner són apostes de risc tirant a zero: tots tres noms –centenaris– formen part del canon consolidat d’una literatura més fibrosa que frondosa que, potser per això, ha anat agafant-li el gust a treure a passejar els gegants. Res a dir-hi. Però estaria bé, també, mirar de deixar les tres xifres al pastís d’aniversari en només dues, i esprémer una mica la imaginació amb el que entenem per homenatge –com han fet a internet uns particulars sense pressupost amb el recent Ablogcedari en record de Joan Brossa. I estaria bé no obviar grans noms que la falta de distància no deixa veure en tota la seva magnitud (com ara el de Jordi Sarsanedas) i, sobretot, no haver d’esperar que els escriptors hagin passat el tràmit empipador del tanatori per dedicar-los les nostres saturnals. Diu que Quim Monzó (amb exposició en marxa al nou Santa Mònica) i Baltasar Porcel (“Escriptor de l’any” a les Illes) passen al davant en aquest sentit. Molt bona notícia. També hem celebrat fa poc Montserrat Abelló i Màrius Sampere. Però és que la nòmina de festejables vius demanaria una altra columna. Perquè és de vida, que parlem. Com deia fa uns dies Jaume Cabré: darrere de la celebració dels aniversaris d’escriptors hi batega el concepte clau del patrimoni col·lectiu. I el patrimoni, si no és viu, fa una nosa trista, empolsegada i cara.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-II-09
Versión en castellano
Al mes d'octubre de 1902, Josep Pijoan escrivia al seu amic Joan Maragall des del mas de la Figuera, al Montseny:
Estimat D. Joan:
D’aquí dalt lhi repeteixo las mevas invitacions. Are vostè fassi la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soletat, sols me fàltan pocas cosas per ser completament felís. És clar que una d’ellas és tenir-lo a vostè aquí, pro també em dol arrancar-lo de la pau y benèfica armonia de la seva estada plena d’amorosa gent.
Tot lo que yo, en cambi, puch oferir-lhi vegi-u aquí: un recó de montanya seca y alterosa, l’art popular en sa sencilla expresió y el bon zel d’un amich per fer-lhi menos pesadas las molèstias. El temps se va sostenint, si bé el fret comensa a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui’s bé per dins y acompanyi’s d’una manta. Yo no esperaria gayre. La semana entrant és posible que continuï fent bon temps. No es retrasi més. Si vol pasar aquí la misa y el diumenge, el millor dia seria divendres. En cuant al tren, per no llevar-se dematí ni tenir que pujar de nit la costa, crech preferible un de carga que surt a tres cuarts de dotze de Barc[elona]. Esmorsi bé a S. Gervasi, proveexi’s de calma y d’un llibre, y aquell tren el conduirà de la manera més pacífica a Aiguafreda. No lhi cal menjar res pel camí; yo ya l’esperaré ab una mica de brenar y a la vetlla ya serem a la Figuera.
De totes maneres, vostè disposi el tren, el dia y l’hora y escrigui, que yo l’esperaré, y el tros de l’estació a la casa es pot fer en cuansevol tren que sigui. Las cartas aquí arrívan cada dos dias. Això està admirablement disposat perquè tot se fassi ab calma.
De tot lo que lhi he dit y dich encare perquè pugi, vostè prengui’n lo que sigui més convenient per la seva salut y necessitats. És cuant me complaurà més. Saludi a la seva senyora. A vostè y als petits una abrasada d’en
Pijoan
Juntament amb la carta, Pijoan envià a Maragall el poema-invitació (aplegat després a l'Obra catalana de Selecta) "Veniu, senyor...":
Veniu, senyor, la terra té dolçura,
de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!
Com passa el sol per sa ruta encantada,
contemplo cada jorn;
en boires d’or s’acaba la vesprada,
perdo de veure el món!
De tanta maravella, defallida
tinc l’ànima a la nit...
un got de llet eixint de ser munyida,
me torna l’esperit!
Aleshores, tot sol, és quan començo
un parlament amb vós;
m’afiguro que us veig, i fins me penso
sentir vostre respost...
Veniu, senyor, a la pobresa sàvia
d’una llar de pastors,
i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia
compartirem tots dos.
LOS ESPECTROS
Joan Maragall tenía un proyecto para la reconstitución de España, resumido en la mejor propuesta de ley orgánica, ordinaria y consuetudinaria que se conoce: la llei de l'amor. Se lamentó cuando, con dudas y desvaríos, se desaprovecharon grandes oportunidades de modernízación y lanzó una sugerente diagnosis: "Hoy el pueblo español es un gran Hamlet". Nuestro hoy es diferente. Quizá nunca antes el Estado español ha estado en mejores condiciones históricas de constituirse como un buen hábitat de democracia y diversidad. Pero vivimos también un momento Hamlet. Unos más que otros, hay mucho hamleto. Como el principe danés con Ofelia ("¡Venga, a un convento!"), no saben qué hacer con el amor. Y al igual que en el castillo de Elsinor, en el momento Hamlet irrumpen los espectros. El último, detectado en Melilla, respondía a las características de aquel pistolero del tricornio que la emprendió a tiros el 23-F con el cielo del Congreso, en el preámbulo de lo que iba a ser una nueva carnicería nacional. Cuando vean a un espectro, procuren fijarse en sus manos. En concreto, en sus nudillos. Como el predicador falso de La noche del cazador que interpretó Robert Mitchum, los hay que llevan tatuada en una mano la palabra amor, y en la otra, odio. Esta clase de espectros le han hecho mucho daño a este país. Su máxima expresión de amor a España ha consistido en comerse a otros españoles. [...]
Manuel Rivas, El País, 28-I-2006
Cent set anys després, com aleshores...
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall
Joan Brossa
Entrades
Comentaris
