divendres, 19 de desembre de 2014

NEOLOGIA NADALENCA

Aquests dies de pulsió obsequiosa més d'un haurà hagut de buscar per casa per dur a alguna celebració col·lectiva un pongo: aquella mena de bibelot (quan el vas rebre vas pensar "I això ara on ho poso?") que no saps gaire d'on va sortir o qui te'l va regalar i que corre per casa amb tendència a amagar-se als racons i als fons de calaix.

Com hauríem de dir-ne, en català, d'un pongo? Ahir un amic amb alta formació filològica proposava dir-ne què-coi. Regalar què-cois (què-coi-és-això, o què-coi-en-faré-d'això)... Alguna altra idea?



6 comentaris:

  1. un rosango, com diuen per la Segarra

    ResponElimina
  2. Jo voto pel "què-coi". És sonor, té ressonàncies orientaloides i conserva l'origen etimològic.

    ResponElimina
  3. A mi ja m'està bé la nostrada 'andròmina'.

    Bones festes, Jaume!

    ResponElimina
  4. Jo proposo 'queco', com a substantiu. Un queco o el queco. Admet la forma plural, els quecos. De 'Què collons en faig?'.

    A més a més, ve reforçat pel sentit més estès de 'queco': tronat, carrincló, lleig, etc. Queco no hi és als diccionaris, hi ha només quico.

    A l'ésAdir proposen 'què-en-faig', però em sembla massa neutre.

    Enric Gomà

    ResponElimina
  5. El "queco" de l'Enric potser m'agrada més. Em convencen les seves possibilitats gramaticals.

    ResponElimina
  6. Sóc Ramon Solsona. Avui he parlat a Catalunya Ràdio de les alternatives catalanes al "pongo" i he esmentat el quècoi d'aquest blog, que té molt bona acceptació. Però encara agrada més el queco (quècollons...). Arrasa!

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió