EL BUSH BO

Peter Bush, hispanista i traductor, que acaba de veure publicada la seva versió d'Incerta glòria de Joan Sales (Uncertain Glory, MacLehose Press, 2014), diu un seguit de coses ben interessants en una entrevista de Valèria Gaillard a El Punt/Avui. Voldria subratllar-ne sobretot la idea que autors com Josep Pla, Mercè Rodoreda o Joan Sales canvien la mirada i la perspectiva sobre Espanya d'un estudiós (i dels estudiants!) i, d'aquí, sobre els estudis hispànics. Que els llibres de Pla, Rodoreda o Sales donen una versió i una perspectiva noves (tres versions i tres perspectives noves) de la cultura peninsular. Visions necessàries, de fet, per entendre bona part del que passa (i el que deixa de passar) al segle XX a la península que Orwell, Hemingway i tants d'altres van voler venir a conèixer i van deixar escrita als seus llibres:

Quina és la seva experiència en la traducció del català?
Vaig començar en el món de la traducció com a hispanista, i he traduït Juan Goytisolo i Juan Carles Onetti, per exemple. Estudio la literatura espanyola des dels anys 60. Va ser quan vaig arribar a Catalunya fa onze anys que vaig començar a interessar-me per la literatura i la llengua del país. Va ser tota una sorpresa llegir autors com ara Josep Pla o Joan Sales, uns prosistes magnífics que tenen un valor literari i artístic de nivell internacional. Personalment vaig fer aquestes lectures i em va canviar la perspectiva que tenia sobre la literatura a la Península.

En quin sentit?
És curiós que Barcelona sigui el centre de la indústria editorial espanyola i en canvi es conegui tan poc la literatura que s'escriu en aquesta capital, i que els seus autors no es llegeixin fora dels Països Catalans. A l'estranger, si més no en el món anglosaxó, no es coneixen Joan Sales, Mercè Rodoreda, o Josep Pla... o potser només es coneix La plaça del Diamant de Rodoreda i para de comptar. Els estudiants d'hispàniques haurien de llegir aquests autors perquè són escriptors que tenen una perspectiva molt diferent de la dels escriptors d'Espanya dels anys 20, 30 i 40.

Quina és la diferència?
Bàsicament de referents. Sales, per exemple, va traduir Dostoievski i Stendhal. Va sortir una ressenya d'Incerta glòria que el comparava amb Georges Bernanos i Jean François Mauriac, i crec que tots integren una escriptura catòlica, però en el cas de Sales també catalana i republicana. Donen una versió de la cultura hispànica que és necessària per entendre la cultura del conjunt de la península. Però a Anglaterra amb prou feines es coneixen. Només un 3% dels llibres publicats al món anglosaxó són traduccions.

 "Peter Bush. Traductor: 'Sales és un contrapunt a Hemingway'", El Punt/Avui, 24-XII-14

DUES NOVEL·LES ÚNIQUES

"Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, 'a un cop de puny al ventre'. És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit.[...] És realment molt trist que Incerta glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de La plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època."

 Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales del 6 de gener de 1963

RODOREDA I SALES: REGANT AMB TRANQUIL·LITAT

Avui que fa just cent anys del naixement de Mercè Rodoreda, a més d'una columna discreta i emocionant de Josep M. Fonalleras, teniu a la xarxa una entrevista magnífica amb Maria Bohigas, actual responsable de Club Editor, sobre la correspondència (d'aparició imminent) i la relació entre Rodoreda i Joan Sales. Aquest luxe d'editor i de narradora en els pitjors temps possibles podria fer reflexionar els evolucionistes irredempts del món de la cultura.

Explica, per exemple, Maria Bohigas: Aquest epistolari és com una gran novel·la. Comença amb una batalla campal: la Rodoreda està desfeta, perquè el seu ingrés a les lletres catalanes fracassa (no ha aconseguit el Sant Jordi). I rep una carta de salvació: en Sales vol llegir la Colometa! I, tot seguit, la reacció entusiasta del Sales dient-li: 'Arribo al despatx mort de son, per culpa de vostè. M'he passat la nit en blanc llegint la seva novel·la.' I a partir d'aquí comencen a barallar-se com gat i gos, perquè en Sales li diu que hi ha una sèrie de paraules que li fan nosa. Tot l'any 1961 (la primera carta és de final de desembre del 1960) s'esbatussen com desesperats. Veus que aquella relació no és de cortesia i de professionalitat, sinó que és una relació apassionada, perquè tots dos s'abranden pel llibre i el volen com ells el veuen. Fins al punt que en Sales acaba dient a la Rodoreda: 'El que passa és que jo m'he enamorat de la Colometa i vós, encara que no em sigueu gaire més gran, sou com una mare amb el seu gendre.' I aquest moment inicial dura els primers anys seixanta. 'La plaça del Diamant' es publica el 1962, i llavors veus que, tot seguit, en Sales es preocupa de traduir-la i fa moltes gestions perquè voli fora d'aquí. I vas veient que, d'aquest caminar plegats i d'aquesta relació de gat i gos, en neix una d'aquelles amistats antigues: amb els anys i a mesura que es fan vells, veus com s'entendreixen i es tornen en certa manera més trivials, però amb una dolçor... Veus que simplement s'escriuen una carta perquè s'acaba l'any, i ella li diu: 'No esteu pas malalt?, fa molt de temps que no sé res de vós.'

Per a uns quants que sense ser vells compartim, ai las, el problema de la gran narradora el millor és cap a mitja entrevista quan la néta de Sales parla del temps de Romanyà: En una de les últimes cartes de l'any 1982 [Rodoreda] explica a Sales, en un paràgraf brevíssim, que li costava treballar. I en Sales li diu: 'La mandra és la cosa més respectable del món. Regueu amb tota tranquil·litat.'