VENES PLENES D'INVISIBLE

Avui Sylvia Plath hauria fet vuitanta-dos anys. L'octubre de 1962, poc abans de la seva mort, va deixar enregistrada aquesta lectura de "A Birthday Present". Un regal esplèndid, ja ho veureu.

(...) It stands at my window, big as the sky.
It breathes from my sheets, the cold dead center
Where split lives congeal and stiffen to history.
Let it not come by the mail, finger by finger.
Let it not come by word of mouth, I should be sixty
By the time the whole of it was delivered, and to numb to use it.
Only let down the veil, the veil, the veil.
If it were death
I would admire the deep gravity of it, its timeless eyes.
I would know you were serious.
There would be a nobility then, there would be a birthday.
And the knife not carve, but enter
Pure and clean as the cry of a baby,
And the universe slide from my side.

[En català, la veu poètica de Plath ressona gràcies a Montserrat Abelló. Aquí podeu llegit mitja dotzena de versions seves.]

DOLOR, FESTES, FEINA

Ara fa seixanta anys, al juny de 1953, vint joves estudiants universitàries nord-americanes van ser dutes a Nova York per passar-hi uns dies amb les despeses pagades i escriure-hi un seguit d'articles que van anar a parar en un número especial de la revista Mademoiselle. Una d'elles es deia Sylvia Plath, i la seva feina (a banda de la vida social a què estaven obligades) va ser fer una entrevista a l'escriptora irlandesa Elizabeth Bowen.

Ho explica Michelle Legro ressenyant Pain, Parties, Work: Sylvia Plath in New York, Summer 1953 d'Elizabet Winder en una bona peça a Brain Pickings ("a free weekly interestingness digest" que segueixo per tuiter, a @brainpickings: el lloc s'ho val).

PUNT DE VISTA

"Comparat amb mi, un arbre és immortal."

 Sylvia Plath, "Sóc vertical", traduït per Montserrat Abelló

DARK SIDE OF THE HUGHES

Fa un parell de llargues nits que tinc la notícia impresa aquí al davant i no sé si gosaré o voldré parlar-ne. Nicholas Hughes, el nadó de la fotografia, fill de Ted Hughes i Sylvia Plath, es va llevar la vida a Fairbanks dies enrere. Què dir-ne, dels que decideixen que ja n'hi ha prou? En aquest cas, hi ha la doble incomoditat afegida del reguitzell de suïcidis que envolta la biografia de Ted Hughes (i que no s'atura ni després de mort el poeta) i l'angúnia de saber que Nicholas, el germà petit de Frieda, tenia més o menys la meva edat: que els seus pares haurien pogut ser els meus pares. De fet, d'alguna literària manera, cadascú amb el seu estil tan radicalment allunyat l'un de l'altre, ho han estat, parents propers dins de la gran família extensa dels pares i oncles i germans i cosins amb què creixem i ens comparem i aprenem i anem de vacances i ens discutim els que volem escriure. No sabia si volia, si gosaria, si convenia dir-ne res, doncs. I avui m'he recordat d'un poema en concret amb dos nens al final, i he pensat que per damunt de tot sí que hi ha una bona raó per explicar-vos tot això: recordar que en català tenim les esplèndides Cartes d'aniversari de Ted Hughes traduïdes per Josep M. Fulquet i Pauline Ernest (Edicions 62, 1999) i l'impressionant Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 de Sylvia Plath, que devem a Montserrat Abelló. En la versió catalana d'ella, aquests versos:


L'AMABILITAT

L'amabilitat ronda per casa.
Senyora Amabilitat, és tan gentil!
Les joies blaves i vermelles dels anells fumen
a les finestres, i els miralls
s'omplen de somriures.

Què hi ha de tan real com el crit d'un infant?
El crit d'un conill pot ser més salvatge,
però no té ànima.
El sucre ho cura tot, diu l'Amabilitat.
El sucre és un fluid necessari,

els seus cristalls petits cataplasmes.
Oh amabilitat, amabilitat,
que dolçament en reculls els bocins!
Les meves sedes del Japó, papallones desficioses,
es poden clavar de cop, anestesiades.

I arribes tu, amb una tassa de te
ben fumejant.
El doll de sang és poesia,
res no l'estronca.
Em dónes dos infants, dues roses.

                     Sylvia Plath

UNA ALTRA PART DE MI

Avui fa noranta anys Montserrat Abelló. Val a dir que amb ella i amb Josep Palau i Fabre, els dos degans vivents de la literatura catalana, la nostra cultura i més en general el nostre país han estat per una vegada atents i reconeixents. Que s'escampi l'exemple.

Si voleu deixar que l'escriptora us parli, VilaWeb publica una àmplia entrevista/reportatge amb ella, Barcelona Review ha posat a la xarxa un especial MR i, amb el suport de l'Institut Català de les Dones i del PEN Català, la Institució de les Lletres Catalanes (Oriol Izquierdo, el director, fou responsable del monumental i modèlic Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002) ha programat un seguit d'actes d'homenatge.

Va ser Abelló ("la senyora Bofill", per als seus alumnes de batxillerat) qui em va descórrer la cortina de bona part de la poesia contemporània en llengua anglesa, sobretot la de veu femenina: gràcies a ella vaig llegir en català (i després vaig aventurar-me a pic i pala originals enllà) Sylvia Plath primer i, més tard, Margaret Atwood, Marianne Moore, Adrienne Rich, Anne Sexton (no us perdeu, si mai hi topeu, l'introbable Cares a la finestra)... Ser a prop d'ella és una lliçó permanent d'atenció a les paraules, curiositat vital i joventut d'ànim. Una lliçó que avui fa ja noranta anys que dura. I que sigui per molts més, Montserrat!

VERD SOBRE VERD

Verd sobre verd
en l'angle de la tarda.

Transparències de vitrall
sobre un cel clar,
talment de vidre.

I aquest sentir com tot
batega al voltant meu.
I fos una altra part de mi.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (2006)

R E S S O N S
Aristòcrata i obrer -- Anna Simó -- Miquel Bofill -- Carles Torner -- Estació de França -- Els dies i les dones