TOTS SANTS

He demanat als meus estudiants que llegeixin aquests versos, dels pocs (poquíssims) que sé mig dir de cor. Mentre el país se'ns enfonsa una altra vegada i hem de creure que les rels hi són. Mentre mor o emmalalteix gent estimada. A l'espera del fred tants anys després, amb la invitació a l'homenatge de l'Ajuntament, dilluns a les sis, a Albert Manent i Segimon (que llavors devia tenir sis o set anys i potser jugava en un racó de Ca l'Herbolari, indiferent a l'alletar-se de sa germana i al frec del llapis de son pare sobre el paper) damunt de la taula. Tot, sempre, encara, a l'espera.


A LA MEVA FILLA MARIA QUAN TENIA 
UN ANY, EN TEMPS DE GUERRA

Se'ns acosten al ràfec les branques de l'avet
i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra?
És trista la muntanya al cor del fred,
i és trista aquesta olor de la pobra minestra.

Com la rel, com el fruit en la boira de l'hort,
damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida,
i s'assembla al silenci de la mort
aquest tebi silenci de la vida.

 Marià Manent

UN RACÓ DE MUNTANYA

Al mes d'octubre de 1902, Josep Pijoan escrivia al seu amic Joan Maragall des del mas de la Figuera, al Montseny:

Estimat D. Joan:

D’aquí dalt lhi repeteixo las mevas invitacions. Are vostè fassi la seva conveniència. No es violenti per mi ni em compadeixi. En la meva soletat, sols me fàltan pocas cosas per ser completament felís. És clar que una d’ellas és tenir-lo a vostè aquí, pro també em dol arrancar-lo de la pau y benèfica armonia de la seva estada plena d’amorosa gent.

Tot lo que yo, en cambi, puch oferir-lhi vegi-u aquí: un recó de montanya seca y alterosa, l’art popular en sa sencilla expresió y el bon zel d’un amich per fer-lhi menos pesadas las molèstias. El temps se va sostenint, si bé el fret comensa a apuntar en alguna manxada de vent. Abrigui’s bé per dins y acompanyi’s d’una manta. Yo no esperaria gayre. La semana entrant és posible que continuï fent bon temps. No es retrasi més. Si vol pasar aquí la misa y el diumenge, el millor dia seria divendres. En cuant al tren, per no llevar-se dematí ni tenir que pujar de nit la costa, crech preferible un de carga que surt a tres cuarts de dotze de Barc[elona]. Esmorsi bé a S. Gervasi, proveexi’s de calma y d’un llibre, y aquell tren el conduirà de la manera més pacífica a Aiguafreda. No lhi cal menjar res pel camí; yo ya l’esperaré ab una mica de brenar y a la vetlla ya serem a la Figuera.

De totes maneres, vostè disposi el tren, el dia y l’hora y escrigui, que yo l’esperaré, y el tros de l’estació a la casa es pot fer en cuansevol tren que sigui. Las cartas aquí arrívan cada dos dias. Això està admirablement disposat perquè tot se fassi ab calma.

De tot lo que lhi he dit y dich encare perquè pugi, vostè prengui’n lo que sigui més convenient per la seva salut y necessitats. És cuant me complaurà més. Saludi a la seva senyora. A vostè y als petits una abrasada d’en
                                                           Pijoan

Juntament amb la carta, Pijoan envià a Maragall el poema-invitació (aplegat després a l'Obra catalana de Selecta) "Veniu, senyor...":

Veniu, senyor, la terra té dolçura,
de fruita de tardor;
volta la casa, ufana de verdura;
als cims volta claror!
Com passa el sol per sa ruta encantada,
contemplo cada jorn;
en boires d’or s’acaba la vesprada,
perdo de veure el món!
De tanta maravella, defallida
tinc l’ànima a la nit...
un got de llet eixint de ser munyida,
me torna l’esperit!
Aleshores, tot sol, és quan començo
un parlament amb vós;
m’afiguro que us veig, i fins me penso
sentir vostre respost...
Veniu, senyor, a la pobresa sàvia
d’una llar de pastors,
i el sopar que ara a dalt arregla l’àvia
compartirem tots dos.