diumenge, 21 de desembre de 2014

LA INNOCÈNCIA I LA CULPA

O Pujol i Catalunya. O Comadira i Sala (i Carner). De què tracta el Nadal, si no? Bé, doncs quan un escriptor com Narcís Comadira sap enllaçar l'article nadalenc anual ("Nadal", publicat a l'Ara d'ahir) amb el cas Pujol, amb el darrer llibre de Toni Sala, amb el futur de Catalunya i amb Gaziel, Pla i Carner, què volen que els digui, jo crec que el millor i el més just és citar-ho in extenso:

«De cara a preparar-nos per a tota l’allau mediàtica que provocarà el judici als Pujol, les seves declaracions, els secrets que mai no sabrem, els recomano un llibre extraordinari: El cas Pujol. Reflexions sobre el terreny, de Toni Sala. Sala va tenir una breu relació amb l’expresident, el va visitar a la seva oficina expresidencial, li va fer preguntes i, de tot plegat, en va publicar un article a la premsa. Ara repassa aquell article i les seves circumstàncies en aquest llibre seriós i profund, ple de pensaments sobre el cas i sobre el país. Sala pertany a la generació formada sota el pujolisme, a diferència de la meva, formada sota el franquisme. Per a ell -Pujol va marcar la seva adolescència- s’entén que la data del 25 de juliol sigui una data en què alguna cosa es va trencar definitivament. Per a mi, en canvi, més escèptic simplement per raons d’edat, és simplement una data més que corrobora la meva desconfiança congènita. Aquest llibre de Toni Sala és un llibre inesperat, i un gran llibre, m’atreveixo a dir. I ho dic perquè d’entrada no ho sembla. Escrit seguint els comentaris a la situació que ell mateix feia al seu blog, dia a dia, pot semblar una cosa merament periodística, circumstancial. Però no. Sala és un escriptor seriós, compromès amb l’escriptura fins al fons de tot i cosa que escriu, cosa que té un pes considerable. De fet, el seu llibre, motivat pel cas Pujol, com ell en diu, és un assaig sobre el país i sobre una cosa molt més interessant: la innocència i la culpa. En un cert moment, a propòsit de la carta de l’expresident, interpretada com a document expiatori per molts, parla de Gaziel i de la seva definició de Catalunya com a devoradora de hombres. Escriu Sala: “Carner és la víctima més trista d’aquesta història perquè és, de tots ells -Pijoan, Xènius, Cambó, citats per Gaziel com a devorats pel seu país-, l’home amb una personalitat més profunda. Gaziel, Pla, tots els escriptors de la Costa Brava, jo mateix, som més grecs que cristians. Duem l’escepticisme a la sang i la nostra fe és pagana. De Maragall no ho acabo de saber, però no és el cas de Carner. Carner és un cristià, un redemptor, i la humanitat de la seva poesia transcendeix l’obra de tots els altres. Carner va escriure per als besnéts dels nostres besnéts: va escriure per la futura innocència dels catalans. És l’únic autor que puc estar segur que Pujol no té a les mans en el moment que li fan la foto. L’únic de qui Pujol no es podria enriure a la cara”. Poques vegades he llegit una reflexió tan profunda sobre el país i sobre el cas Pujol. La innocència dels catalans! Abans ha parlat de la cultura: “L’arbre del bé i del mal. La consciència i, de bracet, la culpa. Pujol a darrere el finestral amb un llibre, personalment encara no derrotat”.»

 Narcís Comadira, "Nadal" (Ara, 19-XII-14)



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió