He preparat una llista en obert a Spotify amb un grapat de versions (de moment, vint-i-sis) de "These Foolish Things (Remind me of you)", el gran estàndard d'Eric Maschwitz i Jack Strachey amb una història --sol passar-- prou curiosa al darrere.
Per acompanyar el diumenge, aquí en teniu una amb la trompeta de Chet Baker, i si us ve de gust tafanejar la resta (diria que no n'hi ha cap que desentoni), les trobareu aquí.
existeix, i pot tenir la cara, per exemple, d'un enregistrament d'Ella Fitzgerald perdut durant anys i ara imprès en disc. 1962, a Berlín. "Taking a chance on love". Here I go again, here I go again...
Bon cap de setmana, amb Ella.
Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc, de fet aquells dos cedés dels del principi. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva manera de cantar. També com he après a apreciar la feina conjunta, la suma quan multiplica. Ara torno a ser allà, aquella tarda (o potser no me n'he anat mai), estirat a terra, i sona el piano amb què comença "Can't we be friends?" i llavors entra la seva veu, sempre clara i sempre afinada, i més tard s'hi afegeix com qui passa per allà Louis Armstong, amb Oscar Peterson joguinejant per darrere i després la trompeta, aquesta trompeta d'ara i de 1956 i de llavors, que és tot u en el vol aturat de l'escolta i el plaer i el tempo just.
Hi ha un grapat de coses que val la pena aprendre: cançons, taules buides, tabac, nits en blanc, sabates noves, la tristesa ('cuz you're on the right track for learnin' the blues). Si sonen així, que l'aprenentatge sigui llarg i es repeteixi i es repeteixi.
Bon cap de setmana a tohom.
Una veu, un nom més a la llista dels que val la pena retenir. I Lorenz Hart i Richard Rodgers que s'ho deuen mirar somrients amb el wifi del paradís (aquí, més, i aquí encara més).
Bon cap de setmana a tothom.
Via @ClaretVives
Trenta-bastants graus a l'ombra a quarts de sis de la tarda. Sobren les paraules. Però si en voleu més tornades a dir amb un altre ritme, teniu la versió clàssica d'Ella Fitzgerald, la francesa de Stacey Kent i una prou curiosa, molt eighties, dels Erasure al "Red, Hot + Blue" (que admeto que és la que jo recordava).
Encara que no sigui dissabte, avanço un dia el vídeo musical de la setmana perquè just avui fa cinquanta anys que va morir a Nova York l'altra gran del jazz cantat històric (al costat d'Ella Fitzgerald, per al meu gust), Billie Holiday, un nom impressionant on veu i caràcter, swing i melangia, es combinen com en pocs altres casos i en una estranya proporció que sempre fa de bon escoltar.
Si no heu llegit la seva (crua) biografia, Lady sings the blues (en castellà a Tusquets) us la recomano. De discos seus rai: poques coses tan bones com els seus omnipresents CDs recopilatoris comprareu per 2'95 o 5'95€ a la megabotiga de torn. Jo en tinc un al cotxe, un a la feina i la col·le bona a casa. Anem de blues?
When the wind through the willow
Blows across your pillow
And tells you sleepin' is wrong (...)
I, en un pla bastant diferent, una de les millors interpretacions filmades que li conec, una autèntica meravella de maduresa:
Navegant pels blogs amb "Ella Fitzgerald & Billie Holiday at Newport" a l'equip de música (impagable la imitació que Ella fa de Louis Armstrong cantant "I can't give you anything but love"), poc després que Johnny Mercer presenti la Holliday i aquesta enfili "Nice work if you can get it", arribo al Cafè Antic i m'hi trobo (casualitat?) un post recent sobre una cançó que m'adono que vaig descuidar-me al meme de fa uns dies. Mai no l'he poguda escoltar sense un calfred a l'espinada...
Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root (...)
Tot plegat punxa encara més endins si coneixes la biografia de la cantant. I aquests dies torna a l'actualitat amb motiu de la condemna, tants anys després, d'Edgar Ray Killen.
Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh.
Atenent la invitació del Llibreter, responc el meme sobre discos i llibres que ens entreté aquests darrers dies...
A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Un d'Elvis Costello (em temo que els tinc gairebé tots).
Un de Morrissey.
Un dels primers Queen, i per compensar "Wish you were here".
Un dels primers Everything But the Girl.
Un d'Eva Cassidy (potser "Songbird").
Un dels dos d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.
"Ara i aquí" de Lluís Llach.
El quartet "La mort i la donzella" de Schubert.
"Red, hot + blue"
"Chet Baker introduces Johnny Pace"
(i "Coral romput", tot i que aquest el tinc en cassete)
Però hi falten els Gipsy Kings, Gato Pérez, Bocherini, Estrella Morente, Lucio Dalla, Maria del Mar Bonet, "The river", algun de boleros, Crowded House, El Último de la Fila, els dos primers de Joan Manuel Serrat, el d'Espriu de Raimon, Natalie Merchant, els REM, Pascal Comelade, Peter Gabriel, Golpes Bajos...
Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Suposo que me'n faria una mica algun dels centenars de vinils que descansen de fa anys tancats en un bagul. Supertramp i l'ELO, per exemple?
Quantitat total de música baixada al meu ordinador:
0.
L’últim cd que he comprat:
Avui mateix, a Móra d'Ebre, "Si no fos", de Quico el Célio, etc.
L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
"Río abajo", de Jorge Drexler, repetida.
Cançons que escolto i signifiquen molt per a mi:
"Losing my religion", dels REM; "Alison", d'Elvis Costello; "Fields of gold", d'Eva Cassidy; "You're the top" o "I've got you under my skin", de Cole Porter; "Bewitched, bothered and bewildered", de Rodgers i Hart; "What a wonderful world", en les versions de Louis Armstrong, Eva Cassidy o Joey Ramone, segons el moment; "Jim", cantada per Maria del Mar Bonet (també les seves tonades de segar); "Perquè vull", d'Ovidi Montllor; "Com un puny", de Raimon; "Suzanne" o "Chelsea Hotel", de Leonard Cohen; "Disneylandia" o "Aviones plateados", d'El Último de la Fila; "Brass in pocket", dels Pretenders; "Reel around the fountain" o "There Is A Light That Never Goes Out", dels Smiths; "If it makes you happy", de Sheryl Crow...
Llibres que llegeixo durant l’any:
Sencers, potser només una trentena. A trossos, no paro.
Llibreria o biblioteca:
Llibreria, i la biblioteca de casa. O la de Catalunya, per anar a treballar (quan hi anava).
Últim llibre comprat:
A la llibreria Hiperión, Ahí te quiero ver (Icaria), de Jorge Riechmann, i El sexo y el espanto (Minúscula), de Pascal Quignard. A la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, In nuce (Lo Trull), d'Hèctor Moret, i Les cançons de la nostra gent (Gobierno de Aragón) recopilades per Josep Galán.
Últim llibre llegit:
Encara que és de fa unes setmanes, no voldria deixar de destacar una joia a la qual he arribat tard: El dia de l'ós (La Magrana), de Joan-Lluís Lluís.
Llibres que llegeixo en aquests dies:
Tinc començats El perfum dels dies de Josep M. de Sagarra, La velocidad de la luz (Tusquets) de Javier Cercas, D'un lloc a l'altre (Galerada) de Ramon Farrés, el de Pascal Quignard citat més amunt i una cosa extraordinària en la qual em refugio quan la literatura i la tonteria m'avorreixen: El món en jocs (RBA), d'Oriol Comas, que si fóssim una mica més anglesos seria al capdamunt de les llistes de més venuts de no ficció.
Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:
L'illa del tresor, de R.L. Stevenson; Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos; La paraula en el vent, de Josep Carner; Les dones i els dies i Las personas del verbo; Si això és un home, de Primo Levi. Cadascun a la seva manera, en el seu moment i per raons diverses.
Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":
El Jordi Cos, el David Figueres, l'Oriol Izquierdo, el Biel Mesquida i l'Ignasi Pàmies.
Quan els savis habituals alcen la cella i diuen amb la boca petita allò que avui ja no hi ha escriptors com els d'abans (curiosament, se sol dir sobretot parlant de literatura en català, que ja se sap que les espècies en extinció tendeixen a anar-se extingint), quan els turiferaris escampen el fum de la decadència, jo sempre em pregunto si l'any 1957, per exemple, al festival de jazz de Newport devien adonar-se del que representava tenir en nits consecutives Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Carmen McRae dalt de l'escenari. Segur que algú devia perdre's aquesta successió increïble perquè tenia entrades per anar a un partit, perquè li feia mandra fer tants quilòmetres o, simplement, perquè no estava segur si pagaria prou la pena d'anar-hi. I ara escoltem el prodigi, aplegat amb vista pels de Verve, i ens diem alçant la cella que, noi, ja no hi ha festivals com aquells, ni cantants com les d'aleshores...
Entrades
Comentaris
