La realitat i cert periodisme mantenen la broma sobre si Espanya forma o no forma part d'Europa: "Puede que el caso de Josep Miquel Arenas, el rapero mallorquín conocido como Valtònyc, se estudie algún día en las escuelas jurídicas de Bélgica y de Europa" (la redacció és del corresponsal d'El País a Brussel·les, el dia que la justícia belga tanca la porta per tercer cop a l'extradicció demanada per l'Audiencia Nacional espanyola).
In the prison of the gifted / I was friendly with the guards ("Happens to the Heart".) Per alguna estranya via, un cop i un altre Cohen diu uns versos que il·luminen aquell angle obscur de la teva habitació: a la presó dels que fan bé alguna cosa, jo era amic dels guardes.
Patricia Barber, que acaba de publicar Clique i al 2019 va treure Higher, ens dona la raó als dietaristes: "Crec que, si és curt, sembla fàcil. No ha estat fàcil". No és fàcil, mai no ho és.
(Per cert, parlant de poesia, al 2005 Barber va dir: "Jo escric cançons, que no és el mateix que ser poeta. La poesia és una passió, la meva guia i inspiració permanent. (...) No puc parlar sobre poesia, però conec la poesia. (...) Com la música, la poesia es crea a la boca, a l'orella i en l'aire.")
L'Oriol em passa l'enllaç a aquesta bona gent, que no coneixia. Visca els amics amb gust musical!
Bon cap de setmana a tothom, i bona resta de la vostra vida.
Tu parles (escrius, vull dir) i poca gent escolta. Oh, quina pena. És normal, vull dir: tots parlem alhora. Has de seguir parlant, o callar de tant en tant i reprendre llavors el discurs, o escoltar tu els altres, o recuperar les coses antigues, o parlar mirant en una altra direcció. Però alhora, sempre alhora. Perquè la literatura també és un gran, un immens concert... de jazz. A l'aire del temps i sense director.
M'ha convençut: som els dolents, i ens fan pudor els peus.
"Hay un catalán que quiere estudiar y a estudiar empieza. Ese niño de Canet es nuestra Rosa Parks, nuestro Mandela, David frente a Goliat, Roma frente a los bárbaros, la Ilustración frente al fanatismo, la civilización frente a la oscuridad, el bien contra el mal y, es más, todo el bien frente a todo el mal, sin matices, a lo bestia, la ley frente a la jungla, la democracia frente al fascismo, los derechos frente al ‘bullying’ institucional, la buena gente contra la gente mala, que es la que no siente, la enferma de odio, la que se ahoga en su bilis y enferma cada día en el olor a pies y fuet de su propia tragedia. (...)"
--José F. Peláez, "Nuestra Rosa Parks" (ABC, 10-XI-21)
Parla Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua:
—Entre els residents a Catalunya que no fan servir mai el català, hi ha un 21% sense feina. I entre els que sí que el fem servir, un 11%. Però encara hi ha una tercera dada important que ho explica millor: del grup dels que sí que fem servir el català i tenim un 11% de desocupació, és indiferent si el català és la llengua primera o si s’ha après després. Això és important i ens diu una evidència: si domines més llengües, particularment les dues que conviuen aquí, tens més oportunitats i més opcions laborals. I a més ens diu que com a societat discriminem per capacitats, no per origen. Si no expliquem bé aquestes dades i ens quedem amb el 21% i l’11%, algú podria pensar que discriminem per origen i no per capacitats, però si ho expliquem bé ens adonem que és justament la contrària, perquè encara que el català no sigui la teva primera llengua, el sol fet de parlar-lo t’obre portes laborals. Per tot això és molt important la immersió i la immersió ben feta. Socialment, com a element cohesionador, és imprescindible. I una altra dada: tenim una enquesta de fa poc encarregada per la Plataforma per la Llengua i feta per GESOP que diu que el 82% de tots els ciutadans de Catalunya estan a favor de la immersió. I si analitzem només els ciutadans de Catalunya que són monolingües en castellà, més del 60% també es declara a favor de la immersió.
"Proposàvem un mínim del 60%! I ara ens barallem per un 6%… És ridícul" (VilaWeb, 4-XII-2021)
"He dit moltes vegades que em sembla que ensenyar és una professió sagrada, i que l'art és una forma d'ensenyar."
--Stephen Sondheim
Dues hores més amb ell, abans que no se'n vagi. Meravellats i agraïts. Aquest cap de setmana i per sempre.
Et mires la mare de Déu i la pila de coses per aquests dies i penses, "Si ella duia el llibre sota el braç, i en l'altre el Nen, deurà ser normal que jo no sàpiga fer la maleta i no posar-ne..."
Aquesta gent que criden en grup i canten desafinant pel centre de Barcelona, a casa seva també ho fan? I quan estan sols, com demanen un tovalló al cambrer o donen les gràcies a qui els tapa amb el llençol?
"Els lectors necessitem desesperadament silenciar la xerrameca que traginem amunt i avall: prejudicis, conviccions, resistències, expectatives..."
Gemma Gorga, Hi ha un país on la boira (Tushita Edicions, 2021)
Coneixeu Josh Ritter, algun dia ja us n'he parlat, i veig que fa un parell d'anys vaig enllaçar la seva versió domestiquíssima de "Moon River". Avui us convido a passejar amb ells per una nit llampeguejada que no ho és tant. Com altres coses, millor amb el volum alt.
I bon cap de setmana a tothom.
A mesura que em vaig fent gran cada vegada m'agrada més el Tiziano (Ticià, si voleu) gran. És greu, doctor?
L'altre dia, no sé si adormit o en vetlla, vaig veure la seva casa sent saquejada per la gent de la ciutat que l'acabava d'honorar amb un gran funeral a Sant Marc i a I Frari, i riques brodadures estripades mig penjant molles en un canal.
Al riu, veient la lliçó a un pare de setanta anys, regal d'aniversari del fill. Estem a vuit graus, el dia és rúfol, fa una mica de vent, i anem tots recoberts amb capes com entrepans al pati de l'escola. Costa explicar o transmetre aquesta pau, aquesta mena de reconciliació instigada pel paisatge, pel silenci, de tant en tant per la remor llunyana del corrent. Aquí sí, així sí. Ni avorriment ni angoixa ni mandra, en aquest mirar encalmat. Al fons, un altre pescador, aquest experimentat, contrapunteja les desventures amb la llançada del pobre home que ben podria ser jo.
Amb el primer minut ja en té prou per quedar-se amb nosaltres. Després venen dues hores més (via @TeresaAmat). Des de l'estació Grand Central de Nova York, el 2018, passada de llarg la setantena.
I bon cap de setmana a tothom.
Més lent que les Glòries, més prim que el català, més fugaç que Dembélé (o, si volem riure una mica, més fugaç que les Glòries, més lent que el català, més prim que Dembélé).
L'any que ve és ara, cada any. Fa tres tardors escrivia això al porxo de darrere de casa del Tom (gràcies, Tom) a Hartford. I pensava en els octubres i les fulles i la mirada de llavors i d'abans i d'ara. Endavant i enrere. Com un blog, o un èmbol.
"I així anem fent, sempre demanant permís o disculpes per existir". Ho vaig escriure ara fa quatre anys, en una columna a El Periódico (no, ja no hi col·laboro) parlant de la literatura catalana vista en la distància. Passa el temps i som allà mateix: torna Frankfurt, canvien consellers i directors (ara conselleres i directores), els diaris generals ens perdonen la vida... Coses i gent guapes a escala, i tants nassos trencats. Potser la llibertat del subsidiari té aquest preu.
Imagineu tres noms o tres objectes o tres olors o tres colors que us agradin molt i ajunteu-los: poques vegades combinaran com a "Stella by Starlight" ho fan Miles Davis, John Coltrane i Bill Evans.
I mira que la cançó ve d'una pel·lícula de por sense pedigrí i que, convertida en estàndard, ha estat versionada per gegants com Frank Sinatra, Chet Baker, Nat King Cole, Mina o Ella Fitzgerald, però res no iguala, pel meu gust, aquest enregistrament que enllaço avui. Gaudiu-ne. També del cap de setmana.
Ja seguiu anostrats.cat, el web de traduccions de poemes (de molt bons poemes), un cada setmana, que coordina en Miquel Àngel Llauger?
Aquests dies, a més, en Miquel Àngel ha confirmat que a la primavera publicarà el primer llibre traduït al català d'Eavan Boland, de la mà de Salze Editorial. Ara fa uns mesos, precisament, a l'anostrats hi van acollir "Aquest moment".
Sonen de fons els Smiths, sense veu. De cop, un salt de trenta-tants anys. I un somriure.
En un article amable i irònic però prou contundent a l'Ara, la documentalista i periodista Maritza Garcia convida Isabel Díaz Ayuso a anar a Mèxic amb ella a celebrar (o no) el 12 d'octubre. El Día de la Hispanidad, que abans se'n deia d'una altra manera (Vázquez Montalbán ja va escriure un altre bon article sobre això el 1987), és una festa de les declaracions, les intencions, les identitats irresoltes i la fatxenderia, amb fons d'avions i banderetes pertot.
"Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la curvatura que té cada sistema". Gonzalo Boye tindrà més o menys raó jurídica, però és molt bo resumint i titulant.
—Per què penseu que van triar Itàlia?
—Perquè segurament no parlen italià i no es deuen haver llegit la llei
italiana. La reforma del 2021 de la llei italiana d’euroordres reforça
molt més la nostra posició, i per això creiem que van fer una mala tria.
També van triar Alemanya i van triar molt malament, no ho van entendre.
Quan hom aplica el terraplanisme judicial no és capaç de veure la
curvatura que té cada sistema. I dins Europa hi ha un seguit de
situacions que se’ls escapen. L’altre dia vaig llegir un article que em
va semblar bestial, que diu que el problema és de contactes, és a dir,
que volen enviar jutges d’enllaç perquè tinguin més bones relacions amb
els jutges italians i resoldre aquest problema. I fins i tot proposen
noms. Però què diuen? Que els jutges italians canviaran d’opinió perquè
estaran influïts per jutges espanyols? Em sembla molt greu. Això ho hem
fet traduir i ho aportarem dilluns. En quatre anys no han après res. El
problema no és de contactes. No conec la jutgessa italiana, i no
coneixia tampoc els jutges de Slesvig, però sí que sé com funcionen
aquests sistemes jurídics: a la llarga, funcionen sobre la base del
respecte al dret de la UE, que és justament allò que li falla a Espanya.
La justícia espanyola no havia tingut aquest desprestigi des de l’època
de Franco. I reconduir això serà difícil.
("Gonzalo Boye: 'Això portarà Espanya a un procediment sancionador'”, VilaWeb, 2-X-21)
El llibre col·lectiu Great Immortality: Studies on European Cultural Sainthood, publicat per l'editorial Brill a la sèrie National Cultivation of Culture (coordinada per Joep Leerssen) i coeditat pels professors Marijan Dović (investigador a l'Acadèmia Eslovena de les Arts i les Lletres) i Jón Karl Helgason (de la Universitat d'Islàndia), ha obtingut el ESCL Excelence Award for Collaborative Research atorgat per la European Society of Comparative Literature (ESCL).
El llibre inclou una vintena d'aportacions (sovint, estudis de cas) en la línia de la recerca ja plantejada pels autors a National Poets, Cultural Saints (Brill, 2017). Amb Magí Sunyer (URV) hi vam escriure el capítol "Jacint Verdaguer, a Catalan Cultural Saint" (i vam contribuir també, òbviament, a la tria de la imatge de la coberta).
Josep Maria de Sagarra, Ester Formosa i Toti Soler, així en comboi. Per recomanació de la Teresa.
Una hora per resoldre una sola, mínima, menoríssima referència bibliogràfica. Una hora. Al món acadèmic, aquestes coses passen.
Si no us sona el Cima de Conegliano o no coneixeu Christopher Whyte (novel·lista en anglès, poeta en gaèlic escocès) o no sabeu què vol dir ècfrasi o ecfràctic, l'Anostrats d'avui és fet per a vosaltres. Visca Sant Tomàs.
Ostres, quantes setmanes portem sense cançó del dissabte? Què feu que no us queixeu de la pèrdua dels bons costums?
Aquí teniu la d'avui. I bon cap de setmana per a tothom, domesticats i per domesticar.
Totes les teories i circumloquis i assajos que vulguem, però al final la nostra biblioteca té la mida dels metres de prestatgeries a l'abast. Com una versió llibresca d'allò de Parkinson.
Ha mort Xavier Folch, que a tots nosaltres ens ha fet, ell també, com a lectors i autors i amics. I m'he quedat sense paraules, qui m'ho havia de dir. Però m'adono que n'he anat dient algunes coses aquí al F l u x, al llarg dels anys.
 |
| Foto: Víctor P. de Óbanos |
EL MARISCAL FOLCH (19-IX-2013)
Amb la mateixa discreció i elegància amb què durant tres dècades ha estat el director literari d’Editorial Empúries primer i llavors, quan el segell es va integrar al Grup 62, un dels responsables editorials del grup, Xavier Folch s’ha jubilat i se n’ha anat cap a casa a llegir i (esperem-ho) a escriure... [+]
SET LLETRES (26-VII-2013)
No costa tant de dominar, l'art de donar les gràcies: hi ha tot de gent desconeguda al nostre voltant plena de raons perquè els les donis... [+]
FELICITATS (18-IX-2009)
Ahir vam anar de festa per celebrar els primers vint-i-cinc anys d'Empúries. poques bandes (editorials) m'he sentit tan ben acollit, tan escoltat com escriptor. I això que mai no hi he publicat diguem-ne directament... [+]
«El català és la primera llengua a què es tradueix Xanques vermelles. Llauger i Subirana –que ja ens havien donat L’ocell matiner i altres poemes, del mateix autor– ens han anostrat aquest llibre amb molta saviesa (saviesa reforçada pel fet de coincidir, tots dos, en la manera poètica, en la concepció del fenomen líric, de Kooser). L’obra reflexiona sobre les marques que deixa el viure: un platet buit per a un gat en una casa que és una ruïna, un rastre de botes en una vorera nevada, uns peixets en una peixera rodona que sembla talment un rellotge (dins la qual els peixos formen unes busques que no indiquen cap temps). Senyals, indicis. Els detalls són portentosos: el d’aquella dona que fa del davantal una cistella per collir quatre pomes, per exemple. O fent servir de bell nou el zoom: “com una sola gota / a la cullera d’una fulla, un ou de pit-roig”. Més endavant, el d’una dona que, després d’haver desembolicat una coberteria familiar, es queda “contemplant / el passat en la conca d’una cullera” (Kooser, com Eliot, més que aquest encara, mesura la vida amb culleretes de cafè). O el d’una altra dona, immortalitzada en un retrat, que du al pit “un medalló / brillant com un estel, com si calgués entendre que / qui vas ser de veritat està tancat per sempre”.»
Jordi Llavina, "El catàleg de petites meravelles de Ted Kooser" (Ara Llegim, 12-VI-21)
En moments de crisi o de desànim en la feina d'ensenyar (i si pertanyeu al gremi, sabeu que al final de curs n'hi ha, d'aquests), torno un cop i un altre, de fa anys, a la cançó que Natalie Merchant canta amb el públic (o fa cantar al públic) a la National Public Radio en el seu Tiny Desk Concert, "Weeping Pilgrim": un pelegrí que plora, o gemega. Aneu al minut 18:56 i ho entendreu. Com pelegrins, camí de Canaan. Tots.
Entenc que als que no tradueixen els costi d'entendre, però per a mi hi ha poques coses a la vida tan gratificants com saber-te llegit per gent que xala amb tu del que tu has llegit i estimes.
Amb el Miquel Àngel Llauger ens agermanen un grapat de coses, ara també haver reincidit a traduir junts Ted Kooser. Ahir va penjar al seu magnífic web Anostrats (subtitulat "versos en altres llengües, fets nostres") el poema que dóna títol al darrer llibre del poeta d'Iowa, "Xanques vermelles". Aneu-hi.
L'amic Paul Weller és una màquina inesgotable de fer música. I sembla que ell també té ganes de tornar a mirar la banda assolellada de tot plegat. A més, d'aquí a pocs dies arriba una molt bona nova editorial que ara mateix em retinc d'escriure només perquè hem pactat esperar una mica a difondre-la. O sigui que bon cap de setmana amb Weller de fons a assolellats i aombrats i lectors i no lectors de poesia.
Podria ser que els retransmissors tinguin alguna responsabilitat en la imbecil·litat retransmesa?
Arribes al cel i sant Pere t'atura et diu, revisant els papers, "Un moment... Tu encara tens seixanta hores de vida, a compte de tot el temps que has passat tornant a escriure contrasenyes".
Ahir vam anar a veure (bé, a escoltar) Kae Tempest a l'Aliança del Poblenou, en l'obertura del Barcelona Poesia. I, dins del "Traps and Lessons" (quaranta-cinc minuts d'una tacada) va dir això.
Bon cap de setmana a tothom, els sols i els acompanyats.
La poesia no és un riu, és una inundació. Però qui cregui que les inundacions són arbitràries, que no obeeixen a cap llei, és que no s'ha mirat mai bé la natura.
Dan Mangan canta fort "Losing My Religion" als altaveus. Ara, així, ja puc llegir les notícies sobre uns que no sé si no saben o no volen fer govern passats dos mesos llargs i sobre els socialistes q defensen escollir un senador feixista per estratègia. Tot tan català.
Davant dels ulls les proves d'un llibre estimat, estirat, esperat. I deixa de fer-te mal l'esquena, respires net, ja no recordes què o quan o com els propers dies. He's on his way.
Passen dies i setmanes diguem-ne grisos i llavors arriba una bona nova d'aquelles que canvia la llum o l'aire o l'agenda o la perspectiva, jo què sé. Tants anys després, com si m'haguessin dut a confirmar. Un que es diu com jo diu que ja té pàgina a Lletra, la literatura catalana a Internet. Potser sí que sí, a la fi.
Un cop més, la lliçó desoladora: amb els ulls i el cor per fi encalmats, mentre responia correu i ajornava posar-me a corregir, al balcó de Farrera, llegeixo un tuit acabat en DEP que parla de Josep Igual. Desorientació. No voler creure-ho, com dies enrere amb Adam Zagajewski, però ara encara més a prop. I era que sí. Desolació. Digues als que aprecies que els aprecies, recoi, i fes per veure'ls més, per freqüentar-los. Sobretot ara.
David Castillo a El Punt/Avui: "Josep Igual (Benicarló, 1966) ens ha deixat després d’una llarga lluita contra el càncer. En donava fe en el seu dietari a les xarxes socials, en què explicava, amb tot detall, les visites a l’Hospital de la Vall d’Hebron, la conducció temerària de les ambulàncies i la simpatia o antipatia de les infermeres i metges. Ho feia, com sempre, alternant el calvari amb lectures –la devoció per Joan Fuster i Josep Pla era habitual–, amb descripcions dels paisatges de les Terres de l’Ebre, els ocells, els cels, el menjar o la música clàssica que col·locava a l’aparell de música, que anomenava 'la gramola'. Igual era un escèptic, convençut del poder de la paraula, però també de l’escassa repercussió que tenia."
Incert alberg. Quanta raó, Josep. Anirem un dia al Crist de la Mar, a Benicarló.
Per a la llista impossible dels meus vint, cinquanta o cent millors discos, o dels més estimats (diria que el Jordi Puntí també l'hi posaria). Quins dos paios!
I bon cap de setmana a tothom, menys als i les papanates del Parlament.
L'aprenentatge del confinament és ben simple: la prada és més bonica quan saps que t'espera la tenda, i a la tenda s'hi està millor si saps que quan vulguis pots sortir a la prada. Això i que ens agrada abraçar-nos. C'est tout.
Vosaltres també l'havíeu cantada? Algun dia algú haurà de fer una mica de recerca i escriure sobre els discos amb les adaptacions dels espirituals negres al català de final dels anys seixanta:
Me'n vaig allà a veure el Pare,
Lassat el cos de caminar;
al capdavall de la jornada,
lloc de repòs penso trobar.
Apa, bon cap de setmana a tothom.
Conversa entre paradistes sobre bitcoins i criptomonedes dues taules més enllà, en un bar del mercat, a l'hora d'esmorzar. Si les quantitats de què parlen són reals, tenim un problema. "Tienes que saber, eh, tienes que saber..."
Han vingut els pintors. Ara la casa ja no sembla nostra: torna a ser dels que érem fa vint anys.
El 12 de març de 1995, ara fa un munt d'anys que s'eixampla i s'afona, vaig publicar a l'Avui "Metamorfosi d'Ovidi". L'artista havia mort dos dies abans. L'article, escrit a rajaploma, deia i diu així...
 |
| Foto: Francesc Fàbregas, a l'Ateneu de Sant Just Desvern |
Aprendre a dir els poemes com Nancy Wilson diu la lletra de "The Masquerade is Over". És bo tenir encara objectius a la vida.
Bon cap de setmana a tots els que escolteu, fins i tot als candidats.
Trobo que es comenta poc com és de difícil rentar-se les dents amb distància i amb mascareta.
T'adones que potser escrius en va, o que el temps passa i res no canvia, o que et comences a repetir com els iaios: "a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt".
Ho vaig escriure i ho vaig publicar a El Periódico aviat farà dos anys. Ho signaria avui. I suposo que també d'aquí a dos anys més.
Tu i jo, ella o ell i tu, ell i ell o ella i ell o ella i ella. En les trobades que fan florir els xilòfons, bon cap de setmana a tothom. Amb Miles i Thelonious.
Als escriptors i escriptores catalans, o en català, ens passen coses ben curioses:
—Heu guanyat el premi Nadal de novel·la, que és en castellà!
—He escrit la novel·la en dues llengües. Ha estat un repte que em vaig fixar jo mateixa i era una manera d’explorar creativament altres possibilitats. No puc escriure en anglès ni en amazic. Volia escriure en castellà però no volia renunciar al català. Ho vaig anar fent de mica en mica en totes dues llengües. Fer-ho tot primer en una llengua i després traduir-la hauria estat impossible per a mi. Alguns capítols, o vegades pàgines, els començava en una llengua i un cop ho tenia tancat, immediatament ho escrivia en l’altra. A vegades el castellà era la primera, a vegades el català. Hi va haver un moment que em vaig tornar mica boja, si he de dir la veritat, perquè calia pensar-ho tot en dues llengües, i a vegades l’una hi funcionava molt bé i l’altra no. Crec sincerament que el text hi ha guanyat, amb aquest sistema. Jo he participat en les traduccions de les altres novel·les de manera molt directa, tret del cas de L’últim patriarca, perquè es va haver de fer molt de pressa. I això m’ha servit d’experiència i ha fet que em posés aquest repte. Igual que els articles: durant molt de temps els articles d’El Periódico els escrivia jo mateixa en totes dues llengües. Quan pots dominar la llengua, costa no voler-hi intervenir.
Najat El Hachmi, "Fa temps que busco una paraula..." (VilaWeb, 16-II-21)
En un despatx a prop del meu un telèfon sona i sona, sense resposta. De quina minúcia qui que no hi és no en sabrà mai res?
Al fil de l'entrada d'ahir. Coses a ser en una altra vida: Colin Meloy, o el noi aquell que m'hi feia pensar a la cafeteria nova al centre de Hartford, amb els seus vinils i els exemplars de Poetry i el cotxe aparcat just al davant, a l'altra banda del vidre. I d'on em ve Meloy? No dels Decemberists, ve d'abans. Potser de la cover de "Everyday is like Sunday" o "Jack The Ripper", o de la fantasia d'aquell nen menut carrer Teodora Lamadrid avall d'agafar el mànec de la guitarra i saber fer-ne sortir alguna cosa que no fossin grinyols i que lligués amb una veu com la meva que ja no fos la meva, o perquè jo també vaig somiar ser arquitecte (i també desafino al final de la cançó), perquè ha anat a parar amb mitjans humans a un lloc discret i bo?
La fantasia no s'esgota, què voleu: bon cap de setmana a tothom, i bons somnis de viatges.
Li Po, Petrarca, Dickinson, Verlaine... Per quan em tornin a preguntar pels meus poetes contemporanis.
Aquests dies llegim Petrarca amb els estudiants, i els ajudo a identificar l'esquinç entre la primavera a fora i la tristesa o el desert a dins, tan fèrtil a la música popular durant segles. Per la finestra del despatx veig ocells que volen, i a la pantalla la policia que entra en una altra universitat a detenir algú per cantar i opinar.
I llavors arriba un paquet i l'obres i a dins hi ha això, i és com si el teló del dia o la setmana s'abaixés i es tornés a alçar.
A Árdora Ediciones, Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2020, i a les millors llibreries. Ehem.
Entrades
Comentaris
