EL PAÍS QUE SE'NS DEU

Apago el televisor fastiguejat. En moments com aquest encara se'l troba més a faltar... He trobat el vídeo del "Projecte L'Ovidi", i he pensat que ara que s'acosta el temps de l'any en què va deixar-nos potser estaria bé incorporar al F l u x un parell de peces velles pròpies (la primera, avui, l'article escrit en la seva mort), ara que de tot plegat comença a fer-ne molt temps però alhora sovint les coses ens són encara tan presents. Al vídeo, Toti Soler afirma: "Jo no he sentit a ningú dir poesia com l'Ovidi". Jo tampoc.



Projecte L'Ovidi from Octavi Masiá on Vimeo.




METAMORFOSIS D'OVIDI


Encara és fosc. En silenci, escolto el "Coral romput" escrit per Vicent Andrés Estellés en la mort de la seva filla i dit per la veu d'Ovidi Montllor i les guitarres de Toti Soler i Toni Xuclà. La tristesa, el vitalisme, la ràbia i la passió d'Estellés hi troben camí ral en una interpretació que és un políedre que giravolta: la veu del rapsode passa de l'alegria de l'aigua a l'aspror del ferro roent, d'esquerdar-se com el guix d'una paret prematurament envellida a deixar-se acaronar amb una qualitat de fusta noble i antiga, patriarcal, herència preuada que presideix la sala. Montllor s'hi revela, per damunt de tot, com un intèrpret excepcional. No, excepcional no: extraordinari. Això, extraordinari. Ningú diu com ell:

Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.

Ho escriu Estellés, ho diu Ovidi, i jo ho escolto. O bé parla Estellés, Ovidi ens escolta i sóc jo qui escriu que la presència i l'obra d'Ovidi Montllor han donat i donen forma al meu petit país particular i ja no sé si possible (Una amable, una trista, una petita pàtria, / entre dues clarors, de comerços antics...), una llenca de terra diferent d'aquesta altra dels esgavells i els mapes provincials unida només per l'asfalt d'una autopista. I ell apunta, amb aplom:

El país que se'ns deu, no et càpiga cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.

Però els països són essencialment les seves persones. I, avui que no està de moda parlar d'exemplaritats, no em fa cap vergonya deixar escrit que Ovidi Montllor és un exemplar únic però espero que (per al nostre bé) imitable de ciutadà. Marina Rossell declarava en el recentíssim homenatge "La Cançó amb Ovidi" retransmès des d'Alcoi per Televisió de Catalunya: "Ningú, mai, no m'ha parlat malament de l'Ovidi". I això, en una terra d'on la generositat s'escola gota a gota per una escletxa petita però irreductible al fons del sac dels somnis, val tant com el pes en or de tots els que mai no han sabut ni volgut parlar-ne malament, de tots els que ara a més admirem en la distància la seva habilitat posant veu a la malaltia. Perquè ell continua dient versos:

Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...

En aquesta matinada barcelonina prenyada de ressons, aquí assegut, tot sol, escoltant com canvia i creix i s'amanseix i ressona la veu de l'Ovidi, se'm desdobla el cos i sóc molts: sóc tots els que sabem que aquest país no es pot fer sense gent crítica amb els poders, tots els que ens hem sentit amb ell més alcoians, tots els que enyorem els seus enregistraments i no entenem el seu llarg silenci i per això el vam aplaudir deu minuts llargs en la seva reaparició al Regina o al darrer homenatge al còmplice Salvat-Papasseit, tots els que quan sentim aquest timbre inconfundible diem "Mira, l'Ovidi"...

Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre...

Vital, tossut, curiós, sincer, emprenyat a estones, Ovidi Montllor guarda un disc al calaix i continua treballant, segur que en prepara alguna. Té, ara arriba aquell tros de "Coral romput" que em posa, no sé per què, la pell de gallina:

Esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.

No és veritat que s'hagi mort: ara mateix s'està fent de dia i l'escolto, i la seva veu continua dient els versos de Vicent Andrés Estellés. Com sempre.

 Jaume Subirana, "Metamorfosi d'Ovidi", Avui, 12-III-1995


MÉS
"Alcoi descobreix una placa en record d'Ovidi Montllor" (VilaWeb, 3-II-13)