ROTTERDAM, CAPITAL

“Tots els escriptors són del país de l’Exili”, va dir l’altre dia Ahmed Aboutaleb, alcalde d’ascendència berber de la ciutat de Rotterdam, a l’obertura de l’assemblea de la xarxa ICORN de ciutats refugi. A la sala hi havia poetes com Fatemeh Ekthesari, amb qui vam llegir junts ara fa un any a Palma, que no pot tornar a casa seva a l’Iran, condemnada a presó i fuetades, i escriptors d’un país que es vol europeu, Turquia, on el govern ha posat funcionaris públics a investigar novel·listes incòmodes com Elif Shafak i ha empresonat i ara té a l’exili periodistes com Can Dündar, que recentment explicava a Vicent Partal com el fet d’escriure li va salvar la vida a la presó (això i el record de Cervantes, no es perdin l’entrevista). El PEN Català forma part d’ICORN des de 2006, i actualment té acollit a Barcelona el periodista hondureny Milthon Robles.

Fa poc un reconegut escriptor i periodista barceloní feia befa en un mitjà digital de la feina del PEN, com altres en fan de la d’Amnistia Internacional, d’Open Arms o, aquests dies, de les Nacions Unides. Jo, què volen que els digui, segueixo a la banda humil i tossuda dels que creuen que el paper d’aquestes organitzacions és capital. De la mateixa forma que Rotterdam no és la capital d’Holanda però és una ciutat clau per a Holanda, la llibertat d’expressió i el respecte dels drets no són en si literatura, però són claus per a la literatura.

A l’Iran, a Turquia, a Holanda o a Espanya, a molts no ens preocupa l’exili d’un raper o l’empresonament d’escriptors i dirigents de la societat civil perquè compartim les seves idees o el gust pel rap: ens preocupen perquè qüestionen l’essència de la democràcia, que té a veure amb el respecte a la diferència i amb la llibertat d’expressió. Aquí hi ha, des de 1922, un dels nuclis fonamentals de l’activitat del PEN arreu del món, i això és el que hauria de preocupar –l’única cosa que hauria de preocupar– al país de Cervantes i al de Mercè Rodoreda tant els militants del legalisme estatal (que a més en aquest cas tenen tots els ressorts del poder) i els del processisme irredempt.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 5-VI-19
Versión en castellano