PÍOS DESEOS AL EMPEZAR EL AÑO

Una mica més de temperància.






















 Via Damien Kempf.

CANCAN

Preneu-ne (prenem-ne) nota, escriptors transcendents il·lusionats i cofois de col·laborar als mitjans. Demano al cambrer si per casualitat tenen l'exemplar del diari d'ahir i em respon, encongint les espatlles: "No, lo siento. Se los llevan siempre los que tienen perros".

(UNA) LLISTA DE L'ANY

El Periódico acaba de publicar la seva tria dels millors llibres de 2016, llista relativa com totes però que té la gràcia que l'han (l'hem) elaborada una setantena de llibreters, bibliotecaris, crítics i col·laboradors del diari.

La de narrativa en català l'encapçala El navegant de Joan-Lluís Lluís i inclou també Ramon Solsona, Jordi Lara, Alícia Kopf, Gemma Ruiz, Vicenç Pagès, Mar Bosch, Víctor Garcia Tur, Bel Olid i Marta Orriols. A les altres llistes no distingides per llengües hi pescareu també el Ningú no ens espera de Manuel Baixauli (el llibre en català amb més vots), la Guia sentimental de l’Empordanet d'Adrià Pujol i la traducció del Cançoner de Petrarca de Miquel Desclot.

Felicitats a tots plegats.

MÉS
Sobre la llista de 2015.
Jordi Puntí, "De llistes i de llestos" (El Periódico, 2-I-16)

MAGNÍFICAT

Escrit en grec, cantat en llatí, escoltat i entès en totes les llengües. La mare que el va parir.

Bona vigília i bon Nadal.

COURE

No és un poema de Nadal però ho podria ser. Bona lectura i millors Festes.













SOTA UN PAL DE TELÈFON

Sóc un fil de coure penjat en l’aire,
tan prim contra el sol que no faig ni una línia d’ombra prou clara.
Nit i dia no paro de cantar, zumzejo i tamborinejo:
són amor i guerra i calés; són baralles i llàgrimes, la feina i el desig,
mort i rialles d’homes i dones passen a través meu, portador de la vostra parla,
degotadís amb la pluja i la humitat, assecant-me a l’alba i al sol,
un fil de coure.

                                           Carl Sandburg, Poemes de Xicago (1916)
                                           Versió de JS


MÉS
Més Sandburg al F l u x: "Finestra".

PÈRDUES, O NO

Un dia perdut, diries. Si no fos que has vist, o escoltat, o llegit una cosa mínima, un detall que no sabies i, ben entatxonat a la roca de l'ordinari, qui sap si en algun moment, qui sap quan, potser esquerdarà les expectatives i farà que alguna feina, alguna pàgina, algun projecte, aquest dia valguin la pena.

MESCLAR BÉ

Posats a escoltar bones veus posades juntes, com dissabte passat, avui us proposo tres cantants femenines entre les quals n'hi ha una que no coneixia, una de favorita i una altra que pel meu gust havia perdut el camí (repartiu-ho com us sembli): Neko Case, K.D. Lang i Laura Veirs acaben de treure disc totes tres juntes, case/lang/veirs.

I bon dissabte a tothom.

PINYOL

Està bé no poder
separar l'avellana de la pedra.
Està bé no poder
desprendre la carn de l'os.
Està bé no poder
treure les pepites del meló.
Està bé no poder
discernir la llum de l'ombra.
Està bé no poder
desarrelar tant de vi.
Està bé no poder
separar fàcilment les coses.

Hauríem d'extirpar
els estels al cel, el somni
a l'ésser, les preguntes
al silenci, i prescindiríem
de la bellesa d'enfebrar
si un cuc, només un cuc,
ens expulsa de l'univers.

Està bé no poder
dividir dos entre dos.
Està bé saber-ho.
Està bé no entendre-ho.
Està bé no poder.

        Josep Porcar, Nectari (Edicions del Buc, 2016)

BOIRES

Confondre l'activitat amb contingut, el moviment amb sentit.

Confondre el que coneixem amb el que ens agrada.

Confondre la quatricromia amb qualitat.

A QUIET PASSION

Sabeu que ja s'ha estrenat la pel·lícula de Terence Davies sobre Emily Dickinson, amb Cynthia Nixon fent el paper de la poetessa (que en vida no va ser més que una dona estranya)? This is my letter to the world, That never wrote to me...

Es diu A Quiet passion (els grans retitoladors espanyols, amb el seu conegut esforç a favor de l'obvietat, ho han traduït com Historia de una pasión). A Barcelona, la fan als Méliès a les deu de la nit.

PUÑETAS

No entenc per què els cambrers que volen sí o sí que en diguis "café solo" no pregunten, també, si el tallat el vols "por la mitad".

DOS AMB TREN

Fins ara, Billy & Joe era per a mi un llibre de converses (ben recomanable) entre Billy Wilder i Joseph L.Mankiewicz. Ara serà també per sempre aquest disc, Shine A Light: Field Recordings From The Great American Railroad, el resultat de posar junts Billy Bragg i Joe Henry, un homenatge conjunt al món dels trens i les vies i les estacions als Estats Units.

No us en perdeu les cançons... ni els vídeos. Spreading the word.





MÉS
Joe Henry fins ara aquí al F l u x (gràcies a l'antiga recomanació del Jaume i de l'altre Jaume).
Bragg i Henry presentant el disc a duo en un NPR Music Tiny Desk Concert.
"Finestra", de Carl Sandburg

TORNA EL PRÍNCEP

"L'avió ha arribat puntualment, i la gent s’ha precipitat cap a les portes de vidre. No he vist el poeta fins que ja ha travessat gairebé tot el vestíbul. Plorava. La gent el voltava, emocionada, aplaudint. Ha entrat al cotxe, i llavors un grup de gent jove ha desplegat una bandera i una pancarta: 'Benvingut a Catalunya'." Així descriu Marià Manent al seu dietari (coneixeu els dietaris de Manent?) l’arribada de Josep Carner a l’aeroport del Prat la primavera de 1970. Carner se n’havia anat a fer de diplomàtic el 1921, i després de 1939 ja no va poder tornar a posar els peus a Espanya. Aquella mateixa tarda un periodista li feia una entrevista i, davant dels problemes del poeta (que patia arterioesclerosi) per respondre, la seva dona, Émilie Noulet, comentà a Manent: "C’est un homme qui a perdu son passé".

Quaranta-sis anys després de la mort, aquella mateixa primavera, de Carner, Edicions 62 acaba de presentar a Barcelona el primer volum de l’edició completa de l’obra de l’autor, Llibres de poesia 1904-1924, més de mil pàgines que apleguen 726 poemes i 11 llibres tal com van ser publicats, els de la "primera edat" d’un dels grans escriptors catalans del segle XX. Som davant d’un fet històric, pel temps que ha trigat a produir-se i perquè el conjunt del projecte (vuit volums, alguns en diversos toms) presentarà per primera vegada tota l’obra en poesia i en prosa (i una part de les traduccions) de Carner, en edició crítica dirigida pel professor Jaume Coll.

De la mateixa manera que els catalans de l’Exposició del 29 o del franquisme van viure cinquanta anys sense Carner, els lectors actuals no hem trobat mai a les llibreries bona part del que ell publicà, o ho hem llegit sempre en les versions retocades en la seva vellesa. Aquest projecte editorial promet posar-hi remei. I la bona notícia no és només per als carnerians: ho és per al país. Com va deixar escrit Carl Sandburg, quan una nació declina hi ha una condició que sempre es compleix: ha oblidat d’on venia. Allò que va ser. I com ho deia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XII-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

MÉS
Menció d'Enric Blanes al blog Un fres de móres negres.

PER LLEI

Els nostres drets, la seva Constitución.

FINESTRA

La nit a la finestra d'un vagó de tren
és una cosa fina, fosca, gran
tallada a ganivetades de llum.

                Carl Sandburg, Chicago Poems (1916)
                Versió de JS












MÉS
Més Sandburg al F l u x: "Sota un pal de telèfon".

AQUELL DIA

Apa, a disfrutar si més no amb això.

I bon cap de setmana a tots els que anem per la vida vestits d'algun color.





MÉS
No la coneixíeu? La cover que fa del "Creep" dels Radiohead també està molt bé. Res a veure amb l'acústica de Chrissie Hynde, és clar: I don't belong here, I don't belong here... (una altra bona versió acústica, també diferent, dels Running Mates).

TROBAR

T'agrada el que trobes, o trobes el que t'agrada?

Trobar al DCVB: "descobrir amb treball i enginy una cosa nova". La ànima... ha trobades diverses figures de letres, Bernat Metge Somni I.

HUMÀ, TAN HUMÀ

Benvolguts simplistes d'un color i d'un altre: us he retallat aquesta citació de l'any que Primo de Rivera va inaugurar el monument barceloní a Verdaguer, escrita per una feminista i anarquista futura primera ministra dona d'Espanya parlant d'un capellà carca i escriptor de primera, perquè hi disfruteu una estona i tots plegats relaxem una mica els pressupòsits:

Ha pasado ya la pompa oficial; nada queda del rumor de los discursos y de las músicas; secas están las flores que las hijas de Maragall, el otro poeta cantor de Cataluña, depositaron sobre el monumento del pobre sacerdote místico y cándido, encendido de un amor que quería ser divino y que poseía todas las bellezas, todas las melancolías y todas las añoranzas del amor humano. | Y ahora, en este silencio oficial en que ha vuelto a hundirse el nombre del más humilde de los hombres, del más cristiano y sincero de los sacerdotes, precisa que suene la voz de los que reivindicamos su memoria de perseguido, de los que comprendemos su tormento de inadaptado, de los que concebimos su calvario de místico, de los que adivinamos un poema de tristeza, de abnegación, de sinceridad, de valentía obscura a través de la vida inquieta y de la muerte injusta de este gran poeta humano, demasiado humano, y que por serlo recibió trato de bestia.

 Frederica Montseny, “Verdaguer, el místico”, La Revista Blanca, juny de 1924

El text és en una de les parets de la nova (i excel·lent) museïtzació del MUHBA Vil·la Joana, a Vallvidrera, a tocar de la cambra on el juny de 1902 va expirar Jacint Verdaguer.


MÉS
Joan Safont, "La desconnexió cultural" (Ara, 28-XI-16)
Narcís Garolera, "Jacint Verdaguer" a lletrA
Manuel Delgado, "Anarquía y espiritismo" (El País, 20-IV-02)

FER O NO FER DISSABTE

Via la traductora Marta Pera.

PERE CINQUÈ

Què fa que certs escriptors segueixin vius després de morts, o d’haver deixat d’escriure? Com és que alguns noms, alguns només de la massa immensa d’escriptors i escriptores que omplen llibreries, biblioteques i catàlegs, se salten la barrera de l’oblit i continuen a la vora nostra anys, dècades després?

De tots els noms possibles, la gent que promou el manifest “SOS. Literatura a l’ensenyament” per denunciar el lent però fins ara implacable bandejament de la literatura dels plans d’estudis de secundària (bandejament que té també noms i cognoms, ben nacionalistes per cert) van escollir batejar-se com “Col·lectiu Pere Quart”. Aquest era el pseudònim que usava en poesia Joan Oliver, nascut a Sabadell un any abans que acabés el segle XIX i mort el 1986: Oliver era un home i un escriptor a favor del compromís, dels compromisos, i contra les convencions, un activista escèptic però perseverant, llenguallarg i rebec, un inconformista amb bona part d’allò que li tocà viure i algú que no va dubtar a prendre partit, de vegades amb crues conseqüències, una de les quals fou l’exili. Però tot té dues cares: molts lectors mai no li agrairem prou les “Corrandes d’exili” publicades des de Xile.

Ara fa trenta anys de la mort d’Oliver, i els que fugen a l’exili tenen colors de pell diferents, qui ens governa ja no és el general Franco, com quan ell va tornar, sinó un Felip VI. Gira la roda del temps i anem afegint numerals a certs noms. Però les paraules resisteixen. El proper dimarts 29 de novembre, dins de l’Any Joan Oliver, la Biblioteca de Catalunya i el PEN Català preparen un homenatge a l’escriptor, i amb aquest motiu el PEN ha editat un esplèndid àlbum ple d’imatges i textos en força casos inèdits que val la pena que no es perdin. El llibret s’obre dient: “Per dissort, encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”. En aquesta trinxera eterna que és la vida, vista des d’uns mínims principis, les paraules i els organitzadors de paraules ens hi fan una bella companyia. Repetim-ho amb Pere Quart: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet”.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

POQUES LLETRES

Reprenent Gil de Biedma, hauria volgut ser música, no pas músic.

Bona diada de santa Cecília.

LA MLA AVISA

La MLA (Modern Language Association), fundada el 1883 i punt de referència als Estats Units pel que fa a llengua i literatura al món acadèmic, acaba de fer pública aquesta declaració sobre les eleccions presidencials nord-americanes a favor de la llibertat de càtedra i condemnant la "injusta retòrica que apunta als més vulnerables". Tot seguit s'ha afegit al text l'ACLA (American Comparative Literature Association).

MLA Statement on the 2016 Presidential Election

Throughout the campaign and in the aftermath of the presidential election in the United States, sharp political lines have been drawn that pit groups and individuals against one another on the basis of national origin, race, ethnicity, religion, gender, sexual orientation, migration status, ability, class, and other forms of identity. The Modern Language Association reaffirms in the strongest terms possible its commitment to free inquiry and academic freedom for all, unimpeded by acts of prejudice and hate. We note especially the need to offer support to those who are the most vulnerable and condemn the unjust rhetoric that targets them. We recognize that the humanities and humanistic knowledge are now more essential than ever to help guide us in these difficult times, and we pledge to maintain the MLA as an organization open to all individuals who share our commitments.

[The Executive Council approved the following statement in November 2016.]

LEAVING

Suddenly the night has grown colder.





MÉS
"El déu abandona Antoni", poema original de Konstandinos P. Kavafis: "i escolta amb la commoció que vulguis, / però no amb les súpliques i els planys dels pusil·lànimes, / escolta, com a últim goig teu, el clamoreig".

IGNOTA

Xera: flamarada que es fa tirant al foc un manat de branquillons secs, palla, encenalls, etc.

Una altra paraula nova que és de sempre i tu no coneixies. Tot el que encara no sabem d'allò de què se suposa que sabem alguna cosa. Seguim.

O TU, O JO

No sé si ens n'acabem de fer el cas: a Turquia ahir, abans d'ahir, avui estan empresonant, sense altra acusació que pensar o llegir o escriure de forma incorrecta, periodistes com el que acabes de llegir mentre esmorzaves, rectors i vicerectors i catedràtics d'universitat com els que saludes al menjador de la UOC, novel·listes com les dues que tens a la tauleta de nit, mestres com els dels teus fills, activistes com els responsables de l'associació de veïns del barri o d'Òmnium o d'Amnistia. Només ens ens separa el mateix mar.










MÉS
Margaret Atwood escriu a la novel·lista turca Asli Erdogan, empresonada (The Guardian, 15-XI-16)
Al web del PEN Internacional, sobre Turquia
Martin Niemöller (no Bertolt Brecht), "Vaig guardar silenci": Quan els nazis van venir a buscar els comunistes...

POSTDATA

Rellegir-te: un bon exercici de modèstia.

JONES? TOM JONES?

Visita inesperada als Tiny Desk Concerts de la NPR. Una d'aquelles veus.

Molt bon dissabte als que sabeu qui era, i als que no.

¡HABRÁ PARA TODAS!

En cuanto el hombre llamado por este camino ha consultado la libreta de cuentas y ve que hay un sobrante en el balance de su negocio, ya le bulle por el perturbado entendimiento la idea de poseer una de esas granjas modelo de mal gusto y entrarse a formar parte del gremio de propietarios campestres, con una buena fe y un entusiasmo dignos de mejor causa.

Un domingo por la tarde sale el menestral con toda la parentela de que puede disponer y algunos amigos de añadidura, la esperanza en el corazón y el fuego sacro en la mente, a fin de dar con el terreno donde empotrar la finca deseada. Encamínase sin vacilar un momento hacia Vallcarca y San Gervasio, pues ya sabe de antemano que son aquéllos los países más castigados por la enfermedad contagiosa de que estamos hablando.

Una vez allí la comitiva contempla un vuelo de blancas torres escalonadas como las tumbas del cementerio del Noroeste, unas a espaldas de las otras, disputándose la vista del mar con encarnizamiento. La batalla es allí muda y sangrienta. Apenas una levanta la frente para mirar al fondo, ya le asalta otra por encima la azotea con dos palmos más de altura y le gana el panorama de enfrente; se apercibe la del lado y hace brotar en su seno un minarete como por encanto, dejando en la penumbra todas las casas que tiene a sus espaldas; aquéllas, indignadas, se elevan también de puntillas sobre sus cimientos y los cimientos crujen de pesos tan inesperados y todas con las cabezas erguidas esperan como en los toros una voz de terremoto que le grite: “Señoras torres, sentarse, que ancho es el mundo y habrá panorama para todas”.

  Santiago Rusiñol, "Las torres de recreo" (8-IX-1889)

MÉS
Santiago Rusiñol. Obra completa (site promogut per l'IEC)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

LLEGENDES DEL TIBI DABO

Y hay más todavía. Ya la ciudad comienza a escalar el monte y a poblarlo de jardines, huertas y casas de campo. Pronto acabará por invadirlo. Por de pronto ya se apoderó de su cima, donde alzó un pabellón, que se llama de la Reina Regente, y ha mandado abrir anchas y espaciosas vías que cruzan el monte en varias direcciones, ofreciendo delicioso paseo a los amantes de sitios encantadores y soberbios puntos de vista. Allí los hay admirables, como en pocas partes.

El Tibi Dabo de mi juventud, el monte romántico de mis recuerdos y de mis huelgas de estudiante, va abandonando su carácter, y a medida que se civiliza, se pierde. Ya no es aquel monte fragoso y solitario de otras épocas. No tardarán en desaparecer sus encantos y misterios. Se irán estos, como tantas otras cosas se fueron. El mejor día, sus bosques centenarios y sombrosos se convertirán en jardines a la inglesa, llenos de luz y de sol, y se discutirán sus leyendas, aquellas sus hermosas y romancescas leyendas, para mejor burlarse de ellas y escarnecerlas.

  Víctor Balaguer, “La leyenda del Tibi Dabo”, La Vanguardia, 7-V-1896

MÉS
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Una ascensió al Tibidabo": fragment d'un text de Maria de Bell-lloc (F l u x, 8-XI-16)
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

UNA ASCENSIÓ AL TIBIDABO

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh! jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’ arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá, dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué: –Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá–; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’ últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’ estrellavan á sos peus, y las naus qu’ entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitj-dia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

  Maria de Bell-lloc, “Una visita al Tibidabo” (aplegat a Llegendes catalanes, 1881)


MÉS
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"¡Habrá para todas!". Fragment d'un text de Santiago Rusiñol (F l u x, 10-XI-16)

VISIONS LITERÀRIES

Si us ve de gust venir a fer un tomb visual i literari pel Collserola de començament del segle XX de la mà de dos fotògrafs pioners afeccionats i de Guimerà, Maragall, Rusiñol o Verdaguer, aquest dimecres a la tarda a la Biblioteca Collserola-Josep Miracle, a Vallvidrera, us espera "Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada", dins del cicle "Donde la ciudad cambia su nombre. Històries de la perifèria".

PASSES FERMES CAP AL XIX

Sempre hi ha hagut qui es fa un embolic amb els palets i les aspes per escriure les xifres romanes. El senyor Arsenio Fernández de Mesa, per exemple, exfalangista, pare de la seva filla, amic de Mariano Rajoy i Director general civil (no militar) de la Guardia Civil, s'ha fet retratar per passar a la posteritat, a càrrec dels ciutadans, ben bé com si fóssim al segle de la fundació de la Benemérita i no al dels iPhones, la Gürtel i el Brexit. Eldiario.es en dóna més detalls, algun bastant divertit.

Al segle XXI com al XIX. Tot plegat, d'acord amb tantes altres coses que passen.





MÉS
"Un artista del curriculum mentiroso al frente de la Guardia Civil" (19-I-14)
"El director de la Guardia Civil se retrata como si fuera un militar del siglo pasado" (La Vanguardia, 5-XI-16)

הִנֵּֽנִי הִנֵּֽנִי (HINENI, HINENI)

"Si teva és la glòria, meva serà la vergonya. Tu ho vols més fosc, matem la flama", Leonard Cohen.

I molts bons cap de setmana, mentrestant.

SANG I CERIMÒNIA

La sang dels uns, les cerimònies i els cartells dels altres. Pels segles dels segles.













Via @premsahistoria


MÉS
Sobre els bombardeigs franquistes a Manresa.

TRANSPORT

Escoltar Vivaldi (l'oboè del concert en do major RV 449, per exemple) i venir-te aquestes ganes de plorar en sec i de sortir a passejar per Venècia, sol i en silenci, llarg, a la tarda si pot ser, i de seure a mirar sense intenció les algues molles a la pedra allà on puja i baixa l'aigua amb el pas de cada barca, dels dies, de les notes.

LLEI DE LA SELVA

Divendres a la tarda, humans i bèsties de la Barcelona atenta haurien de fer cap a la Casa Usher, a escoltar la tria de versos animalístics que us estem preparant amb motiu de la presentació de la Zooscòpia de Miquel Àngel Llauger.

MÉS
Víctor Obiols, "Una zooscòpia molt recomanable" (Ara, 22-X-16)

LACUSTRE

Repetim, sí. Com aquest país, i aquesta ciutat, i aquest any sense govern malgovernats i aquesta cultura de coses petites i gent gran. I wrote it down and threw it all away...

Bon cap de setmana, i que ens arribi aviat el desembre.

MADAME S'ENNUIE

Paios (i senyores) que remuguen i es queixen, més que madurs i amb ulleres. Si la imatge oficial de la literatura catalana és aquesta, com a perfil, no m'estranya que per a tanta gent sigui ben poc atractiva. Llavors, de tant en tant, hi incorporem un jovenet, si pot ser de bon veure. O fem una coseta digital. O traduïm o ens fem traduir alguna peça exòtica. I algú proposa una campanya. O tot plegat alhora, com si ara hagués de ser diferent.









MÉS
Gabriel Ferrater, "Madame se meurt..." (1953)

HEROIS ANÒNIMS

Als molt porucs que aneu caminant tots sols, sense coacció, al dentista o a fer-vos una anàlisi de sang, i encara que plogui i no us vegi ningú i que hi podríeu venir demà o un altre dia, empenyeu la porta de vidre i feu aquella primera passa vacil·lant cap endins: homenatge!

AD KALENDAS PSOE

DESTINS

M'agrada, compartir descobriments amb tots vosaltres. Tant com desitjar-vos, una setmana més, un bon cap de setmana.

ESTATUÀRIA

Ha caigut l'estàtua de Franco del Born, pintada com una mona, i Jaume Plensa cedeix "Carmela" a Barcelona. Jo trobo que avui és un molt bon divendres.

ELS ADVERSATIUS

Després de dècades de queixar-nos en petit comitè i en gran taula rodona sobre la complexitat de l’ortografia del català i la sobreabundància d’excepcions i d’excepcions a les excepcions, quan la Secció Filològica de l’IEC avança el pla de suprimir una llarga llista d’accents diacrítics s’organitza una estripada digital de vestidures amb posicionaments en contra de la proposta de gent que encara s’ha de rumiar com usa el relatiu.

Havent bavejat durant anys davant de qualsevol experiment o extravagància literaris que incorpori prefixos estil “trans”, “supra” o “ultra” el que calgui, quan l’Acadèmia Sueca atorga el premi Nobel a un cantautor, conegut i reconegut arreu del món, la Patronal Purista s’ha posat a recollir signatures en forma de tuits, articles i intervencions en tertúlies menystenint Dylan, els Estats Units, les lletres de cançons o les tres coses alhora.

Mentre per una banda promouen amb lògica de bricolatge la DUI (no el “Driving under the influence”, sinó una declaració unilateral d’independència), un grapat de “juntistes” es fiquen amb els “comuns” per defensar un referèndum que no se sap com es farà.

Els catalans, bona part de la cultura catalana, ens hem tornat adversatius: no sabem gaire què fer, però sí molt bé tot el que no s’ha de fer. Serà pels tres darrers segles d’història, per la manca d’afecte de petits, pel règim hídric o per l’especial constitució d’algun revolt del cerebel, però el cas és que a hores d’ara el rànquing que sense cap mena de dubte liderem és el d’alçar la cella, el de posar pegues o trobar pèls a la sopa i a tot, sigui el que sigui. Que ens portin idees, grans èxits o vaques sagrades: aquí sabrem trobar la manera de dir que no n’hi ha per a tant i que fa temps que ja ho havíem advertit.

Visca la contrarietat. Com si la vida o la política o la cultura fossin un llarg partit de futbol, avui en dia a Barcelona qualsevol que pren un cafè en una terrassa té la tesi doctoral escrita de fa temps sobre Bob Dylan, Pompeu Fabra, Porcioles o Companys. Quin gran país. Però.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-X-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

CROATS A MANRESA

Ep, que diu que dissabte a la tarda llegim a Manresa, al festival Tocats de lletra, la Mireia Calafell i aquest blogaire al costat d'Ivan Šamija i Luka Mavretić: “Si hagués d’encabir la mar dins un marc”. Tot plegat per culpa del PEN Català.

I després, a les vuit, al Museu Comarcal de Manresa s'hi estrena "Deshabitades", un projecte poètic multidisciplinari en què participen Míriam Cano, Teresa Colom, Àngels Gregori i Sònia Moll, la recaptació del qual serà destinada pel PEN a finançar projectes d’escriptors refugiats a Catalunya.

DYLAN SÍ, DYLAN NO

Enllà de les opinions personals (com diria Pla, sempre fàcils i francament sobrevalorades), la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan ha generat una interessant collita d'articles interessants. Navegant així mig a la deriva, trobo aquests set que conformen un bon panorama:

- Jordi Amat, "Negra alma de Dylan" (El Subjetivo)
- Salvador Climent, "Bob Dylan, premi Nobel de literatura" (humanitats, 17-X-16)
- Agustí Colomines, "Bob Dylan, senzillament" (elnacional.cat, 17-X-16)
- Mercè Ibarz, "Preguntes Dylan" (VilaWeb, 14-X-16)
- Carolyn Kellogg, "Why Bob Dylan's prize is the best thing that can happen to the book world" (Los Angeles Times, 14-X-16)
- Natalie Kon-yu, "Bob Dylan's prize isn't radical. He's just another white male writer" (The Guardian, 14-X-16)
- Diego E. Manrique, "El esperpento del Nobel" (El País, 16-X-16)

NO ÉS POLÍTICA

Té raó, no és una qüestió de política. Salteu-vos si voleu la part de promo electoral: si mai em presento a res (cosa ben poc probable, tranquils), voldria que algú fes per mi un discurs la meitat de contundent, de clar i de bo que aquest de Michelle Obama. I com a fill de mare i pare de filles i germà de germana i oncle de nebodes i amic d'amigues, l'hi agraeixo. Perquè sí, resulta que són dones.

ANYS ERRATS

Bon cap de setmana als que també us sentiu sovint en l'any equivocat. Aquesta gent, a canvi, et posen (bé, em posen) de bastant bon humor.

Si us agraden, aquí en teniu tres peces seguides. I aquí, en directe (amb un so justet), la cançó amb què obren el seu últim disc.

INAPALABLE

MÉS
El comentari d'Enric Jardí.

EL COLOR NACIONAL

  —Sí, señores —dijo el original Palacios—, no hay que darle más vueltas; se impone un cambio en los colores de la bandera. Rojo y gualdo forman una mezcla chillona que no ofrece correspondencia con el alma nacional.
  Nos quedamos estupefactos al oir la audaz opinión de nuestro ingenioso amigo.
  —Se han dedicado innumerables odas, sonetos, himnos, a la bandera española. ¡Todos malos! Y la razón es clara. La bandera española nos resulta extranjera. Por eso no podemos cantarla.
  Amigos, estudiemos los giros y los modismos, sinceras revelaciones del alma de los pueblos. "Me estorba lo negro", "Como el negro del sermón", "Merienda de negros", "Esa es más negra", "Me veo negro", etc. Este es nuestro color nacional; EL NEGRO.
  —Vaya, pues bandera negra, como los piratas —dijo Muñoz, que había leído la versión castellana de La Isla Misteriosa, de Julio Verne.
  —Como los piratas, exactamente —asintió intrépidamente Palacios—.¿No hicieron nuestros buques el comercio de negros? Pues á tal mercancía, tal bandera. Pero el negro no es tan sólo color de pirata. Al gran Rey Felipe II —el Rey más castellano que hemos tenido—, no podemos figurárnosle sin traje negro. Lo mismo digo del duque de Alba. Que el negro es nuestro color nacional, lo demuestra el hecho elocuentísimo de que cada domingo, o más frecuentemente si nos es posible, nos vayamos á una Plaza de Toros para ver los demás colores. Ahí tiene ustedes la utilidad del traje de luces, de los claveles rojos, de las mantillas blancas, de los abanicos, pistos inverosímiles de colores.
  —¡Palacios! No comprendo absolutamente una palabra de todo eso —dijo Alberto, á quien Muñoz había prestado la versión castellana de La Isla Misteriosa, de Julio Verne.
  —¡Desgraciados! Fijaos en los poetas románticos, que son nuestros más genuinos representantes. Espronceda canta los negros nubarrones; D. Juan Tenorio, en el último acto, sale á la escena con un hermoso traje negro: Becquer canta "las obscuras golondrinas". Visitad nuestros museos y estudiad los pintores que podemos llamar típicamente españoles; Ribera, Zurbarán, el mismo Velázquez, en sus inimitables retratos; el sublime español, que por equivocación se llama Theotocopuli. Os convenceréis de que el negro es nuestro color nacional.
  Y voy á haceros otra observación. Ya sabéis que yo soy republicano —aunque no milite.
  Pues bien; no quiero, no puedo ser anticlerical como casi todos los republicanos. Sencillamente; soy partidario del clero, porque las sotanas son negras. Los curas recuerdan la tristeza y la muerte á los hombres con colgaduras negras, cruces negras, alfombras negras... Siempre la religión es la expresión más elevada, el símbolo más puro del espíritu nacional. ¡Y en España, qué instituciones tan españolas se han cobijado bajo la Religión! Voy á citar la de mayor relieve: el Santo Tribunal de la Inquisición...
  Muñoz, extraordinariamente absorto, abrió la boca, dejando caer el cigarrillo.
  —Pero la historia de España...
  —¿Quieres un título para la historia de España? Voy á darte muchos: —Leyenda de aparecidos, —Oficio de tinieblas, —Noche de almas...
  La luz se extinguía suavemente. Oíanse unas campanas muy distantes. Callamos todos...

                José Carner, El Globo, 16-VI-1903 (any XXIX, núm. 10.045). Aplegat a
                Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903). Vol. II Prosa (Barcino, 1984), pp. 261-262

ENSENYAR AMB LA LITERATURA

"estic convençut que l’educació per la literatura, a través de la literatura, i potser no tant de la literatura, és la millor de totes perquè forma els cervellets infantils amb allò que els constitueix, el llenguatge. I ho fa amb el llenguatge en la seva màxima tensió energètica, que és la literatura. La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació? La quantitat d’experiència que vehicula la literatura és enorme, tant, que mai una vida humana podria adquirir-la. Però a través de la literatura, sí. I arriba a l’ànima humana en dosis concentrades de llenguatge. L’ànima, que és feta de llenguatge, rep quantitats ingents d’experiència i de coneixements a través del llenguatge. I, a més, amb plaer. El plaer ajuda a fixar aquests coneixements i aquestes experiències. Ensenyar amb la literatura és també ensenyar a descobrir el plaer d’aprendre. Per això cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, ensenyar a fer lectures ben fetes... Això és, o hauria de ser, l’educació literària. [...]"

  Narcís Comadira, "L'educació literària" (Ara, 8-X-16)

CBR A LA NPR

No totes les Corines són harpies de cinc estrelles. Aquesta és més que recomanable.

I bon cap de setmana a tothom, com sempre.

DEU ANYS

"Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006..." David Figueres, company ja veterà (ell menys que jo) a les reunions i campanyes i assemblees del PEN Català, rememora el dia que ens vam assabentar de la mort (de l'assassinat) d'Anna Politkòvskaia, i bona part de les coses que han passat des de llavors.

Si no coneixeu el blog Veu Lliure, coordinat per Miquel Àngel Llauger, us recomano que el visiteu i que l'afegiu a la llista de favorits. Si podem dir-ne favorit d'un lloc que ens esmola la consciència sobre fets que un sovint preferiria ignorar.

VILATRISTA

Un país on tothom pensa: "Jo ho hauria fet millor".

I TU, DE QUÈ RIUS?

Algun dia, si déu vol, es tornaran a posar de moda a la publicitat les fotos de gent normal, individus que no cal que siguin joves i guapos i sobretot que no cal que surtin rient com un/a enze per vendre't des d'una assegurança a un laxant, d'un postgrau a un president del que toqui. Tant de bo fos aviat.

INSOMNIS

Quan els dos estem junts, passem la nit desperts.
Quan tu no ets aquí, no sé com adormir-me.

Beneït sigui Déu per aquests dos insomnis!
I per la diferència entre tots dos.

                                      Rumi (versió de JS)

QUAN FRANCO VEIA BÉ L'INDEPENDENTISME

L'altre dia a l'exposició "Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia", a la Virreina, vaig seure embadalit a veure un parell de vegades els talls de la part del "Noticiario español (No-do)" de juny de 1952 sobre el XXXV Congreso Eucarístico Internacional a Barcelona. Podeu veure-ho aquí, a partir del minut 06:43, i si us espereu fins al 09:18 descobrireu amb mi que l'any 1952 al Caudillo, avançat al seu temps, no li semblava malament l'independentisme al si de la vella Europa, raó per la qual el congrés acollí i va veure desfilar per l'Avenida del Generalísimo amb cartell propi, entre tantes altres, les delegacions de Croàcia i Lituània (a més d'una altra de la Xina "lliure").

Al web de Televisión Española podeu veure també sencer un documental monogràfic sobre el Congreso Eucarístico de més de vint minuts de durada amb imatges de Barcelona l'any després de la vaga de tramvies (el port, la Rambla, la plaça Catalunya, la Via Laietana, la Catedral, la Diagonal), un metratge que fins i tot per als que en algun moment hem treballat el tema conté imatges i informació inèdites, precioses. A més de la dosi d'adoctrinament habitual (en aquest cas, per partida doble): "la alternativa del mundo es comunión o comunismo".

Per contextualitzar millor tanta doctrina, podeu veure també en obert el "Memòria popular" dedicat el 1981 pel canal català de RTVE al Congreso, on un Salvador Alsius barbut i amb cabells llargs coordina un debat-tertúlia amb Casimir Martí, Josep M. Ainaud, Néstor Luján i Borja de Riquer.

Pérez de Rozas/AFB

LATTE POWER

Cari amici italiani... Via The New Yorker.

—Si no fos per l'Starbucks, no sabria gens d'italià. 

FER-NOS GRANS

Un audition take que és una perla, amb les meves disculpes si cal als no springtians (i agraït a l'Anna per passar-me'l). Val a dir que la tria d'imatges és molt millor que la mitjana dels ppts a les festes de quaranta, cinquanta, seixanta o etcètera.

Això a banda, bon cap de setmana a tothom, Susana inclosa. When they said 'Sit down' I stood up.

PATRONATGE

Sant Jeroni al seu estudi, representat per Marinus van Reymerswaele com un intel·lectual (al Museo del Prado). Nihil est dictum, quod non sit dictum prius.

TRADUCCIONS DESTACADES

El PEN Català i la revista de literatura i traducció Visat posen en marxa el premi PEN Català de Traducció Literària, per reconèixer traduccions literàries destacades publicades en la nostra llengua i destacar i subratllar així la feina dels traductors.

Per aquest motiu d'entre les traduccions aparegudes l'any passat s'han seleccionat quatre finalistes (Ramon Farrés, Josep M. Jaumà, Albert Nolla i Dolors Udina) publicats a més per quatre editorials diferents (Adesiara, Edicions de 1984, Viena Edicions i Raig Verd), i tots quatre participaran en l'acte de lliurament del premi, dins del programa d'activitats al voltant del Dia Internacional del Traductor. L’acte és dimecres vinent, 5 d'octubre, a les set de la tarda a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès.

UBICACIÓ EXACTA

Espero uns amics a l'aeroport, a l'altra banda de la porta opaca movedissa de Llegadas/Arrivals/Arribades, al costat de desenes de persones més, moltes amb cartellets amb el nom dels viatgers, gairebé totes amb mòbils a la mà o a l'orella.

Un home cansat (perquè fa estona que ja ha parlat amb qui espera i sap que ha arribat i que ja ha recollit la maleta, com ho sabem tots els que som a prop seu gràcies al chorro de voz que Nostre Senyor li va donar) decideix donar instruccions precises al viatger despistat que deu deambular per entre les cintes d'equipatge o, pitjor encara, pel hall d'arribades:

—¿Dónde estás tú?
— ...
—¿Yo? Donde sale tol mundo.

SEMPRE ÉS MILLOR PRONUNCIAR BÉ

Via The New Yorker.

LA MARE DE DÉU DE SETEMBRE

Oh Mare de Déu, extrema
reina de la fi d'estiu!
Vós que a veure la verema
per un senderó veniu,
deu-me, sol, la pau suprema
del coster, del cel del riu,
que un enyor em cal esprémer
ans que l'èter, fent-se ombriu,
porti el xàfec que davalla
a mig joc, a mitja balla,
i altres vagin a aixopluc,
ulls ardents i veus felices,
amb xisclets i corredisses
desniant l'amor poruc.

 Josep Carner, El veire encantat (1933)

FES

Ja no creiem en Déu, però s'estén en canvi la curiosa fe de tanta gent que els cotxes, els teclats, els mòbils o els fons dels armaris es netegen sols, que els llibres es llegeixen ràpid, que són els altres qui et deuen una trucada, que Catalunya existirà per sempre. Amén a tot.