UNA ASCENSIÓ AL TIBIDABO

Res hi ha al mon per artístich ni bell que sigue que pugui compararse á los sorprendents cops de vista que en aquell dia desplegá á nostres ulls la fertil naturalesa: ¡ahont pot jamay la má del home juntar aquella vivesa y capritxosa varietat de colors, aquella grandiositat que d’un sol cop captivá nostra ánima. Oh! jo’l recordo be aquell dia: lo fresch oreig, los dolsos alens del bosch plé de la aroma dels pins y sajolidas, de las floridas gatosas y flayrosos romanins, nos davan dalit pera pujar aquella costa tan penosa y nos la feyan apareixer suau y reposada; de tant en tant giravam la vista cap enrera, y cada volta que aixó feyam, un crit d’admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.

¿Vos ne recordeu? despres d’una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d’ arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá, dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa’ns digué: –Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá–; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l’ últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?

A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd’allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s’ estrellavan á sos peus, y las naus qu’ entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d’Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa blanquinosa y altiva; á la esquerra y cap á mitj-dia veyam la cinta de plata del rich Llobregat ab sas bellas riberas y gemats camps y, per fi, girantnos enderrera, descubrirem quasi al nostre nivell, al Montserrat!

  Maria de Bell-lloc, “Una visita al Tibidabo” (aplegat a Llegendes catalanes, 1881)


MÉS
"Entorn 1900", web de l'exposició a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).
"Visions literàries de Collserola entorn del 1900: una conferència il·lustrada" (Biblioteca Collserola-Josep Miracle, 9-XI-16)
"Llegendes del Tibi Dabo". Fragment d'un text de Víctor Balaguer (F l u x, 9-XI-16)
"¡Habrá para todas!". Fragment d'un text de Santiago Rusiñol (F l u x, 10-XI-16)