TORNA EL PRÍNCEP

"L'avió ha arribat puntualment, i la gent s’ha precipitat cap a les portes de vidre. No he vist el poeta fins que ja ha travessat gairebé tot el vestíbul. Plorava. La gent el voltava, emocionada, aplaudint. Ha entrat al cotxe, i llavors un grup de gent jove ha desplegat una bandera i una pancarta: 'Benvingut a Catalunya'." Així descriu Marià Manent al seu dietari (coneixeu els dietaris de Manent?) l’arribada de Josep Carner a l’aeroport del Prat la primavera de 1970. Carner se n’havia anat a fer de diplomàtic el 1921, i després de 1939 ja no va poder tornar a posar els peus a Espanya. Aquella mateixa tarda un periodista li feia una entrevista i, davant dels problemes del poeta (que patia arterioesclerosi) per respondre, la seva dona, Émilie Noulet, comentà a Manent: "C’est un homme qui a perdu son passé".

Quaranta-sis anys després de la mort, aquella mateixa primavera, de Carner, Edicions 62 acaba de presentar a Barcelona el primer volum de l’edició completa de l’obra de l’autor, Llibres de poesia 1904-1924, més de mil pàgines que apleguen 726 poemes i 11 llibres tal com van ser publicats, els de la "primera edat" d’un dels grans escriptors catalans del segle XX. Som davant d’un fet històric, pel temps que ha trigat a produir-se i perquè el conjunt del projecte (vuit volums, alguns en diversos toms) presentarà per primera vegada tota l’obra en poesia i en prosa (i una part de les traduccions) de Carner, en edició crítica dirigida pel professor Jaume Coll.

De la mateixa manera que els catalans de l’Exposició del 29 o del franquisme van viure cinquanta anys sense Carner, els lectors actuals no hem trobat mai a les llibreries bona part del que ell publicà, o ho hem llegit sempre en les versions retocades en la seva vellesa. Aquest projecte editorial promet posar-hi remei. I la bona notícia no és només per als carnerians: ho és per al país. Com va deixar escrit Carl Sandburg, quan una nació declina hi ha una condició que sempre es compleix: ha oblidat d’on venia. Allò que va ser. I com ho deia.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-XII-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

MÉS
Menció d'Enric Blanes al blog Un fres de móres negres.

UN HOMME QUI A PERDU SON PASSÉ

"L'avió ha arribat puntualment, i la gent s'ha precipitat cap a les portes de vidre. No he vist el poeta fins que ja ha travessat gairebé tot el vestíbul. Plorava. La gent el voltava, emocionada, aplaudint. Ha entrat al cotxe, i llavors un grup de gent jove ha desplegat una bandera i una pancarta: "Benvingut a Catalunya". L'Albert i jo hem anat a l'hotel Balmoral amb en Vallvé, vice-president de l'Òmnium. En Carner ja hi havia arribat amb la seva muller i l'Aramon (en el Dodge d'en Riera). L'he abraçat. No sé si m'ha reconegut, però jo li he dit el meu nom. Està gras; té els ulls vermellosos i poc sans, com sempre, i el mateix somriure irònic; duu una armilla de color. A la tarda hi he tornat amb la Josefina, perquè el periodista Del Arco li havia de fer una entrevista. Mentre li feia preguntes, hi havia també Émilie Noulet, muller del poeta, i l'Aramon. Ha estat una estona tensa i difícil, perquè el periodista –de qui la bona voluntat era, però evident– li preguntava coses del passat i en Carner ha perdut molt la memòria. "¿Qué cosa le quedó grabada en la retina la última vez que estuvo en Barcelona?". Sort que l'Émilie l'ajudava. L'Aramon i jo també fèiem el que podíem. "C'est un homme qui a perdu son passé" –comentava Émilie Noulet referint-se a la inoportunitat de les preguntes–."

Aquest és part de la crònica que Marià Manent consigna al seu dietari del retorn de Josep Carner a Catalunya, el 3 d'abril de 1970. L'entrevista que li va fer Del Arco avui pot llegir-se a l'hemeroteca de La Vanguardia, i algun bloc com Saragatona s'ha fet ressò del record d'aquells dies d'ara fa quaranta-un anys, amb la menció del punt de vista nou d'Artur Bladé.











MÉS
Bladé, Calders, Carner i algun altre (a provisionals/Saragatona).

ALTA VIRTUT

ÉMILIE NOULET, LA VIRTUT DE L'ADMIRACIÓ

Émilie Noulet (Auderghem 1892-Brussel·les 1978) contava que un dia, quan només tenia quinze anys, havia trucat a la porta del gran poeta belga Émile Verhaeren i, en obrir-li aquest, s’havia quedat allà palplantada, amb un llibre d’ell a la mà, sense gosar dir res. Uns anys més tard, Noulet s’havia doctorat en Filosofia i Lletres amb una tesi sobre Léon Dierx (poeta de la “sensació vaga”), havia aconseguit una beca per ampliar estudis a l’Institut des Hautes Etudes i a la Sorbona, a París, i publicà, el 1927, el seu primer Paul Valéry. Diu que l’autor es presentà un dia a la redacció del Mercure de France per demanar, contra el que era el seu costum, l’adreça del senyor E. Noulet (així signava ella els seus treballs), que acabava d’escriure quelcom que Valéry trobà “très important”. Amb el pas del temps, Noulet havia de reeditar el seu llibre, ampliant-lo, fins a tres vegades, i va acabar convertint-se en una de les principals expertes internacionals sobre l’autor de La Jeune Parque. Però no només sobre ell: com apunta amb clarividència Marià Manent en el bell article necrològic que li dedicà, Émilie Noulet va passar de la “poesia de la intel·ligència” a la “poesia de l’arcà”, i va anar dedicant bona part de la seva feina com a professora i crítica literària a “llegir”, a més de Valéry, Mallarmé, Rimbaud o Saint-John Perse: bona part dels poetes més suposadament “obscurs” de la poesia contemporània.

Com a crítica, Noulet va ser col·laboradora regular, al llarg dels anys, de publicacions com la Nouvelle Revue Française, el Mercure de France, Combat, Synthèses o Lettres Nouvelles... Professora a la Universitat Lliure de Brussel·les (que amb motiu de la seva jubilació li ofrenà en un solemne homenatge els quatre volums del seu Alphabet critique. 1924-1964), des de l’any 1954 era membre numerària de l'Acadèmia Reial de Llengua i Literatura francesa de Bèlgica, i el 1963 va ser nomenada Doctora honoris causa per la Universitat de la Sorbona. D’entre els seus llibres, a més dels ja assenyalats, val la pena destacar Le premier visage de Rimbaud, de 1953 (durant uns anys, Armand Obiols li feia de “corresponsal” a París, a la recerca de qualsevol novetat bibliogràfica sobre els grans poetes simbolistes), diverses traduccions de Josep Carner al francès i Le ton poétique (1971), obra de maduresa intel·lectual, dedicada “À la mémoire de Josep Carner, mon mari”. Malauradament, cap d’aquests títols no ha estat mai traduït al català.

Jean Tardieu en deixà escrit a Vénen a buscar el senyor Jean (edició catalana a Tres i Quatre, 1991): “De la mateixa raça universal era la meua benvolguda amiga Émilie Noulet, que, exegeta de Valéry, de Saint-John Perse i d’alguns altres, ha dedicat tota la seua vida a la poesia, la qual considera com un dels més alts valors de l’esperit humà i no sols com una tècnica entre altres.” I fa una interessant confidència: “Malgrat una notable diferència d’edat, vam estar tan a prop l’un de l’altre, ella ja professora respectada a la universitat de Brussel·les, jo un jove escriptor a la recerca del seu propi camí, que vam estar a punt de casar-nos. Però el destí va decidir-hi altrament i, després de la diàspora de la Segona Guerra Mundial me la vaig trobar casada amb el gran poeta català Josep Carner.” Marià Manent per la seva banda, conta que l’any 1948, a Londres, T.S. Eliot li va preguntar com podia obtenir el treball d’ella que després esdevindria Dix poèmes de Stéphane Mallarmé, del qual tant havia sentit a parlar però que en aquell moment només circulava ciclostilat. Admiradora d’escriptors i per ells admirada, no deu ser una casualitat que el pròleg al seu volum d’estudis sobre Paul Valéry s’obri precisament amb aquestes paraules: “L’admiration est une haute vertue”.

-------------------------------
Publicat a El País/"Quadern", 25-VII-2002

INTERSECCIÓ

"La poesia se situa, en efecte, a la intersecció del general i del particular sobre una línia precària i vacil·lant, dubtant entre l’un i l’altre. És per això que és raó; és per això que és follia. En una tal barreja que, si manqués l’una o l’altra, només quedarien eixutor o ximpleria."

Émilie Noulet [trad. de Jordi Cornudella]