OLORS EN L'AIRE

Miris a on miris avui el món fa cada vegada més olor de patacada.

 

"I PER AQUELLA BANDA D'ALLÀ..."

Imatge d'arxiu. Putin visita el Museu de la Victòria. (Kremlin/dpa)

 

DEU ANYS

"Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006..." David Figueres, company ja veterà (ell menys que jo) a les reunions i campanyes i assemblees del PEN Català, rememora el dia que ens vam assabentar de la mort (de l'assassinat) d'Anna Politkòvskaia, i bona part de les coses que han passat des de llavors.

Si no coneixeu el blog Veu Lliure, coordinat per Miquel Àngel Llauger, us recomano que el visiteu i que l'afegiu a la llista de favorits. Si podem dir-ne favorit d'un lloc que ens esmola la consciència sobre fets que un sovint preferiria ignorar.

LLOCS

De la sèrie "Llocs on no he estat mai i a on me n'aniria tot d'una": la cabana on Txékhov va escriure La gavina.  

 [via Valeria Bergalli i @OVinall]

AMBAIXADORS SENSE AMBAIXADA

Em va passar per malla: al Quadern d'El País de la setmana passada Carles Geli publicava una extensa entrevista amb l'escriptor i activista Carles Torner, que en aquests moments és el Secretari executiu del PEN Internacional.

De la llarga conversa, tot ella d'interès, voldria subratllar-ne ara i aquí un aspecte que no sé si tenim prou present, emocionats com estem alguns amb la resplendor dels bits: el de la de la vigilància (i la repressió via) digital sobre els escriptors i creadors.

P. El 2000 el PEN comptabilitzava 201 casos d’escriptors o periodistes perseguits o empresonats; el 2014 s’ha tancat amb 900. La llibertat d’expressió i la circulació lliure d’idees va enrere al món?
R. En part sí, però el que passa és que en aquest temps s’ha eixamplat el concepte d’escriptor gràcies a les noves tecnologies i a les xarxes socials, i han aparegut noves plataformes d’escriptura, com els blogs, que són una clara activitat social. És un nou discurs públic que et pot fer ser perseguit.

P. O sigui: les noves tecnologies són una arma de doble tall...
R. Promouen la llibertat com mai abans, però també la repressió. La intromissió dels governs és fortíssima. Els EUA i Anglaterra venen tecnologia punta per intervenir les comunicacions electròniques. A Rússia, la Xina, l’Iran o Turquia ja han detingut o perseguit judicialment escriptors pel que han dit en blogs o correus electrònics. És un fenomen nou i difícil de copsar, fins i tot en les seves conseqüències, com l’autocensura. El PEN nord-americà va fer un informe fa un any sobre el tema, i el PEN Internacional ja va aprovar la Declaració de la Llibertat Digital abans de l’afer Snowden.

P. Tan preocupant és?
R. I tant. Hi ha escriptors que canvien la seva conducta per por de ser espiats: no consulten segons quines fonts, no envien segons quin missatge a segons qui, no fan públic que participen en actes (o no hi participen directament), no escriuen sobre temes espinosos... Aquest mateix dilluns vam fer públic un segon informe; amb les dades, podem afirmar que la vigilància digital massiva ja afecta directament la llibertat d’expressió i la circulació d’informació arreu del món. S’ha trencat la confiança de molts escriptors en els seus governs, i això també en democràcies com els Estats Units o el Regne Unit, considerades abans segures per a la llibertat d’expressió. S’ha creuat una frontera: els escriptors pateixen per la vigilància governamental a Internet tant en règims democràtics com en règims repressors. El sol fet que confessin aquestes formes d’autocensura implica un retrocés més gran en les llibertats públiques.

P. És quantificable?
R. Sí. Un 63% dels enquestats en països sense llibertat han evitat parlat d’un tema per telèfon o per email, o s’ho han plantejat seriosament per por de la vigilància del govern. Però és que, en països lliures, el percentatge és d’un de cada tres, un 34%. I els que han evitat buscar informació a Internet o visitar webs sobre temes conflictius és d’un 26% en països lliures, el mateix percentatge que en els que no tenen cap llibertat.

MÉS
"Global Chilling": Com afecta la vigilància massiva els escriptors internacionals (informe del PEN)

NO SÓC UN POETA RUS

 St. Gilles-sur-Vie, 6 de juliol de 1926

"La poesia ja és una traducció de la llengua materna ―a una altra, sigui el francès o l'alemany, és igual. Cap llengua no és llengua materna. Crear versos significa traduir. Per això no comprenc que es parli de poetes francesos o russos o d'altres. Un poeta pot escriure en francès, però no pot ser un poeta francès. Això és ridícul.

Jo no sóc un poeta rus i sempre m'astoro quan em consideren o em veuen com a tal. Et converteixes en poeta (si és possible de convertir-se en poeta, si no se n'és ja d'entrada) per a no ser francès ni rus, etcètera, per ser-ho tot. O, dit d'una altra manera: s'és poeta perquè no s'és francès. La nacionalitat és in- i re- clusió."

 Carta de Marina Tsvietàieva a Rainer Maria Rilke

 Aplegat a M. Tsvietáieva, B. Pasternak, R.M. Rilke, Cartas del verano de 1926 (Minúscula, 2012)
 Trad. del rus de Selma Ancira, trad. de l'alemany d'Adan Kovacsics. Fragment adaptat en català per JS

FIT A FIT M'HA MIRAT

"La musa", d'Anna Akhmàtova, versió de Monika Zgustova i Maria-Mercè Marçal.
F l u x, 5 de maig de 2004

INFILTRACIÓ RUSSA

A l'espera que la Casa Rússia obri les portes al palau del Marquès d'Alfarràs, allà on fins fa uns mesos el Síndic de Greuges s'escarrassava a fer entendre a una catalana (filla de feixista, és cert) que mentre no es declari el contrari Catalunya també és Espanya i doncs també hauria de ser defensada pels alts funcionaris estatals, a l'espera d'això, dèiem, de moment podem celebrar que Biblioteques de Barcelona és a punt de posar en marxa un cicle titulat "Catalunya-Rússia: viatge d'anada i tornada" que comença dijous dia 7 amb el traductor i poeta Jaume Creus parlant d'Osip Mandelstam i Anna Akhmàtova i es clourà el 2 de novembre amb les "Visions de Rússia" d'Olga Merino i Francesc Serés. Entremig, una mica de tot (lectures, traduccions, testimonis) i amb molt bona pinta.

La cosa russa s'escampa entre nosaltres... Que la senyora Cava de Llano ens agafi confessats!

AJUDAR A RECORDAR

Després va venir la invasió alemanya i es va produir una cosa extraordinària: la necessitat d'assolir la unitat nacional davant l'enemic va provocar certa relaxació dels controls policíacs. En la gran onada de sentiment patriòtic rus, els escriptors grans i joves, particularment els poetes, que els lectors sentien que parlaven per ells, que deien allò que sentien i creien ells mateixos, van ser idolatrats com mai. Poetes la feina dels quals havia estat considerada amb desgrat per les autoritats, i en conseqüència, publicada molt de tant en tant, si és que ho era, van començar a rebre cartes dels soldats del front, tot sovint amb citacions dels seus versos menys polítics i més personals. Borís Pasternak i Anna Akhmàtova, que havien viscut durant molt temps en una mena d'exili intern, van començar a rebre una quantitat esbalaïdora de cartes de soldats amb citacions de poemes seus tant publicats com no publicats; tenien un seguit de comandes d'autògrafs, de confirmació de l'autenticitat dels textos, d'expressió de l'actitud de l'autor davant aquest problema o aquell altre. A la fi, els líders del partit se'n van començar a adonar i, en conseqüència, l'estatus i la seguretat personal d'aquests poetes mal vistos va millorar. A la Rússia prerevolucionària, era habitual que els poetes fessin lectures públiques de la seva obra, a més de recitar poemes de memòria a reunions privades. La novetat era que, quan Pasternak i Akhmàtova llegien els seus poemes i en algun moment vacil·laven, sempre hi havia uns quants seguidors entre els nombrós públic reunit per escoltar-los que els ajudaven a recordar les paraules i recitaven versos d'obres publicades i no publicades i, en tot cas, que no estaven a l'abast del públic. Cap escriptor no podia evitar emocionar-se i derivar força d'aquesta forma d'homenatge tan genuïna.

Isaiah Berlin, "Converses amb Akhmàtova i Pasternak" (dins El veritable estudi de la humanitat, un monument acabat d'aparèixer en català)

ELS NOSTRES RUSSOS

Ja hem apuntat alguna vegada que una literatura no és només allò que es llegeix escrit en la pròpia llengua sinó també el que es llegeix en aquesta llengua traduït venint d’altres. En aquest sentit, el català té la sort paradoxal de ser (relativament) petit i d’haver-hi relligat de fa temps una clara vocació d’anostrament de la producció més significativa de les altres grans literatures. Les més llunyanes, com ara la russa, incloses. Els nostres llibres russos (en el sentit tot just apuntat) tenen un referent indiscutible a principis dels anys trenta del segle passat amb les traduccions per a la Biblioteca a Tot Vent d’Edicions Proa d’Anna Karenina i Crim i càstig per part d’Andreu Nin, però al seu costat llavors, per exemple, hi havia també el gironí Francesc Payarols versionant Turguèniev, Tolstoi o Txèkhov. Després, fins arribar a la jove poetessa Xènia Dyakonova (que ens ha dut ja Mandelxtam, Txèkhov i Kuixner), destaquen la simbiosi Monika Zgustova/Maria-Mercè Marçal per versionar Akhmàtova i Tsvetàieva, el nom d’Helena Vidal (traductora de Gorki i Puixkin) i sobretot la tasca infatigable del professor Ricard San Vicente.

Però parlar de literatura russa és parlar d’un oceà. I d’aquest oceà ens n’arriba ara, gràcies a l’aposta d’una petita editorial agosarada (LaBreu Edicions), una onada de fons titulada La zona. Apunts d’un vigilant de camp signada per Serguei Dovlàtov. No és aquest l’espai per a una ressenya, ni voldria que les meves paraules sonessin a cap mena d’eslògan (poques coses serien més injustes amb l’autor). Llegeixin, però, Dovlàtov. Si els interessa, com a mi, la literatura concentracionària, trobaran en aquest llibre un punt de vista interessant: el del vigilant enfront del pres. Si no els fa por la fosca, seran enduts en una baixada en espiral a un infern (més personal que social) difícil d’oblidar. Si els repugna com a mi seguir les noves del cas Politkovskaia entendran (i celebraran) que l’autor de La zona fos convidat a abandonar l’URSS i que l’edició del llibre tingués una història estil Arxipèlag Gulag.

Felicitem-nos perquè Dovlàtov sigui des d’ara ja un altre dels nostres russos. I perquè amb ell la tendra ànima catalana hagi d’aprendre una varietat més de la tremolor.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-III-09
Versión en castellano