COMPLETES

Els ocells se’n van
amb la llum del vespre.
Surten d’algun lloc
d’aquest cos en vetlla.
Em miro les mans,
em palpo l’esquena,
torno a dins del pis,
compto les promeses.
S’han endut les claus
del que no tenia,
dels calaixos buits
han pres les paraules,
vola a contrallum
la porta de casa:
la lluna fa el ple
damunt de l’aigüera,
la neu ha esquerdat
la vella nevera
amb una destral
en forma d’estrella.

                        JS

SOM NEU

Aquests magnífics paisatges que la neu fabrica o subratlla (estesa per terra, arrapada a les branques dels arbres, atzarosament amuntegada aquí i allà) són davant nostre oferts i d'aquí a uns dies hauran desaparegut, seran record o fotografia, i els turons i les cases i les coses seguiran al seu lloc. Som neu. Esplèndida, esperada, anunciada, admirada, palejada, oblidada. Donem forma i ens retraten i ens fonem. Neu. 

CHICAGO (1950)

 

Ara que sembla que tenim la neu aquí a tocar, una fotografia de Harry Callahan a la col·lecció de l'Art Institute of Chicago. 

PARET SECA

"És bo pesar molt poc", els dic als meus records.

LA VEU D'UNA DONA:

La mestra a mi no m'agradava,
hi tenia problemes
per molt poc, per no res.
M'havia d'estar dreta durant hores.
El dia de la gran tempesta
jo m'estava allà dreta
quan va picar a l'escola el primer cop de vent
i va apagar l'estufa. Sense perdre
el fil de la lliçó, la mestra
va mirar-me i va dir:
"Ara pots seure, Nettie".

                 Ted Kooser, The Blizzard Voices (1986)











MÉS
Kooser llegeix el darrer poema del llibre.
La introducció del llibre.
Crònica d'un testimoni, enregistrada el 1949.
Avui se celebra el Dia de la poesia catalana a Internet (17 de març, #jollegeixo)

DE NEVADA EN NEVADA

El compte del Museu d'Història de Catalunya ha tuitejat avui, a l'espera del fred i (diuen) la neu que s'acosten, aquesta esplèndida imatge de Barcelona el quinze de gener d'ara fa cent tres anys, quan la Primera Guerra Mundial encara no havia esclatat i Josep Carner estava a punt de publicar Auques i ventalls i La paraula en el vent.





No feu cas del que hi ha escrit a la postal: es tracta òbviament de la confluència de la Diagonal, el Passeig de Gràcia i el carrer Còrsega, amb l'edifici del bufet Cuatrecasas en primer pla i la casa Comalat una mica més enllà. La foto està presa des del que avui seria l'obelisc al mig de la plaça del Cinc d'Oros, per entendre'ns. Tot i que l'obelisc no s'hi alçà fins al 1936 i que, si us hi fixeu, veureu que l'edifici de la cantonada mencionat ha guanyat amb els anys, miraculosament, una planta amb balcó.

Aquí teniu una bona peça sobre les nevades que han quallat a la ciutat de Barcelona des de 1900.

IL·LUSIÓ, ENCARA

Sí, costen de veure. I més amb el pas dels anys. Però sabíem que arribarien, perquè haurem fet que arribin.

El dia de l'Epifania és el millor moment per veure Dublinesos (The Dead), aquest regal del rei Huston des de la cadira de rodes, amb els versos terribles de "Donal Óg" i la seva filla aturada a mig baixar l'escala havent sopat en sentir "The Lass of Aughrim" mentre la neu cau a poc a poc sobre l'univers i cau suaument també, com un final o un inici, sobre Irlanda, sobre el Mediterrani, en la fosca i el silenci, sobre els que estimen, els que recorden, els que esperen, els capaços encara d'il·lusionar-se per l'ombra d'una corona intuïda entre els borrallons, sobre cadascun dels vius i sobre els morts.

CONTINGÈNCIES

Fa una setmana havia nevat i la neu no se n'anava dels prats i els sortints, després va posar-se a ploure durant dos dies i l'aigua se'n va endur el blanc, ahir a primera hora hi havia una boira baixa que a mig matí va alçar-se descobrint el Mount Baker en tota la seva esplendor, avui fa un sol benigne amb una llum de patena antiga... D'alguna manera, ser capaç d'evocar i mostrar Catalunya i la cultura catalana com entitats mudables, contra la tendència (i la inèrcia) dels nacionalismes a la immobilitat, a la immutabilitat. O al discurs d'una suposada i anhelada immutabilitat. Que l'essència és en la contingència.