D'EPITAFIS

Què són, els epitafis, sinó proclames sobre la vida? Ahir, per a una intervenció en un acte a la FILBo25, vaig tornar a l'impressionant epitafi romà de John Keats ("Here lies one whose name was writ in water": aquí jau un de qui es va escriure el nom a l'aigua) i, d'aquest, per les coses i les llistes d'internet, vaig anar a parar a un altre que no coneixia, el del nord-americà Robert Frost. El poeta avança el seu epitafi en un poema, "The Lesson for Today": "And were an epitaph to be my story / I'd have a short one ready for my own. / I would have written of me on my stone: / I had a lover's quarrel with the world." En català, una mica refet, vindria a dir 

Si cal que un epitafi digui la meva història / en tindré un de breu ja preparat. / Hauré escrit de mi a la meva pedra: / Vam discutir amb el món com dos enamorats.

LLIURES

Fer servir el vers lliure em ve tant de gust com posar-me a jugar a tennis sense xarxa.

 Robert Frost

NOT AN EXIT

                  And sorry I could not travel both
                                                Robert Frost

Remugo “Com ho sé?”
però passo de llarg.
Quan arribo al carrer
veig les lletres escrites
sense haver de mirar,
i sé que la sortida
la duia aquí a la mà.

                            JS

PERDRE O SER

"La poesia no és el que es perd en la traducció: la poesia és traducció".

Peter Cole replica Robert Frost en una entrevista a The Paris Review, de la sèrie "The Art of Translation". (I encara una mica més sobre el tema: "At this point, when I’m writing a poem, I feel like I’m translating. And when I’m translating, I feel like I’m writing").

CANÇONETA INCERTA

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest matí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n'és cada vida.

 Josep Carner, El cor quiet (1925) [i Poesia, 1957]

Jaume Coll ens recorda que avui fa quaranta-cinc anys de la mort de Josep Carner, el 4 de juny de 1970 a Brussel·les. Aquest poema ens fa avinent que la mirada dels grans (Basho, Frost, Carner) en el fons no difereix tant, o que el nombre d'objectes i motius oferts a la nostra contemplació i reflexió és de fet finit, o que Carner llegia molt bé i molt de pressa.

EMOCIÓ, IDEA, PARAULES

Repasso per enèsima vegada el llibre ja enviat de fet a l’editor, perquè hi he trobat (argh!) una rima falsa i sé que hi ha tres o quatre llocs on em sembla que els versos no acaben d'anar per on jo voldria, i quan faig una pausa i entro a badar a internet em trobo als Quaderns de Terramar la transcripció d’unes paraules de Robert Frost adduïdes per Ponç Pons que podria escriure a la paret blanca que veig quan alço els ulls: "Un poema acomplert és aquell on l'emoció ha trobat la seva idea, i la idea ha trobat les paraules." Que clar. I que difícil.

I jo que em barallava amb un or pintat i una salvació anunciada en versos, evoco de cop (per què, per què no hi hauré pensat abans?) aquell Nature's first green is gold...


NOTHING GOLD CAN STAY

Nature's first green is gold,
Her hardest hue to hold.
Her early leaf's a flower;
But only so an hour.
Then leaf subsides to leaf.
So Eden sank to grief,
So dawn goes down to day.
Nothing gold can stay.

Que en la versió de Josep Maria Jaumà diu:


RES D'OR NO PERDURA

El primer verd de la natura
és or, un color que no dura.
I la primera fulla és una flor
d'una hora sola, i prou.
De fulla en fulla decau tot
com l'Edèn caigué en el dolor
i es dissol en dia l'aurora.
Res d'or no perdura.

DEFERÈNCIA

La Carlota va llegir el post sobre el poemet de Robert Frost i em passa (l'amistat: una via ben poc estudiada per explicar com avancem en el mar de la literatura) l'últim llibre de Tobias Wolff, La vella escola (La Magrana), que comença precisament amb el relat de la visita de Frost a l'escola de Nova Anglaterra on estudiava el narrador. I a la tercera pàgina, com una part de la descripció de la mena d'escola de què es tractava, trobo aquest fragment, que em fa pensar en la consideració actual dels professors de literatura catalana (vull dir que, fins que no siguem capaços de substituir-hi el primer "angleses" per "catalanes", ja podem anar doblant ajuts i muntant campanyes):

¿Com podia ser que inspiressin tanta deferència, els professors de llengua i literatura angleses? Comparats amb els homes que ensenyaven física i biologia, ¿què sabien ells, de debò, sobre el món? Doncs a mi em semblava, i no tan sols a mi, que sabien exactament el que valia més la pena de saber. A l'inrevés que els nostres professors de matemàtiques i de ciències, que es concentraven modestament en els seus temes, ells tendien a ser polimàtics. Malgrat ser tan adeptes a la dissecció, no deixaven mai un poema o una novel·la escampada a trossos com una granota esbudellada i que fes pudor de formol. Ho tornaven a cosir tot amb història i psicologia, filosofia, religió, i fins i tot, ocasionalment, ciència. Sense condescendir a afalagar el pretès desig que tenies d'identificar-te amb el protagonista d'una història, et feien sentir que allò que tenia importància per a l'escriptor també ho tenia per a tu.