DALLA

Aquí en teniu la lletra traduïda al català per Oriol Izquierdo.

SABORS

Avui, aneu on aneu de la xarxa digital catalanesca i més o menys llibresca, hi trobareu el recordatori que es compleixen deu anys de la mort de Joan Brossa. Tot plegat surt de l'ablogcedari, un esplèndid homenatge d'homenatges i una iniciativa per agrair (als cinc blocaires que hi ha al darrere: Marc Cortès, David Gálvez, Víctor Pàmies, Joan Puigmalet i Joan Sala) i emmarcar. A mi m'agradaria recomanar-vos "Els entra-i-surts de Brossa", un site que ja té uns anys però que continua sent de primera. Entre una pàgina i l'altra hi trobareu tots els sabors de Brossa, de la z a la a.

LA FREDOR ALS LLAVIS

Camina, respira fondo
i escolta, per si et sents
anar el cor.

Llavors atura't i escolta
més atentament, per si senties
el cor no teu.

Llavors ajup-te, besa la terra
del dolor absolut i sent el tercer cor:
la fredor als llavis.

Humitat d'altres veus.

                             Màrius Sampere, de Jerarquies (2003)

INNOCENTADA

CINC COSES CURIOSES

En aquest país on encara n'hi ha que diuen que el futbol és —i hauria de ser— només esport, que som uns pesats els que sempre hi llegim alguna cosa més, la foto emmarcada que tenia a la seva dreta el rei Juan Carlos, just davant d'un banderot per embolicar-hi el retard de l'Estatut, durant el discurs de Nadal televisat a tota la Nación.

Parlant de futbol que és més que futbol, només tres mesos després que tots poséssim el seu nom en dubte a Los Pajaritos, la contundència (i la justesa i l'extensió) dels elogis al Barça de Pep Guardiola a la secció d'esports del New York Times el dia abans de Nadal. Com em deia una amiga americana, tant de bo entenguessin altres aspectes de Catalonia com ara entenen això!

I parlant de llengües i nacions just aquests dies de nativitat, l'interessant article que Vicenç Pagès ha inclòs a l'apartat "La caldera esquerdada" del seu renovat web sobre "La llengua materna de Jesús", que resulta que no és la del discurs del nostre borbó, ni la dels seus avantpassats.

Ara que diu que un dels criteris per arrodonir a l'alça el nou finançament de les comunitats autònomes espanyoles serà que tinguin segona llengua oficial (Déu n'hi do, l'expressió), que s'apunti al carro la Comunidad Valenciana, escola de manaies lingüicides. I que Astúries no aparegui a la llista.

El títol (i les frases finals) del darrer article enviat per Francisco Casavella a El País abans de la seva mort prematura. Parlant d'una altra cosa, d'allò de què els parlava fins ara, d'allò de què segons com sembla que sempre parlem els catalans, podria ser just l'antònim (si els titulars poden tenir antònim) a la doble resolució financera i estatutària que s'acosta.

DIES D'EXCESSOS

Ja ho diuen, que aquests són dies d'excessos. Però alguns estan més que perdonats. Com a mínim des del meu punt de vista... Això sí que és foment de la lectura!

NADAL, HO DIC

                            Nadal, ara que ho dic,
                                   tot de veus que s'acosten.
                                           Jordi Sarsanedas

Nadal, si mai ho dic,
té un so de fusta antiga;
Nadal, ara que ho dic,
és molsa, llum, abric.
Nadal, si mai en parlo,
són l'àngel i els tres reis;
Nadal, ara que en parlo,
fa por de no trencar-lo.
Nadal, si ve la nit,
és una teia encesa;
Nadal, quan ve la nit,
abrusa el goig petit.
Nadal, mentre no arriba,
ressona en el record;
Nadal, si mai arriba,
durà veus a l'estiba.
Nadal, Nadal: ho dic.
Ho dic perquè ho escric.

                                   JS, de Rapala

UN ALTRE COMENÇAMENT

Abans d'ahir vaig llegir la notícia de la mort de Robert Mulligan, director de To Kill a Mockingbird (en castellà, Matar a un ruiseñor), la pel·lícula basada en una famosa novel·la de Harper Lee. Totes dues més que recomanables per diverses raons, però ara no m'hi esplaiaré. Perquè To Kill a Mockingbird són per a mi sobretot uns crèdits memorables, una d'aquelles escenes que la veus una vegada i ja no te n'oblides. Potser sí que només sé veure les coses a trossos, de massa a prop, però amb una seqüència d'obertura com aquella Mulligan va fer-se'm tan gran, tan admirable, com el Mantegna amb els seus conills que travessen el pont fugint de l'Hort de les Oliveres o com Rosselló-Pòrcel amb els dos versos finals d'"A Mallorca, durant la guerra civil". I ara resulta que aquest magatzem immens de magnífiques sorpreses que es diu internet em permet repescar l'escena i oferir-vos-la: com a fermall d'una vida, l'inici d'una història tornada a explicar.




Començament dels començaments, que diu el poeta: avui, demà i sempre tot recomença, i la innocència haurà de ser defensada i les nostres paraules, com una bala, rodaran a poc a poc fins que topin amb d'altres. Felices vigílies.

LLIBRES, LLIBRETS I LLIBRASSOS

Parlem i parlem de llibres, els glossem i els comparem, els premiem i els recomanem, els critiquem, els obviem, els comprem, els desem al prestatge, els deixem als amics com si uns i altres fossin una mateixa cosa, o si més no una cosa semblant. En el fons, ens assemblem molt més les persones entre nosaltres (convençuts com estem que cadascun és únic i taaan diferent del veí) que no els llibres entre ells. En diem llibre, vull dir, però ho hauríem d’adjectivar sempre.

Ara mateix, per exemple, hi ha a les llibreries quatre peces inventariades com a simples llibres quan resulta que són molt més que això, que es tracta de veritables llibrassos. Els parlo del volum de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (El Club Editor), d'El dia revolt. Literatura catalana d’exili (Empúries) de Julià Guillamon, del celebèrrim Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984) i del segon volum de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Institut Ramon Llull), a cura d’Arnau Pons i Simona Skrabec: cadascun d’ells demanaria uns espais en blanc abans i després del títol i un cos de lletra una mica més gran, en paral·lel tipogràfic a l’abans i el després que representen al nostre panorama, a la força del material de què estan constituïts, a la intensitat i l’alegria que ens aporten. I disculpin-me per tants elogis: els asseguro que aquesta vegada em quedo curt. Els rondinaires i pessimistes habituals s’hi poden fer una cura.

Hi ha llibres i llibrassos, doncs, però també llibrets: peces com ratolins rabents impossibles d’atrapar (magnífic retrat de Messi fet per Lluís Llach) que vivifiquen taulells anestesiats per sagues màgiques i misterioses novel·les històriques. És el cas, per exemple, d'El Nadal d’un nen a Gal·les (Viena) de Dylan Thomas, una joia aparentment menor que tomba per text (versionat per Francesc Parcerisas), edició (a la remarcable col·lecció El cercle de Viena) i il·lustracions (de Pep Montserrat) la major part dels llibres normals que li posem al costat. Perquè una bona cultura literària és feta, sí, de llibres normals i best-sellers i autoajudes, però també de llibrassos i de llibrets, d’impressionants excepcions i lluminoses minúcies.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 17-XII-08
Versión en castellano

ELS NOUS ORÍGENS

Un tros de conversa (reportada) amb tres dones negres amb bufandes del Barça assegudes a la tribuna de l'estadi José Alvalade durant el partit de Champions entre l'Sporting de Lisboa i el FC Barcelona:

—Where are you from?
—From Barça.
—No, I mean what country do you come from...
—Ah! Kenya.

TIRA-LA-HI TU!

Ara que s'acosten dates d'àpats excessius i d'excessiu almívar bonàs, una mica d'exercici segur que se'ns posa d'allò més bé.

Ah, portava anys esperant poder fer una cosa així...

BROSSA & SAMPERE

El proper dia 28 Màrius Sampere fa vuitanta anys, i el 30 també de desembre en farà deu (ja? Sí, ja) que va morir Joan Brossa. En el cas de Sampere ho podem celebrar llegint el seu inclassificable Pandemònium, recentment aparegut a Lleonard Muntaner. Amb Brossa, podeu anar al magnífic abloccedari que un grup de blocaires ha posat en marxa i apuntar-vos a la idea de dedicar-li una entrada just el dia 30 o bé d'enviar-los el vostre homenatge en forma d'article, poema, imatge o el que se us acudi.

ROMANÇOS A LA TELE

Aquest dissabte a les nou del vespre el programa "Rodasons" del Canal 33 emet un reportatge sobre l'estrena a Manresa de l'espectacle "Romanços i estampes del 21" de Túrnez & Sesé (si sou troneres, ho reemeten el mateix dia a les 2h de la matinada).

El disc (us n'havia parlat aquí) acaba de sortir al segell Picap, i és un esplèndid regal d'un dels bons grups del país als poetes d'ara. Per fer-ne un tast, si aneu al MySpace del grup podreu escoltar-hi el futur single, "Repartiment", signat per en Sesé i qui subscriu.

UPyD ENS ESCUP (I HEM DE DIR GRACIAS)

Abans, qui no tenia feina el gat pentinava. Ara s'empassa una ampolla de bilis i la va deixant anar, a rotets, a les cartes al director dels diaris, als comentaris digitals dels mitjans i sembla que també en campanyes estratègicament adreçades a institucions i empreses. No us perdeu la gesta del ciutadà José Manuel Opazo, resident a Suïssa amb casa a Barcelona que amb paper de carta del simpàtic partit extraparlamentari (a la región nordeste) UPyD de la simpatiquíssima Rosa Díez ha escrit a la companyia aèria Swiss per queixar-se que als vols entre Barcelona i Zuric s'hi fes servir el català per adreçar-se als viatgers. Això, com tots sabem, és una cosa absurda, perillosa i antidemocràtica.

L'argumentació de la impagable carta del senyor Opazo és al nivell del castellà que hi fa servir. La represa del fantasma del català com a dialecte de l'espanyol, l'ofensiva manipulació de les xifres, l'acusació de nazisme pel procés de normalització i algun curiós intent de raonament filològic ("O respetan Ustedes el dialecto catalán en relación al idioma español más que el suizoalemán en relación al alto alemán?") farien plorar de riure si no ens sonessin tant a la música que sona rere els discursos oficials d'UPyD o, al Parlament, de Ciutadans. Potser faríem més ben fet de prendre'ns la carta com un vell exabrupte entranyable, com les sortides de pista de Manuel Fraga, per entendre'ns. Passa només que per una raó o una altra sembla que Swiss efectivament ha eliminat el català de la locució als seus avions: això sí que és un servei a la convivència i als drets humans, senyor Opazo, senyora Díez! Si Cervantes fos viu, com hi xalaria! Ja és curiós que l'autoproclamada alternativa al bipartidisme espanyol passi pels vells rails dels discursos arnats i la retòrica legionària de l'uniformisme, la mentida i la intolerància. Si aquesta és la tercera via, potser sí que al final valdrà més comprar-se una bicicleta.

-----------------------------
Els vídeos, les fotos, el manifest i la cançó de llançament del partit, si esteu d'humor, valen una visita.

ÉS QUE EN SAP TANT...

Tots els rellotges aturats donen l'hora amb precisió dos cops al dia.

AMB WALLACE STEVENS, I UNA ANÈCDOTA

Aquesta setmana he tingut la sort de poder participar primer com a jurat i després com a convidat en la darrera juguesca de "L'hora del lector": la traducció de "The Idea of Order at Key West" de Wallace Stevens a càrrec dels espectadors. Impressionant, tot plegat. Diria que una ullada a la informació que n'han penjat al bloc del senyor Boix i als comentaris subsegüents dóna una idea del bon nivell de l'assumpte. Els més interessats que no vau saber o gosar mantenir-vos desperts fins passades les dotze, ara podeu veure el programa de dijous (divendres, de fet) al 3alacarta: si teniu pressa, com a mínim no us perdeu la lectura del poema a càrrec de Paul Auster (a partir del minut 26:29). Si voleu disfrutar-hi una mica més, a Poets.org teniu el text del poema i un enregistrament amb la lectura (curiosa: pausada i cerimonial) de l'autor. Ah, i felicitats a Diana Coromines com a guanyadora del concurs!

I ara l'anècdota. Durant la lectura de les propostes de traducció i en la discussió amb els altres membres del jurat —el traductor i professor Josep M. Jaumà, l'editor Andreu Jaume i Emilio Manzano, director del programa— em rondava una estranya sensació de familiaritat amb el poema, sobretot amb la darrera estrofa. Familiaritat no d'haver-lo llegit sinó d'haver-hi conviscut, per entendre'ns. Era com si aquell impressionant In ghostlier demarcations, keener sounds de cloenda ja l'hagués dit i repetit, ja l'hagués mastegat, en una altra banda, fa temps, diria que en un assaig sobre poesia que no aconseguia identificar... Passada (com sol passar) la reunió del jurat i el programa, ja a casa, vaig alçar-me de cop de la cadira, vaig anar cap a una prestatgeria, vaig agafar-ne un exemplar de l'edició bilingüe per als amics que amb el Gabriel vam fer de l'assaig "Fretwork: on Translating Beowulf" de Seamus Heaney i resulta que allà estaven, al final del primer paràgraf, "aquells mots de mida orbital de la parla prebabèlica imaginats per Wallace Stevens al final del seu poema". Trist per a la meva memòria, emocionant per al joc, per a l'enfilall de relacions creuades que en el fons són les nostres vides literàries.

DESIRING THIS MAN'S ART

Seguint els consells de gent més prudent, miro de no parlar ni fer broma ni cap joc frívol amb el tema del dia, de la setmana, del mes, allò que no podem deixar de banda i això no obstant fem com que no hi és fins que arribi, se'ns endugui, ens depassi i ens deixi a l'altra riba de l'èxtasi o la ràbia, enlluernats o entristits, una mica més joves o una mica més murris, una mica menys abatuts o una mica menys jovials. No en parlaré, no n'escric, miro de no pensar-hi gaire. En tot cas, tant per si la fortuna no ens somriu i infeliços als ulls de molts hem d'acabar dolent-nos del nostre destí mesquí com per si avui sí i al final finalment passa tot allò en què no penso de fa dies i menys avui que ja tot és aquí, us deixo (em deixo) un petit fetitx de la terra mare perquè ens ajudi a afinar els himnes a les portes del cel, coronats en lloc de la reialesa.


   
Sonet 29, de W. Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo Traducció de Gerard Vergés ----------------------------- PS. La Sara m'avisa que hi ha una versió del sonet cantada per Rufus Wainwright. No us la perdeu.

Fes-me cas els dies senars.

                           (Manel, "Avís per a navegants")

POÈTICA?

[Dies enrere, els professors Xavier Macià i Enric Falguera em van convidar a incorporar una tria de poemes recitats (hi vaig "colar" també un fragment d'Adrada) al Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres, a la Universitat de Lleida. Hi havia, però, una condició lleugerament incòmoda: calia començar l'enregistrament amb una breu poètica personal. Ai. Transcric ara en un parell d'entrades, a manera de revisió de l'esborrany lleidatà, el que vaig preparar i llegir partint de diversos fragments anteriors i d'alguna idea vella...]












A LLEIDA, UN INTENT DE POÈTICA (1)

A En defensa del fervor Adam Zagajewski es pregunta, sorneguer, què podem esperar d’un poeta si no és una defensa de la poesia. Em caldrà, doncs, començar demanant disculpes. Perquè malgrat tot jo tinc la sensació que certes obvietats mantenen avui el seu sentit, són encara necessàries. Obvietats com ara defensar la poesia i defensar que és feta amb paraules (també, si es vol, amb silencis), o que ens arriba una vegada i una altra venint de molt enllà en el llarg camí del que ja ha estat escrit. Deixem per tant que el gran poeta polonès somrigui i intentem sense vergonya recuperar amb aquestes línies alguns enunciats elementals.

Durant anys vaig barallar-me amb galetes i torrades primes per aconseguir estendre-hi mantega amb el ganivet sense trencar-les. Un dia algú em va recomanar que n’hi posés una altra a sota, i el problema va quedar resolt per sempre i va tornar-se’m ínfim: quan hi topes, la saviesa sol semblar evident, però de fet és ben rara, i fins que no hi arribes la trobes a faltar sense saber-ho, ajupint-te i ajupint-te a recollir trossos de pa o de paper que ja no gosaràs empassar-te. Això també passa amb la bona poesia: sense adonar-te’n la trobes a faltar, sembla evident i és rara, i s’esmicola menys si en té d’altra a sota... Provo d’explicar-ho d'una altra manera: al jardí, amb un quadern a les mans, em miro un arbre, una pedra, unes fulles, una llimona al damunt de la taula, cadascun com els altres i cadascun diferent, variacions sobre una idea (sobre una melodia) inexistent i clara. I de vegades escric.

Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l’experiència amb paraules. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això –tot i que higiènic– no és del tot cert, o ho és només en un dels sentits del només: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s’hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi siguem posats, a més, passaran coses, a banda que el terreny també condiciona els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s’hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja tothom pot dir-hi la seva, fins i tot els que sostenen que l’art pot ser automàtic (que les parets s’alcen soles) o els que defensen que les parets ja eren allà o que només són parets o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir, també a les poètiques. [Continuarà]

EL CANTE DEL CIGNE

Llegeixo astorat (no pas pel que diu, per aquí res ja no ens astora, però sí perquè un diari ho aculli amb quina alegria) les animalades que avui signa el columnista. I em fan pensar, ves per on, en un dístic bèstia i ecològic de Samuel Coleridge que ahir vaig retrobar en un dels descobriments del dia, la incorporació del poeta i traductor Salvador Oliva (benvingut!) al gremi bloguer: Swans sing before they die 'twere no bad thing / Should certain persons die before they sing, que regirat ve a dir que si els cignes canten abans de morir potser no estaria malament que a algunes persones les convidessin a Sing Sing a anar a cantar.

LLUÍS BUSH

L'humor polític de la premsa escrita als Estats Units té una contundència i una finesa combinades bastant impressionants. Avui l'animació d'Ann Telnaes al Washington Post està dedicada al penjament del retrat oficial del president Bush, ara que plega. Connecteu els altaveus.

GESTIÓ DE LA DIVERSITAT

En un dia d'aquests de fons d'armaris i capses de cartró, d'enretirar abrics i paquets tan ben tancats que ja no saps què contenen, de moure mobles i desar figuretes, d'intentar baixar al contenidor alguna cosa per fer una mica de lloc a allò nou encara sense nom que s'acosta i ja esperem, inspirant-me en "La setmana en 7 blocs" de Sobre llibres, excel·lent espai d'informació llibresca recentment descobert, us deixo una llista d'enllaços diversos que em sembla que bé valen una visita:

- Precisament avui, dia 8, dues nits de la Puríssima fetes poema, a càrrec de Joan Maragall i Carles Torner.

- Via Tirant al cap (i Brétemas, i Ediciona), finalment —i ben bé perquè serveixi de precedent— el vídeo i el lema d'una campanya de promoció de la lectura que fa venir ganes de llegir, no de medir-te o d'anar-te a confessar: "Quan no llegeixes, la imaginació s'escapa" (o es mor, o se'n va, o desapareix).

- Un altre vídeo estupend: "People are strange" dels Doors cantada per Echo & The Bunnymen sobre una molt bona tria d'imatges de Herman Munster, que també em serveix per explicar-vos que dijous vinent al vespre seré a "L'hora del lector" parlant sobre traducció de poesia (estranys del món, unim-nos!).

- Dos magnífics articles de Toni Sala (ja us ho he dit algun dia, oi, que el seu bloc que no és ben bé un bloc, més aviat una carpeta digital, però quina carpeta, l'heu d'afegir a la llista de predilectes?): un de pompier sobre la tardor i un fi retrat a la mala llet titulat "Setze".

- Una curiositat bibliofílica: "La biblioteca de..." (via Diari d'un llibre vell).

- Tres hores de diversió bibliotecària (amb final atroç), via Morenita tiene una escoba.

- I sense cap raó de pes (bé, sí: perquè en llegir-ho m'hi vaig sentir reconfortat), una bella entrada de cap de setmana de L'efecte Jauss.

ONE AND ONE AND ONE

Coses que passen quan en poses junts tres de la mida de Paul Weller, Paul McCartney i Noel Gallagher: "Come Together"...

És clar que Weller i Gallagher ja venien assajats, després de tocar plegats aquella versió estupenda de "That's entertainment" dels Jam que ja us havia enllaçat o, si en voleu una altra que sigui dels Oasis, després d'aquest "Talk Tonight".

EL VERS DE NADAL

Els he de confessar que sóc un home que s'emociona. No es tracta d'una exageració que es pugui percebre amb facilitat perquè miro de controlar els impulsos, com diu que feia la Rodoreda, en una carta a Joan Sales: "No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d'ésser-ho". És a dir, que ho sóc, però me n'abstinc. Hi ha moments, però, que la pulsió cap a la llàgrima és massa intensa, incontrolable. Em passa, per exemple, quan veig l'escena final de Dublinesos. També és cert que el dia que deixi de plorar, veient la neu com cau a tot Irlanda, sobre els vius i sobre els morts, aquell dia em començaré a preocupar de debò.

Hi ha un altre moment delicat. És el dia de Nadal, quan els nens pugen dalt de la cadira per dir el seu vers. No hi ha res a fer. Ploro. Miro de no permetre-m'ho, és clar, però la barreja d'innocència, de temor, d'il·lusió, de neguit per ser allà dalt, aquesta barreja que veig en els ulls dels infants, m'aboca de manera irremissible a la llàgrima. Em vénen al cap molts dies de Nadal i molts versos i moltes cadires. I em veig a mi mateix, o a persones que estimo i que ja no hi són, escoltant o dient que els àngels "passen a volades" o mirant de desitjar que "no ens falti l'essencial", com si aquest essencial fos un producte que es pot adquirir en un supermercat.

El poeta Jaume Subirana ha publicat a Ara Llibres un recull de 50 poemes de Nadal per dir justament dalt d'aquella cadira on tots hem pujat. Aquesta joia breu i intensa ens parla de sentiments i d'infantesa. De la pàtria on reposen les emocions, de la pàtria on la paraula és una singular, refulgent epifania.

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 5-XII-08
Versión en castellano

LÓDZ

Arribat a un cert nombre d'aniversaris, l'acumulació de coses i llocs i persones que has volgut ser ja no saps si encara fa nosa o purament fa riure. Durant un temps, per exemple, recordo que jo volia ser Kieslowski. Avui llegeixo que fins al 23 de gener l'Academia de Cine, amb la col·laboració de l'ambaixada polonesa, ha obert a Madrid una exposició amb material provinent de l'àlbum familiar de l'immens director de cinema, fotos fetes quan era estudiant novell a la Facultat de Direcció de l'Escola Superior de Teatre i Cine de Lódz, el curs 1965-1966.

Entenc els que diuen que es van posar a aprendre polonès per llegir en la seva llengua original Gombrowicz, Herbert, Milosz, Szymborska o Zagajewski, però jo hi afegiria Kieslowski: aprendre per així també poder mirar-nos les imatges en la seva llengua original. Aprendre polonès, nosaltres que hi fem tanta broma.

-----------------------------
A l'edició digital d'El País d'avui podeu veure algunes fotografies de l'exposició.

BABEL

tot un dia
per arrencar un graó del marbre
tot un dia
colpejant amb el mall la pedra
afinant-la a cisell i polint-la
a mà els genolls pelats
el sol al cap
tot un dia
tot un dia
engolint pols menjant esquerdes
tallants com vidres suor sang

un dia sencer tot un dia
tants dies tant de temps
pujant graons amunt tot sol
tot sol tant marbre

i ara de nit un dubte
com un malson ara que trona

i si tots són d'argila

                               Oriol Izquierdo, de Moments feliços

CURIOSITAT

Quan et diuen No és ben bé una depressió però..., allò és una depressió. Quan et diuen No és ben bé que et fem fora però..., és que t'estan fent fora. En canvi, quan et diuen No és ben bé poesia però... allò no és mai poesia. Igual que quan algú fa, amb doble accent cregut a la i afirmativa: Això sí que és poesia!

L'ALTRA MEITAT

El 18 de març de 1984, Sándor Márai evoca al seu dietari un vespre de quaranta anys enrere, "un sopar al pis del carrer Mikó, a Buda. Tot és encara al seu lloc, les dues serventes, el pis espaiós. La taula parada com en temps de pau, la plata, la porcellana, tot tal com ha de ser. Al voltant de la taula, la família; dels que van participar en la celebració del meu sant, han desaparegut la tia Julie, el meu cunyat Gyuszi, la meva cunyada Tuci i Alice Madách. Els meus germans encara són vius. Jo també i L. també, però amb prou feines. Aquella nit, les tropes nazis van envair Budapest. Tot es va esquinçar: la vida, la feina, Hongria, el vell ordre i el desordre. Una ruptura total. Tenia quaranta-quatre anys i acabava de superar una greu malaltia. Dues setmanes més tard, vam marxar cap a Leányfalu, a l'exili, amb el gos i les serventes. Comencen els bombardeigs a Budapest; l'últim dia del setge, la nostra casa rep trenta-sis impactes de bombes i artilleria. Tot queda destruït. La meitat de la meva vida es va quedar allà. L'altra meitat va emprendre l'èxode a través dels continents"...

Ostres, jo això ja ho he llegit en una altra banda. Hi diu:

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Ben poc abans ho havia escrit amb paraules tan semblants un Pere Quart també de quaranta anys després de tramuntar la carena (aquí teniu tres versions cantades precioses i diferents de les seves corrandes). Bombes, invasions, exili. Vida esquinçada: una meitat que se'n va, l'altra meitat resta condormida. Pàtries grans o petites que algun dia vam somniar completes, a Budapest i a Sabadell.

DE CADA DIA

Et tornes de la mida (i del color) dels conflictes que acceptes.

DISSABTE, AL MAR

amb en Manel.

HI HA ESPERANÇA

Un apòleg real per als que creuen que la humanitat no té futur, que només fem passes enrere i que aquest país ja no té arreglo. Fa uns dies, la meva filla petita se n'anava d'excursió amb l'escola i les mestres els van dir que si volien podien portar una pel·lícula per al trajecte. Un cop dalt de l'autocar havien de decidir quin dvd triaven de la mitja dotzena amb què es van trobar a les mans, i es veu que totes alhora cinquanta veus de criatura de set anys (escamnades d'altres excursions) es van posar a cridar: "No volem Barbie! No volem Barbie! No volem Barbie!" I cridaven tant que la mestra els va haver d'avisar: "Si no calleu, posarem la de la Barbie...", i llavors diu que tots van callar alhora, com un sol poble. Vull dir que sí, que hi ha esperança.

ENFILATS

* Nadal en la clandestinitat (Enric Gomà) *
* El vers de Nadal (Josep M. Fonalleras) *
* I per Nadal, miracles (Ignasi Aragay) *
* Dalt de la cadira (David Figueres) *
* Una mirada clara... (Salvador Cardús) *



* Comentat a Poesia Infantil i Juvenil i a Sobre llibres *
* En Ramon, en Pere i l'Esperança Camps ja el tenen *
* En parlen Jordi Cervera i Joan-Josep Isern *
* En parlen JoEscric.com i L'illa dels llibres *
* Se'n parla a L'emoció violeta *
* En parla Teresa Baró *
* El llibre a ca l'editor

A l'hora que aquesta entrada aparegui (zip, zip) màgicament penjada al bloc, seré assegut entre l'editora d'Ara Llibres i el sociòleg Salvador Cardús presentant als mitjans el primer volum d'una col·lecció d'antologies de poesia "amb tema" que avui comença a caminar. Us deixo amb la coberta del llibre, un fragment de l'amable pròleg que ha escrit en Cardús i un bon tros del paperet que a tall de postfaci jo hi he afegit. Que tingueu (m'avanço com les garlandes i els llums al carrer) molt bones festes. I que us animeu a celebrar-ho dient de cor algun poema.




DIR EL VERS, DIR EL PAÍS, DIR EL FUTUR

[...] La importància del domini de la paraula dita, i particularment de dir el vers de Nadal, es deu al fet que posa a prova un enorme conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats. En conjunt, les podríem anomenar qualitats comunicatives, però enteses en el sentit més ample. Per començar, hi ha l’entrenament emocional per superar la vergonya d’una situació que posa qui diu el vers al centre de tota l’atenció. La gràcia, d’altra banda, és que aquesta timidesa no se supera amb desvergonyiment sinó per l’acció ritual, ben pautada i, per tant, a través del domini de les regles de la sociabilitat. En concret, el ritual serveix per donar a la paraula el seu espai –enfilar-se a la cadira amb elegància i delicadesa- i el seu temps, el seu ritme. Cal esperar que tothom hagi fet silenci i llavors cal seguir el ritme del vers. I cal aprendre –el qui parla i els qui escolten- a respectar aquell brevíssim silenci que hi ha d’haver entre la darrera paraula dita i les primeres mostres d’aprovació. No és menys important la qüestió de la vocalització, de saber que no es tracta només de dir, sinó de fer-se entendre. Alhora, és important treballar el gest que ha de seguir la paraula, per tal que s’acomodi a les proporcions d’allò que es diu i que en completi el sentit. I, naturalment, també cal aprendre a agrair l’atenció rebuda. Tot això a banda de l’exercici de memòria previ que demana disciplina i esforç, acompanyat d’un treball de comprensió del text que ens haurà d’ajudar a fer les puntuacions correctes. En fi, que sense exagerar gens ni mica, es pot afirmar que dir el vers de Nadal és un exercici d’alta tecnologia comunicativa que posa en marxa un munt de mecanismes que cal saber coordinar de manera precisa.

Salvador Cardús

DUES PARAULES


"Temps de Nadal, temps de cançons": així s’obre un vell llibre del músic i poeta Joan Llongueres. Efectivament, a casa nostra és ben viva la tradició d’associar les festes nadalenques amb el cant i, més en general, amb la paraula: a Catalunya cantem nadales, els poetes no han deixat mai d’escriure poemes amb el Nadal com a motiu i per Festes a moltes cases, al voltant de la taula, a l’hora de les postres els més menuts s’enfilen dalt d’una cadira per recitar "la dècima", normalment uns versos nadalencs. A més, darrerament, amb la revalorització de la memòria per part de mestres i experts, l’escola i la tradició s’han donat la mà en un costum reforçat o de vegades directament reprès, i gairebé tots els nens i nenes acaben aprenent a classe algun poema de Nadal: que ens el diguin o no i que en sapiguem ampliar el repertori ja només depèn de nosaltres: pares, oncles, avis, padrins…


Amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira volem apostar en aquesta direcció, per aquesta cruïlla entre cultura popular i literatura. La nostra intenció ha estat triar i aplegar un bon grapat de nadales i poemes sobre el Nadal per oferir-los a escoles i famílies, a lectors i recitadors. Són poemes per ser apresos i dits (o llegits) a totes les edats: n’hi ha de ben simples o breus per als més petits, i també altres més extensos i menys senzills per als nois i noies o, per què no, per als adults que ens hi vulguem afegir. N’hi ha que potser ja sabeu de memòria, d’altres que us sonaran i molts que segur que no coneixíeu i que us sorprendran per l’enfocament, l’originalitat, l’humor o fins i tot l’autoria. Obriu el llibre a l’atzar o llegiu-vos-el amb calma: és ple de sorpreses. [...]

JS

INVERTIR... EN LLIBRES

La gent de The Avid Reader han tingut la bona pensada de presentar el seu darrer butlletí en forma d'elogi del valor estable dels llibres, amb un seguit de consells diversos sobre com invertir-hi per sortir-ne guanyant en temps d'incertesa econòmica. Brillant.

SI EN FA, DE TEMPS

Llegeixo als Dietaris 1984-1989 de Sándor Márai (un llibre impressionant amb l'inconvenient que et va encongint el cor a mesura que hi avances): "Des de la invenció de la impremta, però, el 'saber' no és cap mèrit. Només cal acudir a la prestatgeria".

Em fa pensar en la reveladora imatge que Brian Lamb ens va mostrar l'altre dia en un seminari a la UOC i que reprodueixo al peu: el que ocupa el saber (gràfics i imatges a banda) contingut a la versió anglesa de la Wikipedia l'agost de 2007 a escala humana, fent servir volums de 25 cm d'alt i 5 cm de gruix (d'unes 400 pàgines) amb dues columnes per pàgina cadascuna de 80 línies de 50 caràcters (cosa que equival a uns 6MB d'informació per volum).

AGELET NO ÉS DE LLEIDA

Torno amb tren de la presentació a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs d’una extraordinària Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga que ha preparat Enric Falguera per a la Biblioteca Literària de Ponent dirigida pel professor Xavier Macià. Agelet, diplomàtic nascut el 1888 a la “ciutat llunyana” de què parlava Màrius Torres, és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs), figura al capdamunt de la llista dels inexplicablement negligits per antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d’oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

La menció de Torres no és arbitrària. L’absurd règim de monocultiu de la identitat i la cultura en aquest país fa que si jo els demano el nom d’un poeta de Lleida vostès, en el millor dels casos, sabran mencionar el de Màrius Torres, a qui amb la restitució de la democràcia hom li ha dedicat premis, IES, biblioteques i carrers, sense acabar de ser conscients fins a quin punt això té l’efecte colateral de fer fora del petit escenari Jaume Agelet (o, avui, Jordi Pàmias, Jaume Pont o Pere Rovira). I el més curiós és que, de fet, Agelet no és de Lleida, com tampoc no ho és Màrius Torres, per la mateixa raó que Maragall no és de Barcelona ni Alcover de Palma ni Verdaguer de Folgueroles, per molt que ara tots plegats haguem descobert les virtuts dels itineraris i les plaques: els autors grans són de tots i depassen (deglutint-la) tota localitat. Amb poquíssimes excepcions, quan un escriptor és igual a un lloc es tracta d’un autor d’interès restringit. I aquest no és el cas de l’autor de Pluges a l’erm.

A l’altra banda dels vidres de l’AVE el paisatge té la consistència carnosa però esmunyedissa dels mèrits individuals i la memòria col·lectiva quan els apliquem a la literatura. He anat a Lleida a celebrar Agelet, vinc de Lleida per poder explicar-ho; torno a Agelet a llegir els meus paisatges, torno d’Agelet per continuar escrivint versos. Cal sortir (i parlar) d’alguna banda per aconseguir arribar a no ser d’enlloc. O, més que d’enlloc, d’arreu. Com els bons versos d’Agelet.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 19-XI-08
Versión en castellano

MONÒLIT AMB NIU

Escalfat per un magnífic sol tardoral, reconfortat per la significança del gest, em miro com un gran braç articulat pica i repica contra la resistència del formigó per tal d'aterrar el monòlit a Franco i els caídos de la plaça Cervantes (pobre Cervantes...) de Lleida, a molt pocs metres de la universitat. L'únic problema és la data. L'any, vull dir: 2008. I potser també l'ombra d'aquest niu de cigonya en què un no sap si preguntar-se quin ou hi poden haver covat les dècades d'indiferència.

AMANIDA D'ENLLAÇOS TENDRES

Us agrada fer encreuats? A Crucigrama exprés, magnífic web personal que acaba de posar en dansa Jep Ferret, autor dels crucigrames i autodefinits d'El Periódico, en trobareu per donar i per vendre.

Impressionant, però fiasco: diu que Europeana serà el gran portal de la cultura europea. El petit problema és que l'invent ja és en línia i que l'allau de visites inaugurals el va fer petar.

Un dels meus indiscutibles, Francesc Serés, s'estrena escrivint teatre. Caure amunt ha impressionat tant el Llibreter que l'ha empès a aconseguir una bona entrevista amb l'autor.

Si seguiu la crítica del país, ara també a internet amb tots vostès Jordi Galves. Un dia en les carreres és el nom del bloc nou de trinca del crític de La Vanguardia.

Fa un parell de setmanes us parlava de Pere Farrés. Atlàntida, recomanabilíssim bloc d'Erraté, dedica també una entrada a l'estudiós martipolià.

I per postres, un recurs que és una joia digital...

DE LLIBRERIES

Dels meus dos llibreters de capçalera (de fet són tres, però el tercer cau una mica lluny) només un pot fer una intervenció a cara descoberta sobre el gremi i tot el que en penja, perquè el segon és anònim i mig virtual. I resulta que dimecres l'Ateneu Barcelonès va convidar aquest primer llibreter (o la seva meitat masculina) a una xerrada-col·loqui a partir del títol "Hi ha futur per a les llibreries?". Sé que Antonio Ramírez és un personatge que se surt de la norma i que el fenomen La Central és difícilment equiparable o clonable, però tot i així penso que el seu punt de vista és dels que s'ha de tenir en compte. Si us va passar com a mi, que no vau poder assistir al dinar-tertúlia de "Tribuna Ateneu", ara internet permet veure i escoltar aquí la intervenció del llibreter/oracle. També tenim a l'abast una bona crònica periodística de l'acte a càrrec de Carles Geli.

-----------------------------
Llegiu-ne també la crònica digital de Pep Montes a Variacions.

FIGURACIONS

Passejo per les sales del CaixaForum Barcelona (sense accent, no fos cas) movent-me per entre el devessall de pintura religiosa cedida pels Uffizi com si m'haguessin apuntat a una sessió de catequesi iconogràfica de diumenge de matí. M'envolten àngels, arcàngels, querubins i putti diversos en picats espectaculars, núvols prenyats i raigs de llum direccionals, l'Anunciació i el seu lliri, un sopar Sant, Resurreccions diverses, un Crist victoriós amb bandera georgiana, la nuesa simbòlica del Calvari, ombres d'infern, lluors de paradís... La veritat és que un es fa un fart de riure, quan sent parlar d'art figuratiu per referir-nos a l'art clàssic. O potser és que l'adjectiu no té a veure amb les figures, sinó amb l'afigurar-se. Això sí que sí. A més, llavors la paraula guanyaria rendibilitat: mirant enllà d'aquestes sales cap a l'actualitat informativa se m'acuden unes quantes matèries molt figuratives en aquest sentit, amb la política econòmica al capdavant.

Imatge: Alvise Benfatto, dit Dal Friso, Resurrecció del Crist (1575-1600)

NARCISA

Puja les escales xerrant i movent les mans amb un somriure matinal i complaent:

—Yo es que me sorprendo de yo misma, tía.

Ja ho diuen, que el castellà està perseguit a Catalunya. Perseguit i calcigat.

INDÍGENES

En un retall del Globe and Mail de mesos enrere trobo encerclat un aforisme del físic nord-americà Richard Feynman: "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes". I, subratllat unes línies més avall, l'afegit que hi va fer el vell beat Gary Snyder (de qui us recomano el preciós He Who Hunted Birds in His Father's Village, sobre llegendes haida): "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes... i els poetes els indígenes que sempre han estat allà".

SÍ, SÍ, SÍ

Des de fa cosa de tres segles, els catalans i catalanes ens hem anat guanyant a pols la medalla de socis d'honor de la Penya de Sant Pere, la que diu primer no, després no i, a la tercera, doncs no! Per això, quan en pocs dies se t'escapa fins a tres vegades una resposta afirmativa clara i empàtica no saps si només sorprendre't o també preocupar-te, que la novetat no se'ns acabés tornant mutació.

Aquest cap de setmana, per exemple, va començar amb aquell sinistre Luis que arribà a dirigir la Guardia Civil demanant disculpes a tot Espanya i dient que la gent ha de creure en el cuerpo, i a mi que per defecte me'ls miro diguem-ne amb una certa reticència confesso que el diari de l'endemà va aconseguir extreure'm un "I si sí?" mental en assabentar-me'n que ara els dediquen a interceptar falangistes al Valle de los Caídos. Després vaig saber que el nostre estadista transatlàntic, en José María, ha escrit en la llengua de Napoleó que "La història farà justícia amb Georges Bush", i aquí se'm va escapar un ferm però incòmode "I tant!". Finalment, mirant-me una d'aquestes adreces molt visitades que cap de nosaltres no visita, topo amb el capità Raúl acabat de sortir de la dutxa sostenint, lacònic: "Estoy muy contento con Schuster", i se m'escapa un irreprimible "Cony, i jo!". Tres respostes afirmatives, ai, en tan poques hores... Pere, vine i salva'ns!

OMBRES DEL CASTELL

Tot i que no coincidim a l'hora d'ubicar Amèrica, Carles Miró s'ha anat convertint al llarg dels darrers mesos (vegeu-ne les ressenyes impagables i implacables d'Odio Barcelona o del darrer Jòdar) en un dels meus crítics literaris de capçalera. Té un criteri rigorós i una incòmoda mirada d'estilet —que qui sap si algun dia potser no m'incomodarà quan s'enfonsi en llibres estimats—, als quals afegeix una llibertat d'esperit i de signatura que a hores d'ara el fan cada cop més valuós i destacable. Curiós, que les paraules sanes i significatives sobre llibres i literatura arribin cada vegada més del cantó dels blocs...

Miró dedica la seva darrera ressenya a Cada castell i totes les ombres, novel·la guanyadora del darrer premi Sant Joan, i m'ha anat molt bé per reubicar els comentaris diametralment oposats que n'havia anat llegint al "Quadern" d'El País i a El Periódico, per una banda, i en una columna recent de Xavier Bru de Sala a Cultura/s (se m'havia escapat la columneta de Melcior Comes que menciona el primer comentarista, en la mateixa direcció) per l'altra. Independentment de gustos i disgustos, sorprèn la distància sideral entre les consideracions de Gràcia i Pagès en un extrem i Bru de Sala i Comes en l'altre. Sorprèn i és sospitosa, és clar. En aquest sentit, les dues citacions de Carles Miró em semblen prou il·luminadores, i diversos comentaris aporten una útil informació de subtext que sol faltar en el debat corrent sobre les nostres lletres, i que s'agraeix quan parlem de reconeixements de desenes de milers d'euros i de noms indiscutibles amb columna diària per presentar-se, enaltir-se, agrair i etzibar. El castell té força ombres, i aquest cop ni Pla ni l'anarquisme ni l'autobiografisme no sembla que les escampin.


Cinto Amat comenta el llibre.

TEXANES

De Texas la menystinguda en surten coses tan interessants com les Eisley. Ah, qui tingués vint anys i un grup.

ASIMETRIA

De prop, de ben a prop, tota bellesa té un punt de salvatge.

MOLTS QUADRES JUNTS FAN UN MUSEU

Diumenge al migdia al CaixaForum a l’exposició "El pa dels àngels", que mostra una tria de quadres dels Uffizi. Enmig de la gentada, entra una jove parella enrotllada (rastes, pantalons amples de fil, bosseta penjant). I ella, sagaç, li diu a ell: —Hosti, m’estic enrecordant de quan vai 'nar al Louvre: quadres per un tubo...

TORNER, AGELET I TANTS D'ALTRES

Avui al vespre festegem a La Central del carrer Mallorca l'aparició de La núvia d'Europa de Carles Torner, i ho fem amb el format tria'n-un-poema-i-afegeix-ne-un-altre que tan bon resultat va donar a Girona, perquè retorna el protagonisme a la paraula poètica per davant de la inevitable parauleria presentatòria. Hi haurà, a més de l'autor i de qui us n'avisa, Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera i Arnau Pons, i diu que també hi trauran el nas Kavafis, Izagirre, Kosovel, Sexton i algun altre. O sigui que no ens hi avorrirem.

D'altra banda, demà dijous, a Lleida, m'han convidat a participar a la presentació a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de l'excel·lent (i imponent) edició crítica d'una Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga, al costat de Xavier Macià (professor de la UdL, director de la col·lecció) i d'Enric Falguera, curador del volum. Agelet és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs) figura el primer de la llista dels absurdament negligits pels antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d'oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

I en paral·lel a una cosa i l'altra (el representant d'Ubiquity Inc. es forraria, per aquests verals) el PEN Català ha preparat com cada any un programa d'actes al voltant de la commemoració internacional del Dia de l'Escriptor Empresonat. No me'n sé estar de transcriure'l, amb l'esperança que en algun moment o d'alguna manera us hi vulgueu afegir...

Dimecres, 12 de novembre

Lliures de por
Amb motiu de la concessió del XXè Premi Internacional Catalunya a
l’escriptora i política Aung San Suu Kyi (cas apadrinat pel PEN Català) i a la metgessa Cynthia Maung, taula rodona amb la participació de Dolors Oller, presidenta del PEN Català; Cynthia Maung, directora de la Clínica Mae Tao, Mae Sot, Birmània; Xavier Rubert de Ventós, filòsof i president delegat del Premi Internacional Catalunya; Edgar Morin, sociòleg i membre del jurat del Premi Internacional Catalunya; Maran Turner, advocada d'Aung San Suu Kyi i membre de l'organització Freedom Now, i Rafaella Salierno, coordinadora del Comitè d'Escriptors empresonats del PEN Català.
Aula 1 del CCCB (c. Montalegre, 6), a les 19:00h.
Acte amb traducció simultània.

Dijous, 13 de novembre

Escriptura i territori
Hi participen: Salem Zenia (Algèria-Barcelona), Carlos Aguilera (Cuba-Frankfurt) i Xhevdet Bajraj (Kosovo-Mèxic). Modera: Raffaella Salierno
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 19:00h

Escriptura i identitat
Ponent: Carmen Bullosa (Mèxic-EEUU)
Presenta: Patrícia Gabancho
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 20:00h

Vetllada literària
Coordina: Josep Pedrals
Bar Muy Buenas (c. del Carme, 63), a les 22:00h

A més, el mateix dijous a partir de les 12h del migdia Maria Barbal, Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet i Salem Zenia, entre altres escriptors, s’engabiaran al Pati de Carruatges de l'Ateneu Barcelonès per reivindicar la llibertat d’escriptors empresonats arreu del món.

ANAR I TORNAR

Avui que fa just cinc anys de la mort de Miquel Martí i Pol m'assabento que aquest cap de setmana s'ha mort un dels seus primers lectors i estudiosos, Pere Farrés. Potser és el calendari, qui juga a daus amb nosaltres. Perquè tot seguit em truquen per dir-me que acaben d'arribar a ca l'editor els primers exemplars d'una antologia d'imminent aparició en què hi ha un poema de l'autor de Roda de Ter, i a les llibreries encara ronda els taulers de novetats la reedició d'Estimada Marta que hem preparat amb Ricard Torrents. En aquest vaivé d'aparicions i desaparicions decideixo anar a fer un tomb per l'àlbum digital d'homenatge que vam obrir a Lletra just després de la mort de Martí i Pol i que de seguida es va omplir de dedicatòries que avui resulta prou interessant de repassar. Després salto altre cop enrere a un seu poema dels inicis, de Paraules al vent, a on ressonen alhora, amb veu groga de blat, Maragall i Palau i Fabre...


PREGUEM

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas insegur com el d´un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
On, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d´espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perqué us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital neccesitat de Vós.

MELS DE NOVEMBRE

Ara, a les tardes, dóna gust d'anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d'una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Llegiu-ho i torneu-ho a llegir, parant atenció a la tria i la descripció dels colors. Poques vegades com en Pla (l'apunt és d'El quadern gris d'ahir) precisió i adequació tenen aquesta singular, lleugera bellesa. I, amb aires de sant Martí, el daurat de la mel final m'ha fet pensar en "Prou sé...", aquell poema estremidor i reconciliat alhora de Marià Manent:

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de I'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.







Fotografia de PacoSo



[Per cert: a Llubí, a Mallorca, el quart diumenge de novembre hi fan la Fira de la Mel.]

DI QUESTA MIA SERA

(EL VÍDEO DE DISSABTE)











Una de les adreces indispensables del catalanonavegant, Blocs de lletres, ofereix ara de regal, a més del seu servei ordinari, una tria de vídeos literaris en què trobareu muntatges digitals a partir de versos d'Andrade, Auden, Éluard, Frost, Plath, Salvat-Papasseit, Sexton...

Avui em quedo —per culpa dels dos últims versos— amb "La casa dei doganieri", aquesta joia de Le occasioni d'Eugenio Montale amb música de Bach i imatges de Tarkovsky, transcrita a més perquè la pugueu llegir en italià i amb versió catalana de Josep Porcar i Maria Folch. (Si us agrada Montale, aquí en teniu més.)

GOS HO SERÀS TU

Anys enrere, quan treballava a la Pompeu Fabra, un bon dia vam trobar-nos la facultat empaperada amb cartells de disseny (UPF obliga) anunciant amb grans lletres de motllo FRANCÈS A BON PREU a càrrec del Servei de Llengües de la universitat. Encara ric ara. Òbviament, a l'hora d'escollir el lema no se'ls havia acudit pensar com pensa una part del públic jove (bé, i del no tan jove) a qui anava adreçada l'activitat lingual oferta. Avui m'he recordat de l'anècdota en llegir aquest titular no sé si malèvol o maldestre sobre el president Bush. Ambigüitat i doble sentit són excel·lents recursos literaris, però poden ser francament incòmodes (o directament perillosos) en la retòrica informativa. Que útil i que difícil, saber escriure. O, com diu un amic: mai no ens quedarem sense feina.

AL SEU SERVEI

Marco el 9 i truco a recepció perquè m'expliquin com anar a una adreça que no conec, i el recepcionista em pregunta quina estació de metro queda més a prop. "Això és just el que volia preguntar-li jo a vostè", que li dic. "Doncs ho haurà de mirar a internet, perquè a mi no em sona gens, aquest carrer". Li dono les gràcies no sé de què, penjo, em poso les sabates i baixo al hall a teclejar l'adreça a l'ordinador rònec que hi ha a tocar del taulell des d'on el recepcionista em somriu, professional.