[F l u x d'estiu, #6. Deu anys de versions]
William Shakespeare, "Sonet CXXX" (versió de Gerard Vergés)
No són com sols els ulls de l'estimada...
"Fes-te fotre, fill de ta mare", o potser "Merda, fill de..." És precís recordar Suetoni... I tenir present que Shakespeare era per damunt de tot dramaturg. O, com diu Carner, que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca.
M'ha tornat a les mans aquesta meravella de Cole Porter en una pel·lícula de George Sidney on uns comediants de Broadway posen en escena Shakespeare. Honor també a James Whitmore i Keenan Wynn (i a Èsquil i Eurípides): "Ara les noies elegants volen versos com els d'abans..."
Llibres que no ens haurien de passar per malla: El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions 1984), de Jordi Coca. Assaig de primera, pel que diuen. Per exemple en aquesta entrevista de Jacinto Anton al "Quadern" d'El País: "Al final sembla que només hi hagi Shakespeare, Shakespeare i Shakespeare. Però ell només va ser la culminació -grandiosa culminació, sens dubte- d'una època i una tradició sense la qual no hauria existit. També d'unes circumstàncies molt concretes, com l'enorme augment dels teatres a Londres en el seu temps i l'entusiasme pel teatre, que va fer que se n’obrissin més. El Globe s'omplia amb 2.000 espectadors cada dia, en una població de 200.000 persones. Hi havia una afició gran i transversal, que anava des de la reina fins a l'artesà humil."
Aquí teniu Alan Rickman dient el sonet cent trenta de William Shakespeare, i la versió catalana de Gerard Vergés. Ara comparteixen estada, tots tres, allà on sigui que s'estiguin.
A la resta, bon cap de setmana.
SONET CXXX
My mistress' eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red, than her lips red:
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound:
I grant I never saw a goddess go,
My mistress, when she walks, treads on the ground:
And yet by heaven, I think my love as rare,
As any she belied with false compare.
William Shakespeare
SONET CXXX
No són com sols els ulls de l'estimada
ni com corall el seu llavi vermell.
Per què el seu pit no és neu emblanquinada?
Per què és de fosc metall el seu cabell?
Roses blanques i roges he admirat,
però el seu rostre roses no conté;
i qualsevol aroma és més preuat
que aquell perfum que exhala el seu alè.
M'enamora escoltar-la. I, tot i així,
sé que és més delitosa l'harmonia;
no m'he creuat cap dea pel camí,
ja que ella, amb passa ferma, va fent via.
I això no obstant, oh Cels, ella val tant
que és fals anar-la amb altres comparant.
William Shakespeare
Versió de Gerard Vergés (Tots els sonets de Shakespeare, 1993)
"No em porteu més notícies. Deixeu-les volar totes."
William Shakespeare, Macbeth
Traducció de Salvador Oliva
[Transcric el final del segon article de la sèrie "El lloc i l'ombra", acabat d'aparèixer al número de juny de L'Avenç, sobre Emily Dickinson i el seu lloc al món: Amherst, MA]
"[...] Tot sumat, vida i poesia, no ens ha d’estranyar la imatge d’excentricitat que ha quedat associada a Dickinson. Ella mateixa es presenta en una carta com un Cangur enmig de la Bellesa: bé, doncs això. En aquesta nostra època que enalteix fora mida el desplaçament i el canvi (amb el viatge com a emblema de totes dues coses), Emily Dickinson representa un antimodel fascinant (com Miquel Bauçà o el J.D. Salinger madur). En la seva època que adorava els models va optar per no assemblar-se a ningú: “Llevat de Shakespeare, Dickinson manifesta més originalitat cognitiva que cap altre poeta occidental des de Dant”, ha escrit Harold Bloom.
'La Fama és una abella', diu en un poema famós que em va brunzint a l’orella. I com les abelles té una cançó, té un agulló i té, és clar, una ala. I mentre jo camino a poc a poc per aquest novembre de dos segles després ella hi torna: 'Si abolíssim el gebre/ no acabaria l’estiu'. Emily Dickinson va ser (i és) gebre i abella, i per a totes dues coses no li calia anar-se’n gaire lluny del lloc on havia nascut i on havia après a mirar-se les coses més properes. La seva poesia creix cap endins, plena d’ales i agullons, i s’evapora i torna a aparèixer amb cada nou lector i amb cada nova lectura. En té prou amb un jardí que mai no se li acaba. El jardí en què trepitgem el gebre que ella va trepitjar i on imaginem la cançó d’unes altres abelles que continuen sent l’abella de la seva Fama. El jardí que ens acull només d’obrir un seu llibre, cosa que no hauria passat mai (ni que ens acollís ni llegir-la en un llibre) mentre fou viva. Visca, doncs, la seva Mort."
JS, "Dickinson a Amherst: gebre i abella", L'Avenç, 380 (juny 2012)
MÉS
Emily Dickinson Museum
"Un alcohol així" (F l u x, 14-V-12)
"Coqueta, salvatge" (F l u x, 15-V-12)
SONNET CXXXVIII
When my love swears that she is made of truth
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutor'd youth,
Unlearned in the world's false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppress'd.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
O, love's best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told:
Therefore I lie with her and she with me,
And in our faults by lies we flatter'd be.
William Shakespeare
El poema dit per SpokenVerse, i en un vídeo the "Shakespeare in the city"
Quan l'estimada em jura que és lleial,
jo me la crec, sabent que això és mentida.
Sóc –així ho pensa– un jove angelical
i inexpert en les trampes de la vida.
En va cavil·lo que per jove em té,
quan ella sap que els anys bons ja han passat;
jo em crec –ingenu– el seu verb mentider
i, així, tots dos neguem la veritat.
Però ¿per què no em diu que és tot mentida
i jo dic que sóc vell i ple de dol?
Oh, l'amor vol franquesa compartida,
sols no envellir és allò que l'amor vol.
Tots dos mentim, tots dos jaiem plegats,
adulant amb mentides els pecats.
Versió de Gerard Vergés
I ara el mateix poema esbudellat i dilatat, com un regal d'aniversari (avui deu ser l'aniversari d'algú, segur), en una lliçó filmada del director de la Royal Shakespeare Company, Trevor Nunn, a la BBC (santa BBC) el 1979. L'actor alliçonat (i alliçonador) és David Suchet, a qui si li poseu un bigotet veureu mentalment fent d'Hercules Poirot a 8tv. Però oblideu-vos de les novel·letes d'Agatha Christie: aquí som al cor dels jocs de la saviesa fets amb paraules.
SONNET XLIII
When most I wink, then do mine eyes best see,
For all the day they view things unrespected;
But when I sleep, in dreams they look on thee,
And darkly bright are bright in dark directed.
Then thou, whose shadow shadows doth make bright,
How would thy shadow’s form form happy show
To the clear day with thy much clearer light,
When to unseeing eyes thy shade shines so!
How would, I say, mine eyes be blessed made
By looking on thee in the living day,
When in dead night thy fair imperfect shade
Through heavy sleep on sightless eyes doth stay!
All days are nights to see till I see thee,
And nights bright days when dreams do show thee me.
William Shakespeare
El poema dit per Rufus Wainwright
Aquí en podeu veure un videomuntatge a Salms
Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca respleendents.
¡Tu, ombra que les obres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
la nit, dia brillant, si el somni et mostra.
Versió de Marià Villangómez
SONNET XXX
When to the sessions of sweet silent thought
I summon up remembrance of things past,
I sigh the lack of many a thing I sought,
And with old woes new wail my dear time's waste:
Then can I drown an eye, unused to flow,
For precious friends hid in death's dateless night,
And weep afresh love's long since cancell'd woe,
And moan the expense of many a vanish'd sight:
Then can I grieve at grievances foregone,
And heavily from woe to woe tell o'er
The sad account of fore-bemoaned moan,
Which I new pay as if not paid before.
But if the while I think on thee, dear friend,
All losses are restored and sorrows end.
William Shakespeare
Aquí el podeu escoltar recitat per Kenneth Branagh
Quan en silenci a l'ànima m'acut
el record de les coses que han passat,
evoco amb un sospir les que he volgut
i em dolc de tot el temps que he malvestat.
Llavors ploren els ulls, secs de natura,
pels amics que es va endur la nit sens fi,
per l'angoixa d'amor que el temps no cura,
per les dolces imatges de l'ahir.
Puc, així, lamentar vells patiments
i, de dolor en dolor, comptar amb desgrat
el trist nombre de penes i laments
que pago com si no els hagués pagat.
Però, si va a l'amic el pensament,
són reparats els danys i el sofriment.
Versió de Gerard Vergés
En la commemoració de la mort de J.V. Foix i davant del to de les notícies que aquests dies ens arriben pertot, m'ha semblat que aniria bé una mica de calma, una pausa d'equilibri i dicció educada, d'intel·ligència i bellesa. Res a veure amb la realitat immediata, doncs, i sí en canvi amb la realitat artística de fa quatre segles. Una setmana terapèutica connectats als sonets de Shakespeare, a veure si els himnes dits a les portes del cel ens porten una mica de serenor.
SONNET XXIX
When in disgrace with fortune and men’s eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur’d like him, like him with friends possess’d,
Desiring this man’s art, and that man’s scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, –and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven’s gate;
For thy sweet love remember’d such wealth brings
That then I scorn to change my state with kings’.
William Shakespeare
Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
Que el teu amor tanta riquesa em dóna
que de cap rei no envejo la corona.
Versió de Gerard Vergés
Si voleu escoltar el poema en anglès en la veu de Matthew Macfadyen, en teniu un bon videomuntatge contemporani a cal Josep Porcar.
I aquí el teniu cantat per Rufus Wainwright damunt d'imatges de Pride and Prejudice (i de Keira Knightley i Matthew Macfadyen, l'actor del muntatge enllaçat abans).
MÉS
Dies com nits (sonet XLIII)
Com si no els hagués pagat (sonet XXX)
Sabent que això és mentida (sonet CXXXVIII)
Xavier Antich, "¡Fuera Shakespeare!" (La Vanguardia, 6-II-12)
Ahir va fer cinquanta anys de la mort de Josep Maria de Sagarra, un dels noms de primera fila de les lletres catalanes del segle XX. Però la primera fila d’un segle en què coincideixen Maragall, Carner, Riba, Foix, Pla, Rodoreda, Villalonga, Fuster i d’altres és una fila llarga llarga, i la sala en què celebrem la literatura catalana té una estranya forma d’embut, amb mala visibilitat per les bandes. Vull dir que malgrat la seva quarantena d’obres de teatre, la dotzena de llibres de poesia, les extraordinàries versions de la Divina Comèdia i de gairebé tot Shakespeare, malgrat les seves impressionants i divertides Memòries, malgrat Vida privada i els centenars d’articles periodístics ara aplegats en diversos reculls, Sagarra continua sent una mica un “sí però no” a la llista dels indiscutibles. Hom li retreu ara la lleugeresa, ara que fos aristòcrata; ara la felicitat, ara que no fes política. De fet, sovint tens la impressió que el que no se li acaba de perdonar són més aviat dues virtuts que la gent d’aquesta terra sabem molt bé com coure perquè acabin resultant amargues: la facilitat i l’èxit. Sagarra es llegeix, és cert, amb una aparent facilitat (en art, però, res fàcil no és senzill), i podem dir sens dubte que forma part (amb Verdaguer, Maragall, Espriu o més recentment Martí i Pol) de la curta llista d’escriptors enormement populars en vida. Passat mig segle, però, llegeixin “Cançó de pluja”, “La balada de Luard el mariner” o “Aiguamarina” i veuran que de vegades el públic no s’equivoca.
Ara que a Catalunya hem convertit gairebé totes les carreteres (les que calia i algunes que no) en vies de dos i tres carrils, aniria bé que deixéssim tranquil un temps el quitrà i apliquéssim el criteri de les obres públiques a la literatura: que així com camions, 4x4, descapotables, híbrids i familiars comparteixen carretera sense fer-se fora del camí, de la mateixa manera autors diferents i divergents poguessin anar fent tranquils i en la mateixa direcció la ruta blava de la història de la literatura, sense invasions de carril, embussos ni peatges.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 28-IX-11
Versión en castellano
MÉS
Esplèndida entrevista (inèdita) amb el fill de Sagarra sobre son pare, per gentilesa de Jordi Galves (Un dia en les carreres).
Narcís Comadira, "El poeta Sagarra" (Ara, 25-IX-11).
"Reivindicant el teatre de Josep M. de Sagarra" (VilaWeb).
Saragatona, "Record i reivindicació de Sagarra en el cinquantenari de la seva mort".
Bereshit, "50 anys sense Josep M. de Sagarra" (amb "extres" de La Publicitat i Joan Solà).
Acaba d'aparèixer, de la mà de l'Ajuntament de Cambrils i la Universitat Rovira i Virgili, La poesia de Gerard Vergés. El volum aplega les intervencions fetes en les jornades d'homenatge a l'escriptor tortosí que ara fa un any organitzà a Cambrils l'Aula de la Poesia de la URV, vinculada a l'Antena del Coneixement. Reprodueixo la meva aportació, que vol ser també des d'aquí el meu homenatge.
GERARD VERGÉS, UN ESCRIPTOR DIFERENT
Ja he explicat en alguna altra banda que dec la descoberta de l’obra de Gerard Vergés a Xavier Bru de Sala, llavors director literari d’Edicions Proa i sens dubte un dels instigadors que el poeta s’endugués el premi Carles Riba 1981, a més de prologuista de L'ombra rogenca de la lloba. L’any 1982 qui els parla era només un llobató que es dedicava a comprar tots els llibres de versos que podia per mirar d’aprendre “com ho havia de fer”, però fins i tot jo vaig veure clar que un llibre com aquell –un sol poema de més de tres-cents versos signat per Ròmul amb tot un aparat de notes a càrrec de Remus– era radicalment original, atípic, inclassificable i, tant com això (o per tot això), un glop d’aire fresc en la poesia catalana del moment (en què val a dir que no es trobava gaire cosa que pogués ser exemplar). De fet, L'ombra rogenca de la lloba i el seu autor eren en el moment de la seva aparició difícils d’encasellar i ho continuen sent a hores d’ara, més d’un quart de segle després.
L’aparició
La figura i la poesia de Gerard Vergés (he crescut en una tradició que distingeix clarament les dues coses, però alhora m’he anat interessant més i més, en paral·lel a la poesia, per la figura humana dels artistes, per les seves biografies, els seus caràcters, la seva paperassa personal), tant la figura com la poesia de Vergés, deia, vistos contra el fons de la resta del gremi, apunten al tret de la distinció, de la no semblança. I això pot no ser ni bo ni dolent... o sí. Però no avancem les coses. Tornem a la distinció, a la diferència: al caràcter i, doncs, a la unicitat. Ja en aquella Nit de Santa Llúcia d’ara fa vint-i-set anys, Vergés apareixia per a un lector ordinari de cop dalt de tot enduent-se el premi de referència de la nostra lírica: sense un currículum literari previ reconegut ni citacions o padrins que el fessin “adscribible”. Apareixia, a més, ja ho he mencionat, amb un llarg llibre d’un sol poema, una peça a més metaliterària, juganera, irònica, fins i tot per moments autoparòdica... Enllà del llibre en concret, la poesia de Vergés tenia (i manté) una textura culta i lleugera alhora, irònica sense arribar mai a semblar cínica, llegida però no pedant. Una poesia, com ja hem apuntat, difícil d’encasellar en els grups i corrents a l’ús. Per postres, l’autor venia de fora (ja veuen: de Tortosa!, però no seré ara jo qui els descobreixi fins a quin punt la cultura catalana –també la literària– és centralista). I encara, tot i que pugui semblar-los anecdòtic, una de les primeres coses que en vaig saber abans d’obrir cap llibre seu va ser que Vergés era farmacèutic: en una tradició en què la figura del poeta tendia sovint a ubicar-se en un llimb imprecís entre els models del professor-de-català-de-pas-per-la-poesia i el rendista diletant, aquella professió real, la seva altra vida entre substàncies i fórmules i laboratoris me’l feien, què volen, més creïble, menys de cartó-pedra. Però el toc definitiu va venir després, i no me’n vaig acabar d’adonar fins passat un cert temps: perquè el que va passar va ser que amb aquell seu primer llibre Gerard Vergés va venir, va guanyar i se’n va tornar: vull dir que no portava un pla de conquesta, ni de reforma, ni d’evangelització de la poesia catalana, cap moto per vendre, cap dogmàtica a imposar. Allò sí que era diferent. Allò sí que era d’agrair...
Després em vaig anar embolicant en això de llegir i escriure, i amb dos companys tan irresponsables com jo vam començar a signar, sota el pseudònim Joan Orja, crítiques de llibres catalans a La Vanguardia. Per obra de la magnanimitat de Robert Saladrigas, vam anar assumint més i més responsabilitat, fins al punt que al final rebíem les proves d’impremta dels guanyadors d’alguns dels premis importants abans que n’apareguessin els llibres. El repte era excitant: calia parlar-ne a cegues (de pressa i sense cap altra opinió com a referència), i la incomoditat davant dels títols que hauries preferit esquivar era àmpliament recompensada per l’alegria dels “descobriments”... Així va ser com Gerard Vergés va creuar-se per segona vegada en la meva vida: el 1985 va endur-se’n el premi Josep Pla convocat per Edicions Destino, i a en Joan Orja li va tocar ressenyar a correcuita les seves Tretze biografies imperfectes. El llibre –si no el coneixen, els el recomano fervorosament– fou una de les sorpreses, és un dels bons records que tinc d'aquella etapa de crítica militant. A Tretze biografies imperfectes l’escriptor que ja s’havia dedicat a jugar a fer parlar Ròmul i Remus en vers apareix sorneguer rere els personatges biografiats (de l’inquisidor Don Fernando Niño de Guevara a Circe, filla del Sol, passant per Giorgio de Chirico o el trabucaire Panxampla) com una veu –altra vegada– culta, intel·ligent, modesta i irònica (ja sé que no es pot ser irònic sense ser modest, però n’hi ha tants que es pensen que són irònics des de la supèrbia que m’agrada repetir-ho).
Llavors van venir dos llibres més de versos: Long play per a una ànima trista el 1986 i, el 1988, Lliri entre cards, que conté una emblemàtica “Art poètica” l’inici de la qual costa no citar:
Si quan escrius, amic, ets tan il·lús,
que penses que la rima i la mesura
són el secret, infausta singladura
li espera al teu vaixell pel trobar clus.
El mot obscur i el pensament difús
segur que et cavaran la sepultura.
Poeta ver no fa literatura.
La retòrica, amic, és com un pus. […]
I van venir un volum d’assaigs breus, Eros i art (1991, premi Josep Vallverdú 1990) i una veritable pedra de toc: la traducció completa dels sonets de William Shakespeare, publicada i reeditada en una col·lecció d’ample abast i reconeguda amb el premi de la Crítica Serra d’Or. Després, encara, han arribat un altre llibre de poemes (La insostenible lleugeresa del vers, 2002) i la monumental edició bilingüe de la seva poesia completa en castellà, La raíz de la mandrágora (2005), una peça que no ens cansarem d’agrair als seus editor (Juan Ramón Ortega) i traductor (Ramón García Mateos).
Triple programa vital i literari
Enmig de tot això, Gerard Vergés, com un heroi antic, continua essent per a mi l’emblema immutable de l’outsider de luxe, de l'home savi i feliç, acordat amb el seu lloc, el seu temps i la seva vida però en permanent diàleg amb el seu món propi, que és el dels seus clàssics. Fa anys, parlant de Lliri entre cards vaig escriure: “El gremi poètic del país ha estat sovint acusat (segurament amb prou raó) d'avorrit, d'inintel·ligible i de presumptuós. Bé, doncs, el millor que es pot dir de l'últim llibre de Gerard Vergés és que replica cadascun d'aquests tòpics: el lector s'ho passa bé llegint-lo, als versos hi ha vocació que siguin entesos i l'autor que s'hi dibuixa és viu, mofeta i ric però buit de vanaglòria. Un se l'imagina mig de tornada de gairebé tot, ben assegut a la rerebotiga o en alguna sala còmoda i atapeïda de llibres i quadres, amb el somriure als llavis i el fair play de l'antic atleta que ara corre només per paler, per fer exercici i per veure les cuixes de les noies maques”. Avui ho tornaria a signar, però hi afegiria de forma més evident la meva satisfacció pel fet que la nostra cultura compti amb gent com ell i la meva admiració pel seu triple programa literari i vital: el convenciment (i la vivència) primer de tot que la discreció no s'oposa a l'ambició, en segon lloc que la saviesa no ha d'anar inevitablement lligada a la pedanteria i, finalment, entercer lloc, que el plaer literari és bo, és llarg, és de veritat i ens fa més persones... Per posar-ho en termes literaris, i disculpin-me’n el punt de pedanteria: a Shakespeare des de Tortosa (o a l'universal pel particular, que diria Josep Carner), sempre amb un somriure agraït als llavis.
N’hem dit, doncs (n’he dit, no me’n vull amagar), excèntric, discret, culte, intel·ligent, irònic, outsider de luxe, savi feliç... Hi ha un fragment d'El Renaixement, de Walter Pater (traduït al català per Marià Manent i editat, com una mena de miracle, per la Institució de les Lletres Catalanes el novembre de 1938) en què l’autor d’aquells magnífics “Estudis d’art i poesia” que havien d’esdevenir un clàssic del XIX, evocant el Laocoont de Lessing per parlar del Giorgione, escriu:
la pintura és l’art en la crítica del qual més es necessita recalcar aquesta veritat, puix que és en judicis populars sobre pintura on més predomina la falsa generalització de tot l’art en forma de poesia. Suposar, per una banda, que tot es redueix a adquisicions tècniques en el dibuix o en la pinzellada, actuant a través de la intel·ligència o adreçant-s’hi, o bé que es redueix a un mer interès poètic, o literari, com podríem anomenar-lo, adreçat també a la pura intel·ligència, per altra banda: aquest és el costum de la majoria dels espectadors i de molts crítics, que mai no han copsat plenament aquella autèntica qualitat pictòrica que es troba entremig, única penyora, realment, de la possessió del do pictòric, aquell tractament inventiu o creador de la línia i el color purs, que, com passa gairebé sempre en la pintura holandesa, i sovint també en les obres del Tizià o el Veronès, és completament independent de cap cosa definidament poètica en el tema que acompanya. És el dibuix – l’esquema projectat del temperament peculiar del pintor, l’esquema en el qual, àdhuc si el pintor ignora les veritables proporcions anatòmiques, les coses de tota mena, tota poesia, totes les coses, per abstractes o obscures que siguin, floten com una escena o imatge visible; és el colorit, aquell teixit de la llum, com a fils d’or a penes perceptibles, en el vestit, la carn, l’ambient de “La noia del llaç” del Tizià, aquell acoloriment de tota l’estructura amb una nova, delitosa qualitat física...
I què és, si no autèntica qualitat pictòrica (poseu-hi poètica, si ho preferiu), un endinsar-se silenciosament pel bosc humit de pins i de ginebres a la tardor i, en sentir un soroll al darrera, preguntar-se: "Ets tu? / M’he equivocat, amor. / Eren gotes caient des de les fulles" (“Bosc de tardor”). És en aquest sentit que jo els volia parlar de Gerard Vergés com un escriptor diferent: perquè sap fer, perquè quan penso en ell penso en pintura i penso en el Renaixement. El nostre Renaixement possible: el que no va ser i que potser, qui sap, algun dia encara ens espera.
Seguint els consells de gent més prudent, miro de no parlar ni fer broma ni cap joc frívol amb el tema del dia, de la setmana, del mes, allò que no podem deixar de banda i això no obstant fem com que no hi és fins que arribi, se'ns endugui, ens depassi i ens deixi a l'altra riba de l'èxtasi o la ràbia, enlluernats o entristits, una mica més joves o una mica més murris, una mica menys abatuts o una mica menys jovials. No en parlaré, no n'escric, miro de no pensar-hi gaire. En tot cas, tant per si la fortuna no ens somriu i infeliços als ulls de molts hem d'acabar dolent-nos del nostre destí mesquí com per si avui sí i al final finalment passa tot allò en què no penso de fa dies i menys avui que ja tot és aquí, us deixo (em deixo) un petit fetitx de la terra mare perquè ens ajudi a afinar els himnes a les portes del cel, coronats en lloc de la reialesa.
Sonet 29, de W. Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo Traducció de Gerard Vergés ----------------------------- PS. La Sara m'avisa que hi ha una versió del sonet cantada per Rufus Wainwright. No us la perdeu.
Escolto Ruthie Henshall desgranar encalmada i amb una afinació perfecta "But not for me", "Summertime" o "They all laughed" de Gershwin, però a casa hi fa fred, l'agenda fa por i persones que m'importen no ho passen bé i jo no sé ajudar-les: em trobo canviant el cd marró fosc per un de marró clar que té a prop a la prestatgeria tot i ser ben diferents, i les guitarres dels Gipsy Kings omplen la sala amb la força del vent d'"Aven Aven".
Em preparo un chai ben carregat i m'assec amb les dues portades a les mans, tan allunyades i tan meves totes dues, lluny i a tocar de Broadway i la Camarga. Arriben "Amigo" i "Fandango" i la melangia de "Nuages", i amb "Petita noia" em sembla que veig Peret entre els que toquen a prop de la fusta humil a terra, i llavors em fixo en un espectador una mica allunyat, participant distant amb ulleres i vestit fosc, mig d'esquena, i em giro i somric i ve que sortint del cercle, de tornada al fred de les parets de casa, taral·lejo com Frank Sinatra però amb les guitarres dels Reyes de fons, citant Shakespeare:
The odds were a hundred to one against me
The world thought the heights were too high to climb
But people from Missouri never incensed me
Oh, I wasn't a bit concerned
For from history I had learned
How many, many times the worm had turned
Entrades
Comentaris
