dilluns, 1 de desembre de 2008

L'ALTRA MEITAT












El 18 de març de 1984, Sándor Márai evoca al seu dietari un vespre de quaranta anys enrere, "un sopar al pis del carrer Mikó, a Buda. Tot és encara al seu lloc, les dues serventes, el pis espaiós. La taula parada com en temps de pau, la plata, la porcellana, tot tal com ha de ser. Al voltant de la taula, la família; dels que van participar en la celebració del meu sant, han desaparegut la tia Julie, el meu cunyat Gyuszi, la meva cunyada Tuci i Alice Madách. Els meus germans encara són vius. Jo també i L. també, però amb prou feines. Aquella nit, les tropes nazis van envair Budapest. Tot es va esquinçar: la vida, la feina, Hongria, el vell ordre i el desordre. Una ruptura total. Tenia quaranta-quatre anys i acabava de superar una greu malaltia. Dues setmanes més tard, vam marxar cap a Leányfalu, a l'exili, amb el gos i les serventes. Comencen els bombardeigs a Budapest; l'últim dia del setge, la nostra casa rep trenta-sis impactes de bombes i artilleria. Tot queda destruït. La meitat de la meva vida es va quedar allà. L'altra meitat va emprendre l'èxode a través dels continents"...

Ostres, jo això ja ho he llegit en una altra banda. Hi diu:

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida
.

Ben poc abans ho havia escrit amb paraules tan semblants un Pere Quart també de quaranta anys després de tramuntar la carena (aquí teniu tres versions cantades precioses i diferents de les seves corrandes). Bombes, invasions, exili. Vida esquinçada: una meitat que se'n va, l'altra meitat resta condormida. Pàtries grans o petites que algun dia vam somniar completes, a Budapest i a Sabadell.

1 comentari:

  1. B·Ig·La1/12/08 19:36

    Grans versos! Versos que són enyorança i esperança, passat i present.

    Aquest Nadal no em baixaran de la cadira...

    Salut!

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió