EL VERS DE NADAL

Els he de confessar que sóc un home que s'emociona. No es tracta d'una exageració que es pugui percebre amb facilitat perquè miro de controlar els impulsos, com diu que feia la Rodoreda, en una carta a Joan Sales: "No és que sigui massa sentimental, o potser ho sóc massa i perquè ho sóc molt no em permeto d'ésser-ho". És a dir, que ho sóc, però me n'abstinc. Hi ha moments, però, que la pulsió cap a la llàgrima és massa intensa, incontrolable. Em passa, per exemple, quan veig l'escena final de Dublinesos. També és cert que el dia que deixi de plorar, veient la neu com cau a tot Irlanda, sobre els vius i sobre els morts, aquell dia em començaré a preocupar de debò.

Hi ha un altre moment delicat. És el dia de Nadal, quan els nens pugen dalt de la cadira per dir el seu vers. No hi ha res a fer. Ploro. Miro de no permetre-m'ho, és clar, però la barreja d'innocència, de temor, d'il·lusió, de neguit per ser allà dalt, aquesta barreja que veig en els ulls dels infants, m'aboca de manera irremissible a la llàgrima. Em vénen al cap molts dies de Nadal i molts versos i moltes cadires. I em veig a mi mateix, o a persones que estimo i que ja no hi són, escoltant o dient que els àngels "passen a volades" o mirant de desitjar que "no ens falti l'essencial", com si aquest essencial fos un producte que es pot adquirir en un supermercat.

El poeta Jaume Subirana ha publicat a Ara Llibres un recull de 50 poemes de Nadal per dir justament dalt d'aquella cadira on tots hem pujat. Aquesta joia breu i intensa ens parla de sentiments i d'infantesa. De la pàtria on reposen les emocions, de la pàtria on la paraula és una singular, refulgent epifania.

Josep M. Fonalleras, El Periódico, 5-XII-08
Versión en castellano