EL PRAT IL·LUMINAT (R.S. Thomas)

[F l u x d'estiu, #3. Deu anys de versions]

R.S. Thomas, "El prat il·luminat" 

He vist sortir el sol...

POEMES ANTERIORS

W.B. Yeats, "Política"

Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"

ELS DOS THOMAS

Al País de Gal·les durant 2013 s'ha celebrat el centenari del naixement de R.S. Thomas (rsthomas.org), el poeta que va escriure: "He mirat aquesta terra llargament / intentant entendre / el lloc que hi tinc". Bé, hi ha qui creu que dir "celebrar" és dir molt, perquè les autoritats gal·leses no han dedicat cap partida a la commemoració. A banda de qüestions estètiques i vagament ideològiques (R.S. Thomas escrivia en anglès però és considerat un nacionalista aferrissat), la raó oficial és que guardaven el pressupost per al 2014, en què es compleix un segle del naixement de Dylan Thomas. Per a ell sí que el govern gal·lès (amb l'ajut del British Council, l'ajuntament de Swansea i altres organismes regionals) té un pressupost de 750.000 lliures que la gent de la cultura considera significatiu. Quan els he dit que l'Any Espriu havia tingut un pressupost d'un milió d'euros comissari a banda a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat m'han fet repetir la xifra, educadament insegurs del meu anglès.

En el nostre cas sembla que la dotació de l'Any Espriu de 2013 ha deixat sense pressupost l'Any Vinyoli de 2014. Talment com el Tricentenari i els seus fastos multiformes han drenat la celebració del centenari de la Mancomunitat de Catalunya, una de les primeres estructures d'estat de què vam ser capaços de dotar-nos els catalans. Dylan Thomas és un personatge famós arreu del món mentre que R.S. Thomas era un capellà esquerp... Què tenia Espriu que no tingui Vinyoli? Què té el 1714 que no tingui el 1914?

Oriol Izquierdo va escriure fa temps advertint del risc que, com passa amb els eucaliptus, l'esplendor dels premis literaris no acabés desertitzant el sòl de la literatura catalana. Ara potser hem de patir que el "celebracionisme" fora d'escala just amb els pressupostos més migrats no enfosqueixi la riquesa i la diversitat del sector i no acabi justificant les retallades en un grapat de petits i mitjans projectes arrelats al territori i duradors enllà de les celebracions. Som en un moment que potser caldria posar-se a parlar de dimensions i direccions, a més de gustos literaris, impactes de premsa i calendaris electorals.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-I-14
Versión en castellano

LLACA

Fico els peus fins als turmells en un toll de fang camuflat per l'herba. "Això és bo o és dolent per a les botes?", pregunto als meus amfitrions. "És brut", em responen.

LLEGENDA

Vaig ascendir la muntanya sagrada
pensant que al capvespre seria
un poeta o un home mort,
però boig no, boig no:
això ja ho era.

Vaig baixar de la muntanya
on el temptador m'havia ofert
a canvi de la meva poesia
el regne d'aquest món.
La follia em va salvar.

 R.S. Thomas, "Legend" (Residues, 2002)
 Versió de JS

LÍQUENS

M'assabento que Proa acaba de publicar una antologia de la poesia de R.S. Thomas traduïda per Anna Crowe i Joan Margarit, i no sé evitar que per un instant el front se m'arrugui: de fa anys hi ha en un calaix de casa una quarantena de poemes del sacerdot gal·lès traduïts (alguns han tret el nas aquí al F l u x) per als quals no he sabut trobar editor. Però som tan poquets al pati de la poesia universal en català i hi ha tant camp per córrer que no pots fer altra cosa que alegrar-te'n, d'una notícia així, i brindar pels resultats i pel fet de tenir un gran poeta estranger una mica més trasplantat entre nosaltres. El brindis el faig amb un poema que m'agrada tant que durant uns mesos vaig fantasiejar amb fer-ne servir el títol per a uns papers meus, en homenatge.

HYDDGEN

El lloc, Hyddgen;
el temps, el cinquè
segle després que Glyn Dwr
fos aquí amb els seus homes.
Va derrotar els anglesos.
Té cap importància, ara,
sota la pluja? Els anglesos
no hi volen venir:
és país d’estiueig.
Els gal·lesos igual:
una estèril victòria.
Mira aquells bens:
en ossos tan petits
la millor carn de xai,
però no per a ell,
pastor llogat.
La història va endavant;
el liquen, a la roca,
en dóna fe: cap menció
d’ells, ni de nosaltres.

 R.S. Thomas
 versió de JS

LÍNIES DE FUGA

Preparo una sortida de feina cap al septentrió del continent, allà on la neu i la cendra i la llum sostinguda dels dies ara tan llargs s'emboliquen, i ahir que finalment havia trobat una estona per seure i obrir a l'atzar un dels llibres de la meva collita santjordiana, La neu i altres complements circumstancials de Xuan Bello, ve que a la pàgina cinquanta-quatre hi llegeixo això:



NORD

Un lector m'escriu perquè me'n recordi: home, també deu existir el nord; sí, responc, també en les tardes de somni, quan una llum gairebé mediterrània envaeix els carrers d'Uviéu, trobem a faltar els camins del nord, el cabdell de corriols embullats que fila la melangia i que ens duen, tous i durs, costeruts o plans, a muntanyes frondoses, a cingles rocallosos, a castells que havia somiat William Shakespeare i que havien vist, per calar-hi foc i tornar-los a aixecar, el víking i l'anglès.

Crema en la nostra ànima, amb una certa malenconia crepuscular, l'ombra fresca dels roures. Venim per les dreceres de Tinéu (o de Gal·les o d'Aquitània) i no sabem si és la claror o l'aire el que mou, amb una llarga carícia, la superfície encara verda de les espigues. Allà al fons es veu una petita arbreda, uns quants roures que escampen per terra una ombra fresca tan sols acompanyada del silenciós murmuri d'una font. Acosteu-vos-hi, proveu de trobar la deu, el doll d'aigua que us obre la frescor i el repòs.

Si mireu més enllà, si mireu cap a qualsevol banda, veureu valls i vallades frondoses. A l'oest es congria la nuvolada, i, a l'est, uns parracs de boira vesteixen les muntanyes donant-los un punt de coqueteria.

En aquestes tardes d'oficina, mentre ens lliurem a la tasca municipal i espessa, descobrim que qualsevol indret del planeta indica l'arrencada d'una línia de fuga. Línies traçades a l'infinit, que mai no convergeixen si no és per l'afany de marxar. I, com quan érem infants, marquem a l'atles rutes impossibles que només ens duen a nosaltres mateixos.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials (Adesiara, 2010. Trad. de Jordi Raventós)

LLIBRES, LLIBRETS I LLIBRASSOS

Parlem i parlem de llibres, els glossem i els comparem, els premiem i els recomanem, els critiquem, els obviem, els comprem, els desem al prestatge, els deixem als amics com si uns i altres fossin una mateixa cosa, o si més no una cosa semblant. En el fons, ens assemblem molt més les persones entre nosaltres (convençuts com estem que cadascun és únic i taaan diferent del veí) que no els llibres entre ells. En diem llibre, vull dir, però ho hauríem d’adjectivar sempre.

Ara mateix, per exemple, hi ha a les llibreries quatre peces inventariades com a simples llibres quan resulta que són molt més que això, que es tracta de veritables llibrassos. Els parlo del volum de la correspondència entre Mercè Rodoreda i Joan Sales (El Club Editor), d'El dia revolt. Literatura catalana d’exili (Empúries) de Julià Guillamon, del celebèrrim Diccionari de mitologia grega i romana de Pierre Grimal (Edicions de 1984) i del segon volum de Carrers de frontera. Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana (Institut Ramon Llull), a cura d’Arnau Pons i Simona Skrabec: cadascun d’ells demanaria uns espais en blanc abans i després del títol i un cos de lletra una mica més gran, en paral·lel tipogràfic a l’abans i el després que representen al nostre panorama, a la força del material de què estan constituïts, a la intensitat i l’alegria que ens aporten. I disculpin-me per tants elogis: els asseguro que aquesta vegada em quedo curt. Els rondinaires i pessimistes habituals s’hi poden fer una cura.

Hi ha llibres i llibrassos, doncs, però també llibrets: peces com ratolins rabents impossibles d’atrapar (magnífic retrat de Messi fet per Lluís Llach) que vivifiquen taulells anestesiats per sagues màgiques i misterioses novel·les històriques. És el cas, per exemple, d'El Nadal d’un nen a Gal·les (Viena) de Dylan Thomas, una joia aparentment menor que tomba per text (versionat per Francesc Parcerisas), edició (a la remarcable col·lecció El cercle de Viena) i il·lustracions (de Pep Montserrat) la major part dels llibres normals que li posem al costat. Perquè una bona cultura literària és feta, sí, de llibres normals i best-sellers i autoajudes, però també de llibrassos i de llibrets, d’impressionants excepcions i lluminoses minúcies.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 17-XII-08
Versión en castellano