MARTÍ I POL, POETA NACIONAL?

Ara fa uns mesos, dissabte 23 de febrer (sota un fred digne de terres hiperbòries), els responsables del programa de Llengua i literatura catalanes de la Universitat Oberta de Catalunya em van convidar a participar a la seva III Trobada amb estudiants i professors, i a parlar-hi al costat de Ramon Martí i de Roger Canadell sobre Miquel Martí i Pol, a la memòria del qual estava dedicada la jornada.

Ara la UOC ha penjat a Internet en obert la meva intervenció. Sota el títol "Miquel Martí i Pol, poeta nacional?" hi parlo de la figura del poeta nacional en la literatura catalana i, òbviament, sobre si l'autor d'Estimada Marta pot o no ser considerat com a tal. Si el tema us interessa, aquí ho teniu sense talls ni maquillatge.





MÉS
Fa anys vaig escriure un paper sobre el tema: aquí en teniu la referència (en versió anglesa).

ANAR I TORNAR

Avui que fa just cinc anys de la mort de Miquel Martí i Pol m'assabento que aquest cap de setmana s'ha mort un dels seus primers lectors i estudiosos, Pere Farrés. Potser és el calendari, qui juga a daus amb nosaltres. Perquè tot seguit em truquen per dir-me que acaben d'arribar a ca l'editor els primers exemplars d'una antologia d'imminent aparició en què hi ha un poema de l'autor de Roda de Ter, i a les llibreries encara ronda els taulers de novetats la reedició d'Estimada Marta que hem preparat amb Ricard Torrents. En aquest vaivé d'aparicions i desaparicions decideixo anar a fer un tomb per l'àlbum digital d'homenatge que vam obrir a Lletra just després de la mort de Martí i Pol i que de seguida es va omplir de dedicatòries que avui resulta prou interessant de repassar. Després salto altre cop enrere a un seu poema dels inicis, de Paraules al vent, a on ressonen alhora, amb veu groga de blat, Maragall i Palau i Fabre...


PREGUEM

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas insegur com el d´un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
On, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d´espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perqué us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital neccesitat de Vós.