OMBRES DEL CASTELL

Tot i que no coincidim a l'hora d'ubicar Amèrica, Carles Miró s'ha anat convertint al llarg dels darrers mesos (vegeu-ne les ressenyes impagables i implacables d'Odio Barcelona o del darrer Jòdar) en un dels meus crítics literaris de capçalera. Té un criteri rigorós i una incòmoda mirada d'estilet —que qui sap si algun dia potser no m'incomodarà quan s'enfonsi en llibres estimats—, als quals afegeix una llibertat d'esperit i de signatura que a hores d'ara el fan cada cop més valuós i destacable. Curiós, que les paraules sanes i significatives sobre llibres i literatura arribin cada vegada més del cantó dels blocs...

Miró dedica la seva darrera ressenya a Cada castell i totes les ombres, novel·la guanyadora del darrer premi Sant Joan, i m'ha anat molt bé per reubicar els comentaris diametralment oposats que n'havia anat llegint al "Quadern" d'El País i a El Periódico, per una banda, i en una columna recent de Xavier Bru de Sala a Cultura/s (se m'havia escapat la columneta de Melcior Comes que menciona el primer comentarista, en la mateixa direcció) per l'altra. Independentment de gustos i disgustos, sorprèn la distància sideral entre les consideracions de Gràcia i Pagès en un extrem i Bru de Sala i Comes en l'altre. Sorprèn i és sospitosa, és clar. En aquest sentit, les dues citacions de Carles Miró em semblen prou il·luminadores, i diversos comentaris aporten una útil informació de subtext que sol faltar en el debat corrent sobre les nostres lletres, i que s'agraeix quan parlem de reconeixements de desenes de milers d'euros i de noms indiscutibles amb columna diària per presentar-se, enaltir-se, agrair i etzibar. El castell té força ombres, i aquest cop ni Pla ni l'anarquisme ni l'autobiografisme no sembla que les escampin.


Cinto Amat comenta el llibre.