diumenge, 20 de setembre de 2009

HI TORNO, TARD

Què faríem a la vida, alguns, sense els encàrrecs? Un any enrere Xavier Macià i Enric Falguera em van demanar una poètica per acompanyar l'enregistrament d'uns versos per a la Universitat de Lleida, i poc després va coincidir que la revista Els Marges em va convidar a participar a la secció "Sobre poesia i sobre la meva poesia" que de fa un temps mantenen al començament de cada número (al darrer hi van escriure Dolors Miquel i Jordi Pàmias). Total, que gràcies a la data concreta per anar a Lleida m'hi vaig posar i vaig preparar unes ratlles l'inici de les quals vaig penjar aquí al Flux amb la promesa de completar-les en algun moment. Poc em pensava llavors que el moment s'aniria dilatant durant mesos, fins ara. Perquè si a alguns ja ens costa cada vegada més escriure, imagineu-vos escriure sobre l'escriure... En tot cas, heus ací la segona part del text sol·licitat, que deixo a la vostra consideració com qui s'oblida sabent-ho la cartera o les claus o els versos en algun lloc de confiança, per mirar de prendre-hi una certa distància i perquè els vostres comentaris també poden ajudar-me a acabar de llimar-lo abans que n'aparegui –d'aquí uns quants mesos més– la versió definitiva (acompanyada d'un parell de poemes ad hoc) a Els Marges.












UN INTENT DE POÈTICA (2)

[Ve d'aquí.]

Tornem a Zagajewski. A l’assaig evocat al principi defensa, per comptes dels inútils panegírics de la poesia, invectives com el “Contra els poetes” de Witold Gombrowicz, on s’ataca sense pietat la poesia tova i supèrflua bastida amb tòpics. A l’ombra de tots dos mestres, coincideixo a reivindicar versos sense almívar però, alhora, que no renunciïn a la més humana essència, que no obviïn els fonaments del magre casalot del que som, que no bandegin els jocs dels noms, els llocs o els records, ni totes les evidències (si se’m permet l’anglicisme) que en viure i escriure anem deixant darrere nostre. D’aquí la poesia, com una joia tallada amb l’energia sàvia de les paraules. Perquè, a mesura que passa el temps dedicat a escriure i a llegir se’t va fent més clar que, tan important i tan pertinent o més que l’esforç (que l’impuls) per mirar d’escriure alguna cosa, és l’esforç (el contraimpuls) per no escriure, o per no escriure de més: la lluita contra la temptació continuada de la paraula vana, del vers superflu, del simple soroll afegit al soroll insistent de tants avorrits decasíl·labs de premi municipal, a tanta sinceríssima efusió sentimental, a tanta prova a un mateix que després es vol fer pública en llibre. Escriure l’essencial, i aprendre a destriar-ho.

Però què caram és aquesta poesia de què parlem i parlem, això que llegim i diem? Per a mi, tot alhora, entusiasme, discreció, tradició (i doncs revisita), alteració, sorpresa, intensitat, celebració... Que l’emoció trobi la seva idea i la idea les seves paraules: aquest és el manament (i el repte, la gran dificultat) del poema acomplert. Jo ho intento, si més no. Tossut en la il·lusió i il·lusionat per la potència. Com Seamus Heaney, que parlant de Joseph Brodsky arran de la seva mort apunta que el també Nobel havia exemplificat allò que ell més valora de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo. Em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però llavors la següent demanda és òbvia: i quina és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser, no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –en el més noble sentit de la paraula– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules. Perquè sense engendrament no hi ha poesia.

                                                                                                      JS

1 comentari:

  1. Entrevist Jaume, dins aquest horabaixa gris de Modest Urgell com a mínim, l'intent de poètica que acab de llegir és un replà música menudeua que m'ha fet bé.
    Perquè en quedi testimoni t'escric aquesta nota.
    Formalment et dic, fins suara, amb sordina.
    Biel

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió