dijous, 11 de desembre de 2008

POÈTICA?

[Dies enrere, els professors Xavier Macià i Enric Falguera em van convidar a incorporar una tria de poemes recitats (hi vaig "colar" també un fragment d'Adrada) al Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres, a la Universitat de Lleida. Hi havia, però, una condició lleugerament incòmoda: calia començar l'enregistrament amb una breu poètica personal. Ai. Transcric ara en un parell d'entrades, a manera de revisió de l'esborrany lleidatà, el que vaig preparar i llegir partint de diversos fragments anteriors i d'alguna idea vella...]












A LLEIDA, UN INTENT DE POÈTICA (1)

A En defensa del fervor Adam Zagajewski es pregunta, sorneguer, què podem esperar d’un poeta si no és una defensa de la poesia. Em caldrà, doncs, començar demanant disculpes. Perquè malgrat tot jo tinc la sensació que certes obvietats mantenen avui el seu sentit, són encara necessàries. Obvietats com ara defensar la poesia i defensar que és feta amb paraules (també, si es vol, amb silencis), o que ens arriba una vegada i una altra venint de molt enllà en el llarg camí del que ja ha estat escrit. Deixem per tant que el gran poeta polonès somrigui i intentem sense vergonya recuperar amb aquestes línies alguns enunciats elementals.

Durant anys vaig barallar-me amb galetes i torrades primes per aconseguir estendre-hi mantega amb el ganivet sense trencar-les. Un dia algú em va recomanar que n’hi posés una altra a sota, i el problema va quedar resolt per sempre i va tornar-se’m ínfim: quan hi topes, la saviesa sol semblar evident, però de fet és ben rara, i fins que no hi arribes la trobes a faltar sense saber-ho, ajupint-te i ajupint-te a recollir trossos de pa o de paper que ja no gosaràs empassar-te. Això també passa amb la bona poesia: sense adonar-te’n la trobes a faltar, sembla evident i és rara, i s’esmicola menys si en té d’altra a sota... Provo d’explicar-ho d'una altra manera: al jardí, amb un quadern a les mans, em miro un arbre, una pedra, unes fulles, una llimona al damunt de la taula, cadascun com els altres i cadascun diferent, variacions sobre una idea (sobre una melodia) inexistent i clara. I de vegades escric.

Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l’experiència amb paraules. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això –tot i que higiènic– no és del tot cert, o ho és només en un dels sentits del només: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s’hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi siguem posats, a més, passaran coses, a banda que el terreny també condiciona els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s’hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja tothom pot dir-hi la seva, fins i tot els que sostenen que l’art pot ser automàtic (que les parets s’alcen soles) o els que defensen que les parets ja eren allà o que només són parets o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir, també a les poètiques. [Continuarà]

2 comentaris:

Gràcies per la vostra opinió