POÈTICA?

[Dies enrere, els professors Xavier Macià i Enric Falguera em van convidar a incorporar una tria de poemes recitats (hi vaig "colar" també un fragment d'Adrada) al Corpus Literari Digital de l'Aula Màrius Torres, a la Universitat de Lleida. Hi havia, però, una condició lleugerament incòmoda: calia començar l'enregistrament amb una breu poètica personal. Ai. Transcric ara en un parell d'entrades, a manera de revisió de l'esborrany lleidatà, el que vaig preparar i llegir partint de diversos fragments anteriors i d'alguna idea vella...]












A LLEIDA, UN INTENT DE POÈTICA (1)

A En defensa del fervor Adam Zagajewski es pregunta, sorneguer, què podem esperar d’un poeta si no és una defensa de la poesia. Em toca, doncs, començar demanant disculpes. Perquè jo, malgrat tot, tinc la sensació que certes evidències avui encara mantenen el seu sentit. Evidències com ara defensar la poesia, defensar que és feta amb paraules (també, si es vol, amb silencis) o que ens arriba una vegada i una altra venint de molt enrere en el llarg camí del que ja ha estat escrit. Deixem per tant que el poeta polonès somrigui i recuperem sense vergonya alguns enunciats elementals per enfilar aquestes línies...

Durant anys vaig barallar-me en va amb les galetes i les torrades primes per aconseguir estendre-hi mantega amb el ganivet sense trencar-les. Llavors un dia algú em va recomanar que n’hi posés una altra a sota, i el problema va quedar resolt per sempre i va fer-se'm ínfim: quan hi topes, la saviesa sol semblar evident, però de fet és ben rara, i fins que no hi arribes la trobes a faltar sense saber-ho, ajupint-te i ajupint-te a recollir trossos de pa o de paper que ja no gosaràs empassar-te. També passa amb la bona poesia: sense adonar-te'n la trobes a faltar, és evident i és rara, i si en té més a sota s’esmicola molt menys.

Provo d'explicar-ho d'una altra manera: al jardí, amb un quadern a les mans, em miro l'arbre, la pedra, la fulla, unes llimones al damunt de la taula. Cadascun com els altres i cadascun diferent, variacions eternes sobre una idea inexistent i clara. Mirar el món i parlar del món, viure al món i refer-ne una part de l'experiència per escrit. Hem dit que el poema només es fa amb paraules i això —tot i que higiènic— no és del tot cert: les paraules són la pedra amb què alcem la paret seca, però algú s'hi ha de posar, i amb alguna intenció. Quan ja hi som posats, a més, passen coses, i el terreny també altera els plans. I encara, un cop alçada la paret, qui s'hi ha posat desapareix i la seva intenció es torna tan vaporosa, tan iridiscent, que llavors ja cadascú hi pot dir la seva, fins i tot els que sostenen que l'art pot ser automàtic (que les parets s'alcen soles) o els que defensen que les parets només són parets i prou o que els escriptors escrivim de fet el revers del que volem dir. [Continuarà]