AGELET NO ÉS DE LLEIDA

Torno amb tren de la presentació a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs d’una extraordinària Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga que ha preparat Enric Falguera per a la Biblioteca Literària de Ponent dirigida pel professor Xavier Macià. Agelet, diplomàtic nascut el 1888 a la “ciutat llunyana” de què parlava Màrius Torres, és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs), figura al capdamunt de la llista dels inexplicablement negligits per antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d’oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

La menció de Torres no és arbitrària. L’absurd règim de monocultiu de la identitat i la cultura en aquest país fa que si jo els demano el nom d’un poeta de Lleida vostès, en el millor dels casos, sabran mencionar el de Màrius Torres, a qui amb la restitució de la democràcia hom li ha dedicat premis, IES, biblioteques i carrers, sense acabar de ser conscients fins a quin punt això té l’efecte colateral de fer fora del petit escenari Jaume Agelet (o, avui, Jordi Pàmias, Jaume Pont o Pere Rovira). I el més curiós és que, de fet, Agelet no és de Lleida, com tampoc no ho és Màrius Torres, per la mateixa raó que Maragall no és de Barcelona ni Alcover de Palma ni Verdaguer de Folgueroles, per molt que ara tots plegats haguem descobert les virtuts dels itineraris i les plaques: els autors grans són de tots i depassen (deglutint-la) tota localitat. Amb poquíssimes excepcions, quan un escriptor és igual a un lloc es tracta d’un autor d’interès restringit. I aquest no és el cas de l’autor de Pluges a l’erm.

A l’altra banda dels vidres de l’AVE el paisatge té la consistència carnosa però esmunyedissa dels mèrits individuals i la memòria col·lectiva quan els apliquem a la literatura. He anat a Lleida a celebrar Agelet, vinc de Lleida per poder explicar-ho; torno a Agelet a llegir els meus paisatges, torno d’Agelet per continuar escrivint versos. Cal sortir (i parlar) d’alguna banda per aconseguir arribar a no ser d’enlloc. O, més que d’enlloc, d’arreu. Com els bons versos d’Agelet.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 19-XI-08
Versión en castellano