CELEBRACIÓ: PREPAREU LES AGULLES



Si aneu aquí i us mireu el vídeo que avui ens regala l'E-notícies, segur que riureu una estona. I pel mateix preu, cadascú hi pot posar, al lloc de l'homenatjat, l'any que és a punt d'esgotar-se, l'examic que s'hi ha retratat, aquell/a que sempre truca a l'hora de la nostra sèrie preferida, qui parla i parla (o escriu i escriu) sense saber de què parla (o escriu) i així com de passada va fent mal, o bé el ninot o fetitxe que us estimeu més, el vostre fantasma particular: per als lectors de columnes potser el vitriòlic darrer salt d'en Sostres, per als nacionalesportistes la demagògica sinceritat d'un Porta Perales, per als historiadors i expoliats la valentia numantina del president Herrera, per als amics de la terreta el cosmopolitisme d'AE (o d'AS, que de vegades tant és), per als experts en bandes la barra exterrorista d'un Moa...

Perquè els anys vénen plens però no duen assegurança ni escut ni pa sota el braç ni farmaciola: els millors desitjos per al 2005. I una agulla.

INCREÏBLE



Dues hores llargues de cotxe, cua per aparcar-lo, una bona estona per revestir-se, cua per comprar car un forfet curt, cua per llogar l'equip, cua per pujar al telecadira... Però diu que a dalt de tot de les pistes la sensació és increïble. Suposo que deu ser que sí.

PARTING?

Primer miraves algunes esglésies pensant si t'agradaria casar-t'hi; ara, et demanes si t'agradaria que un violoncel hi toqués per tu "El cant dels ocells". Fa anys, si t'haguessis trobat una perfecta bellesa pèl-roja com la seva somrient a la porta del bar (ni un anunci, no ho hauria fet millor) com a mínim li hauries aguantat la mirada, potser t'hauries plantejat d'entrar-hi a fer una pinta. Ara, un cop sol a casa has buscat un compacte de Sinéad O'Connor i escoltes "The parting glass" i repeteixes fluix fluixet:

So fill me the parting glass,
Goodnight, and joy be to you all.

ELLA, ETCÈTERA

A les notícies de darrera hora d'un diari digital m'assabento que ha mort Susan Sontag, una molt bona assagista nord-americana de qui en català avui podem llegir a Proa Cap a Amèrica i Davant el dolor dels altres (Regarding...), i a Empúries (si és que un llibre de 1997 encara resisteix a alguna llibreria) l'intens La malaltia com a metàfora.

Per a mi, Sontag va ser una de les primeres no-fotògrafes que em va parlar de la fotografia com un art i una reflexió apassionants, tot alhora, en un vell llibre (de 1977) que després ha acabat essent tan canonitzat com desmitificat: On Photography.



[Aquí podeu llegir unes paraules d'homenatge de Salman Rushdie, president del PEN nord-americà, a l'escriptora que presidí el mateix centre entre 1987 i 1989.]

SALAMANCA: INSTANTÀNIES (1936-1937)

Després de l'alzamiento dels militars, la repressió violenta a Salamanca va començar aviat: Casto Prieto Carrasco, l'alcalde republicà de la ciutat, catedràtic de medicina, va ser detingut i afusellat sense judici el 29 de juliol de 1936.

El 30 de setembre de 1936 (el 14 d'aquell mes el Papa ja havia condemnat el govern de la República pel seu "odi satànic contra Déu"), l'arquebisbe de Salamanca dóna suport públic als nacionals en una pastoral i hi parla literalment de cruzada contra el mal.

El 12 d'octubre, el rector de la universitat, Miguel de Unamuno, pronuncia al Paranimf, en presència de Carme Polo i del general Millán Astray, el famós "Venceréis pero no convenceréis", entre crits de "¡Viva la muerte!". El concloent "Muera la inteligencia" del militar feixista preludia l'arrest domiciliari d'Unamuno (que morirà uns mesos després).



Sobre la decisió municipal, el 2 de novembre de 1936, d'afegir un bust de Francisco Franco als medallons de grans personatges de la història d'Espanya de la Plaza Mayor, la transcripció literal dels acords municipals ja ho diu tot.



El 18 de novembre, una gran cerimònia ciutadana amb desfilada de la guàrdia mora i exhibició general d'esvàstiques per part de Falange celebra el reconeixement del govern del general Franco per part d'Alemanya i Itàlia: "El agradecimiento y admiración que estos dos países inspiran por su importante ayuda tanto en el aspecto militar como en el diplomático se plasma en dar sus nombres a dos importantes vías de la ciudad: el Paseo de los Carmelitas se llamará Avenida de Alemania y la calle Rodríguez Pinilla, Avenida de Italia tras una rectificación".



La guerra també es jugava a les ones: el 19 de gener de 1937 els nacionals posen en marxa a Salamanca (on Franco té el quarter general) una potent emissora de ràdio amb un equip mòbil provat als Jocs olímpics de Berlín i cedit pel III Reich. D'aquí sortiran els famosos partes, i s'anirà reforçant la imatge de cabdill de l'aleshores només general. Al mes de març, és a Salamanca on l'ambaixador alemany, Von Faupel, presenta les seves cartes credencials a Franco.



Del 16 al 19 d'abril de 1937 tenen lloc a Salamanca els fets (dos morts inclosos) que portaran al nomenament de Manuel Hedilla Jefe Nacional de Falange: el principi de la fi del moviment.

[Ho sento, aquest no era un post sobre els papers de Salamanca. Si voleu teca castellana enraonada sobre l'afer, podeu anar aquí.]

FORATS DE LLUM

A les pàgines de "Diàleg" de l'Avui no només hi ha bestieses. Avui, per exemple, Màrius Sampere hi publica un magnífic poema de Nadal, i hi escriu: "Mentre que nosaltres, els artistes-demiürgs, els folls creadors, per això tan pròxims a la Divinitat, ens limitem a la pràctica immediata de la nostra dèria imperdonable; sense veu ni vot, sense més comentaris que algun sospir desolat, ocupem la cel·la monacal més ombrívola. Car l'obra artística (l'obra sempre és artística) sempre és fosca, misteriosa, secreta, en fi, producte d'un deliri; del deliri d'Aquell Qui ha delegat en la criatura la comissió dels Seus propòsits, en aquest cas de la bella follia creadora; que s'estira fins a l'instant mortal en què, per tota explicació, declarem, com l'Agonitzant, que ja tot està fet. De manera que la llibertat —la facultat que genera l'autoria— de l'artista, talment la de tothom, no existeix. Pensem que, al capdavall, també la llibertat és obra del Creador, tocat per un rampell de protagonisme. La qual cosa ens indica que som lliures en la mesura que obeïm la voluntat suprema: de la qual depèn la llibertat condicionada de la criatura. Total, doncs, una enganyifa. I com que no hi ha més cera que la que crema, no hi ha art sense foscor. Però si de la creació en treus la foscor, en treus la llum."

NADAL, PER EXEMPLE

If it makes you happy
It can't be that bad.
If it makes you happy
Then why the hell are you so sad?

ROMEU

Si pena sents per amor
y veus que·t convé callar,
no publiques la dolor
sinó a qui la't pot llevar.

De vegades comprem llibres d'aquells que ens pensem que ningú més no deu haver-se'n assabentat que han sortit, llibres que això no obstant tenen un llarg treball al darrere i que ens obren un llarg camí per davant. Això em va passar a mi amb el Corpus d'antiga poesia popular preparat per Josep Romeu i Figueras per a Barcino l'any 2000. Hi buscava nadales (un dels meus entreteniments) i m'hi vaig trobar, a més, una pila de cobles, cançons, refranys i, pertot, l'educada, humil erudició d'aquell home polit, no gaire alt, sempre encorbatat i amb la pipa als llavis, que ens havia obert a mitja dotzena de doctorands les portes de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i els ulls als versos de vegades opacs d'Ausiàs March. Per Maria Enrich, mestressa de Cal Ble, que ha escrit en un altre llibre també gairebé transparents, aquest a les PAM, la biografia de Romeu i Figueras, m'assabento de la mort del poeta i filòleg aquest darrer cap de setmana...

Al fin final,
servir a Déu
y no fer mal.

ERRES

Serà Joan Rendé? O Carme Riera? Potser Maria Mercè Roca? Perquè si alguna cosa deixa clara la sèrie Ronaldo, Romario, Rivaldo i Ronaldinho és que el primer o la primera escriptor/a en la llengua del Barça que triomfi al món (ni que els requi als d'As) haurà de tenir un cognom que comenci amb erra... Albert Ràfols-Casamada? Jordi Ribas? Montserrat Rodés?

DES

Per TdQ m'assabento que Oriol Pi de Cabanyes signava això a La Vanguardia d'ahir...

GABRIEL FERRATER

Estoy leyendo a Proust y se me aparece el fantasma de Gabriel Ferrater en nuestra primera Autònoma. "Pero cuando desaparece una creencia, le sobrevive, y cada vez más vivaz, para disfrazar la falta de poder de dar realidad a cosas nuevas, un apego fetichista a las viejas que aquella creencia había animado, como si fuese en ellas y no en nosotros en donde residía el aliento divino y como si nuestra incredulidad actual tuviese una causa contingente, la muerte de los dioses".

Recuerdo a Gabriel Ferrater gesticulando, desinhibido, de pie o sentado en los taburetes de la pecera de El Mesón, en la plaza del Monestir de Sant Cugat, donde los privilegiados estudiantes de letras compartíamos con algunos profesores bebidas y recreo. Ferrater era un tipo aventurero que parecía un veterano de la guerra de Vietnam y se dejaba querer, maternalmente, por muchachas en flor que hubieran podido ser sus hijas.

La más traviesa era Maika P., una pequeña remotamente filipina que calzaba botas de media caña y que parecía encontrarse en la universidad de veraneo. Otra de las que coqueteaban con el bebedor y que ponían a prueba su necesidad de afecto era T.C., dómina de ojos profundos y mirada inteligente que serpenteaba con gran estilo. Y J.S., alta y elegante, muy hecha, a quien el poeta dedicó sus últimos versos: "Quan falten dotze dies perquè facis, Júlia, / dinou anys, / vull apuntar-te tres o quatre coses / (dinou no les sé pas) / que siguin veritat...". A veces, o con frecuencia, Gabriel Ferrater iba un poco a la vela. Parecía observar el mundo desde muy lejos, entonces, y mirarnos a todos con la suficiencia de quien quiere exhibir con toda su impudicia el dolor (si se puede decir así) de la inteligencia excesiva. Se había dado bastante al álgebra y al transformacionalismo, al estructuralismo y a la gramática generativa. Pero el mundo seguía sin cuadrarle.

Nosotros nos contábamos sus últimas extravagancias etílicas. Sospechábamos que le dolía dejar de ser joven y, tal vez, potente. O que abominaba —a solas— del paso del tiempo. Y era para nosotros no solamente la imagen del "atreverse a poder" exhortado en uno de sus versos, sino también, y sobre todo, del carpe diem, que vivía con un cierto frenesí depresivo y masoquista.

¿De qué se quería castigar? ¿Qué culpa le pesaba tanto como para querer autodestruirse? Bebía, bebía mucho, y cuando bebía era cuando pronunciaba los más enérgicos exabruptos, cuando formulaba las más brillantes hipótesis, cuando le salían las afirmaciones más prometedoras y los relámpagos especulativos más luminosos. Y era la lucidez lo que quería ahogar en alcoholes y poesía.

Ferrater daba las clases a menudo hecho un balbuceo, los ojos muy líquidos en una cara muy pálida, informalmente sentado en el pupitre con las piernas colgando. Como poeta, como inteligencia y como persona, era para nosotros, jóvenes necesitados de mitos, la encarnación de la libertad. De la libertad de espíritu que se nos presentaba bajo aquella libertad de forma. Pero su inconsistencia física, sus lapsus y sus ausencias, sus obnubilaciones, nos iban diciendo también a qué precio se tenía que pagar, qué caro salía el desorden. Aquel profesor, largo y desgarbado, casi albino, que tartamudeaba, era la encarnación de la vida. Aunque la vida en él ya era una pura descomposición, un triste muñeco parkinsoniano que se expresaba a manotadas.

Fa uns mesos va ser Xavier Bru de Sala, qui va escriure que la poesia de Ferrater no valia gaire res. Ara sabem a més que l'home era un ninot. Potser és el "de" entre els cognoms, que atorga tanta lucidesa.

FIRA

Gran ball, gran bull d'egos. Vist amb perspectiva i anant als resultats, és sobretot activitat i energia, prou vivificant. Vist de molt a prop (no sé si de massa a prop) el boll cansa una mica. I somrius.

[Devem ser només els catalans, que tenim aquesta tendència al mosqueig instantani, a la reclamació permanent, a remugar per defecte i agrair com a excepció?]

CAPDEVILA



Avui, per variar, deixem una mica de banda lletres i polítiques. O potser no del tot: la feina de can Capdevila és un exemple (ells sí) d'excel·lència i d'internacionalitat, un racó a on respirar a fons oblidant-te que petit és i que fràgil el tros de terra que ens sosté. Ara que ve una temporada de regals lletjos i fugaços, el web que han inaugurat amb motiu del centenari és ple de sorpreses de bon mirar.

PROBLEMES DE LA FE

Un dels principals problemes per creure en la vida eterna és que implica assumir que a determinats personatges no te'ls trauràs mai de sobre: mai en el sentit literal, paradisíac, del terme. No sé si el cel serà prou gran, si tindrà prou racons.

HOY COMO AYER



Malauradament, vaig fer els deures. Volia transcriure aquí algunes frases de l'impressionant article ("Palabras presidenciales", El País, 13-XII-04) de Carlos Robles Piquer, "embajador de España", preocupat per l'amputació dels braços al cos social i històric que en diem Espanya. Però Internet sempre depassa qualsevol imaginació: buscant-vos un enllaç a l'autor del text, he trobat una veritable meravella, publicada l'any 1948 a la revista Alférez per un homònim de l'ambaixador. L'article es titula "Acerca de nuestras naciones", i acaba així:

Salvar al mundo; he aquí el quehacer. Salvarlo en nombre de un principio universal, para el que estamos especialmente capacitados, porque siempre fuimos gentes de sonoras hazañas. Pero salvándonos antes a nosotros mismos, por la dolorosa amputación de lo que estorba, el demonio de la desunión que pretende, hasta hoy con indudable éxito, elevar el lógico ámbito de lo local hacia una categoría universal. Porque hemos sido los grandes extremosos de la historia, exagerados en el tránsito de lo universal, paso especialmente sangrante por lo que supone de amputación de una sensualidad satisfecha, y paso que, sin embargo, estamos obligados a dar porque esta nuestra salvación es provechosa para la salvación del mundo, Dios sobre todos y previniendo en el regazo de Su Voluntad tentadores mesianismos. Pero esta nuestra salvación precisa de una garantía: nuestra propia unión. Unión íntima, que las prudencias de los políticos han de tener muy presente como primera meta a lograr. No olvidemos que la intrínseca debilidad de los modos de vida que hoy son polos de la atracción general puede imponerse, en lo humano, por tener a su servicio un brazo poderoso y bien armado por la unión de muchos hombres, de muchas riquezas, de muchas posibilidades. El brazo que, por nuestra desunión, nos falta.

Creemos que así ha de entenderse en la hora de las realidades ese ente de razón que viene llamándose Hispanidad. Que tiene que servirse a sí misma para estar presta al servicio del mundo, esta pobre criatura de Dios.

Per la data de la cita i la bonica tendència a la tradició familiar d'algun partit polític espanyol he pensat que devia ser en Carlos Robles Piquer pare, però resulta que no: és el mismíssim CRP pare, fill i eurodiputat, òbviament transtornat per algun trauma amputatori infantil, a qui és ben bonic que el principal diari progressista del país aculli a les seves pàgines per alliçonar el president Zapatero i advertir-lo que "guste ello o no a algunos líderes regionales, el conjunto de los españoles --incluidos muchos que militan en la izquierda-- no aceptará con indiferencia su propia mutilación. Ya que la amputación de un brazo no afecta sólo a la extremidad amputada, sino al conjunto del cuerpo, humano o social, que tiene tanto derecho a opinar como el brazo mismo". Hoy como ayer, don Carlos, toca salvar el món: gràcies, superheroi alferes!

VOL DE RETORN









Vinc d'ingressar quatre duros al compte, de veure uns preciosos dibuixos de Cornet, Llaverias i Junceda a la Sala Rovira, de comprar-me agenda nova i una capsa d'Upmann. A casa, poso Manolo García al compacte, ric llegint en diagonal (que és com m'agrada més llegir certs llibres) l'Ubert tot l'any d'Enric Gomà i, en el moment de silenci just després d'"En una playa calma", quan m'aixeco per tornar-la a posar, veig un magnífic Aeroplà que travessa volant molt baix la transparència d'un balcó i després de l'altre, de tornada cap al Raval...

Decideixo que demà ja em posaré de mal humor: pacient, escoltaré els de la comissió, llegiré l'article de Robles Piquer sobre nacionalitat i nació o em miraré el detall del memoràndum europeu. Però ara mateix la tarda i els núvols duen bones noves, i això no passa cada dia...

TEMPS SUSPÈS

La "Cançó d'albada" de Salvador Espriu acaba amb uns versos cantelluts que són dels pocs que sé repetir de memòria:

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Anys després de llegir-ho i aprendre-ho de cor, vaig encapçalar una mena de dietari poètic fictici que es deia Agenda (havent guanyat a Perpinyà el premi Carles Riba, va ser publicat com Final de festa) amb un ressò descarat de la profecia espriuana, com una mena d'homenatge:

Vénen cada matí les formes i la llum
i cada nit més formes i la fosca vénen,
i tot fuig en la nit i fugen en ple dia
amb la proclama silenciosa que l'excés
dels mesos, les setmanes i l'abans i l'ara
ens ha estat atorgat, mercè d'un rei magnànim
i terrible. Que tot ens serà pres.

Ara, des del bar HOriginal, Josep Pedrals ens convida a celebrar els vint anys (vint anys!?) del Riba de Carles Torner amb Als límits de la sal i de Pel viure extrem, que va ser un dels finalistes aquell 1984 i gràcies a això (a això i a l'aposta del llavors director d'Edicions Proa, Xavier Bru de Sala, com són les coses) es va convertir en el meu primer llibre publicat.

Repasso Pel viure extrem i Final de festa buscant-hi coses dignes de ser rellegides en públic, i m'aturo al "Que tot ens serà pres". Què he llegit, recentment, que m'hi va fer pensar?... I remeno llibres i vaig a parar a la joia del que he comprat a Mèxic, els tres volums de Poesía Náhuatl editats per la UNAM, i al segon volum, a la pàgina 16, hi trobo marcat amb llapis:

In moch oncan nimacoc in necacehuac Huiya
in noquetzal in poyoma in ye nochicuacol
in amoxcalla imanca
tlauhcalli imanca in

Que ve a dir:

Tot em va ser donat, aquí:
el meu ventall, el meu plomatge de quetzal, els perfums,
el meu càvec corbat, el meu floró de paper,
a la casa de la molsa aquàtica,
a la casa de la llum.

Vull dir que tot ens serà pres, segurament, però tot ens ha estat també donat. I fa cinc segles a l'Amèrica Central, als palaus de Mèxic, Acolhuacan i Tlalhuacpan, cantaven uns versos que parlen amb els d'Espriu, i quan jo em pensava que parlava amb Espriu responia igualment, de fet, als "Poemes de Yoyontzin", com als poemes de Tshang-Iang Guiamtso ressona un Petrarca que no havia arribat al Tibet del segle XVII, però que era, d'alguna manera, en el temps suspès d'allò que pensem i diem les dones i els homes, el temps suspès del que sabem i oblidem ara i, en l'ara, sempre, del que perdem i guanyem, del que ens ha estat atorgat. En el temps suspès.

AND THE WINNER IS...

Que santa Llúcia els conservi la vista (als jurats)... Després del mal viatge de l'any passat, aquesta vegada passo de pronòstics: fio la solució al dia de demà.

CANASTRÓ

Com es diu la palanca d'una balança? Canastró, calastó o calastró (en castellà, astil), de l'àrab qalastun, mena de balança per comptar moneda: d'aquí l'expressió "perdre el calastró", en el sentit de perdre el compte o, més en general, perdre el senderi. Ho he après gràcies a la tramesa d'avui de Rodamots (la subscripció a "Cada dia un mot", m'anima el correu electrònic), combinada amb l'impagable Diccionari català-valencià-balear (amb el normatiu tot sol no me n'hauria sortit)...

Només els ingenus es pensen que els escriptors i escriptores són els que dominen la llengua: de fet, som els que ens hi sabem dominats, però inspirem de gust i avancem, encuriosits, en aquest enorme territori enfosquit. Elfriede Jelinek, la darrera premi Nobel, per exemple, es declara avui al discurs a l'Acadèmia Sueca presonera de la seva llengua. La llengua: una gossa que l'ha de protegir contra el fet de ser descrita i que, això no obstant, de vegades l'ataca.

ARLEQUÍN

A la FIL he conegut, entre d'altres, Felipe Ponce, responsable de les Ediciones Arlequín, que acaben de publicar una impressionant "edición facsimilar bilingüe" de La cosa aquella d'Enric Casasses. Vaig sortir del seu estand amb la bossa plena de llibres, entre els quals el Cantar del tigre ciego del cubà Ramón Fernández-Larrea, d'on ara transcric aquest sonet...

H O M E R O (a la manera de Jorge Luis Borges)

la historia determina los sentidos
de la ascensión del hombre, pone un brillo
menos o más total al amarillo
del oro de los hechos sucedidos.

la historia tiene en sí cada memoria
del sueño trunco, el odio arrepentido,
fulgores de lo incierto sumergido
en la marea ociosa de la noria.

napoleón sucedió porque sabía
del sueño de alejandro sin fronteras,
las hormigas de atila y sus maneras
quemaron las catástrofes de roma.

ardió la hierba siempre, y en su aroma
un ciego relataba la osadía.

BABILANS

Acabat d'arribar d'allà on Hernán Cortés va perdre la vergonya, volia fer un post per sumar-me a l'alegria de Combray, però, com a Saragatona, abans d'acabar de sopar em va caure la cullera de la mà en sentir el senyor Esteban González Pons ("Estebán", segons el web governamental, però ja se sap que a alguns valencians val més no tocar-los els accents), conseller de Relacions institucionals i Comunicació de la Generalitat Valenciana, que sostenia en roda de premsa, amb gran vehemència i literalment, que

HACER PREVALECER LA CIENCIA SOBRE LA DEMOCRACIA ES UN CAMINO MUY PELIGROSO

Mentre ho deia, tot de taronges de l'Horta queien cap amunt i el planeta va deixar de girar al voltant del sol i va començar a fer-ho al voltant del Micalet, que ja n'hi ha prou de la dictadura de Newton i Galileu. I a mi, de cop, em va venir al cap la primera frase de Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, aquella que diu "Lo más sospechoso de las soluciones es que se las encuentra siempre que se quiere". I en anar a buscar el llibre de Sánchez Ferlosio per comprovar-la, vaig trobar-me que el següent aforisme també ens és dedicat, perquè després es digui que ningú no pensa en els babilans: "Babilonios somos; no nos vuelva la tentación de levantar ninguna torre juntos. Más bien ¡dejémonos ya de una vez por imposibles los unos a los otros, como buenos hermanos!"... Ni catalans, doncs, ni babilonis ni valencians: babilans, això som. Germans de la pura imbecil·litat, del més brut interès, de la simple demagògia. I així ens va.

TORNAR-HI

Armari, tauleta, bany, calaixos: revisar i tornar a revisar l'habitació d'hotel abans d'anar-te'n. I encara tornar-hi. I un darrer repàs, ni que sigui ocular, ja amb el pom de la porta a la mà. Com un poema, abans de passar-lo a l'editor.

D'EXILIS

—Quina gent, aquests...! Et volen immòbil, com una estàtua. Per a ells, viure està prohibit.
Però Jonàs defensava els seus deixebles:
—Tu no ho pots entendre —li deia a Rateau—. A tu t'agrada tot el que faig.
Rateau reia:
—Diantre: no són els teus quadres, el que m'agrada; és la teva pintura.

                        Albert Camus, "Jonàs o l'artista mentre treballa" (L'exili i el regne)

BONS LLOCS

M'agrada, quan trobo un altre bon lloc a la blogosfera (llegiu-hi, per exemple, el post sobre els animals i la mort). I m'anima que a poc a poc es vagi ampliant el ventall de pàgines d'escriptors i de literatura catalana: darrerament, ha obert pàgina l'Isidre Grau (qui, a més, presenta novel·la a Proa, Groc d'Índia), el Vicent Alonso ha penjat una interessant proposta dual, fotograficodietarística, a Portes de Xodos, la Universitat de Lleida ha presentat la Biblioteca virtual Màrius Torres, a Lletra s'acaben d'empescar un excel·lent "Catalunya des dels tròpics" bilingüe com a targeta de presentació per a Guadalajara i els de l'IEC han obert una petita mina d'accés lliure amb totes les seves revistes periòdiques pdfitzades...

GESTIÓ CULTURAL

És entranyable (per dir-ho d'alguna manera) veure amb quina discreció, amb quins elegants somriures, alguns cosmopolites es "localitzen" a l'hora de demanar subvencions i ajuts.

REQUIESCAT

EL PRESENTADOR DE CINEFÒRUMS

L'última vegada que vaig veure Miquel Porter Moix va ser ara fa un any, durant una passejada electoral de Jordi Pujol pel barri de Sarrià. Estava molt malament, desmemoriat, envellit. Els dos homes, que es coneixien de l'època de la resistència cultural i política, es van saludar i van parlar una estona. A Jordi Pujol la imatge decrèpita de Porter també el va sorprendre i preocupar.
Porter, als anys seixanta i setanta, havia estat l'home enèrgic i espitat que donava cap a tot: a cantar, a presentar sessions de cinefòrum per tot Catalunya, a escriure crítiques de cine a Destino, a actuar de llibreter conscient des de la llibreria que el seu pare tenia al Portal de l'Àngel, prop del carrer de la Canuda, a fundar un petit museu del cine, a escriure llibres sobre el cinema soviètic o català... Gràcies a l'anomenat pla Maluquer i a Santiago Alcolea va entrar de professor al departament d'història de l'art der la facultat de filosofia i lletres, on va coincidir amb Alexandre Cirici, Ricard Salvat, Oriol Martorell, Pau Verrié i, en definitiva, amb un dels millors equips de professors que ha donat la universitat catalana en els últims anys. Era l'època de les escapades a Perpinyà per veure cine, on Miquel Porter també hi feia cap, de vegades com a organitzador de les sessions.
Va intervenir en política, va dirigir la línia cinematogràfica de la primera Generalitat i més tard va ser el rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Un dia el vaig sorprendre llegint un petit exemplar de la Bíblia. «Ho faig sempre que puc.» Era entre una pel·lícula i una altra. Treia temps per a tot.

Manuel Cuyàs, El Punt, 19/11/2004

HOMENATGE I ATZAGAIADA



Com que he fet tard d'uns dies, us remeto com si fossin meves a les paraules de Vicent Partal sobre Modest Prats, a qui acaben de concedir la Creu de Sant Jordi. I per contrast, tenim l'inefable Boadella, que diu que no, que ell no va a sopars immenjables i, pudorós, avisa que no vol premis ni reconeixements, com no ha volgut diners públics als darrers anys per muntar les seves obres.

Potser sí, que som el graó perdut, però diguem que anant per parts: uns, graons; altres, ben perduts...

PAELLA CATALANA

"Si el Gobierno central quiere que estén reconocidas en Europa todas las lenguas menos una, desde la Generalitat pelearemos porque no haya ninguna". Són paraules d'ahir del portaveu del govern valencià, Esteban González Pons: per aquí, doncs, cap novetat i sí més aviat un cert aclariment de posicions (González també va explicar als mitjans, Constitució en mà, que per a ells la polèmica no era una "qüestió lingüística" sinó política).

Però els nous ingredients hi són. De vegades en llocs inesperats. Com una llista de distribució sobre Scrabble en català, on un bon amic valencià amb qui he compartit prou partides enviava des de Xàtiva un missatge que diu coses prou diferents de les habituals, com a mínim per a l'oïda catalana:

"Hola Màrius. Tens molta raó en moltes coses de que dius, però sobretot
en una: aquest canal queimadenc té com a funció principal servir com a
eix d'unió entre els jugadors habituals d'scrabble, i estic d'acord amb
tu que no té per què convertir-se en cap altra cosa. Jo ja fa anys que
no visc a Barcelona, així que no pinte res en aquest espai virtual. De
fet, aquest any visc i treballe a... València. Per tot això, demane que
se m'esborre d'aquesta llista de correu (no ho dic per cap possible
polèmica actual, ja fa temps que vinc pensant que no té massa sentit
continuar rebent els vostres e-mails). Només voldria puntualitzar un
parell de coses:

1. Encara que a alguns els semble impossible, cada vegada hi ha més
valencians que tenen unes idees clares sobre la unitat de la llengua.
Encara que semble mentida, els valencians també estem al segle XXI. Al
meu institut s'utilitza el valencià pràcticament al 100 %. Hi ha milers
i milers de persones que es presenten als exàmens de la junta
qualificadora. El valencià que utilitza l'administració és correcte. Al
meu poble, governat amb majoria absoluta pel PP, s'utilitza de manera
exclusiva un valencià absolutament correcte i normatiu. Xàtiva té uns
30000 habitants, molts d'ells són emigrants o descendents d'emigrants;
doncs bé: molts d'ells parlen avui dia valencià de manera quotidiana. El
valencià té avui dia un prestigi social INFINITAMENT més alt que fa unes
poques dècades. No m'invente res, això no és ciència ficció, encara que
molts catalans preferisquen una visió de fa trenta anys (és molt fàcil
recórrer als estereotips).

2. Al mateix temps que creix una actitud favorable cap a la idea de la
unitat de la llengua, es manté una PROFUNDÍSSIMA AVERSIÓ a qualsevol
altre tipus d'unitat amb la resta de parlants del català. Aquest
"anomenar-se catalans" apareix com un concepte extremadament abstracte i
allunyat de la realitat. La història ens pot semblar bé o malamnet, però
NO ES POT CANVIAR. Hi ha més de quatre milions d'habitants a la
Comunitat Valenciana. Trobe una mica complicada la tasca d'introduir en
tots ells una espècie de ressentiment nacional basat en una manera
particular de llegir els fets històrics. Aquesta noció segons la qual
els valencians no fan bé a l'hora de triar opcions que no són
nacionalistes o independentistes pot considerar-se fins i tot INSULTANT.
¿Hi ha algun motiu pel qual els valencians són TAN POC INTEL·LIGENTS com
per a no adonar-se d'una cosa que per a alguns és tan evident? En poques
paraules: ¿M'he de considerar idiota per ser un valencià típic? ¿He de
fer cas d'algú que em vol ensenyar el camí? ¿He de mirar cap al passat
NOMÉS D'UNA DETERMINADA MANERA? ¿He de renunciar als darrers tres segles
d'història, i negar les empremtes que han deixat en la meua societat, és
a dir, la dels meus pares i els meus avantpassats?"

També hi ha ingredients prou interessants a l'article d'Antoni Defez a l'Avui, citat per Totxanes, totxos i maons: "Si hom creu que el problema valencià consisteix en el fet que hi ha una massa de població -els valencianoparlants- que són amatents de la seua llengua i la seua cultura -és a dir, que volen viure en valencià-, però que no tenen clar el nom i la filiació del seu idioma -és a dir, que viuen despistats o equivocats-, aleshores ha errat per complet l'anàlisi de la situació. I és que la realitat és molt distinta: els valencianoparlants -si exceptuem per dalt o per baix un 10% més o menys catalanista que, per la llei electoral feta pel PSOE i AP, no poden tenir representació parlamentària en no arribar al 5% dels vots emesos- se senten profundament espanyols i no tenen cap interès per la promoció i ús de la seua llengua. Com deia al començament dels 70 el sociolingüista Rafael Ninyoles, al País Valencià si algú parlà valencià (català) és perquè no sap castellà, o no en sap prou. I així, es podria dir sense perill d'equivocar-se que la gran majoria dels valencianoparlants només tenen un problema: no haver pogut encara substituir la seua llengua pel castellà. Doncs bé, tenint present això s'entén millor què fou i què és l'anomenat blaverisme."

Si l'estómac ho aguanta i un hi sap posar una mica de distància, el que passa és interessant i tot. Jo faig des d'aquí la meva proposta: posats a negociar, que vol dir cedir cadascú alguna cosa per la seva banda, podríem decidir plegats anomenar des d'ara la llengua (tota la llengua) valenciana i la paella (qualsevol paella) catalana. Perquè les taronges, ja són de Jaffa.

DATA PANIC

Si ja heu passat per la simpàtica experiència d'anar a buscar un document (pitjor: un llibre sencer) que teníeu arxivat en un disquet o un CD i trobar-vos que no hi ha manera d'accedir-hi, si us pensàveu que l'adjectiu de l'expressió "disc dur" tenia alguna cosa a veure amb la resistència i la perdurabilitat i de cop un dia us vau trobar que el vostre HD deixava d'existir sense avís i sense resurrecció possible (és a dir, si pertanyeu al comú dels mortals), segur que us farà gràcia llegir a "Data Panic" la tranquil·litat amb què s'accepta que per no perdre les dades digitals, a l'espera d'un sistema de conservació senzillament comparable al paper, el que hem de fer de moment és anar canviant-les de suport: del que fem servir ara mateix al que sortirà al mercat, inexorablement, d'aquí a poc temps. O sigui: "One simple (albeit annoyingly time-consuming) way to make sure files are always accessible is to periodically migrate them from old media to new ones"... Per a aquest viatge no calien bits!

EL MATERIAL AMB QUÈ ESTAN FETS ELS SOMNIS

Diumenge passat vam coincidir amb un altre bloc parlant de la proposta bookcrosser de Joan de Sagarra, i s'hi comentava que era curiós que ens agaféssim al postscriptum de l'autor, i no al contingut del seu article a La Vanguardia. Avui me'n vaig, doncs, a l'article del dia (demana registre), de viatge amb ell a la Califòrnia dels anys quaranta, a l'univers d'El falco maltès, de l'assassinat d'Elizabeth Short i de les peculiars festes privades de John Huston i la seva colla.

Em sembla que som uns quants, els que ens sabem de memòria les línies de diàleg, al final de la pel·lícula, en què el policia es pregunta com és que l'estatueta del falcó negre pesa tant, de què deu ser, i Sam Spade li respon que del material amb què estan fets els somnis. El que és curios és amb quanta al·legoria, amb quina capacitat d'evocació, amb quanta evanescent subtilesa hem anat carregant aquesta rèplica en contrast amb el que ara Sagarra ens explica que entretenia les hores perdudes de Fred Sexton, dissenyador de l'estatueta, poeta i col·lega de farres de Huston, el director de la pel·lícula... Dels somnis d'uns als malsons d'altres, quin matís tan petit en quina eterna, funesta conversa.

DE MODA

Hi ha escriptors epigramàtics, especialistes de la brevíssima distància. Jean Cocteau n'és un, i dels bons. Avui, buscant com sempre una altra cosa, amb Sheryl Crow al compacte i als llavis (no bees or butterflies my head is full of voices), topo amb aquest bon avís per a navegants-artistes en tan sols quatre mots: "La moda mor jove".

I PROU, NO?

La Vanguardia Digital - 11/11/2004 - 16.39 horas
Actualizada: 11/11/2004 19.12 horas

Luxemburgo. (EFE).- El Gobierno sólo hará referencia a tres lenguas cooficiales en el memorándum sobre diversidad lingüística que presentará a la UE en las próximas semanas y decidirá él mismo qué denominación única reciben el catalán y el valenciano si para entonces sigue abierta la "polémica".

"Si la polémica, entre comillas, que se ha abierto con la cuestión de las denominaciones de una misma lengua sigue viva, el Gobierno asumirá sus responsabilidades y en algún momento comunicará cómo se va a denominar esta lengua", declaró el secretario de Estado de Asuntos Europeos Alberto Navarro.

Navarro recordó que "dentro de España" el Gobierno debe atenerse "al ordenamiento jurídico", es decir, a la Constitución y a los Estatutos de Autonomía, y respetar por tanto la denominación del valenciano contemplada en el Estatuto de la Comunidad Valenciana.

Pero precisó que "fuera de España, las relaciones internacionales son competencia exclusiva del Gobierno", por lo que en último término corresponderá al Ejecutivo central elegir la denominación de las "tres lenguas" que recogerá el memorándum para las instituciones europeas. En este sentido, el secretario de Estado apuntó que, aunque la lengua cooficial hablada en Catalunya y Valencia reciba dos denominaciones "desde un punto de vista jurídico", esto "no quiere decir que desde un punto de vista lingüístico no sean la misma lengua".

"Yo soy el primer convencido de que estamos hablando de la misma lengua, de hecho la Real Academia de la Lengua Española define al valenciano como el catalán que se habla en Valencia y que es considerado por los habitantes de esta comunidad autónoma como su propia lengua", apuntó Navarro, quien subrayó que la "unidad lingüística" de este idioma es un "tesoro" y un "principio innegociable".

Navarro explicó que la obligación del Gobierno de "respetar la unidad lingüística, pero también respetar el ordenamiento jurídico a veces es difícil y conduce a situaciones como la del pasado jueves" cuando el presidente José Luis Rodríguez Zapatero depositó en el Consejo de la UE cuatro ejemplares del Tratado Constitucional —en gallego, en euskera, en catalán y en valenciano— pero "sólo tres versiones lingüísticas", ya que las dos últimas eran idénticas.

En cuanto a la preparación del memorándum, indicó que el Ministerio de Exteriores colabora con las comunidades con lenguas cooficiales (Galicia, País Vasco, Navarra, Catalunya, Baleares, Comunidad Valenciana) para presentar un "trabajo conjunto" en "breve plazo", aunque dijo desconocer si el documento estará listo para el Consejo de Asuntos Generales del 22 de noviembre o para diciembre.

Navarro adelantó que el memorándum pondrá "de relieve que la diversidad lingüística es una riqueza no sólo de España sino también de la UE" y se inscribirá en la línea del "reconocimiento" a las lenguas cooficiales reflejado en el proyecto de Constitución Europea. Sobre esa base, España solicitará en el texto "cuestiones concretas" como la posibilidad de dirigirse a las instituciones comunitarias en estas lenguas, de emplearlas en los plenos del Parlamento Europeo o del Comité de las Regiones, y de traducir a ellas los textos legislativos que son objeto de codecisión entre el Consejo y la Eurocámara.

"Se trata de seguir trabajando para que los ciudadanos que en España hablen otra lengua además del castellano, que son más de 10 millones, más de una cuarta parte de la población, puedan ejercer ese derecho en el ámbito europeo", manifestó Navarro.

SAGARRA, BOOKCROSSER

Al seu article de La Vanguardia d'avui Joan de Sagarra s'apunta al bookcrossing i fins i tot dóna lloc, dia i hora: "P.S. Los libros se amontonan y amenazan con echarme de casa. Cada día llegan más y más libros. Los lunes (salvo excepción, motivada por algún viaje, que será previamente anunciado) encontraréis libros, muy de mañana, en la estatua de Caperucita y el lobo, en el paseo Sant Joan, entre Rosselló y Còrsega." Ja ho sabeu...

TORNO AMB ELLES

Torno amb elles de la piscina, de veure-les llançar-se a l'aigua i botar i riure i surar i empènyer i renillar, i quan m'assec davant de l'ordinador els ulls se me'n van cap a la postal amb el poema de Sharon Olds (Bartleby Editores n'ha traduït recentment El padre) que tinc penjada al suro, al costat d'una foto de Julia Margaret Cameron, uns ninots a llapis de Narcís Comadira i la dona embarassada i el pare amb la criatura groga alçada de Keith Haring...

Nostrils flared, ears pricked,
our son asks me if people can mate with
animals. I say it hardly
ever happens. He frowns, fur and
skin and hooves and slits and pricks and
teeth and tails whirling in his brain.

AIXINA ANEM

Espero que a l'Enric Gomà (responsable de la llista "Al carrer") i l'Oriol Comas i Coma, que és qui hi ha enviat avui aquesta perla, no els sàpiga greu que ho transcrigui literalment. I sense comentaris, que l'horn no està per bolls...

A l’estació de València, a la tarda mentre esperava per agafar l'euromed, vaig anar al quiosc. Era tard i només quedaven dos diaris (dos exemplars, vull dir) d'informació general: un Periódico en català i un Avui. Una persona agafa el Periódico i demana:
–¿Es en valenciano?
El quiosquer li respon amb seguretat:
–No, ese diario está en catalán.
La persona que ja tenia el diari a la mà, el torna a deixar i se'n va sense dir res més.

CASTANYADA PENINSULAR

L’estiu de 1950, Miguel Torga deixa temporalment Coimbra per emprendre un viatge travessant la península ibèrica. Llegeixo al seu Diario les anotacions sobre Salamanca ("¡Pobre Unamuno!"), Àvila (que troba petrificada), Madrid (al centre d’una mortalla de rostolls), l’Escorial (vist com un cilici), Toledo (que cau a trossos), Barcelona (se’n burla de l’enaltiment de Colom com alternativa al Quixot) i Mallorca, que considera una obra mestra de la naturalesa i el deixa literalment fascinat. Dels catalans, en diu que, en tant que gent rica i pràctica, no entenem Castella. Però el millor de tot és la imatge final que fa servir: "La naturalesa, de vegades, s’equivoca. Posa dins de la mateixa clofolla una castanya gran i una altra de petita. Cadascuna té la seva camisa, però això què hi fa! Integrades en una sola realitat espacial, hauran de realitzar juntes somnis diferents."

CAPUT MUNDI



No és que ara em dediqui a la profecia: "Caput mundi" era l'expressió llatina per referir-se a la capital del món (abans Roma, avui Washington)... Per a profecies, penso amb Quaderns que avui la millor adreça és aquesta. I a veure què passa...

SO LONG



A reveure, Tina!

DOS ESCRIPTORS MEUS

El congrés internacional convocat d'aquí a unes setmanes a Mallorca amb motiu dels 150 anys del naixement de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera ja té pàgina web. L'enfocament del congrés (i de l'exposició que també hi ha en preparació) subratlla la combinació de classicisme i modernitat que tots dos aporten, des de perspectives distintes, a la literatura catalana del seu moment, i fins avui. Avui, que per moments dubtem si podem continuar escrivint catalana o hem de dir-ne balear o mallorquina o palmesana o pollencina.

Ich bin ein pollencí.

MALAMENTS



Falta una estona per a les deu, i ens fan passar per una porta diferent d'aquesta altra on tres persones s'esperen, dretes, davant de la paret de vidre transparent. Mentre bado amb la boca oberta davant de la magnífica biblioteca (que em fa pensar en coses que havia vist ple d'enveja nord enllà, on diuen que la gent és noble i lliure i etcètera) i em presenten la directora, a la cua de fora ja hi ha set o vuit persones. Pregunto què hi fan, i em respon amb naturalitat que s'esperen que obri la biblioteca. Un dia entre setmana de matí? Es veu que sí, i que els dissabtes hi ha molta més gent. Una biblioteca pública en ús és una mena de fantasia de civisme: tot hi respira una naturalitat que gairebé incomoda, de tan acostumats com estem a la resta i al neguit. Però potser resulta, si som capaços de tenir gent fent cua per entrar en una biblioteca, que no anem tan malament...

NO ERA AIXÒ

Escriure en obert és també un bon alliçonament per als que ens pensem que en sabem: al post anterior, intentava dir la meva sobre el premi planetari de Ferran Torrent i hi feia servir de títol una simple referència cinematogràfica per jugar amb el happy end ensucrat i inversemblant que descric. Un parell de lectors més que qualificats, però, m'avisen que no han entès la suposada gracieta, i un altre llegeix el títol en una direcció òbvia que no vaig saber preveure: com un avís de tancament. No, de cap manera, no plego (ja tenim el TdQ i altres, per a això). Passa només que de vegades un s'embolica sol i sense pilota. I que ara mateix em costa trobar el to just, la tessitura, per parlar de coses i persones del gremi sense sentir-me incòmode (perquè no vull deixar de fer-ho: m'agrada massa, el tema). De moment, he reescrit el post d'ahir i hi he restituït un joc de paraules que em temia que fos massa evident, ni que sigui com a penitència per la meva poca perspicàcia.

Au: me'n vaig uns dies a Sant Jaume de Galícia, a veure si el patró m'ho perdona...

THE END

L'escriptor, escurat o avorrit o ambiciós o voluble, abandona la fe i la ce trencada ran del torrent, alça el nas amb un lleu decantament desafiador i s'allunya amb el sol ponent cap a una pantalla més gran, allà on diu que la gent llegeix tant i als títols de crèdit vas en cos cent cinquanta i els angelets canten y las nubes se levantan. Que sí, que no.

MESSE

Ajorno de fa dies un comentari sobre les sensacions que vaig tenir passejant d'una revolada per la Fira de Frankfurt (i la brillant pensada d'organitzar-hi un parell d'autocars d'autors i ores catalans i anes amb totes les despeses pagades com a tractament de xoc contra la vanitat). Avui, però, l'Eva Piquer en publica una bona postcrònica que explica moltes coses que jo hauria dit, o sigui que me les estalvia. Em fa gràcia, perquè jo sempre havia sentit a dir a molta gent del gremi que les ganes d'anar a Frankfurt se't passaven la primera vegada de ser-hi: veig que com a mínim ja en som dos que no complim la llei...

SALTS I CELS DE BARCELONA

Llegeixo a Un que passava un bon post, i m'hi fa somriure que sense coneixe'ns coincidim a caminar pels mateixos carrers, a apreciar l'Orfeo ed Euridice i a arrufar el nas davant dels que parlen pel mòbil a dins de l'autobús... Poques hores després, a Bitàcoles apareix enllaçada una d'aquestes magnífiques minúcies que fan encara més addictiva la Xarxa: via Barcelona skyline.com es pot recuperar el cel que ahir admiraven l'autor d'Un que passava i els seus amics, asseguts en una terrassa del carrer Enric Granados...

IMPERIS

En dies com avui, em ve a la memòria un magnífic poema d'un altre perifèric, el gal·lès R.S. Thomas (la traducció és meva, d'una antologia en curs)...

AVERANYS

La reina seia al tron d’Anglaterra,
         jugant amb delicadesa amb les pedres brillants
del braç del seient. Els caps rodolaren
         damunt la pols anglesa. La reina somrigué.

Mentrestant, a Amèrica, un indi pell-roja
         col·locava una fletxa de colors al seu arc
i apuntava. El gall salvatge va caure
         entre una tempesta de plomes. L’indi, silenciós,

va tornar a casa, a la seva tenda de pell
         a la vora del llac, a expiar el pecat
de la matança. De les entranyes fumejants
         en va veure sortir el primer home blanc, les pistoles, les presons.

QUINZE ANYS

Totxanes, totxos i maons, la parada digital de Joan-Josep Isern, em fa adonar que ja fa quinze anys que el diari Avui publica, setmana rere setmana, el seu suplement setmanal de llibres, de la mà sempre de David Castillo. Jo no hi he col·laborat amb la continuïtat d'en JJ o de Màrius Serra (em dec haver fet gran: recordo amb claredat i un pessic de goig íntim el dia que el David va preguntar-me si em semblava que una secció sobre enigmes i jocs de paraules que li proposava el Màrius podia tenir gaire durada), però hi he tingut parada un parell de vegades i m'hi lliguen anècdotes, articles que en algun cas encara puc rellegir sense vergonya i unes quantes discussions en què m'he trobat defensant el suplement davant de llepafils literaris diversos, d'ignorants de les coses que no s'escriuen en la llengua d'Echegaray o dels inevitables ofesos per una mala crítica o una no entrevista en un país, el nostre, que figuraria al capdamunt del rànquing dels remugaires si algú s'entretingués a patrocinar-lo.

Fa quinze anys, doncs, que tenim suplement. I que en vinguin molts més.

MENTIR EN MALLORQUÍ

Dies enrere avisava que l'escenari illenc donaria de si: ara torno de Frankfurt amb la llengua encetada de mossegar-me-la (i més que me l'hauré de mossegar) davant del doble llenguatge de les declaracions i els declarants literarioculturals (amb mentides demostrables i silencis que fan envermellir), per una banda, i les ikastoles, Som Ràdio, les freqüències i els consellers de la nova televisió per l'altra. De fet, marques institucionals com aquesta ja avisen...

ATENCIÓ A LES ILLES

No tenim temps d'avorrir-nos: quan no són el ministre Moratinos, l'AVL i el parlament de la Comunitat Valenciana, darrerament és des de Palma que es preocupen de mantenir la llengua de tots plegats nervada i tibant. Via la Plagueta de bord he anat a parar a un bon article de Llorenç Capellà al Diari de Balears de fa uns dies, titulat "L'Institut d'Estudis Baleàrics". Si seguiu la premsa ja haureu vist que el tema s'envola, amb la presentació pública de l'IEB i les declaracions de Gabriel Janer Manila, tan adients si les poguéssim treure de context que no fan sinó subratllar el context (el malaurat context), girant-se-li com un mitjó. Un dels pocs mitjons que ens queden, tots vells i rebregats. Valdrà més que vigilem la bugada.

BRAVO

Bravo per l'Emili Teixidor, Premi Nacional de Literatura amb Pa negre: abans d'ahir, a l'acte de lliurament al TNC, Teixidor va deixar demanat, flotant en l'aire, el millor desig: "Que els llibres no serveixin només per omplir el nostre temps, sinó també la nostra vida".

SIGNES VITALS




Avui, voltant per la xarxa, he tornat a Signs of life, pàgina que aplega "Photographs of signs that transcend their objectivity to reveal our humanity" però no és de poesia (si no és que ho entenem tot plegat com una exposició de poesia visual trobada, que igual en Brossa hi hauria estat d'acord): una mena de cosina germana de la vitamina de bon humor diària que prenem els que estem subscrits a la llista "Al carrer", regal de l'Enric Gomà.

PERORAIRE

El problema no és ser pedant: el problema és ser pedant i, alhora, no ser bo en allò de què enraones i enraones.

PERSPECTIVA

Quan els savis habituals alcen la cella i diuen amb la boca petita allò que avui ja no hi ha escriptors com els d'abans (curiosament, se sol dir sobretot parlant de literatura en català, que ja se sap que les espècies en extinció tendeixen a anar-se extingint), quan els turiferaris escampen el fum de la decadència, jo sempre em pregunto si l'any 1957, per exemple, al festival de jazz de Newport devien adonar-se del que representava tenir en nits consecutives Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Carmen McRae dalt de l'escenari. Segur que algú devia perdre's aquesta successió increïble perquè tenia entrades per anar a un partit, perquè li feia mandra fer tants quilòmetres o, simplement, perquè no estava segur si pagaria prou la pena d'anar-hi. I ara escoltem el prodigi, aplegat amb vista pels de Verve, i ens diem alçant la cella que, noi, ja no hi ha festivals com aquells, ni cantants com les d'aleshores...

COM MIREM EL QUE VEIEM

Via volldamm.net he anat a parar a "The Best of Eyetrack III: What We Saw When We Looked Through Their Eyes", un text d'alt interès per als que ens dediquem a fer i a mirar pàgines web, amb un resum d'un estudi de Steve Outing i Laura Ruel sobre com es mouen els nostres ulls en arribar a un web que no coneixen ("The eyes most often fixated first in the upper left of the page, then hovered in that area before going left to right. Only after perusing the top portion of the page for some time did their eyes explore further down the page."), què mirem i què llegim i, doncs, què s'hauria de tenir en compte a l'hora de fer i refer dissenys d'interfícies.



Entre d'altres coses, hi subratllo una conclusió que anys enrere, quan m'havia de barallar amb dissenyadors gràfics, m'hauria anat molt bé poder citar, a la recerca d'autoritat davant la dictadura de la moneria brillant: "Smaller type encourages focused viewing behavior (that is, reading the words), while larger type promotes lighter scanning." I, al cap i a la fi, penso que potser no només parla de disseny de pàgines web, ni tan sols de disseny de cartells, ni de disseny...

ARTICLE INDETERMINAT



He entrat al forn i he demanat pa del dia, i quan arribo a casa veig que m'han donat pa diguem que d'un dia.

!?

Sí, és veritat.

RESPONDRE EN BRUT

Aquest no és un bloc sobre altres blocs, ni sobre els blocs (tema que ocupa, per exemple, el Metablog), però m'avisen que algú torna a retreure'm no poder deixar comentaris al Flux i replica el meu post sobre l'antologia de Zagajewski des d'En brut. Com que es tracta d'un enllaç que fa poc vaig incorporar, precisament, a la llista de favorits d'aquí a l'esquerra (com avui hi he afegit aquari), no em fa res intentar respondre els dos comentaris de "no ho sé".

Primer, els blocs són un espai de llibertat individual: que al Flux no s'hi puguin deixar comentaris és una tria meva que té a veure amb el que em ve de gust publicar-hi (i amb el fet que no em veig amb cor de respondre-hi els interlocutors com penso que s'hauria de fer). No sé si els blocs HAN de tenir o no aquesta possibilitat (és a dir, crec que els blocs admeten aquesta doble variant), com tampoc no em veuria amb cor de dir que els blocs han d'anar inexcusablement signats, tot i que el meu (i alguns dels que més m'interessen) ho estan: a mi se'm fa estrany llegir amb regularitat i adreçar-me de tant en tant a algú que no m'han presentat (potser és una convenció formal passada de moda), però això no fa de cap manera que deixi de passar-me per espais com En brut.

Pel que fa al tema real que planteja "D'editors i editors", sento molt discrepar del meu interlocutor. Quaderns Crema és un segell que si no hi fos jo trobaria a faltar a les llibreries, perquè publica molts llibres que m'interessen (i que sé positivament que tenen una resposta diguem-ne discreta de públic). Quan jo acabava el meu post convidant a comprar el llibre, ho feia amb una certa ironia mimètica de la publicitat audiovisual, però dit d'una altra manera ho subscriuria sempre que calgui. I com que quan compro un producte que m'interessa no em demano si l'amo de l'empresa és bona o mala persona, amb els llibres tampoc no ho faig. Quan convidava a comprar el llibre no ho feia per enriquir el senyor Vallcorba (de qui tinc una imatge prou divergent de l'apuntada a En brut), sinó per mostrar amb una acció positiva un reconeixement (invisible, si es vol, però això no vol dir que no hi sigui) a l'editorial i el seu catàleg. Inclosos els seus "descobriments" i redescobriments (Monzó, Trabal, Joan Ferraté, Zweig, Kertesz): també el d'Empar Moliner, el llibre de contes de la qual em va agradar molt, tant com m'incomoda la seva imatge d'entrevistadora al costat de Manuel Fuentes.

UN POLACO

Potser no sigui només un joc de paraules, celebrar avui dia 11 els vint-i-cinc anys de Quaderns Crema transcrivint un parell de poemes d'un llibre de l'editorial acabat d'aparèixer, un d'aquests llibres que no t'esperes i que trobes a sobre d'una taula a la llibreria i t'alegra la tarda. Un llibre en català escrit per un polonès, per un poeta polonès. Doblement polaco, doncs. La primera persona que em va parlar d'Adam Zagajewski va ser Sam Abrams (que, malgrat els seus plants a pàgina sencera a l'Avui, és un dels millors lectors de poesia estrangera que conec). Després me'l vaig anar trobant als papers sobre Milosz i Szymborska i Herbert i tot el reguitzell de gran poesia polonesa del segle XX que primer Josep M. de Sagarra i ara també Xavier Farré sembla que ens aniran fent l'immens favor d'apropar al català. Ja vaig parlar de Xavier Farré amb motiu de la mort de Czeslaw Milosz: ara hi torno, perquè ell és l'autor de les versions catalanes dels poemes aplegats a Terra del foc, la selecció de la poesia d'Adam Zagajewski d'on provenen

ANTOLOGIA

Al vespre llegeixo una antologia.
Peixen núvols morats a la finestra.
He perdut el dia al museu.

I tu, ¿qui ets?
No ho sé, no sabia
si havia nascut per a la joia.
O la tristesa. ¿Per a una llarga espera?

En l'aire net de la posta de sol
estava llegint una antologia.
Antics poetes vivien en mi, cantaven.

i

BUSCA

Vaig tornar a la ciutat
en la qual vaig ser un nen
i un jove i un vell de trenta anys.
La ciutat em va rebre indiferent
i als carrers els megàfons murmuraven:
¿no sents l'estrèpit de les flames?
Vés-te'n.
Busca en un altre lloc.
Busca.
Busca la veritable pàtria.

Busqueu el llibre, compreu-lo (la millor manera d'ajudar Jaume Vallcorba a fer els cinquanta anys de l'editorial), llegiu-lo, celebrem-ho.

CULTURA APITXADA



M'ho havien dit i em pensava que era una broma, però no: Alejandro Font de Mora, el nou Conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, és professor de Patologia General, i ha dirigit l'Instituto Anatómico Forense de Valencia.

Qui diu que els gestos dels polítics ja no tenen empremta metafòrica?

DE CARNER A GUERAU, FA ANYS

Barcelona, 11 de Stbre. de 1911

Car Jaquetus: encara tot jo faig olor de Viladrau. Veig encara els ulls de la Roser, els cabells aplacats de l'Eugènia, el braç de gitano, els focs japonesos, el Pujol de la Muntanya y el teu infant masegat vilment per tota la família. Una gran abraçada! Vives memòries als teus!

Digues a ta germana que a la tartana hont jo aní se parlà llargament de la flama amorosa que suscità en un tal Busquets, el qual a mig dinar del dia en què jo me n'aní de Viladrau, esclatà en un "Ay Carlota!" que fendí els cors dels circumstants.

Ahir vaig passar la tarda ab en Prat y els seus, pels boscos de Vallvidrera. Tinc la esperança que quan vinguis se podrà esmenar quelcom de les relacions entre'l "Poble" y la "Veu". També'm parlà extensament del Sr. Crusat.

Segueixo bastant decidit a resoldre la meua qüestió per tot el setembre. Endevino que s'atança la tardor, y això m'enterneix.

Sempre teu af.

J. Carner

ADÉU

Era una desena de metres més enllà, esperant per creuar la Gran Via. L'he vist, primer, i no l'he reconegut. Després me l'he tornat a mirar i aquella barbeta, malgrat les ulleres de sol i els cabells tan curts... Devia ser ell. Era ell. I llavors s'ha girat i ha mirat breument cap a mi, mentre jo mirava si el llum del semàfor ja era verd. Quan he tornat a girar els ulls cap a la dreta ell ja tornava a mirar endavant, i començava a travessar el carrer pel mig, accelerat, aproat no sé si al quiosc o al pàrquing de l'altra banda. No ens hem dit, doncs, ni hola ni adéu, i tant que havíem parlat (bé, que havia parlat) anys enrere. Tampoc no sé si m'ha vist, si m'ha reconegut. I quan ens tornem a trobar i anem de cara farem tots dos, suposo, un breu somriure de circumstàncies.

CELSITUD

És llarguíssim, el camí del bo fins al millor, i ple de clots de vanaglòria i revolts de relativitat...

UNA VEU MENOR I LA TEORIA DE LA RECEPCIÓ

La Bet canta, desafinant (sense ni arribar a entonar, de fet), una cançó irreconeixible. I jo me l'escolto d'amagat amb un somriure als llavis, esperant que la veu no s'acabi com espero que no s'acabin les cançons de la Diana Krall o de l'Eddi Reader (Do you remember when we used to go up to kiteflyer's hill?). No es tracta tant, doncs, del resultat com d'una suma de circumstàncies concurrents: qui diu o fa, qui escolta o veu, què els lliga, què n'esperem cadascú. No es tracta tant del què com del per què, el per a què, l'on, el per a qui. Diguin el que diguin els neoidealistes.

you sent a pretty postcard
from a far and lonely sea
a dancer and a mandolin
they looked like you and me

VELOCITAT



Potser és tan fàcil com demanar per a qualsevol altre la mateixa velocitat i facilitat en el tràmit dels papers que hagin tingut aquesta caterva de saltador(e)s, corredor(e)s o nedador(e)s espanyolíssim(e)s i amb pell de color cubà, nigerià o ucraïnès.

NOVETATS

Un cotxe nou, o un ordinador nou, o una peça de roba nova, o l'agenda de l'any que comença, o estrenar un quadern o un bolígraf o un retolador de la marca preferida, o obrir un llibre que intuïm que ens agradarà, o seure per primera vegada en un local que ens han recomanat: la fascinació un xic pueril, extasiada, per la novetat, el joc entre els dits amb la sorpresa, amb l'espera de l'inesperat...

DEDICATÒRIA

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.



Ha mort Czeslaw Milosz, un dels més grans.

Xavier Farré n'està traduint la poesia al català (no us perdeu l'olfacte necrològic de Carles Miró, al seu post del 17 d'agost), gràcies a un ajut dels Premis Literaris de Tarragona (uns que ho fan bé, en un sector cada cop més entristidor), i suposo que és també ell (malgrat la variació ortogràfica) qui va escriure aquestes interessants notes sobre la poesia polonesa contemporània...

[Aquí podeu llegir en anglès la conferència de Milosz en rebre el premi Nobel de literatura, el 8 de desembre de 1980, i escoltar-lo llegint l'inici del seu parlament.]

en.red.ando

Una tarda que passo per Barcelona i que els dits suats se me'n van al teclat i el ratolí, m'assabento pel blog de Vicent Partal que plega veles en.red.ando. Luis Ángel Fernández Hermana és com el cosí gran o l'oncle savi o el padrí digital de molts de nosaltres... Lloança i homenatge!

BUSH PROU VAL UN PARÈNTESI

Gràcies al Manel Ollé, un d'aquests bons crítics literaris que hi ha qui s'entossudeix a dir que no existeixen, he descobert el bloc del president Bush i la gran responsabilitat que comporta, i malgrat la vacança no em sé estar de compartir-ho amb vosaltres...

(Ho sento pels maqueros, que sempre havíem donat per suposat que la poma mossegada imprimia un cert caràcter, que seleccionava els usuaris.)

BON VENT, CORSARIS

Benvolguts corsaris catalans: ara que fins i tot al Discovery Channel sostenen que el descobridor d'Amèrica era de per aquí i feia la viu-viu per no acabar rebent, potser no és mal moment per hissar la vela i descansar unes setmanes de lletres i notícies, a l'espera del nou curs, que segur que ens mantindrà prou entretinguts. No us parlo, doncs, de Neruda, sobre qui volia escriure un darrer post, però a canvi us deixo amb un dels seus poemes més recordats, que molts anys després em sembla que encara explica per què l'evoquem...

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche esta estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,
y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

  Pablo Neruda

COMISSIÓ (QUE DEU VENIR DE COMETRE, OI?)

UNA HISTÒRIA SUFÍ

Un home va picar a una porta. I Déu va preguntar: "Qui hi ha?". "Jo", va fer l'home. "Vés-te'n, doncs", va dir Déu. L'home se'n va anar, i va retirar-se a l'àrid desert fins que va entendre l'error que havia comès, i llavors va tornar a la mateixa porta i va picar-hi una altra vegada. "Qui hi ha?", preguntà Déu. "Tu", va fer l'home. I Déu respongué: "Entra, doncs. Aquí no n'hi caben dos".

METAFíSICA, O BIS

Les coses que no trobes, normalment són allà on ja les has buscades.

TAN POQUES SÍL·LA

Gràcies a la Fiona he descobert l'obra d'un personatge ben curiós, John Cooper Clarke, i d'entre els seus poemes, un que sembla escrit a mida per als que encara es pensen que forma i sentit de l'humor juguen en lligues diferents...

HAIKU

To-con-vey one's mood
in sev-en-teen syll-able-s
is ve-ry dif-fic

TERRA
 
Hem abocat l'aigua de la petita piscina de plàstic al terra de lloses de l'eixida. Colors nous, magnífics: més marronosos (abans eren grisencs), torrats, lluents amb cent reflexos blancs i de plata. Mosques i papallones sobrevolen aquest nostre delta temporal, de butxaca. Queden, aquí i allà, les vespes ofegades, alguna que reviscola, i n'arriben de noves, amb el seu devaneig inquisitiu de petit helicòpter mut. En un racó, el diamant d'un glaçó llançat a terra, com un iceberg estrany, brillant i fonent-se com es fon el matí. Encara no ha passat un quart que alguns trossos de les lloses (els que sobresurten una mica, els que queden als marges de l'abocament) ja recuperen el color primer, assecat per un sol vertical i sense núvols. Passada una hora, tot és com abans. Com abans?

DIUMENGE DE MATÍ

(...) Els diumenges al dematí, prop del migdia, quan ja l'habitació està neta i està també llesta la feina, la dona surt al terrat i seu en una cadira, entre geranis i les flors de nit, en actitud d'espera. De tant en tant entra a consultar el rellotge. Finalment, com qui pren una decisió, s'aixeca, puja damunt d'unes caixes de fusta, s'agafa a un ferro que sobresurt de la paret, després a una corda i, tot fent un esforç, aconsegueix entrar a un altre terrat veí, molt més alt que el seu, des del qual, per damunt dels murs de la silenciosa fàbrica, s'albira un ampli i lluminós panorama més enllà del riu, sobre l'horta, limitat a l'horitzó, relativament lluny, per una cadena de muntanyes blaves que semblen transparents. entre la verdor de tonalitats variades tardorals, apareixen escampats multitud de poblets, de caserius, de blanques alqueries. Aleshores, ja asseguda a la barana, tal com li és possible, la dona es refrega els ulls amb les mans com per fer la vista més clara, i esguarda fixament un punt que sens dubte li és ben conegut. Respira profundament. Somriu. Espera.
     Quan arriba l'hora del migdia dotze campanades sonores es desprenen del gran rellotge de la fàbrica.
     Aquestes dotze campanades les repeteix el rellotge de pèndols de la casa de la dona humil. També les repeteixen altres rellotges propers. Hom diria que és una consigna perquè en aquest moment un eixam de coloms sortit Déu sap d'on emprèn un ample i alegre vol des de la ciutat vers l'horta il·luminada.
     La dona solitària decanta aleshores el cap per sobre la palma de la mà, murmura quelcom entre llavis i segueix contemplant llarga estona, melangiosament, la llunyania...

                         Ernest Martínez Ferrando, "Les llunyanies suggestives" (fragment)

HABRÁ QUE APRETARSE LOS MACHOS

Benvolgudes, benvolguts, l'entrevista de la ministra de Cultura, Carmen Calvo, a La Vanguardia d'avui és molt il·lustrativa de fins a on podem fer-nos il·lusions de canvi en la gestió nacional de la cosa cultural (nacional del toro, cultural del ministerio). Amb desapassionament, amb paciència, amb realisme, val la pena ser conscients del panorama que hi dibuixa la màxima responsable de l'assumpte (estil: "dentro de ese respeto a la pluralidad lingüística y a la diversidad cultural, el ministerio no distingue hechos diferenciales entre comunidades, no quiere micronizar, porque todos los lugares tienen sus tradiciones, su historia, sean Barcelona, Tarifa o Lugo")...

ROCK'N'ROLL KILLED THE TV STAR
 
Coses absurdes que poden passar enmig d'un concert fantàstic (que ja tenia el seu punt estrany amb el nom de l'artista escrit amb falta d'ortografia en un rètol lluminós a dalt de tot a la dreta i l'hora d'acabament en un altre a dalt a l'esquerra): que aparegui un penjat que s'enfila dalt de l'escenari a mitja cançó, que es giri rient i saludant a una càmera i un focus que casualment el segueixen i que sigui el Santi Millán, vés quina gràcia. La part bona de l'absurd: el públic s'ha posat a esbroncar el col·legui mediàtic, i quan un de seguretat s'ha interposat entre ell i el cantant i ha acabat fent-lo baixar sense gaires miraments la gent s'ha posat directament a aplaudir. Que si volguéssim posar-nos del revés i veure pallassades ens hauríem quedat al sofà de casa, nen...

AVUI TOCA MURPHY, ELLIOTT MURPHY



IF POETS WERE KING

In the midst of a midsummers dreaming
A dog is barking ‘cause he thinks he smells a thief
Inside the gates of the garden of Hamlet's ghost
But underneath the gown of the queen lies the host who's
Drunk out of his mind on princely pleasure passions
When its time to duel he merely
Throws his hat into a
Ring of Fire - of a ritual ceremony
Designed to curse the living for blessing what they knew was phony
All the time

But all these words are merely cleverly orchestrated
To hide my pain and so I don't overstate it
To avoid you embarrassment or squirming in your seats
Help you to say thank you to all the people that you meet
While swimming or dating or looking in the mirror
We'll go on forever we'll be dead
Before the fear gets in

Oops there goes that dog again and the release of children's voice
Playing in their fantasies
When Hide and seek are choices
We seem to make while picking a sound mate
Someone to participate in this experiment of love and hate
But lying with you
That's what I would rather do
‘Cause rhyming words won't save the kurds
‘Though I guess they ought to
If poets were king
This world would change its marching tune
And nothing would get done until very, very very, very late
In the afternoon

SOSTRES RESPON

Amb tants antiSostres de vacances, transcric perquè no es perdi a la pila de diaris que van directes al contenidor el seu article a l'Avui d'avui, titulat "Valentí Puig (5)" i escrit dos dies després que un de la Colla li fes un bon massatge a veure si volia anar amb ells a esclafar límits. En qualsevol cas, no es podrà dir que en Salvador vagi curt de criteri literari, ni de vehemència...

"També hi ha poetes amb somriure de conill, / agrimensors de la vida que apamen les valves de l'orgasme, / col·leccionen cromos del falcó maltès i pengen al sol la roba bruta dels altres". (Somriure de conill, Molta més tardor.) El penúltim llibre que em queda el regalo a l'escriptor Hèctor Bofill, un dels autoproclamats imparables, com el Sebastià Alzamora que dilluns era sotmès al rigor de l'Enric Vila a l'entrevista de la contraportada. Com a producte, aquesta operació em sembla brillant, un èxit de Proa. Una colla de joves -si interpretem amb generositat el sentit de la paraula- s'organitzen i pacten un nom i un posat estètic. Es fan un manifest ampul·lós, grandiloqüent, provocador, i au, a vendre. Però per si de cas algun dia l'Hèctor Bofill es vol dedicar a fer bona poesia a més de dedicar-se a vendre productes, aquí li envio el nou llibre de Valentí Puig perquè sàpiga què és un poema i què és un poeta. Perquè si bé com a marca els imparables poden tenir la seva gràcia, literàriament no passen de brometa, amb la tímida excepció de Sebastià Alzamora, que de tant en tant dóna mostres de certa inspiració. El manifest que s'han fet els converteix en encara més patètics, puix que semblen els únics que no s'adonen de llur manca absoluta de talent: i darrere de tanta proclama, el desert, ni un sol poema que pugui aprofitar-se. Els he llegit a tots: i els asseguro que els imparables són algun vers de l'Alzamora i res més. Benvinguda sigui la revolució sempre que ens dugui un món millor, i benvinguts els nous sempre que superin els qui volen substituir i siguin alguna cosa més que poetes de fira que dissimulen llur pròpia incompetència amb ràbia contra el món i sarcasme de meuca ressentida que voldria -i no pot, oh la gran perra- passar per comtessa.