dimarts, 31 d’agost de 2004

UNA VEU MENOR I LA TEORIA DE LA RECEPCIÓ

La Bet canta, desafinant (sense ni arribar a entonar, de fet), una cançó irreconeixible. I jo me l'escolto d'amagat amb un somriure als llavis, esperant que la veu no s'acabi com espero que no s'acabin les cançons de la Diana Krall o de l'Eddi Reader (Do you remember when we used to go up to kiteflyer's hill?). No es tracta tant, doncs, del resultat com d'una suma de circumstàncies concurrents: qui diu o fa, qui escolta o veu, què els lliga, què n'esperem cadascú. No es tracta tant del què com del per què, el per a què, l'on, el per a qui. Diguin el que diguin els neoidealistes.

you sent a pretty postcard
from a far and lonely sea
a dancer and a mandolin
they looked like you and me

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió