PAELLA CATALANA

"Si el Gobierno central quiere que estén reconocidas en Europa todas las lenguas menos una, desde la Generalitat pelearemos porque no haya ninguna". Són paraules d'ahir del portaveu del govern valencià, Esteban González Pons: per aquí, doncs, cap novetat i sí més aviat un cert aclariment de posicions (González també va explicar als mitjans, Constitució en mà, que per a ells la polèmica no era una "qüestió lingüística" sinó política).

Però els nous ingredients hi són. De vegades en llocs inesperats. Com una llista de distribució sobre Scrabble en català, on un bon amic valencià amb qui he compartit prou partides enviava des de Xàtiva un missatge que diu coses prou diferents de les habituals, com a mínim per a l'oïda catalana:

"Hola Màrius. Tens molta raó en moltes coses de que dius, però sobretot
en una: aquest canal queimadenc té com a funció principal servir com a
eix d'unió entre els jugadors habituals d'scrabble, i estic d'acord amb
tu que no té per què convertir-se en cap altra cosa. Jo ja fa anys que
no visc a Barcelona, així que no pinte res en aquest espai virtual. De
fet, aquest any visc i treballe a... València. Per tot això, demane que
se m'esborre d'aquesta llista de correu (no ho dic per cap possible
polèmica actual, ja fa temps que vinc pensant que no té massa sentit
continuar rebent els vostres e-mails). Només voldria puntualitzar un
parell de coses:

1. Encara que a alguns els semble impossible, cada vegada hi ha més
valencians que tenen unes idees clares sobre la unitat de la llengua.
Encara que semble mentida, els valencians també estem al segle XXI. Al
meu institut s'utilitza el valencià pràcticament al 100 %. Hi ha milers
i milers de persones que es presenten als exàmens de la junta
qualificadora. El valencià que utilitza l'administració és correcte. Al
meu poble, governat amb majoria absoluta pel PP, s'utilitza de manera
exclusiva un valencià absolutament correcte i normatiu. Xàtiva té uns
30000 habitants, molts d'ells són emigrants o descendents d'emigrants;
doncs bé: molts d'ells parlen avui dia valencià de manera quotidiana. El
valencià té avui dia un prestigi social INFINITAMENT més alt que fa unes
poques dècades. No m'invente res, això no és ciència ficció, encara que
molts catalans preferisquen una visió de fa trenta anys (és molt fàcil
recórrer als estereotips).

2. Al mateix temps que creix una actitud favorable cap a la idea de la
unitat de la llengua, es manté una PROFUNDÍSSIMA AVERSIÓ a qualsevol
altre tipus d'unitat amb la resta de parlants del català. Aquest
"anomenar-se catalans" apareix com un concepte extremadament abstracte i
allunyat de la realitat. La història ens pot semblar bé o malamnet, però
NO ES POT CANVIAR. Hi ha més de quatre milions d'habitants a la
Comunitat Valenciana. Trobe una mica complicada la tasca d'introduir en
tots ells una espècie de ressentiment nacional basat en una manera
particular de llegir els fets històrics. Aquesta noció segons la qual
els valencians no fan bé a l'hora de triar opcions que no són
nacionalistes o independentistes pot considerar-se fins i tot INSULTANT.
¿Hi ha algun motiu pel qual els valencians són TAN POC INTEL·LIGENTS com
per a no adonar-se d'una cosa que per a alguns és tan evident? En poques
paraules: ¿M'he de considerar idiota per ser un valencià típic? ¿He de
fer cas d'algú que em vol ensenyar el camí? ¿He de mirar cap al passat
NOMÉS D'UNA DETERMINADA MANERA? ¿He de renunciar als darrers tres segles
d'història, i negar les empremtes que han deixat en la meua societat, és
a dir, la dels meus pares i els meus avantpassats?"

També hi ha ingredients prou interessants a l'article d'Antoni Defez a l'Avui, citat per Totxanes, totxos i maons: "Si hom creu que el problema valencià consisteix en el fet que hi ha una massa de població -els valencianoparlants- que són amatents de la seua llengua i la seua cultura -és a dir, que volen viure en valencià-, però que no tenen clar el nom i la filiació del seu idioma -és a dir, que viuen despistats o equivocats-, aleshores ha errat per complet l'anàlisi de la situació. I és que la realitat és molt distinta: els valencianoparlants -si exceptuem per dalt o per baix un 10% més o menys catalanista que, per la llei electoral feta pel PSOE i AP, no poden tenir representació parlamentària en no arribar al 5% dels vots emesos- se senten profundament espanyols i no tenen cap interès per la promoció i ús de la seua llengua. Com deia al començament dels 70 el sociolingüista Rafael Ninyoles, al País Valencià si algú parlà valencià (català) és perquè no sap castellà, o no en sap prou. I així, es podria dir sense perill d'equivocar-se que la gran majoria dels valencianoparlants només tenen un problema: no haver pogut encara substituir la seua llengua pel castellà. Doncs bé, tenint present això s'entén millor què fou i què és l'anomenat blaverisme."

Si l'estómac ho aguanta i un hi sap posar una mica de distància, el que passa és interessant i tot. Jo faig des d'aquí la meva proposta: posats a negociar, que vol dir cedir cadascú alguna cosa per la seva banda, podríem decidir plegats anomenar des d'ara la llengua (tota la llengua) valenciana i la paella (qualsevol paella) catalana. Perquè les taronges, ja són de Jaffa.